Si mai llegim de manera contextualitzada és perquè fer-ho és un principi ètic, però les lectures que agafen empenta històrica sovint són les que eviten el context. És així que hi ha textos dignes de ser explicats a l’escola, encara que no siguin llibres de text. És així que es creen els emblemes d’una cultura nacional o els antecedents històrics d’una causa irrenunciable.
Civilitat i justícia és fer un esforç per interpretar les paraules pels camins per on els autors les volien fer córrer, però crear obres clàssiques és, sobretot, treure les paraules fora de context. Quan els romàntics alemanys van llegir el Quixot, el van deixar de veure com una obra humorística, com a paròdia d’un gènere literari, i van habilitar-lo com a correlat de tot de preocupacions del seu temps i dels que vindrien (el fracàs de l’ideal contra la realitat, la lluita de l’individu contra la multitud i avui, de fet, el que vulguem). Quan els lectors del Renaixement van canonitzar Ausiàs March, el van llegir com un Petrarca hispànic. Van forçar els poemes de l’autor valencià que ha escrit la millor poesia catalana de la història perquè fossin llegits com el Cançoner de Petrarca, com si March hagués escrit una obra unitària, i no un seguit de poesies per a destinataris dispars —de dames al rei— amb uns sentits que només van ser totalment precisos en el moment de fer-se públics.
Tot això, en el benentès que amb el context no n’hi ha prou. L’obra ha de poder incitar que, a mesura que passi el temps, s’hi vulgui tornar una vegada i una altra i, per tant, no tots els textos són dignes de ser trets fora de context de manera successiva. Amb la majoria no es voldrà fer cap esforç concertat de relectura. Aquestes obres, si tenen sort, s’hauran llegit en el seu context o bé, en tornar-hi escadusserament, quedaran determinades pel context que en va formalitzar la darrera lectura.
D’altra banda, hi ha obres que ens fan tornar una vegada i una altra a l’entorn que les va veure néixer, amb racons que han quedat fora del nostre abast i que ens són imprescindibles per a entendre-les. Que ens assenyalen aquell entorn, alhora que també ens fan present la distància a la qual queden, ben lluny de nosaltres.
Aquest és el cas del poema Deserts d’amics, de béns e de senyor, de Jordi de Sant Jordi. El 27 de maig de 1423, Jordi de Sant Jordi estava entre el homes d’Alfons el Magnànim que van ser capturats pel condottiero Muzio Attendolo Sforza a la porta capuana del Castel Capuano de Nàpols. Sant Jordi i companyia cobrien la plaça per al rei, que maniobrava per conquerir Nàpols. Sabem que el poeta fou alliberat abans del 21 de juny del mateix any i que moriria l’any següent. Tan bon punt estem assabentats que el poeta havia escrit sobre la seva situació és com si volguéssim oblidar que Les elegies de Bierville van ser escrites a l’exili. Deserts d’amics expressa el desconsol del Sant Jordi presoner amb una dicció immarcescible, encara que no podem saber si l’autor va escriure el poema des de la presó o ja de nou a la cort del Magnànim.
La diferència no és banal. El poema o bé podria haver estat el missatge de demanda de rescat que presenta el jo poètic o bé una peça commemorativa de l’alliberament, de la fidelitat del rei al seus homes. El dubte, que es genera fora del context que faria el text transparent, ens obliga a llegir-lo, com a mínim, dues vegades: una des de cada pressupòsit. També fora de context, però ara obligant-nos a tornar-hi, per necessitat, és on aquest poema perviu en la seva grandesa.
Deserts d’amichs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de me s’haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fai tristura,
e los grillons llaugers ara preu més
qu·en lo passat la bella brodadura.
Ffortuna vey qu·ha mostrat son voler
sus me, volent qu·en tal punt vengut sia,
però no·m cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altre part, cuit de tristor morir
com vei que·l mon del revers se contenta.
Tots aquets mals no·m son res de sofrir
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fai tot jorn d’esperança partir,
com no vei res que·ns avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algú raonament,
de que llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament,
e de qui fiu, i ab qui mon cor s’esforça;
e, d’altre part, del bon rei liberal,
qui·m sacorrec per gentilesa granda,
lo qui·ns ha mès del tot en aquest mal,
qu·ell me’n traurà, car soi jus sa comanda.
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
