La fractura d’ala dels personatges vicensians. Un esbós.

Fins a finals de setembre al Mirabellgarten de la ciutat austríaca de Salzburg es podia visitar l’exposició Taubenträume de l’artista local Monika Pichler, la qual s’inaugurava amb un poema que diu una cosa així:¹

faig camí
el paisatge rellisca rere el sol de l’horabaixa
a l’horitzó, una paret de niguls
dos coloms travessen l’aire a cop d’ala
a la nit… què deuen somniar?
tal vegada somniïn arbres, en engronsades dalt d’una branca
en sementers atapeïts de blat
esbarzerars ufanosos de baies, jardins de flors i cols morades
en una remor d’onada, en un cantussol de cignes
en un vol per un cel empedrat
en l’olor de pa moll
l’escalfor del sol
l’amor
en el verd de la bardissa i en la pau

Just a devora del poema s’alçava un llenç enorme en el qual, sobre un fons blanc i cel, s’havien enganxat diversos aucells de cartró pintat. Alguns figurava que volaven, però d’altres romanien aferrats, ales plegades, a uns trossos d’un material que evocava l’escorça d’un arbre. La tensió –la distància– entre els somnis invocats al poema –tan elevats, tan sensibles– i la realitat d’alguns dels aucells –fermats a una quietud d’ales closes– em fa l’efecte que és una tensió similar a aquella que regeix la vida dels personatges que habiten l’univers literari d’Antònia Vicens.

L’autora afirma que els seus personatges «tenen somnis i ganes de millorar, però és com si estiguessin dins un viver: quan aixequen el vol, quan volen anar més enfora, topen contra el vidre».² La llibertat, com la felicitat, per a Vicens, són afanys sempre inabastables, recerques sempre infructuoses:

intentes volar i topes amb
la copa
del llimoner,

diu a Fred als ulls (Eumo Editorial, 2015). Tanmateix, llegint Vicens, sembla que, sovint, més que topar contra qualsevol obstacle, és com si aquests personatges tinguessin lligats pesos de plom a les ales, una feixugor que els impedeix ni tan sol estendre-les –i que, durant l’intent, en trenca els ossets que permeten eixamplar-les.

En aquestes quatre línies³ m’agradaria repensar la producció narrativa d’Antònia Vicens des d’una perspectiva que pot inscriure’s dins els estudis afectius,⁴ tot fixant-me en aquells afectes associats a la violència –la ira, la ràbia, la por– no com a sentiments isolats o individuals, sinó enxarxats en un filat de relacions que, d’una banda, arrosseguen ineluctablement a més violència i, de l’altra, comprometen encara més, si es pot, la recerca de la llibertat.

En primer lloc, voldria cavil·lar sobre allò que, en mots de Pilar Arnau, és una herència que determina el destí personal dels personatges vicensians⁵ i, segons l’autora, un llegat que fa part d’un dolor que s’encomana. En trobem un exemple prou clar en Damiana, de Febre alta (Edicions 62, 1998), concretament quan interactua des d’una violència afectiva heretada amb la filla que ha tingut amb en Gonçal:

—Mu mare —crida la nina—, na Dèlia m’ha donat el seu pintallavis, ¿estic guapa?
—Estàs ridícula —li contesta, amb la veu ferma i desagradable.
Tot d’una s’adona de la duresa de la frase. Tremola.
Les mateixes paraules que la seva mare li havia envergat a ella aquell matí que es va endiumenjar amb vestits vells, i ara ella les empeltava a la seva filla. Així, sense pensar. Senzillament, les duia molt endins i se li han escapat (104-105).

Fins aleshores, Damiana se’ns presentava com una víctima: víctima de pallisses rebudes per part de la pròpia mare des de la infantesa, víctima de violacions dins la família, víctima d’abusos sexuals en l’àmbit laboral… I, de cop i volta, des del tedi que sent per la filla, esdevé agressora i perpetua una casta de violències que afecten la subjectivitat de la nina, qui se sap lluny de l’amor de la mare, i n’assumeix una càrrega antiga.⁶

Tot plegat, es pot veure des d’un altre cantó, no tant genètic, sinó més convivencial, a partir de la idea de la propagació de la misèria humana com a contagi irrefrenable i d’ampli abast. Per exemple, quan na Dèlia, la mestra de la filla de Damiana, hi aboca al damunt tota la ira que li ha traslladat a ella mateixa en Xavier, el seu amant:

La nina romp a plorar. El pit li sanglota. Corredissa d’aigua damunt dels vidres. L’aroma de colònia de Xavier l’envesteix, mesclada amb olor de terra banyada, aixelles suades. Pega una galtada a la nina i aquest gest li resulta estrany, com si fos ell que li hagués agafat la mà aplanant-l’hi amb força damunt la cara temorega de la nina. No és la primera vegada que se li apareix, frenètic dins la memòria, incitant-la amb una sola ullada a cometre un acte furient (16-18).

S’hi descriu l’encarnació de l’emoció aliena. El lligam sentimental esdevé una connexió que comporta la transfusió de la violència, una visió que s’emparenta amb la idea vicensiana de la propagació de l’estrèpit d’una ràdio: «Basta una ràdio encesa a tot volum en un carrer i aquell carrer ja deixa de ser un carrer tranquil»⁷ (196). La fragilitat del silenci, esqueixat amb l’estridència del renou produït per una única persona, és equiparable a la fragilitat de l’ànim humà, el qual pot ser malmès per una sola persona que actuï amb violència i, com una malura, pot ser encomanat a altres individus, per una transmissió veloç i precipitada.

Per a Vicens, la violència és adquirida i absorbida, fins i tot, des de la inconsciència. És el cas de la germana petita d’en Xavier, qui, essent pràcticament un nadó, en braços de la mare, es veu enmig d’una agressió física que infringeix son pare contra el germà gran, però que finalment rep la mare:

i el puny del pare, com una pedra que es desborda d’una construcció deficient, li va caure al damunt, provocant un plor trencat a la menuda, aquella mena de vagit que mai no s’acabava; fins i tot quan dormia de la seva boca closa com un culet de poll en sortia un renouet com d’aigua estancada. Aigua i copinyes pressionant un mur (54).

Aquesta ditada deformadora de tota una vida humana, impresa per una experiència violenta, reapareix, per exemple, al cas de Carmen i d’Isabel, protagonistes d’Ungles perfectes (Proa, 2007). Vicens escriu la intimitat d’aquestes dues amigues aparentment de signe oposat i, des de la narració de llurs històries personals, va fent encaixar les peces d’una trama de narcotràfic internacional que es veurà alterada en termes absoluts per la seva intervenció.

Na Isabel és una ànima en pena desconnectada del gaudi vital, anestesiada per una rutina solitària i gens plaent, en depressió. La seva vida s’alimenta del record d’amors passats: el primer, el d’en Miquel Àngel, femellut i vividor que l’enganyà i, per ordre de la decència, Isabel es va veure forçada a abandonar; en Llorenç, un home casat amb qui té una filla i que na Isabel perd definitivament per una passivitat aclaparadora i incapacitant; i n’Amador, un maltractador repulsiu, egocèntric i dèspota, pel qual sent basarda. Amb el record de les seves parelles omple na Isabel els moments vitals d’escàs present. Per la seva banda, na Carmen, més hedonista, esdevé d’entrada el contrapunt d’Isabel, però aviat ens adonem que, de la mateixa manera, conviu amb un passat que en condiciona el dia a dia –i que, per exemple, cobra vida en forma de la veu enutjosa i denigrant del seu difunt espòs, que, com un eco viu i incansable, l’assetja i la menysprea constantment. Ambdues, per moltes diferències de caràcter o modus vivendi, són cossos immobilitzats pel pes d’uns passats traumàtics que han estat construïts sobre violències. La gravetat d’aquest trauma, en el cas de na Carmen –fornit d’abusos sexuals, d’expulsió de la llar per embaràs no desitjat, de prostitució forçosa, de maltractament psicològic…– es manté latent bona part de la novel·la, si bé es desborda a moments puntuals, com en aquell d’agitament a causa de no trobar na Isabel amb el maletí ple de doblers de la màfia. Aleshores, na Carmen cau en la dissociació:

Tu ets així, Carmen, li diu el mirall. Què vols dir amb tu ets així? se sorprèn, ella. Que qualsevol cosa et fa obrir les cames. No m’insultis, crida al mirall. (…) mirall de merda!
Li etziba un cop de puny. El mirall aguanta el xoc i encara diu estàs segura que vols anar a l’enterrament?
No contesta i el mirall li retorna una imatge de larva atrapada dins una teranyina d’esquerdes (225).

Altra volta, la víctima de violència s’associa a una imatge d’atrapament, de captura. Si la germana petita d’en Xavier –i segurament Xavier mateix– se sentia constreta per un mur d’aigua i copinyes, na Carmen és cenyida per la densitat d’una teranyina, una sensació d’asfíxia recurrent en els personatges de Vicens, i també experimentada en aquells que assumeixen el paper d’agressors.

Val a dir que aquesta colla de personatges –d’entrada, planerament agressors– cauen en l’ambivalència per mor d’una recança íntima davant el fet d’exercir l’agressió –en Tòfol, feminicida a Ànima de gos (Editorial Moll, 2011), pateix tanmateix d’una «tristesa assassina»; Diable-Emmanuel, del recull poètic Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017), fluctua de víctima d’abús sexual a executor de maltractaments; en Gonçal, al dietari final de Febre alta, confessa patir la seva pedofília com una xacra turmentosa, etc. Tot plegat pot observar-se des d’una línia de reflexió interessant, en tant que problematitza els papers d’agressor i víctima⁸ i els fa moure’s dins una gamma de grisos que, altrament, comporta cert risc pel fet de contenir el parany de la possible justificació de l’agressió.

Crec que mirar de comprendre aquesta ambigüitat en Vicens com el resultat d’un exercici empàtic pot ser una bona entrada al tema, com, de fet, planteja Sebastià Perelló (Reduccions, 2020): «Les seves complicitats són complexes i conflictives, no s’ha de pensar en fórmules ingènues, perquè als seus llibres s’hi fa present l’horror i el despit, fins i tot l’hostilitat i la repulsió, però mai no implica la deshumanització» (123). Segons parer meu, tota aquesta problemàtica de la vaguetat en alguns punts de les novel·les en relació amb l’assignació inequívoca del paper de malvat a aquell qui exerceix la violència s’abeura del pensament per contrastos que estructura la producció vicensiana de cap a peus, com l’autora mateixa ha posat en relleu més d’un cop: «La bellesa i l’horror. La balança està equilibrada. Si ho penses és terrible. Mires un bosc, hi veus aquell animal tan preciós, d’una bellesa espectacular però d’un horror també espectacular: sempre s’ha de menjar un altre animal» (Reduccions, 2020: 163).

No és estrany, aleshores, que la violència tingui espai a qualsevol poema, conte o paràgraf de novel·la de l’obra vicensiana: n’és un element substancial, omnipresent. No sols pel tractament temàtic treballat des de tants i tan diversos angles –fins i tot al llibre infantil L’àngel de la lluna, en Tonet es demana seguit per què hi ha tant de dolor al món–,⁹ sinó per l’ús de la violència com a motor narratiu –pensem, just per posar un exemple, en la trama de Lluny del tren (L’Àncora, 2002), en què els cops de violència mouen la protagonista com una fulla que és enduita per la força de la ventada–; per l’ús constant d’una imatgeria lúgubre –de llunes que són «dents corcades», d’emocions que són «ulls plens de virons i mosques dins la boca»–; i per l’estil roent de frases ondulades que acaben en punta, o que encavalquen mots cantelluts, o que congrien una sola paraula punyent com una daga.

I és que, per a Vicens, la paraula mateixa és violència. Més d’una vegada ha contat: «les dones del meu carrer sempre es barallaven, jo record paraules en l’aire, com si es tirassin pedres, xerrant».¹⁰ Una capacitat lesiva¹¹ que connecta amb la idea blaibonetiana del mot com a ferida –com en aquells versos: «I les paraules em nafren / quan sonen damunt la llengua / amb el seu significat»– i que, com ha estudiat Margalida Pons,¹² passa del mot a la rialla en aquella dona de silenci imposat.

Una violència que, en definitiva, construeix, obra i modela la vida dels personatges vicensians a partir de relacions virulentes i arravatades, amb la resta i amb un mateix. Una violència que  –com la tensió entre el poema i les escultures immòbils del llenç de Monika Pichler– col·lideix contra els pensaments vaporosos, volanders, assedegats de llibertat de molts dels personatges: unes ànsies de vol que cedeixen al pes de maltractaments i traumes amb què s’empastifen ales i es fractura tota mena de vol lliure o feliç.