El límit de la influència

Un lloc en el temps: l’intent proustià de Quim Español

L’any passat vaig tenir la sort de ser lector per a un premi força important de novel·la. De mica en mica hi trobaves certs patrons, errors comuns, camins enfangats i estructures tremoloses que es repetien. Passava, sobretot, amb les novel·les en què Rodoreda hi era tan present que eclipsava l’autor o autora. Imitar, per a algú ambiciós, no ha de ser homenatjar, sinó batre’s, mesurar forces. L’error, però, no és posar-se el sostre abans de començar —que també—, sinó aigualir la nostra veu en la d’un referent per aquesta barreja d’impressió, respecte, admiració i por. Generalment hi presentaven un personatge femení dolç com la mantega, ingenu, que era el gran atractiu de la novel·la. I, de sobte, el personatge en qüestió creixia, s’empoderava, i a mesura que la protagonista perdia ingenuïtat la novel·la perdia interès. Passa, però, que odie aquesta mena de comparacions perquè dir que rodoreges generalment s’empra per atacar les escriptores que debuten, perquè se sol ser molt valent per afirmar que si una dona inclou flors ja rodoreja —com si García Márquez, Baudelaire o Thomas Hardy no hagueren viscut obsessionats per les flors—, però poc per dir, parlant de gent a qui la influència se l’ha cruspit el que li era propi, que La veu del seu amo (Malesherbes, 2022) de Max Besora és un Kurt Vonnegut dolent.

L’últim llibre de Quim Español, Un lloc en el temps (Edicions de 1984, 2022), m’ha provocat sentiments contradictoris. Alguns dels quals entenc i d’altres que em semblen difícilment justificables. Proustià com soc, de seguida me’l van recomanar i vaig cruspir-me les primeres noranta pàgines amb cert delit. Ja des de l’inici hi veus tots els ingredients per fer una obra basada en la memòria, en el record esborradís i en una infantesa que és una mixtura del que no vas ser i del que no seràs.

La novel·la es concentra als voltants de Banyoles, i fa una mirada retrospectiva a aquell nen de 10 anys que el protagonista va ser, en un context de postguerra amb els bàndols ben marcats, i unes ferides que estaven massa obertes per fingir una convivència entre vencedors i vençuts. L’estany, però, no fa de magdalena —això ho farà un poema misteriós—, sinó que fa de mare; d’aquell lloc que t’abraça, que et tranquil·litza, que segurament idealitzes i que serveix per exemplificar la traïdoria dels records que creiem nítids.

A la primera part del llibre l’autor esquiva dos dels tòpics que més por em fan quan veig una novel·la ambientada en un poble. D’una banda, el del personatge —ancià, gairebé sempre— que traspua saviesa —perquè al camp s’ha de ser sempre savi—, parla de manera aforística, i té totes les respostes que el protagonista ha necessitat buscar lluny de casa. D’una altra banda, per l’època en què ambienta l’obra, la de la recreació en la derrota republicana, la d’aprofitar-se del dolor per fer populisme i sentimentalisme, que no deixa de ser la justificació a la idea de mereixíem guanyar perquè nosaltres érem els bons. Español, en canvi, presenta de fons dues famílies molt ben plantejades —els Folch, republicans; i els Sanaüja, feixistes—: adinerades, enfrontades però prestigiades, a les quals sí que els hi va la vida perquè ho tenen tot a perdre. A banda d’ells, personatges populars que van voler tancar els ulls, sense veure, escoltar ni parlar, i que en el silenci van trobar la manera més còmoda de tornar a una falsa realitat que els compensava més que no pas el neguit de no saber què podia passar.

L’autor esmerça molts esforços a fer una novel·la proustiana de cap a peus. El joc sensorial és ben present des de les primeres línies, amb unes olors que perduren i que ens fan establir connexions que pensàvem oblidades. La memòria, erràtica, ens controla com titelles, i ens fa dubtar dels nostres sentiments, com aquella parella que creies estimar amb bogeria i que, anys més tard, amb l’aparició d’un nou amor, veus que potser no era per a tant. I dubtes de si et tornarà a passar.

Les Cartas escogidas (Acantilado, 2022) de Proust, traduïdes recentment al castellà, ens donen moltes pistes de les claus de l’èxit. Español en conrea algunes, però quan perd aquest camí, perd el control del vaixell. M’ha agradat —molt, a més— el tractament de la bellesa mundana¹ que fa Español, sobretot amb el camp com a protagonista, però també amb un escorxador, un cavall degollat, o una pallissa. Fins i tot en situacions horribles Español aguanta ferm el ritme del text i en cap cas rebaixa ni un àpex la qualitat general. Aquesta bellesa en la lletjor tan de Baudelaire defuig plenament d’aquells llibres en què el camp és sinònim de senzillesa. Unes mans plenes de durícies no poden donar consells sedosos.

Un altre aspecte present a Un lloc en el temps és la capsulització d’allò anecdòtic, i a partir d’aquí els camins que la nostra ment aconsegueix recórrer. És el mateix tret que Proust valora d’El domini de les tenebres de Tolstoi o de les Les afinitats electives de Goethe.² Al llibre hi ha guerra, postguerra, amor, exili, cors trencats, desil·lusió, mons que avancen i societats que s’estanquen, però tot ha de partir d’un fet irrisori que esdevé superficial però que serà el nostre fruit; és aquella imatge de l’arbre vell de Baudelaire, en l’escorça del qual trobem el plaer.³

De Proust, però, només n’hi ha un. I malgrat que l’intent de Quim Español té molt de mèrit, i s’aguanta a la primera part de les tres que conformen el llibre, més enllà de la pàgina cent, com si fos un tall sec fet amb ganivet, el llibre m’ha caigut de les mans. Se sosté a l’inici perquè l’autor té talent, perquè sap que profunditat no vol dir triar l’última paraula del diccionari de sinònims, però fracassa quan vol ser ell mateix perquè a la segona part del llibre sembla haver-se quedat sense idees pròpies —deixa d’emmirallar-se en Proust amb una narració des del present— i agafa una drecera fàcil.

Les respostes que no sap trobar a l’inici les troba, de cop i volta, amb un viatge a Banyoles en l’actualitat, on reconeix gent d’aquella època. A més —i aquest és per a mi l’error més greu— la informació nova no divergeix gaire del que ja se’ns havia insinuat anteriorment. Els nous testimonis no fan virar la història, sinó que la reafirmen,  i ens priven de jugar amb la incertesa de què és real i què no; tot plegat, impedeix que treballem en la conquesta de l’oblit. Picant portes com un testimoni de Jehovà, tothom li resol els dubtes o coneix algú a dos carrers que ho pot fer; apressat, precipitat, i amb certa ràbia perquè saps que ho pot fer millor.

La unitat de l’obra proustiana té un gran fons oníric basat, en gran part, en la decepció. Español canvia decepció per respostes satisfactòries, i fa que ens trobem amb una escletxa difícil d’empastar. Proust té una aversió doble: pel futur —no respecta el món dels somnis— i pel present —no li provoca satisfacció—, i les respostes que troba no deixen de produir-se després d’un xoc, breu, momentani, que aviat oblida per una nova obsessió. Aquests xocs podien ser de dos tipus: reminiscències (interiors) o descobriments (mitjançant objectes), però cap d’ells comporta el camí fàcil de l’ajuda de terceres persones, perquè sap que el centre de la memòria és el jo.

Com si volgués redreçar el llibre, l’autor al final tornarà al passat per resoldre l’origen d’aquell misteriós poema, però ja és massa tard, perquè la segona part fa tant d’àncora que reprendre la navegació és complicat. És com si hagués cuinat un titot a foc lent durant cinc hores i, veient que els convidats ja arribaven, hagués doblat la temperatura del forn pensant que així les coses es cuinen el doble de ràpid. I el titot cremat, i els comensals amb gana.