Les fulles mortes

Els dietaris m’agraden perquè sempre són ambigus, sospitosos. L’exemple més palmari de la distància que separa la teoria de l’autèntica pràctica literària. L’estructura pautada i l’ordre dels dies en facilita l’elaboració, però cal una mà mestra per no convertir-los en un doll d’obvietats o de monotonia. La naturalesa liminar i expansiva en permet ràpidament la mutació, paròdia o adaptació a diversos gèneres com el novel·lesc o el teatral. No hi pensem —com no pensem en tantes altres coses— però segurament el dietarisme deu ser un dels gèneres més practicats pel gruix de la població alfabetitzada —població minvant que, això sí, ens diuen que cada cop és més competencial. Per sort, la majoria dels diaris personals resten ocults (i ja està bé que així sigui). Començar un diari és molt fàcil, ho pot fer qualsevol, el que és complicat és persistir-hi. I persistir-hi amb certa gràcia, diria. Si no, sempre et pot passar el mateix que en Joaquim Molas, que amb el seu dietari ha acabat deixant un altre pòstum exemple de la seva tenacitat sense talent.

Perquè, què és exactament un dietari? L’ínclit gravador Enric-Cristòfol Ricart, un dels nostres dietaristes més fecunds i alhora més desconeguts, el definia així: «En un diari tot hi cap i fa bonic precisament per això de que sigui la plasmació sinceríssima del moment, la instantània que ens permet recordar, reconstruir, amb indiferència, amb “llàgrimes als ulls” o amb “un lleu somriure”».¹ El dietari ens permet fixar records per tornar-hi quan els hàgim de menester; intentar, aleshores, a través de les paraules escrites, recuperar una mica de la joia, la tristesa o l’amor que sentíem a l’hora d’escriure-les. Al mateix temps, és un dels gèneres més tramposos, perquè sota l’aparença de l’anotació espontània, directa, sense filtres, s’hi amaga (s’hi ha d’amagar!) sovint, una treballada reescriptura. Un diari és un contenidor llibertari de paraules, entre les seves pàgines s’hi poden amagar petits relats, poemes i fins i tot recreacions de converses dialogades. És un format com la masovera del diumenge, que tot s’ho menja. Al cap i a la fi, llegir un dietari és, simplement, accedir a una intimitat. I en la intimitat, és clar, cadascú hi escriu com vol.

Però sobretot, per a mi, un diari és una forma de companyia. És d’aquesta manera que entenc també la tríada de textos estacionals que en els darrers anys ha anat traient a la llum Francesc Parcerisas a Quaderns Crema. El poeta beguetà ha anat publicant una sèrie d’escrits que, des de diferents perspectives, van sumant capes a la seva projecció pública com a autor. Assumint la idea de Ricart que en «un diari tot hi cap i fa bonic», Parcerisas construeix els seus diaris a partir de diversos gèneres, sense marcar-se una cronologia estricta. Lligant persones, opinions, poemes, fotografies o llibres i preguntant-se per les relacions que li susciten. El diari fa companyia al lector perquè sent que comparteixen amb ell una familiaritat. Però també en fa a l’escriptor mentre l’elabora, perquè és la manera de plasmar allò que sent i que no sempre pot compartir.

El diari «de viatge», doncs, era el millor company per reflexionar-hi en un país estrany, en solitud, que és la situació en la qual es trobava Parcerisas a La primavera a Pequín (2013). I és també el confident d’Un estiu (2018), que narra la pèrdua d’alguns dels seus millor amics i còmplices. Aquesta solitud que tot just s’apuntava aleshores és la que ara queda confirmada a La tardor em sobta (2022), que cerca d’engiponar tota una galeria de records antics per vincular-los a un present d’expectatives ja molt limitades.

Del dietarisme d’en Parcerisas m’ha interessat, sobretot, la construcció del «jo» i la seva evolució temàtica al llarg dels anys: el pas de la descripció externa a la introspecció. Hi ha diverses característiques que travessen tots tres volums. Sobretot, per començar, la passió constant pel llenguatge i la literatura, per la lectura i fins i tot pel llibre com a objecte de culte, com a peça de col·leccionista. Al llarg dels tres diaris és habitual trobar-hi petites reflexions sobre autors o lectures. Més vinculades a l’orientalisme, és clar, en el viatge a la Xina. O més lligades a la lectura relaxada a la platja d’Un estiu. Finalment, en aquest darrer llibre, hi trobem un punt nostàlgic de relectura de clàssics o de llibres personalment estimables. Aquest aspecte a banda, també es va definint dietari a dietari una proposta estètica i estilística de l’autor. Parcerisas és un amant de la senzillesa que desitja projectar la seva escriptura com aigua d’un riu que brolla, «la que raja com un corrent clar i produeix una cantarella amable que no cal que ningú escolti» (La primavera a Pequín, p. 113). És amb aquesta voluntat que escriurà la resta dels seus dietaris, amb una prosa de línia clara, agradable i desimbolta, amiga del lector (La tardor…, p. 97). Es presenta com algú apassionat però humil, amb pocs aires de grandesa o amb poc interès en la glòria literària de la posteritat.

Aquesta actitud lliga perfectament amb la imatge del Parcerisas «personatge» que es va conformant davant dels ulls del lector durant els tres llibres. A La primavera a Pequín es presenta sempre com un «badoc», un flâneur perdut est enllà, ingenu observador que intenta descriure una realitat nova, vista amb uns ulls nets i plens de curiositat per una cultura que desconeix i que a poc a poc admira. La sorpresa per moltes de les actituds i els comportaments que viu a la Xina es complementa perfectament amb el relat d’alguns dels somnis que anota durant el viatge. La barreja (o el xoc) entre la realitat de l’Àsia Oriental i el món oníric aconsegueix crear aquesta aura de món irreal, sorprenent, en què l’estranyesa i la (lleu) comicitat van de bracet. L’admiració per certa actitud vital i la bellesa del paisatge queda fixada en les versions poètiques d’autors xinesos que esquitxen el dietari. Poemes que ens permeten vincular, novament, la idea de passió per la llengua, per paraules i imatges creades en un idioma llunyà que el poeta intenta transportar al nostre.

El gust pel detall i per la simplicitat es traslladarà a Un estiu a la descripció acurada dels petits plaers que li brinda la canícula. Francesc Parcerisas es presenta en aquest cas, com un amant de la quotidianitat, un discret hedonista que gaudeix de les estones a la platja i de les menges d’estiu. Hi batega, en tots dos llibres, un lleuger erotisme, un cert perfil de voyeur (gairebé de vell verd inofensiu), que es delecta en la contemplació de noies joves, amb clara preferència per l’exotisme que li representen les orientals: tant les que observa al metro de Pequín (La primavera…, p. 159), com les que cerca per l’Internet quan es distreu mirant pornografia (Un estiu, p. 33-35) o les que admira jugant a la platja de Vilanova i la Geltrú (Un estiu, p. 73-75).

És molt suggeridor el contrast que presenta el dietarista en aquestes escenes. La contraposició de la bellesa observada des de la vellesa. Els plaers visuals en lluita amb la decrepitud que Parcerisas viu al seu voltant, amb una mare que pateix una demència cada cop més accelerada i uns amics —Jaume Vallcorba, Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer— que viuen l’últim estiu de la seva vida. De fet, i com avança Parcerisas a les primeres pàgines del llibre, aquest títol que sembla tan buidat d’èmfasi, Un estiu, acaba agafant un significat escruixidor i un pèl irònic quan arribem al final i entenem què devia significar, tristament, per al seu autor.

Reprenc la idea del diari com a companyia que apuntava fa quatre paràgrafs. Si La primavera a Pequín era un company de viatge i Un estiu era un consol i un homenatge per a la pèrdua de les grans amistats; ara, La tardor em sobta, és un repàs de tots aquells petits records que Parcerisas intenta disposar en ordre per dotar-los d’un fil de sentit, d’una mínima coherència existencial. El dietari esdevé un flotador salvífic de records. En l’arc que, de moment, conformen tots tres diaris, hem passat de l’exotisme de Pequín a la més pura quotidianitat barcelonina. O, cosa que és el mateix, a poc a poc, els diaris han anat guanyant en l’aprofundiment de la vida íntima de l’autor. Fins al punt que moltes pàgines de La tardor em sobta no deixen de ser unes memòries esparses més o menys camuflades. Ull viu, no ho dic en sentit negatiu. Ja afirmava més amunt que el gènere del «diari» és el que permet més llibertat per incloure tot el material d’enderroc que a l’escriptor li sembli necessari. I s’ha de reconèixer que Parcerisas és hàbil a l’hora de traçar la línia entre la intimitat que decideix fer pública —presentada de forma descarnada, com el deteriorament matern— i la que, de moment, resta oculta.

En aquest sentit, hi ha un aspecte obvi que el diferencia dels diaris anteriors. Els dos primers volums tenen una clara referència temporal i són dietaris que s’escriuen mentre transcorren una primavera i un estiu concrets. La tardor que ara presenta Parcerisas, en canvi, té un significat més metafòric, d’etapa vital, perquè es tracta d’un dietari que engloba un temps que és, en realitat, tota una vida feta de petits retalls. És un llibre que el poeta va construint davant dels lectors, amb la idea que els materials escrits, apunta a les primeres pàgines vagin «sedimentant» (p. 46) i puguin conformar el diari que finalment tenim a les mans. Convertir una memòria que es va perdent en petits records lluminosos, fixats per l’escriptura del dia a dia.

Així doncs, es nota un cert gaudi d’anar remarcant, sovint, l’origen de moltes de les reflexions que va fent l’autor. Especifica d’on surten els fragments, retalls de llibretes, papers, targetes on va anotar moltes de les frases o idees que ara li serveixen de punt de partida per a les petites càpsules assagístiques en què sovint es converteixen les entrades del dietari. Aquesta barreja d’orígens és el que fomenta, també, la mixtura entre consideracions sobre la feina, l’amistat, la família o les lectures. Hi trobem, també, moltes opinions literàries (algunes més contundents que d’altres, p. 108) i altres pensaments sobre el valor de l’art i la seva intrínseca bellesa. En conjunt, l’escriptor va conformant una mena de cànon d’autors i de lectures que li són plaents i amb les quals s’identifica, tant en valor estilístic com moral. Entre els autors catalans, per exemple, hi treuen el cap Maragall, Garcés o Sagarra. La idea de temptativa literària, de dubte sobre el valor d’allò que escriu, és permanent. Això cristal·litza, per exemple, en l’assumpció i mostra d’alguns esbossos de poemes, que sap que ja no escriurà (p. 30, 46). I també en la preocupació constant per mostrar-se com algú molt anodí, per posar constantment en relleu la vulgaritat de l’existència humana i incloure-s’hi com un ésser minúscul més, sense cap recança (p. 55).

Partint d’aquesta premissa moltes de les actituds que mostra Parcerisas en aquest dietari m’han recordat l’exemple dels articles aplegats per Josep Carner a Les bonhomies. La idea de presentar-se com algú normal i corrent, amb l’única dèria de ser un enamoriscat de les paraules, que viu el dia a dia sense escarafalls, tranquil, sense esperar-ne res d’extraordinari. Arriba un punt, que el poeta veí d’Horta arriba a presentar-se, amb resignació, com «un lector vell que llegeix llibres vells». L’obsessió pels mots, tanmateix, és el que porta a reflexionar més d’una vegada sobre el sentit d’allò que escriu i sobre la possibilitat de ser capaç de transmetre, exactament, allò que pensa. La percepció que en el pas de la idea a la lletra escrita sovint es té la sensació de pèrdua, d’inexactitud, la quimera que les paraules no són prou precises —o nosaltres no les dominem mai prou— per transmetre allò que sentim. La mateixa redacció dels fragments d’aquest dietari n’és una mostra. Resulta evident, i Parcerisas ho remarca, que aquest és un dietari escrit i reescrit, ordenat i reordenat. La tardor em sobta és una recerca d’aquesta harmonia i sentit de la vida a partir d’escenes que d’entrada semblen banals però que, reelaborades sobre el paper, intenten prendre un nou significat per a l’autor.

És per aquest motiu que hi ha un intent, fins i tot massa redundant, d’intentar justificar en massa ocasions l’estructura fragmentària que agafa el llibre. Parcerisas ho fa a través de diverses metàfores que volen explicar-ne el format. Però en són tantes que acaben resultant excessives. En la voluntat d’explicar i excusar la probable segmentació de l’obra, les metàfores acaben embafant. Sempre en la línia de la humilitat habitual, algunes funcionen de forma prou simpàtica, com l’«esgarraet» culinari (p. 114) o les «vitrines d’un museu comarcal» (p. 168), que permeten passar d’un objecte/tema a un altre mantenint sempre un mateix origen; i d’altres estan més agafades amb pinces, com la de l’ou de fusta de cosir (p. 146). El dubte persistent sobre el sentit de la vida i de la mort —s’afirma que avancem a cegues, que no sabem res, que la posteritat no té cap importància (p. 59)— es trasllada a l’escriptura, plantejada sempre com un acte d’assaig i error permanent.

En aquest punt, tanta autojustificació del format acaba prenent una mica d’aire d’impostura, de la mateixa manera que l’excessiu zel per presentar-se sense ínfules. No oblidem que tot i mantenir aquesta actitud, Parcerisas segueix escrivint, segueix treballant aquests textos amb la intenció de publicar-los. I això, l’exposició pública de l’escriptura, velis nolis, no deixa de ser sempre un acte de vanitat —gens criticable, que quedi clar: per això llegim. Per altra banda, tot i que gran part dels records o reflexions generen interès o fins i tot resulten memorables (l’escatologia del congrés amb l’amiga israeliana fa pixar de riure, p. 181-182), també n’hi ha d’altres, com per exemple certs records d’avantpassats, que resulten més aviat tediosos (p. 138-139). És així com La tardor em sobta acaba avançant amb un impuls que, tot i els intents de l’autor, no acaba d’envolar-se amb la mateixa perícia que els dos dietaris anteriors. L’amalgama de records cau més d’una vegada en l’anècdota irrellevant, poc significativa o, com deia, metafòricament repetitiva. El conjunt, per desgràcia, tot i l’encomiable feina estilística, s’acaba desplegant amb alts i baixos d’interès.

Ara bé, si Parcerisas, tal com ens diu al final, se sorprèn cada any amb l’arribada de la tardor —i podem inferir que ell mateix, doncs, se sorprèn d’haver arribat a la tardor de la vida—, els lectors tenim l’esperança que aquest no sigui l’últim dietari. De l’esclat de la primavera efímera a la caiguda de les fulles tardorals, la solitud i la proximitat de la mort s’han anat ensenyorint de les anotacions del poeta que un dia va escriure L’edat d’or. És evident que el final s’acosta. I, tanmateix, cal esperar que continuï amb aquesta tasca, completi el gir estacional i ens regali alguna mostra del seu dietari d’hivern.