Científicament literària

Vaig saber de l’existència de L’escuma (Periscopi, 2022) per una crítica que Anna Carreras va fer al diari Ara. La periodista hi presentava la novel·la com a «inconnexa», amb una complexitat que «sotmet la lectura», que «dificulta la fluïdesa», que «entorpeix el plaer de la comunicació», i que quedava «bromosa». A més, trobava el problema en l’error de pretendre demostrar, «com passa en moltes opera prima», tot el que sap l’autora. És curiós, perquè a mi, aquest problema de voler demostrar tot el que se sap, no em passa amb la gent jove que fa la seua opera prima, sinó amb novel·listes ja consolidats que entaforen un personatge verborreic que els permet lluir-se en nom d’altri. Solen ser personatges que volen ser escriptors, pensadors, i que cauen a pobles sense gaires habitants per trobar-s’hi i connectar amb la natura i amb ells mateixos, i que acaben esdevenint pagesos de Termcat que fan novel·les rurals de segona residència.

Si L’escuma és una bona novel·la no és pel que l’Helena Guilera diga, sinó pel que sents que calla. Carreras hi veia una complexitat que sotmet la lectura, però és que les relacions humanes són complexes, i viure amb persones que et fan de salvavides però també d’àncora no és gens fàcil. És una novel·la senzilla per a qui vulga entendre que les coses, sovint, són complicades.

L’obra ens presenta en Juli, un violoncel·lista que pateix amnèsia i que oblida les notes al ritme que oblida les persones que l’envolten; la Blanca, la dona d’en Juli, eclipsada sota la malaltia, submisa en pro de fer les coses fàcils; la Lucía, una astrofísica especialitzada en forats negres que representa l’antítesi de l’actitud anterior; en Sergi, la parella de la Lucía, amb trastorn de bipolaritat, eix central de la novel·la, forat negre de tothom, i, d’ells dos, naixerà l’Esteve, fill de pare malalt, fill, sovint, de no-pare.

Alhora hi trobem una subdivisió que marca les dues parts principals del llibre: «Les ones» i «L’escuma». Són —a banda de la picada d’ullet a Woolf— dues formes d’entendre el món, relativitat general i mecànica quàntica, «les coses grans versus les coses menudes, llunyanes versus pròximes». Les ones es veuen des d’arreu, de fet, per veure-les, cal una certa distància, com amb els quadres impressionistes, com amb molts problemes. «L’escuma» ens demana —i Guilera ho aplica a l’estructura dels capítols— una fragmentació. La mort d’un personatge ho canvia tot perquè, com diu la primera llei de la termodinàmica, no és possible desaparèixer, només canviar. Per això el que podia ser el final del llibre, apareix al mig; per això el que podia fer de forrellat, fa de frontissa.

L’autora s’esforça per defugir comparacions trillades. Algunes pequen d’allargades i d’excés de lirisme: «Línies d’univers de foc, com cabells daurats sobre llana negra, com lleons dins la nit»; d’altres són precises «un groc pàl·lid de poll malaltó», «una sala buida com un ventre afamat», i algunes —relacionades amb els colors— em grinyolen per discordants: «verdes com un raig d’oli». La fermesa metafòrica, però, aguanta tot el llibre, i fa que, del que més s’hi parla —la ciència, la música— no siga, ni de bon tros, el tema central, i sí que ho siguen el desgast de les relacions humanes i l’assumpció de les malalties.

Els monòlegs que fan d’onades a les narracions de Woolf aquí són representades per les passes endavant i endarrere que fem a l’hora d’afrontar els problemes. Les dues parelles són enteses com a dues teories. La Blanca viu en línia recta, a velocitat constant, en un espai que, com deia Galileu, finalment resultarà que és un contenidor que sent buit. El Juli obeeix perquè sent l’oblit com a culpa, i la Blanca fingeix normalitat perquè entén la supervisió com a traïció. De l’ocultament, del fingir, la Blanca i el Juli —ja des de l’inici, quan ell resta importància al fet que la Blanca no sàpiga ni un borrall de música— fonamenten una relació com una llegenda popular «feta a trossos, amb el que es diu a mitges i en veu baixa, i amb el que no es diu i es torna silenci i gest contingut».

La relació de la Lucía i el Sergi, en canvi, segueix la màxima d’Einstein que diu que una cosa no pot passar al mateix temps per dos cossos que viatgen a velocitats diferents, i ràpidament hi ha, per força, un desajust de percepció. És curiós que a la novel·la, qui més sap portar el pes, la Blanca, és qui no tinga veu. És la representació del «com més humil sigui la manera de mirar el món, més clar hi veurem». Però tenir una manera «humil» és un privilegi de jubilats que no té la Lucía, amb una parella bipolar i una criatura. Dues generacions que responen diferents, entenent que qui més se’n surt és qui decideix viure la malaltia de l’altre com si fos seua, qui acaba gairebé camuflada, mentre que Lucia intenta caminar en paral·lel, però aviat s’adona que no es pot caminar de la mà amb un malalt, almenys no amb les bosses del súper a una mà i els fills a l’altra. La Lucía ha de conviure amb la paradoxa cruel que «aquell boig ullerós de pupil·les dilatades» és la persona de qui es va enamorar, i la relació comença a cientifitzar-se, a viure en percentatges: ja no som un tot; l’estime la meitat, però em necessita el doble.

Lucía és un personatge que Guilera ens obre en canal, que ens fa comprendre, que ens interpel·la i que, d’alguna manera, ens posa deures. Ens els posa perquè si decidim que volem acompanyar un malalt hem de mirar de ser-hi. La necessitat inicial de voler buscar les etiquetes al problema, «depressió, ansietat, trastorn obsessiu compulsiu, trastorn histriònic de la personalitat», aquelles «paraules estranyes que havien d’explicar-los millor qui era» n’ha de ser el diagnòstic, i no el saber de què fugir. També posa sobre la taula la condescendència amb què tractem els malalts, com a persones febles, fent-los sentir com si foren foc, però sabent que si a un foc hi tires massa llenya, s’ofega.

D’aquesta relació creix el que per a mi és el tema principal de la novel·la: el desgast. El Sergi no pot més i la pressió explota de la pitjor manera possible el dia menys pensat, com una estrella que ha perdut l’equilibri hidrodinàmic, que aviat deixa de ser estrella, perquè «sense equilibri no podem viure». Les relacions, sovint, no són ones amb escuma, són pedres en erosió. A l’inici, la Lucía pensa que quan el Sergi li diu que és bipolar és una broma. Després hi serà sempre, però mai serà prou per la seua autoexigència, per aquest rol de socorrista-socorregut que ens imposem i que ens corca per dins, perquè sabem que quan «la pena espessa t’inundi des del ventre fins el coll», sentiràs que no et podràs permetre estar malament, perquè el teu jo s’ha difuminat en un nosaltres contagiós, i L’escuma ens demostra que un nosaltres mai no pot funcionar si no és amb la suma dels jos.

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment és corrector i treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.