Qui no entén Adrià Puntí?

«Vaig veure un savi llest buscant l’error»

Adrià Puntí, “Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc”

Això que ve de lluny

Va ser a l’hamaca incòmoda i il·legal de cal loquero. Allà vaig rebre el primer avís. A mig discurs, amb el pap bullent d’anècdotes, el senyor doctor (no em faci por!) va interrompre el soliloqui encuriosit: «I què vol dir Incompletament Puntí?», va etzibar assenyalant-me l’espai de pell que hi ha entre la pitrera i el melic. Va ser aleshores, en abaixar el cap i recordar que duia posada la samarreta de la gira, quan se’m van disparar les alarmes. «Com pot ser que hi hagi gent als Països Catalans que visqui sense saber qui és Adrià Puntí?», vaig pensar indignada. «Com pot ser que un professional de la salut mental no hagi furgat en el pou de cançons com “Mirall capgirat”, “Longui núm. 33”, “Prohibit” o “El boig del telèfon roig”?» I encara més: «Com és possible que el senyor a qui pago un dineral cada mes hagi trigat un lustre a descobrir l’enardiment que em provoca —per dir-ho així— la discografia puntiniana?». El segon avís es va manifestar un xic més tard. Era dimecres i el vocalista de Saüc en flor em va telefonar per preguntar-me què coi deia un vers de “Raons de pes”: «bocí d’encís» o «robí d’encís»? En Genís Poch —també lletrista— em va confessar que els Saüc preparaven un parell de versions d’Umpah-Pah i vam iniciar una conversa que encara dura sobre com ens havia marcat Puntí al llarg de la vida: la veu histriònica, els galls que s’esfilagarsen, la velocitat, la vocalització arbitrària, la nit de Salt, el món de les drogues i tot de coses que ara procuraré d’enumerar. En penjar el telèfon, vaig decidir que sí, que després de dos senyals n’escriuria un article.

Adrià Puntí va arribar a casa quan jo tenia vuit o nou anys i ja havia sortit el Pepalallarga i… (Picap, 1997). Una cosina que tocava el piano i estudiava música em va afegir “Cor agre” a l’MP3. D’entrada, em va semblar una cançó estranyíssima i amb un pèl massa de cridòria, però hi va haver frases que em van quedar gravades al magí per sempre més: «menjo merda, farro, ningú m’entén»… També hi va haver paraules que vaig sentir per primer cop —bastards, tísics, cínics— al costat de mots que ja sabia —insults, sanglots, sacsons. Quina sensació tan estranya. Quina sonoritat. Escoltar aquell disc era com ampliar el diccionari i alhora retrobar paraules que la meva àvia —que només coneixia el Puntí de Laberint d’ombres— feia anar a tort i dret. Suposo que hauria tingut un atac de feridura si s’hagués assabentat que el penques que es passejava amb Brunzo Bergonzini havent dinat em va brindar la primera revelació sobre els pecats capitals. És a dir, que a la font del gat no només hi havia Marietes i soldats arrambant-se entre clavells i figues de moro, sinó que també hi vivia un grup de persones que s’hi aplegava per prendre vi, vodka i conyac, en aquella font, i que qualsevol beuratge hi era benvingut menys l’aigua. Que resulta que anar gat volia dir anar borratxo. Allò que només feia la gent gran i que estava tan mal fet. De seguida em vaig adonar que aquella manera d’escriure i de fer música no tenia res a veure amb l’Espanya eurovisiva que ens eixordava els timpans a principis del 2000, però també vaig percebre que s’allunyava, en menor mesura, de l’oda a la plorera dominical que practicaven els Sau, que era el que escoltàvem les noies catalanoparlants de classe i que ens feia sentir que érem, més o menys, en un país normal.

En Puntí tot semblava disruptiu i fascinant, empeltat d’una altra banda, i fins i tot quan parlava d’amor romàntic era capaç de domar el vici del clixé. “Coral·lí”, una de les peces de L’hora del pati (Picap, 1999), deu ser un dels exercicis més interessants de l’enumeració i la repetició en cançons romàntiques, deixant de banda, és clar, la peculiaritat en la tria del vocatiu, el nom de la musa:

Ratolí, flor d’anís, ets l’oliveta tendra
sense pinyol, ets de licra, un gra d’arròs,
avui la pluja es pren el sou.
Coral·lí, brot de pi, un somriu rosa
no hi cap el gris, romaní, fruit d’estiu
un bell miracle, un acudit.
Coral·lí, avui t’he escrit un poema en vers,
un sol escrit, un recuit amb mel:
mai fins avui no he estat tan dolç,
mai fins avui no he estat tan dolç.

La discografia d’Umpah-Pah, i també la de Puntí en solitari, deixava força crítics i seguidors del rock català fora de joc. Perquè allò no era rock i prou. I perquè els temes que abordava i la manera com els explicava feien esglaiar un país en què els jonquis, les putes i els habitants dels manicomis, tots junts i a la mateixa cançó, eren massa densos de digerir. Passa sovint amb tot allò que incomoda. En comptes de preguntar-se per què aquells discs explicaven allò i optaven per fer-ho d’una manera tan estripada com variada, s’alimentava el triple mite sobre Adrià Puntí: primer, que ell era diferent i no estava gens avesat a la música comercial; segon, que les cançons que escrivia no s’entenien i tercer, que només l’escoltava la gent de Girona per una mena de seguidisme provincià inexplicable. Després d’un concert de Saüc, parlant-ne amb en Genís Poch i la Blanca Garcia Lladó, la Blanca ens va fer recuperar mig minut del documental Adrià Puntí que il·lustra magistralment el prejudici de la incomprensió. En una entrevista al programa Sputnik la presentadora Tània Sàrrias amolla al cantautor: «Ara que has dit xauxa i tal, m’has recordat les paraules estranyes que fas servir de vegades. Gínjol, barricar, sutge… Què passa? La gent t’entén?». Puntí hi respon: «Sutge no és una paraula rara.» Pocs segons abans, el dramaturg Pau Miró li etziba: «Ningú no s’ha atrevit a preguntar-te això, jo tampoc. Tu entens les lletres que escrius?». I encara més enrere, un Jordi González cofoi i entusiasmat afirma: «Si el convidat fos anglès o nord-americà, seria el nostre David Bowie.» Així, a poc a poc, ha anat arbrant la idea que Puntí encarna un geni inclassificable que ningú no entén. El problema, però, és que rere aquesta aparença festiva d’enaltiment també s’hi amaga la manca d’esforç per comprendre’n l’obra. I que aquesta simplificació, de retruc, contribueix a silenciar una manera de veure el món i una proposta artística que, com tot el que fa nosa o sembla massa complex, només ajuda a eixamplar les maneres de pensar, de sentir o de clavar queixalada a la vida.

 

Umpah-Pah: Raons de pes, Bamboo Avenue i Bordell

Raons de pes (1991) va ser el primer àlbum d’Umpah-Pah, el grup integrat per Adrià Puntí (veu, lletres i harmònica), Jordi Gimbernat (guitarra), Pau Marquès (guitarra), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades (teclats) i Marc Marquès (bateria). Curiosament, el disc va sortir l’any del concert del Palau Sant Jordi, en què Puntí i els seus companys no van participar. Tanmateix, va ser un any de molta feina i les cançons van tenir bona rebuda. Com passa amb moltes primeres obres, Raons de pes és un disc impúdic i s’alça com una declaració d’intencions de tot el que vindrà. Amb l’imaginari nocturn omnipresent —sembla que cada cançó sigui el que passa entre ressaca i ressaca—, Puntí hi explora l’excés, la desobediència com a eina de reafirmació i la relació bicèfala amb les drogues: d’una banda, serveixen per alienar-se d’un món massa rígid i autoritari; de l’altra, obren les portes del plaer, que conviu amb la pulsió sexual o fins i tot l’elimina:

Amer, vaig arribar-hi.
Tenia set com una meuca en zel.
Vaig dir que no, que volia estar tot sol,
si més no per posar a prova el meu seny dubtós
Era agost…
[…] Ric amb bones llavors del bosc d’en Xicu.
Anava tentinejant un ferm tros on posar els peus
marejat sense cap nord, emboscant motius antics
que fins aquell bon jorn en van ben servir.
Era agost, una nit d’estiu on tota cuca viu,
nafrat sense ni cinc, sense cap bocí d’encís
ballo descalç, poruc però em mantinc.

“Raons de pes”

En aquest sentit, les dones hi són esbossades a la manera modernista: hi ha la figura de la barjaula; la de la muller que es reserva obedient fins al matrimoni, i la de la monja que es lliura en cos i ànima a Déu:

Vet-ho aquí que n’ets, de figa-flor,
quin disbarat…
si no et fies ni de mi.
Tu sempre acabes dient-me que no,
que només vols conservar l’honor.
L’honor, l’honor… allò que amagaves tant!

“Nina ensucrada”

 

«Xusma amb vel», ens diu sor Maria Àngels.
«Quin carai d’infern de gent!»
corbs, beneits, verins devoren
claustres, saben de què va. Provincians!

“La Monja ‘Boccati di Cardinale’”

Així doncs, no passen per alt el gust per l’obscenitat ni les sensacions prohibides: treuen el cap, per exemple, a “Nina ensucrada”, “La catximba i els rostolls d’Angelina” o “Bevent passat”. Les cançons també esmenten unes poblacions molt concretes, d’aquí el tòpic que aquestes coses només interessaven als veïns i a quatre gironins tocats de l’ala. Sigui com sigui, “Un ral no és foradat”, la peça que obre el CD, es passa les convencions morals per l’entrecuix i de bon principi presenta un heroïnòman afortunat i un guàrdia civil desgraciat convivint a la mateixa partitura:

Un àngel em va dir d’on treia la meva sort,
si provenia de dins del cor d’algun boig.
Com d’un proscrit que es mofa d’algun guàrdia civil
fent-li la guitza tota la nit.
Una dosi per a la salut.
Una dosi per fi, per poder anar a dormir.
Fa uns quants anys que esmolo les venes
per tal de perdre aquestes crues penes,
m’estan matant, exprimint-me per dins.

En canvi, la que el tanca, “Mirall capgirat”, aborda una qüestió nuclear de la poètica puntiniana. El diàleg amb una psique volàtil —o el que ara en diríem un cervell no neurotípic— i la figura del boig, el narrador savi, en un entorn hostil i simplista. Són qüestions que es repetiran sobradament en cançons d’Umpah-Pah i també en peces en solitari, com ara “Solitud”, “Senyor doctor” o “Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc”. Des del punt de vista lingüístic, les tries lèxiques són molt variades i lligades a la quotidianitat. Puntí recorre sovint a frases fetes i als elements més propers del carrer (rantell) i el cos (pixum). Sobta, això sí, que en una peça tan ben escrita com “Un ral no és foradat” s’hi colés un dosis singular (per dosi) i amb essa sorda. Petites interferències que ens fan sentir que no som en un país més o menys normal.

Al cap d’un any, el 1992 de la Barcelona olímpica i de l’Operació Garzón, va sortir a la venda el segon disc d’Umpah-Pah: Bamboo Avenue. Es tracta d’un àlbum molt diferent de Raons de pes pel que fa a l’estil, però hi està agermanat des del punt de vista temàtic i hi estableix unes quantes intertextualitats. Bamboo Avuenue, de fet, és un carrer de la capital de Jamaica, on el grup va gravar els videoclips de “Bevent passat” i “La catximba”. En tot cas, a Bamboo la trencadissa es planteja més aviat des d’un punt de vista generacional: la necessitat de matar el pare, el xantatge emocional a la mare, el desig de no fer-se gran, la convicció de no afegir-se a un ritme laboral gregari, etc. En són exemples “Subsidi per vell”, “Repapiejant” o “El bulevard dels xiprers”:

No tinc ni feina ni patró.
Ei! Ves per on tampoc en vull.
De fet, soc alhora esquerp i vergonyós,
massa poruc per cobrar un sou adient.
De fet, no puc canviar,
d’ençà de lluny que soc bergant,
un somiatruites innocent.
Si ho sé del cert no em moc de l’ou.

“Subsidi per vell”

 

De vailet em deia el pare
què vol ser quan siguis gran?
Un malcriat culpant la son
atrinxerat entre els llençols,
fent l’indi amb sorna, cantant en sioux
les lletanies dels convents.

“Repapiejant”

 

Ets un gandul en penombres
amb un epitafi en blanc
on hi ha un escrit que et dona un bon remei
i et diu: «no tinguis fills,
no tinguis fills en va».

“El bulevard dels xiprers”

D’altra banda, la incomoditat pren vivor amb la mofa als manaments religiosos en peces com “Sants innocents” —que exclama «Me’n ric dels usuaris de la creu» —o “Blues per Nadal”. I per acabar, Puntí es treu de la màniga la primera cançó d’amor més enllà del desig sexual: és “Carta a Donosti”, una epístola llarga, plena de laments, en què ja s’entreveuen el gust pels vocatius peculiars —Grisolda, en aquest cas— i una primera aproximació al pensament sobre el fet mateix d’escriure —«Tots els meus escrits et són udols».

Bordell (1994), l’últim CD d’Umpah-Pah en català,¹ és el disc menys conegut i, probablement, també el més desigual. En tot cas, hi ha constants que es mantenen: l’homenatge a Girona a la cançó “Novembre” i, especialment, la tendència a l’escatologia, que apareix a “Escac i mat” i “Un joc d’ous”. No deixa de ser desconcertant i, per tant marca de la casa, que la cançó més pacifista del grup faci anar alhora versos com «prou rius de morts d’exilis llargs» i «un dat pel cul, un pèl de cony». Bordell es clou amb la cançó basca “Lau Teilatu”. Si no us fa pensar en “Carta a Donosti”, torneu a començar el Bamboo Avenue de cap i de nou.

 

Incompletament Puntí: això que ve d’abans i d’ara

Un cop es va haver dissolt Umpah-Pah, Adrià Puntí va reaparèixer amb Pepalallarga i… (1997), un àlbum rocker i força dur, en què el de Salt combinava els aguts histriònics de sempre amb un registre de veu més brut. Aquesta de veu de punk esgargamellat —que apareix a “La font del gat”, “Jeu” i també a una versió molt particular de “Temps era temps”— ajuda a entendre i a pair millor el canvi de textura que arriba fins al darrer CD publicat La clau de girar el taller i Enclusa i un cop de mall (Elite K, 2015). No sabem en quin moment, però, va esclatar la tendència a batejar Puntí com el Leonard Cohen català. En tot cas, el primer disc en solitari és una taula amb onze potes molt ben pensades. Hi vibra, per començar, la idea de metamorfosi de la cançó “Miau”:

Si el que vols és obrir un calaix nou,
tanca el d’abans o t’enganyes,
si el que tu vols és mirar-me,
no et giris d’esquena quan cal.
No siguis bocamoll.
Cal que siguis franc, cal que siguis llest,
cal que siguis, cal que siguis gat.

Com un gat que viu i es mata set vegades, Puntí presenta un jo poètic nou que, de tant en tant, deixa entreveure els tics de sempre. Una de les diferències substancials, al meu parer, és el canvi de perspectiva en l’erotisme, que comença essent una activitat famèlica i acaba esdevenint una mena de joc infantil en què dos amants espantadissos es donen recer. La cançó “Mmm… quin fàstic! Veeecs, que bo!” reforça la idea de puerilitat mitjançant les onomatopeies i els diminutius (boqueta, ditet, ring-ring), però tampoc no estalvia dosis de mala bava quan cal: «Per què em mires si no t’excites prou? […] Ara et foto banyes, perdó». És aquí quan Puntí comença a fer servir la locució jugar a petons per referir-se a les arts amatòries, un recurs que recupera en altres cançons d’amor com “Presumida” (Maria, 2002). Igualment, la cançó “Sota una col” evoca la imatge de dos amants «amagadets» fent-se petons entre hortalisses. Sí, sí, com si en Patufet s’hagués fet gran i de sobte empaités la veïna (o el veí) de la masia més propera. “Mixeta”, en canvi, és una cançó de bressol magistral en què Puntí combina la sensualitat felina amb l’amargor de l’insomni. Qui ho havia dit, que les cançons d’anar dormir s’escrivien als nadons i no pas als amants?

En tot cas, si hi ha dues peces que destaquen de llarg al primer disc són “Solitud” i, a més distància, “Ull per ull”. La primera representa un diàleg entre el jo poètic i l’amant, que en aquest cas és el sentiment de soledat fet donzella:

Enganxosa amiga, fleuma i figa-flor,
sense previ avís et vindrà a visitar,
innocent, quan menys fa falta et ve a trobar,
de bon cor, de bon gust.
Hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú sense rancor.
Com un senyor l’he convidat a un te melós
hem xerrat junts en pau pels descosits,
tots dos dins tard, perduts hem passejat pel port,
hem barrejat un cigarret, ben tous fent tombs
tots junts, hem renegat del temps,
com bons cosins hem anat al llit.

Vet aquí. Ara la “Nina ensucrada” s’ha convertit en una amiga imaginària que practica la màxima del «com més cosins, més endins». I què en podem dir, d’“Ull per ull”? D’entrada, que és molt més que una relectura del codi d’Hammurabi. Des de la devastació absoluta, envoltat de comissaris a sou, Puntí apel·la a la bona sort per continuar endavant: «Perdo la por però em tremola el pols | qüestió d’orgull. M’aixeco i no puc | un bon trau just enmig del cervell.» Si no ho heu fet, mireu aquesta interpretació del documental Rock & Cat i entendreu per què s’ha convertit en la versió més emblemàtica del repertori puntinià.

Del segon disc, L’hora del pati (1999), ja n’hem anat parlant una mica aquí i una mica allà. Des del meu punt de vista, el més singular del recull és el dibuix de l’atmosfera dels nens de barri, dels nens de Salt. A les cançons hi parlen nanos esgarrinxats però feliços. Plançons que des de l’adultesa o des de la infància mateixa es miren un món degradat i tranquil. És al carrer on “En Pepitu va de curt” i també on «La mare crida: ‘nens i nenes, és l’hora de berenar pa amb oli”.» És al “Veïnat” on sorgeix l’amor suau de “Coral·lí” i de “Sota una col”. En síntesi, sembla que les cançons les hagi escrites un brivall que ja sap que es farà vell. O que les hagi creades un avi que enyora els jocs i la brutor espontània. De fet, hi ha un vers de “Veïnat” que resumeix ben bé el desordre temporal: «En Nitus explicava al pare que fa poc faré tres anys». Pel que fa a als espais, el disc fuig d’Amer i de Salt (oh, sorpresa) i arriba fins a Ventimiglia; amb la certesa, això sí, que el destí d’arribada és Albanyà (oh, Empordà) i que el concepte casa només té sentit en unes coordenades concretes: «molt lluny, fora de casa, el cobrellit no ens vol». I en referència a un dels pinyols de la cosa puntiniana —tot el que es refereix als capricis del terrat, els desordres de la crisma i tot un seguit de fenòmens que anomenem patologies— hi ha una cançó que no pot passar per alt de cap manera: “El sol solet fa ullades”. Amb un to molt proper a “Mirall capgirat”, Puntí torna a parlar de l’esbocinament interior i de la disjuntiva entre morir-se a casa, al carrer o amb una bata blanca. Mentre que a “Mirall capgirat” pregunta «Si em moro a casa què direu?”, a “El sol solet fa ullades” afirma: «Em pots planxar el pijama nou per quan vagi a l’hospital. […]  a casa teva et fan la guitza, a casa teva et volen mort».

Ja hem vist que de Bamboo Avenue ençà, la relació ambivalent amb la família és un meló que queda obert. Al tercer disc en solitari, Maria (2002), Puntí homenatja la mare amb versots com «Ets la queixa de les queixes | ets soferta mai no et queixes». El ritme és més calmat, menys tarambana, i hi ha molt d’espai per als dilemes del cervell. D’altra banda, peces com “Tomb” fan pensar en composicions futures —en «Pots donar-li el tomb al desastre», per exemple— i les versions de cantautors i amics esdevenen una autèntica festassa. “Flors i violes” és una cançó manllevada a Quimi Portet que a la gola del de Salt pren un to molt més agònic i desesperat. Passa una cosa semblant amb “Només ho faig per tu”, la peça que Puntí va interpretar al «Concert d’homenatge a Carles Sabater». Al meu parer, aquesta cançó és una prova fefaent de com es pot retocar una obra anodina per reconvertir-la en un temarro com una casa de pagès. En altres paraules, si la cançó de Sau apel·la a la redundància —«que m’escoltes callada, en silenci»— i a l’ensucrada depressiva, la proposta de Puntí traspassa les justeses de la lletra i se centra, sobretot, a celebrar la interpretació i els límits de la veu. Ho diré d’una altra manera i no hi tornaré a entrar. Amb Sau plorareu sense rumb ni consol. Amb Punti trempareu amb tanta celeritat que us vindran ganes de despullar la primera persona que us canti «Em dius que soc el teu amant amable» una tarda de diumenge. Aquí la prova definitiva.

No parlaré del buit creatiu que es diu que hi va haver entre el 2002 i el 2015. En primer lloc, perquè no treure discs a la venda no vol pas dir deixar de fer música. I, en segon lloc, perquè crec que és més rellevant analitzar en l’obra d’estudi que no pas en les anècdotes de concerts estel·lars i actuacions inacabades. Així doncs, centrem-nos en La clau de girar el taller i Enclusa i un cop de mall, dos discs que Puntí va fer sortir alhora per homenatjar el seu pare. En certa manera, es consideren bessons i germans petits del Maria, que feia els honors la figura materna. Tot i els punts en comú amb l’àlbum del 2002, el canvi de registre en la veu —de gola fumejant o mal escurada— fan que al principi resulti difícil de reconèixer el vocalista d’Umpah-Pah. Temàticament, però, tornem a les arrels de sempre: els flashbacks a l’adolescència, quan al taller enganyaven els novells i els ruixaven la cigala amb pintura; la recerca d’un amor dolç i naïf, i la família i el poble com a espai de reconversió. Tanmateix, la visió de la llar adopta un to més senil i quotidià, sobretot quan Puntí descriu les escenes que els pares comparteixen a la cuina. Malgrat que l’amor hi és present com una cosa viva —quina obertura en canal que és la cançó “Esbrina”!—, també s’hi entrelluca la decadència del cos i la relació tensa amb la solitud:

Maleït sigui aquell dia tan bord
quan xalàvem a bord.
El sexe s’adorm,
sembla un mitjó arrugat.

“Tornavís”

 

Enamorada de tu, embadalida per tu,
dins la barraca, a casa.
Ensopit sense tu, atuït , a disgust,
dins la barraca a casa.

“La prova del nou”

 

El darrer confit del repertori és “Fill de presons”, una cançó d’esperit nòmada en què el cantautor es va passant tota la topografia catalana, literalment, “per la pixa”. Així, el Puntí que sempre ha tingut un peu a Salt ara es passeja per Portbou, Sant Julià i Colera entre altres indrets. Tot plegat per acabar afirmant, amb un deix de sornegueria, que avui trepitja el cap de Creus però que en el fons és fill d’un presidi. I com se’n fuig, del penal? Segons ens expliquen les cançons, de vegades amb l’amor, de vegades amb les drogues i de vegades esquitllant de casa sense deixar de tornar-hi. Ho xiscla “El boig del telèfon roig”: cal estar sempre embriac de vi i de poesia. Oh, resulta que un dia aquest home va fullejar Baudelaire i li va semblar que tenia raó! Qui ho hauria dit, oi, que parlant de Puntí acabaríem esmentant un poeta universal?

«No és un boig que escriu el primer que li passa pel cap», pensava en silenci mentre subratllava mentalment tot de barbarismes que m’havien fet patir i un reguitzell d’imatges que m’havien enardit la testa de per vida. El loquero em veia arrugar el front i semblava desubicat: «I què vol dir Incompletament Puntí?», va tornar a preguntar. Vaig callar perquè vaig pensar que no ho sabia. Que Puntí era una cosa (un projecte, un artista, una persona) que no s’acabava mai. I que curiosament tres branques gruixudes de la seva obra —la família, la salut mental i les versions dels amics— m’havien ajudat a pensar-hi amb més profunditat. Que no hauríem de renunciar a acostar-nos a allò que ens sembla massa complicat. I que l’excusa del no s’entén és un comodí que fa massa temps que dura. Les prostitutes, les drogues, els psiquiàtrics, les borratxeres, la tendresa, l’amor i la buidor formen part de la vida. Adrià Puntí ha pres el risc d’explicar-ho des del fil d’un barranc, amb totes les incomoditats i controvèrsies que això comporta. Qui el vulgui entendre, que l’escolti. I qui no el comprengui (o ho faci veure), que continuï menjant flors i violes per sopar.

 

[Imatge original: «Adrià Puntí al BAM Mercè 2007 Barcelona», de  m.caimary from Sant Boi, Catalunya, CC BY 2.0]