Quan es va publicar L’àngel de la segona mort, el 1997, havia sentit a parlar molt —i molt bé», de Julià de Jòdar, a uns amics estimats que havien treballat amb ell en els projectes enciclopèdics que, als anys noranta, dirigia a l’editorial RBA. Era un savi —em deien—, amb uns coneixements profunds d’història, de cinema, de literatura, generós amb els joves, que integrava en els projectes d’aquells llibres que (ara costa una mica de fer-se’n al càrrec) eren obres per a un públic familiar, amb les quals es guanyaven molts diners, però que tenien ambició de coneixement, originalitat, personalitat, estil. Aquella novel·la era un llibre en certa manera esperat per mi, tot i que no en coneixia l’autor. Recordo el primer dia que el vaig veure, a la presentació de La ciutat interrompuda, en un acte a la UPF, organitzat pel crític Manel Ollé, que va aplegar, en un còctel explosiu, Félix de Azúa, Eduardo Mendoza, Quim Monzó i Miquel de Palol. Jòdar seia a primera fila d’un amfiteatre d’aula antiga, tot enriolat de veure’ns en aquella situació tan estrambòtica: catalans i castellans que a penes es parlaven entre ells convidats a parlar de Barcelona i la literatura. Mesos després, en un text sobre la novel·la i la immigració, Azúa va fer un comentari de les seves novel·les distant i llepafils. Quan ens vam començar a tractar, poc després, en un cicle de CaixaForum sobre narrativa catalana, em van sorprendre d’ell el pessimisme granític i l’entusiasme a prova de bomba: ho veia tot acabat i es moria de ganes de moure coses, parlar de llibres, engegar revistes, crear opinió, marcar la línia. De seguida ens vam començar a fer i a parlar com dos còmplices literaris, en el meu cas com el germà petit que parla amb el germà gran.
Em vaig sentir molt identificat, de seguida, amb L’àngel de la segona mort. Vaig arribar a pensar si aquell escriptor del qual havia sentit a parlar tant als meus amics, no seria, com jo mateix, del Poblenou de Barcelona. Aquell ambient de fàbriques, immigrants catalanitzats, patis amb nesprers, tías que explicaven històries del poble, el coneixia de casa. També coneixia el rerefons de la història: el noi que estima els seus però que ja no forma part del món dels avis o dels pares, o només en forma part lateralment i, per això mateix, està destinat a deixar-ne testimoni, a «prendre el relleu de l’Eulògia», la tía que com una figura del món grec arcaic, conserva la memòria del poble. Només que, enlloc d’herois i titans, amazones intrèpides i penèlopes ensopides, el noi que va prendre el relleu de l’Eulògia parla de catalans i murcians, de xinxes de fàbrica, de treballadors del metall. I aquests murcians, xinxes, catalans i obrers, tan diferents dels seus models mitològics per fora, són herois, amazones, penelopes i titans per dins, com en aquells vers de Sebastià Sànchez-Juan, el poeta del Poblenou, que Jòdar evoca a El metall impur:
«Passaren, passaran els júpiters a colles».
Els júpiters són els treballadors de granota que arriben de Badalona fins als Quatre Cantons, per la carretera de França o del Clot, pel carrer Sant Joan de Malta.
Aquest món del suburbi, que Jòdar captura a L’atzar i les ombres és el mateix, que seixanta anys enrere Xavier Benguerel havia retratat en les seves novel·les El teu secret (1934) i Suburbi (1936). El mateix món que Juli Vallmitjana fa aparèixer en algunes pàgines de De la ciutat vella (1907) on hi ha un accident en una foneria, semblant a aquell altre accident que Jòdar descriu a El metall impur. Tan diferent dels suburbis d’Eugeni d’Ors o de Josep M. De Sagarra, lluminosos i ensucrats. Entre l’univers industrial en fallida tècnica d’El metall impur i els meus llibres postindustrials La Moràvia (2011) i El barri de la Plata (2017), també hi ha un lligam. Aquest món, si s’explicava, mai no es feia des d’una perspectiva catalana. Jòdar és un eix: fa bascular com la bomba que va pouant aigua subterrània una tradició amagada, proscrita podríem dir fins i tot.
Per començar, cal destacar-ne l’ambició panoràmica. Un aspecte en el qual no havia reparat fins ara, que he rellegit la trilogia de cap a cap, és que l’acció estricta transcorre en molt poc temps: sis anys de la vida de Gabriel Caballero, entre els 14 i els 20 anys. Però al voltant d’aquest centre, que és com el nucli d’un planeta o com la xocolata d’un coulant, hi fa crosta la història del segle XX. De 1956 al 1962: del Pla d’Estabilització a la presa del poder per part de l’Opus. Per darrere, la història abasta fins als anys vint. Per davant, fins al món d’ara. De l’emigració a la globalització, podríem dir si no fos una mica tautològic. Perquè l’emigració dels murcians, l’Exposició Internacional Barcelona 1929, jo són una forma de globalització. Contra la qual la República —el que alguns veïns del barri de Guifré i Cervantes de Badalona en deien el temps normal— oposa una resistència atropellada, alçant la bandera de la il·lustració i la justícia social. Guifré i Cervantes és —no cal insistir-hi gaire que ja es veu prou— un microcosmos. En el qual conviuen la Sinera d’Espriu i —menys visible— el Sarrià de Foix. El veïnat, amb un formigueig de personalitats complexes, personatges polifacètics, tràgics, i també còmics, heroics, d’una bellesa suggeridora, d’una dignitat inqüestionable, o bé mesquins, interessats, arrauxats i terribles. El futur apareix amb una llum bruta a l’horitzó, especialment a El metall impur —publicada originalment el 2006—, però també a El trànsit de les fades —del 2001— quan els protagonistes fan càbales sobre el món que vindrà, amb l’anticipació d’un paradís de cotxets i neveres, vacances pagades, joguines de Reis, blocs de pisos com piles de capses de mistos. Les conseqüències de la derrota moral que s’explica a L’atzar i les ombres arriben fins a la Transició i, més enllà, fins ara mateix. En aquest sentit no crec que es puguin separar les tres novel·les de la trilogia dels altres llibres de Jòdar, començant per Zapata als encants (1999), L’home que va estimar Natàlia Vidal (2003) i El desertor en el camp de batalla (2013): s’hi respira el mateix aire. Però, a més, al marge que el protagonista-narrador pugui dur un nom o un altre, és la mateixa història i la mateixa veu.
Tinc entès que hi va haver un llibre-mare d’on va sortir el llibre acabat, si més no, el primer volum. Però sobre aquesta idea de la pedrera que es va excavant hi ha la tècnica complementària de la variació, sovint amb elements d’actualitat o descobertes que remeten al moment en el qual Jòdar treballa en el llibre nou per donar-lo acabat. L’atzar i les ombres no té un esquema fix, Jòdar desplega una gran varietat estructural, formal i de punt de vista, sempre a partir del contrapunt. No hi ha un únic narrador, sinó una multiplicitat d’òptiques que s’articulen en una narració dialògica. A El trànsit de les fades, notablement, Jòdar fa servir el mètode de l’enquesta: fa parlar els personatges que van intervenir en un episodi determinat, o que simplement hi van assistir, de vegades no són unes grans reflexions, pot ser una falca, amb una observació de prop, una lectura dels fets, una opinió. Molts cops trobem dues interpretacions oposades, que es contradiuen. Això ens duu a la figura, més o menys visible, de l’investigador o de l’enquestador, que de vegades és Gabriel Caballero mateix, de gran, arqueòleg i reconstructor de la seva pròpia història. Una mena de Kathleen Kenyon (la dona que va investigar la veracitat dels relats de la Bíblia a partir de les restes arqueològiques), barrejat amb Charles Chipiez que va reconstruir els monuments de l’Antiguitat prenent com a referència les ruïnes. Kenyon i Chipiez, barrejats amb Piranesi, Flaubert i Cecil B. DeMille. D’altres vegades és una figura vicària, el senyor Lotari. que troba el manuscrit d’El metall impur als Encants després de la mort del narrador. Un personatge que, com molts altres de Jòdar, té una naturalesa mixta: el nom —Senyor Lotari— fa pensar en el protagonista d’un còmic de l’editorial Bruguera, una estilització de la postguerra (com el falangista Ginesillo Peculín). Però, al mateix temps, Lotari és una figura noble: el darrer rei Carolingi dels catalans. Per acabar-ho d’adobar, Lotario és el nom d’un dels cavallers florentins de El curioso impertinente de Cervantes: el seu amic Anselmo li demana que intenti seduir la seva dona. Quan ja ha comprovat que la dona no es deixa seduir, és quan Lotario la fa seva. Un altre personatge ambivalent.
Això ens duu a parlar de la naturalesa essencialment barroca de L’atzar i les ombres, basada en la multiplicitat de veus i d’opinions. La realitat neix de la suma de subjectivitats, entenent per subjectivitat la percepció, la interpretació, la realitat, el desig, les aspiracions, els rancors, les ficcions i el subconscient. Els somnis hi tenen una importància fonamental. Angustias, la mare de Gabriel, somnia cavalls blancs que anuncien morts, Gabriel somnia que la maquineta de fer punta al llapis se li menja el dit. A El trànsit de les fades la naturalesa barroca de la vida del veïnat de Guifré i Cervantes es manifesta mitjançant dues formes clàssiques. D’una banda, el teatre dins del teatre. La companyia del Teatro Portátil de los Hermanos Largo prepara l’estrena d’un drama de Benavente, La Malquerida, de 1913, mentre al carrer, Boni, Angustias, Lilà, el Chuti, Gertrudis, Rosita protagonitzen als carrers de Badalona, al Rancho Grande i a la finca dels Garrofers una representació que recorda les tragèdies de Federico García Lorca. Els homes de L’atzar i les ombres no saben estimar les dones i totes són malquerides. Per contra, el jove Gabriel aspira a ser un Werther. Salicrú és un actor falsari. Les dones que s’aixequen en contra seva són fúries. El teatre encarna la naturalesa profunda de la humanitat escriu Jòdar a El trànsit de les fades, i la novel·la ho demostra a bastament.
L’altre referència al barroc és el mirall, que és un element fonamental del taller de la modista: és el lloc on els personatges es veuen, o es volen veure, tal com són, sense tenir en compte que el mirall és mediació, projecció, invenció, desig, ficció. Però també hi ha un mirall mut, al començament d’El trànsit de les fades, que no reflecteix cap imatge. I hi ha la màscara, a la qual s’al·ludeix en diferents moments al llarg dels tres llibres com un element que amaga —o vol amagar— la fragilitat dels personatges. En la mateixa categoria del mirall multiplicador cal incloure l’episodi clau en el qual el noi Gabriel, pensant que veurà la minyona despullada a la dutxa, hi veu la mare. És una manera híbrida, complexa, d’explicar què passa. Perquè si bé l’escena es pot llegir de manera literal —el noi pensa que espia Lilà i hi veu la Angustias— té també un simbolisme clar: darrere totes les dones que trobarà a la vida hi haurà sempre la mare, deformada per la cortina o el vidre glaçat de la imaginació eròtica i la sublimació edípica. Amb el mateix sentit cal entendre l’escena del cinema d’El trànsit de les fades, en la qual, el noi descobreix com pensen i actuen els grans a partir d’una pel·lícula sobre la infidelitat (No seràs un extraño, de 1955, dirigida per Stanley Kramer amb Frank Sinatra, Olivia de Havilland, Robert Mitchum i Gloria Grahame). El món subconscient té una importància clau com a contrapunt de la realitat i encarnació del desig dels protagonistes. Per exemple, en l’escena en la qual Cisco imagina sis dones despullades a la nau del Cul del Mono, les treballadores de la fàbrica: el somni de la pila del greix. A El metall impur Gabriel és un personatge shakespearià que Jòdar descriu anant a treballar a la fàbrica, actor i espectador enmig del barri adormit. Intèrpret actiu i personatge representat, quan passa pel costat de la muralla de can Cros se li apareixen figures estrafolàries, ombres de morts, antics personatges populars de Badalona que el confronten a les seves pors, que li indiquen el risc de no ser res, d’acabar com ells, fantasma d’un món desaparegut.
Tot i que es tracta d’una novel·la de pensament, hi ha acció, amb un sentit estructural. La mort d’Àngel Cucharicas i el segrest de Leonorina —la filla dels Piqué una família burgesa del centre de Badalona—, del convent de les Adoratrius aprofitant la confusió del juliol del 1936, són elements claus de L’àngel de la segona mort. L’assassinat del Boni a mans del Chuti tiba l’acció d’El trànsit de les fades, mentre que l’accident de la foneria que va acabar amb la mort de Marià Castells, i més endavant la riuada del Besòs, marquen El metall impur, com un element clau en la iniciació del protagonista i com a desenllaç provisional de la història. Jòdar no especula amb aquests elements i de bon començament sabem que el Boni és mort i que la gent del barri i el policia, Cayetano el Chato, busquen la veritat de la mort d’Àngel Cucharicas. Hi ha trames secundàries com el suïcidi de Gregori Salicrú o l’assassinat del forner Forn pels anarquistes de la colla del Fati, que tenen un sentit dramàtic: L’àngel de la segona mort funciona com una teranyina en la qual els personatges són papallones i aranyes, víctimes i botxins. Altres elements factuals són la declaració del Mut, amb un dibuix, que denuncia la conxorxa per amagar l’homicidi de la Patro i Quimet Forn, o la mort del Chato a la barberia, a L’àngel de la segona mort, la construcció de les Escoles Professionals Cristianes que acaba amb una estafa o l’embaràs de Felisa a El trànsit de les fades, la falsa expectativa d’arribar a saber la història de Jaimito, el nen ofegat al riu.
Dues pinzellades sobre l’espai i el temps. El suburbi, les fàbriques, la via del tren, la platja amb els amagatalls on anar a fotre mà. La tensió entre el centre i la perifèria de Badalona, que ho marca tot. Barcelona, ciutat llunyana, evocada a través de la història de l’assalt al quarter de les Drassanes, on va morir Francisco Ascaso, i en la història del desclassament de Jorgina de Lerma, que abandona la família burgesa per ser actriu. Un temps ritual (Sant Joan, la Setmana Santa) i un temps històric: el passat perdut i mai recuperat de la República, el futur de liberalització i convenis col·lectius. L’atzar i les ombres és un llibre d’història de la classe obrera.
Una novel·la sobre el món industrial, femení, a El trànsit de les fades («Pobres cors de dona, pobres cors de dona…, creguin-s’ho! Xerraires, brutes, desendreçades, això és el que eren! Vinga tafaneries entre elles, cap solidaritat ni cap companyerisme») i masculí a El metall impur («els homes, esclaus a la fàbrica i dèspotes a casa»), sobre el món de les noies («xicotes capaces de sobreviure al setge de mascles joves i ardits, al joc natural de l’assalt i la defensa, tu-em-busques-jo-et-rebutjo»). Amb descripcions molt precises de les manipulacions químiques i metal·lúrgiques i de les preocupacions laborals dels personatges, per exemple en la descripció de la fabricació dels motllos i de la primera colada de Gabriel o l’ambició de Felisa d’arribar a dur quatre telers, com les dones més eficients i entenimentades del Cul del Mono. L’atzar i les ombres és una novel·la amb uns grans secundaris, que apareixen amb una concentració i densitat humana important. Hi trobem personatges molt ben retratats, com el pare i el fill Forns, catalanistes atrapats entre Franco i la FAI, o les colles antigues del suburbi badaloní (la colla de ca la Cecília, amb l’avi Goyo Pacheco presidint, i el Vulcano, el Geperut, Fernando el Cucharicas, Jaime el Guacho, Macián Caballero y el Pela, la penya de l’Àguila, amb el Pepineli, Juanico, Adonio Pepe el Moca, Sami, Remigio, Felip Cantó), els anarquistes del Fati i les dones, Jòdar descriu a El Rancho Grande, al taller de la modista o a la fàbrica del Cul del Mono com a deesses de barriada. La gent del bar de la Mary, els treballadors de la fàbrica tan diferents els uns dels altres pel que fa a la cultura i a la consciència de classe. El Cisco de la Lluïsa, el noi espavilat que s’encarrega de la iniciació sexual de Gabriel al barri Xino el dia que li maten el pare. Hi ha una gran mobilitat en aquests personatges, sobretot a L’àngel de la segona mort: el guàrdia d’assalt covard esdevé un policia filosòfic, l’anarquista Gregori Salicrú, inductor moral de la Revolució (un personatge que també apareix en les novel·les de Xavier Benguerel) reapareix com a home de missa, el militant anarquista Porfirio passa del grup del Fati a la CNS. Hi ha un gran desllorigament moral i podríem dir que la descripció que Jòdar fa de Salicrú es podria aplicar a altres molts personatges:
Els distints moments de la seva vida són com capes superposades d’un jaciment a l’aire lliure, on els objectes apareixen trencats i desordenats, sense que ningú mostri interès a recompondre’ls per establir-ne fases i estructures, explicar-ne la bellesa i utilitat, calibrar-ne usura i continuïtat.
Darrere de la pintura al fresc de la societat de la postguerra, de l’acció que posa en joc desigs i passions, d’una manera lligada estretament amb la fantasmagoria barroca, hi ha la preocupació moral. D’una banda, el tema del desclassament: qui som nosaltres en relació als qui han viscut abans que nosaltres, a la nostra família, al nostre barri i al nostre país. De quina manera el nostre ésser i la nostra llibertat en queden condicionats. I també l’oblit, el perdó, la comprensió, la pietat, el consol, la reconciliació, conceptes que suren en moltes pàgines de la trilogia. «La memòria és la manifestació més alta de la pietat», escriu Jòdar. Més enllà d’aquest tema, que toca a la subjectivitat de l’individu, hi ha una qüestió més general: què és la veritat? Què és la moral? Els personatges actuen per ceguesa o per ignorància? La tragèdia és producte de l’atzar o del destí? En un moment donat, quan les mares del veïnat comencen a fer campanya contra Gregori Salicrú, una de les dones pregunta: i què diran els nens? «Només cal que diguin la nostra veritat», replica una altra mare de la colla. La nostra veritat: cadascú té la seva.
A L’Àngel de la segona mort i El trànsit de les fades, notablement, un gir final desdiu l’argument acceptat pel pacte autor-lector: al cadàver d’Àngel Cucharicas no li faltava un peu, Lilà no va morir al pou de les Orxateres. Res del que s’ha dit i el lector ha acceptat en aquest pacte amb l’autor està lliure de la sospita. Les coses no van ser com es diuen que van ser i que la complexitat és irreductible. A El metall impur és el senyor Lotari qui posa en evidència de la veritat del manuscrit trobat als Encants. En aquest aspecte, L’atzar i les ombres introdueix una reflexió de fons sobre com s’articulen memòria i ficció, i com la ficció arriba a ser més veraç que la realitat filtrada per la memòria. Jòdar porta aquesta paradoxa fins a les darreres conseqüències a través del diàleg entre l’autor i el narrador, que es desenvolupa des de la distància irònica. La figura del xinès de Badalona, Joan Forns i Jordana, Li Chang, descriu de manera tan excèntrica com exactament gràfica la posició de l’escriptor que crea una identitat fantàstica, una identitat alternativa, més real i potent que la identitat real.
L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades, El metall impur són novel·les que fan créixer el lector i que creixen amb els lectors. Esperem que en aquesta nova edició de Comanegra n’arribi a tenir molts i feliços.
