Ara, gràcies a l’Editorial Comanegra, L’atzar i les ombres ha deixat de ser una trilogia, composta per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005), i assoleix de manera definitiva el caràcter de novel·la única que des del moment primer de la seva concepció li va concedir Julià de Jòdar (Badalona, 1942). Encara que l’autor devia tenir clara la cartografia del pla sencer del projecte —sempre guanya la sensació que Julià de Jòdar és un geòmetra de la novel·la, i que es limita a traslladar de manera impecable sobre el paper el ja ha elaborat minuciosament per la seva ment—, és probable que no hagués previst l’extensió que aniria adquirint —aquesta edició presenta 887 pàgines massisses—, i, com el navegant aventurer que ha emprès una llarga travessia i li calen ports on recalar per dur endavant el periple amb garantia de seguretat i èxit, va decidir anar publicant una per una el que avui constitueixen les tres parts de la novel·la, una solució pertinent però que va influir de manera notòria en la recepció de l’empresa i en la seva justa comprensió. És cert que en tot moment es va anunciar que cada títol era una peça d’una trilogia, però no ho és menys que el valor del concepte potser esdevenia insuficient per aclarir amb prou rotunditat la mena de vincle que unia les diferents parts: amb el desavantatge de la distància temporal existent entre l’aparició de cada un dels lliuraments, va ser inevitable llegir-los com si fossin novel·les autònomes —una lectura reduccionista, doncs, parcial—, i tot plegat es va convertir en un escull que impedia apreciar al cent per cent l’abast i les intencions d’una novel·la que cal recórrer amb golafreria de manera completa i absoluta —com passa amb A la recerca del temps perdut o El quartet d’Alexandria, com passa amb Una dansa per a la música del temps, d’Anthony Powell, o Antagonía, de Luis Goytisolo—, des del principi fins el final, per anar escatint i disfrutant amb profunditat les connexions i els elements comuns —i la infinitud de variacions plantejades— que es desenrotllen i es cohesionen —o col·lideixen— al llarg de l’obra. En el seu moment, la publicació per separat de cada títol va causar en els lectors, sens dubte, la impressió de presenciar en directe l’impacte l’un rere l’altre, però lentament, de tres meteorits colossals sobre el cos de la literatura contemporània; ara es podrà contemplar, per fi, els efectes demolidors de la magna explosió que causarà la publicació en un sol volum de L’atzar i les ombres, l’obra d’un autor que assimila, sense ambages, la pràctica de l’escriptura dels seus referents literaris: Julià de Jòdar fa seva la mirada compassiva de Dickens sobre els perdedors i els desheretats de la sort, reinterpreta l’heroica lluita contra el costat fosc de la condició humana que es troba en Conrad, amb un somriure entremaliat assenyala l’absurd de les cuites per a res en els esforços realitzats dia rere dia per sobreviure contra l’adversitat —s’homenatja a Kafka en la figura d’un inspector de Treball anomenat Francisco Casca—, entén l’art de la novel·la com una rapsòdia del pensament a la manera de Mann o Broch, el tint esperpèntic de Valle-Inclán o Espriu no li és aliè, i té ben presents les lliçons de Faulkner, Onetti i Vargas Llosa, tant a l’hora d’insuflar alè vital a la ficció com quan gosa convertir la novel·la en un cúmul de casualitats meravelloses i esdeveniments estranys, on res és increïble ni res és impossible, en un relat de diferents relats que es disgreguen en direccions múltiples i complementàries.
En un principi, resumir què es narra a L’atzar i les ombres no comportaria cap mena de dificultat: el lector hi segueix l’aprenentatge moral i vital de Gabriel Caballero, fill d’immigrants nascut en un barri obrer de les rodalies de Barcelona, un barri que no es correspon amb cap de concret, creat per l’autor i anomenat Guifré i Cervantes, un barri que exemplifica com els vestigis socials del passat agrícola han anat perdent valor davant de la industrialització massiva del paisatge i el continu eixamplament dels suburbis de les grans ciutats, com els habitants del país han hagut d’acceptar a desgrat l’arribada i la progressiva presència de la gent emigrant del sud, com el vent de la història mínima de la postguerra, i les seves discòrdies, imbrica uns personatges amb l’entorn: a la primera part, «L’àngel de la segona mort», localitzada en el temps vint anys després del començament de la Guerra Civil, és encara un adolescent que comença a prendre consciència de com la família, la respiració social de l’entorn, la repressió, la desmemòria i la misèria de la postguerra, li van forjant el caràcter; a «El trànsit de les fades», la segona part, durant la Setmana Santa de l’any 1957, mentre participa en l’assaig d’una obra de teatre, és ja un noi que experimenta les delícies i els suplicis inherents a qualsevol educació sentimental i sexual; per últim, a «El metall impur, o a la recerca de l’heroi proletari català», s’inicia en les peripècies de la vida adulta, deixa enrere el barri, s’encamina cap a la ciutat i entra al món laboral, a la foneria La Farga, al Besós. Gabriel Caballero és també el noi que, molts anys després, es convertirà en un escriptor que rendibilitza i modifica la seva experiencia i la seva memòria —en fa una recapitulació— per escriure una novel·la en tercera persona sobre un barri suburbial de la Barcelona de la postguerra: més enllà de costumisme vist com una sàtira social o una controvèrsia civil, L’atzar i les ombres és, per damunt de tot, una novel·la sobre la formació d’un escriptor, sobre els mecanismes de la creació literària, sobre el moment en què un individu descobreix que amb la paraula escrita no només crea una cosa autònoma, sinó que gràcies a l’escriptura aconsegueix alhora comprendre el món a través de si mateix i conèixer-se a si mateix a través del món.
Un lector desorientat podria creure que està davant d’una novel·la de triple suspens perquè en les tres parts hi juga un paper essencial descobrir els culpables de la mort d’Ángel Cucharicas —l’amic de Gabriel Caballero—, què s’amaga rere el suïcidi aparent de la Pura Niño, la Lilà —apassionadament desitjada arreu del barri—, qui es responsabilitza de l’accident mortal —si és que es tracta d’un accident—, de Marià Castells, un treballador de La Farga, però ben aviat s’adonarà que Julià de Jòdar, gairebé sempre, es reserva la facultat de no aclarir tots els misteris perquè així no ho deixen de ser mai, que el crim, el suïcidi i l’accident són uns hàbils recursos d’afiliació fulletonesca que serveixen a l’autor per trenar, amb una mirada gairebé antropològica —a vegades d’una grotesca comicitat—, tot el gavadal d’històries i de vides que s’encadenen i configuren els matisos socials i el caràcter del barri, el dibuix d’una variada i complexa galeria de personatges finament individualitzats, fins i tot els secundaris, extravagants, patètics, pertorbadors, incòmodes, dolorosos, dramàtics i commovedors, carregats tots de corporeïtat física i de vida plena en cada gest realitzat i en cada paraula dita. I és tan elevat el desig del narrador de deixar constància de tot el que s’esdevé i ha esdevingut —l’ambient generalitzat de sordidesa, la pressió social i la penúria econòmica, la fam i la prostitució, la quotidianitat feixista acceptada per tothom, ja que el pacte del benestar obliga a la desmemòria i a prescindir del passat, les modificacions que l’ambient triomfal dels vencedors va imposant en la fisonomia del barri al mateix temps que es fan familiars els nous costums industrials—, fins i tot del que esdevindrà en un futur pròxim, que el lector té sovint la certesa de trobar-se davant d’una riquesa explosiva: les anècdotes que alimenten el barri de Guifré i Cervantes o de La Farga es presenten amb una ebullició tan elevada de vida imaginativa que semblen totes reclamar una atenció màxima, com si ni una sola es conformés a ser només una comparsa de les línies argumentals preponderants. Però L’atzar i les ombres no seria el que és —un relat que va molt més enllà del registre convencional de la formació d’un individu— si no fos perquè Julià de Jòdar mostra la viabilitat d’un realisme d’alta complexitat, situa el tema de la postguerra i la realitat històrica en unes arrels inequívocament literàries, i construeix un tot polièdric que permet el teixit d’una troca radicalment exigent amb el que pot donar de si el gènere novel·lístic, com si estigués d’acord amb Zola i també pensés que una obra no és res més que una batalla contra les convencions. A L’atzar i les ombres el lector veu com les circumstàncies personals —els veïns del barri, les dones, la fàbrica, la seva vocació literària— modelen l’avanç de Gabriel Caballero en el temps cronològic, veu com es reconstrueix, amb una voluntat a frec de l’èpica o del mite, la vida quotidiana i la supervivència de l’intel·lecte col·lectiu en un barri obrer, però també veu com l’art de novel·lar es converteix en una teoria del coneixement, de quina manera les dades biogràfiques del Gabriel Caballero real són manipulades, deformades, tergiversades i exagerades pel Gabriel Caballero escriptor, i, en transformar-les en literatura, no fa altra cosa que atorgar més força a la veracitat del relat: «¿Per què escriure com si fos un art? ¿Per dir les coses una altra vegada? ¿Per què no ocupar-se del principi físic de la relativitat, de la paradoxa lògico-matemàtica de Couturat, de…?», es preguntava Robert Musil als seus Diaris. «Perquè hi ha coses que no es poden abastar científicament, que no es deixen tampoc atrapar a través de la seducció hermafrodita de l’assaig, i perquè és un destí estimar aquestes coses, un destí d’escriptor», es contestava, una resposta que segurament deuen compartir Gabriel Caballero i Julià de Jòdar.
L’atzar i les ombres exigeix al lector una sèrie de requisits —una dosi elevada de retentiva i memòria, una obligada constància lectora, la gosadia de lliurar-se sense por al desconcert de penetrar en un territori inaugural regit segons unes lleis i unes normes autònomes i desconegudes— que aboliran la paciència dels que només es voldrien entretenir com si consumissin qualsevol premi literari de moda: Julià de Jòdar trenca a cada moment el ritme del relat, no hi ha escena on no busqui evidenciar la falsedat de la ficció, utilitza fins el paroxisme el recurs d’interrompre eternament el suspens elaborat fins aleshores, incorpora passatges que reescriuen paròdicament la tradició literària, declara ara sí i ara no la guerra a la línia contínua narrativa en favor de la fragmentació, amb digressions loquaces, simulació d’afegits i interpolacions de relats en la història principal a la manera de contrapunt o celebració de l’escriptura com a goig, el simbòlic i el real es tutegen sense amagar que actuen contra natura, se sap un ésser sobirà que retoca, dramatitza i transforma com vol la matèria narrativa, escampa tones de dinamita cerebral en els racons més insospitats de la novel·la, juga amb els punts de vista del relat, introdueix desdoblaments de la veu narradora —una veu ambigua, desconcertant i gens fiable, com un gest de cortesia cap a l’agudesa del lector, obligat al plaer únic de la reconstrucció d’uns textos similars a peces antagòniques—, i li plau freqüentar el territori de la incertesa o de la contradicció: Julià de Jòdar sap que Milan Kundera no s’equivocava gens quan deia que el novel·lista no havia de passar comptes amb ningú excepte amb Cervantes. I com que a L’atzar i les ombres res no és com sembla que és, la recerca de la identitat psicològica, del compromís polític i social, de les passions fosques de la memòria històrica, de la veritat literària, esdevé una feina tan feroç com caçar al vol una realitat absent a través d’un estol de paraules.
Hi ha novel·les flàccides que es llegeixen fàcilment i que troben un públic predisposat a apreciar el seu valor, i n’hi ha d’altres aspres i dures que, per ser compreses, han de crear amb lentitud els seus propis lectors perquè es presenten com un món tancat, ple de mecanismes defensius i envoltat de muralles, en el qual no s’hi pot penetrar fins després d’uns quants setges. L’atzar i les ombres té el privilegi de pertànyer al segon grup, altivament, però un cop a dins, quan el lector recorri l’interior de la fortalesa inquietant i magnètica que ha creat Julià de Jòdar, esquivant les trampes dissuasòries que li para l’autor, se sentirà orgullós de l’intrèpid viatge realitzat, i esdevindrà un entusiasta i feliç propietari d’un castell inaudit dins la literatura contemporània.
