No hi vaig pensar que un carrer és una frontera, això ho vaig pensar després, quan em vaig proposar no veure més fronteres.
«Amb la idea de recosir, allò que està trencat… aquesta cullera me la va regalar una mestra quan vaig deixar l’escola d’Aiguafreda. Les feia el seu avi. El boix té un tacte molt fi i l’ús la fa encara molt més fina, amb el pòsit del temps a la pell. A un amic joier, li vaig dir, podríem fer-hi uns foradets i anar cosint amb un fil de coure». És una cullera de boix, que en Quique Giménez ha emmarcat en un dels racons més íntims de l’exposició […] de l’andana estant, que s’ha vist al Museu de l’Art de la Pell de Vic aquesta tardor.
Abans d’entrar a l’exposició no sabia que andana vol dir golfes. «Aquí t’has d’imaginar que aquell focus no hi és, que només hi ha aquesta bombeta, això és l’andana», diu Q. G., «una bombeta que il·lumina poc perquè tots ja saben on són les coses, no cal més, i aquí, eines, les eines de l’avi, els quadres amuntegats». Aparentment, que l’exposició sigui a l’últim pis del museu, no sembla casual.
«Com ho puc explicar tot això?», pregunta Q. G., davant l’obra de més envergadura de la retrospectiva: 67 quadrats de paper blanc alineats en columnes de 4, tots iguals, amb un tros de paper marró, horitzontal: una pregunta molt llarga. A cada peça, embolicada per sobre amb paper alimentari encerat, s’hi entreveuen algunes paraules marcades al dors, o en cinta de pintor, que no es poden acabar de llegir. També un tiquet de pàrquing de Barcelona, grapat. Una pregunta molt llarga i repetida, que es va marcant al paper, que no es pot desxifrar.
Papers, papers, papers: papers doblegats, papers retallats, papers enganxats, impresos. Talls, re-talls.
Una reixa molt gran cobreix part de la façana de l’edifici. Hi ha un cartell on hi posa «Quique Giménez», i altres paraules. Des de fora, gairebé no es nota, aquesta reixa. Al fons, es veu la gent que passa pel carrer, les boques dels contenidors soterrats, les teulades de Vic Nord. Més al fons, quatre núvols avars, que no deixaran pluja.
Si fos pintor, pintaria només núvols. Núvols llargs i lents. Núvols de tarda, núvols escapats, difuminats, núvols invisibles. Núvols de lluny i núvols de prop. O de molt a prop, com aquest quadre blanc, quallat de textura.
«I amb això vaig jugant, ho tinc al taller així mig posat, m’ho miro, m’ho miro des de dalt, i vaig mirant, ho deixo reposar…». La intuïció es fa paisatge. El procés és cada cop més de deixar anar, d’observar, de no intervenir.
Sans-serif: no hi ha títols en aquesta retrospectiva, les peces pengen soles. Un tros d’ull busca alguna data, alguna referència al peu, per situar la peça, però no hi ha títols, no hi ha dates, només l’espai blanc de la paret que articula la presència. No hi ha talls a la memòria, només buits.
Pintada de lluny, sense recel de perspectiva, la pintura es deixa observar. Ens la mirem: blocs de gris clar, gris més fosc, gris barrejat amb blau-verdós. La insinuació d’una escala i un gris-verd-fosc que enfonsa el quadre. Hi ha una maleta i la silueta d’un arbre a una paret. Amb música seria més fàcil d’explicar, però aquesta música encara no ens és permesa. Regeix una quietud muda, llindar de paròsmia. Fora del gest, fora del temps del gest, la pintura destenyeix el paisatge, com a possibilitat de memòria. Ens girem d’esquena per marxar, però l’esquena encara mira el quadre. Com si fos això, pintura d’esquena, amb els ulls del clatell, cruixir dels omòplats.
Que es facin línies. Que es concentri a la memòria. Que m’agradava aquest malentès, que no ens queda gaire temps. Guardant, guardant, etcètera.
Com puc explicar tot això? En un racó, en un collage, hi ha un bou que mira. Hi ha uns pits de seda. Hi ha una escala que hi puja, una escala blanca que no s’aguanta enlloc. Clara 2. Al pit, acariciant l’escot, una tireta o un gomet de mandarina. Més amunt, una sardina prop d’un plat. I encara, Clara 2, amb una flor tan llarga que es corba fins al cel. Capvespres minúsculs, de cuixa i carbonet.
Mesura, Pes, Qualitat: coordenades de l’instint, impuls sensual. «Aquí això està obert, i a dalt per exemple està tancat, però està obert per aquí… […] o aquest negre d’aquí que té molt pes, llavors hi ha tots aquests blocs blancs per equilibrar… […] o per exemple aquí hi poso aquestes fustes d’aquests colors més vius, però al mig hi ha el gris, que el gris és un color que ho absorbeix tot… bé, amb això vaig jugant». Q. G. parla de l’obra amb fusta, la més recent que té: quadres de fustes de diferents mides, tallades, pintades, re-posades. Peces aïllades o per grups.
Retaules tancats, retaules oberts: fusta policromada sobre fusta. Unes quantes verticals topen amb unes altres horitzontals. Encara no, però més endavant en direm intangible, d’aquest ordre, amb certa recança.
Ulls pertot arreu i un gran ull al fons. L’aspecte ritual: rascar la vida per veure què en surt. Estendre dos papers sota una paella per extreure’n el negre sutjós que hi fa la llenya mentre es cou l’arròs. La paella-estri i la paella-reunió. En surt un cèrcol banyut, òrbita que no acaba de tancar. Al buit que assenyala aquesta òrbita, al centre, ditades, de dits diversos, empremtes d’ombra rupestre. Sobre fons verd.
Finalment, allà on l’artista es fon: «Moltes peces d’aquesta exposició són això, recopilades, que les tenia al taller i les he anat guardant i ara les exposo i és quan me n’adono del valor que tenen, per a mi». El recorregut d’aquest valor.
Considerem la bellesa un accident. Ja no hi ha res d’estrany en això?
Dues boques, separades d’un gris-blau, que s’obren cap a l’esquerra, es toquen per la dreta. Una torratxa recosida. M’estaré aquí una estona mirant. Ocupant un tros d’aire que després tornarà a estar buit.
Acollir la possibilitat: l’impuls de prendre materials abandonats, trobats, i recol·locar-los, repintar-los, fins que encaixin a la motllura de la mirada d’un instant, capacitat d’engranatge.
Després del gest més impulsiu dels inicis, el material s’ha anat proposant, fins al punt d’esdevenir preocupació, nus. Ara, en l’obra recent, el material s’expressa sense o amb la menor intervenció. Ara l’esforç és la col·locació, la composició. La sèrie de blocs de fusta de palet pintats s’acaba amb un bloc petit posat al final del prestatge: té un cantó pintat de blanc, una pintura que Q. G. ja hi va trobar quan el va recollir.
El gest de l’artista, com si fos dir «mireu», com un «té» amb les mans buides. Però… però…
Sona una música llunyana, no sé d’on. Es comencen a encendre alguns llums de fora. Els bidells del museu comencen a endreçar per marxar, apaguen els ordinadors. En aquestes sales, el temps es quedarà aturat una estona encara, potser fins que tanquin els llums, potser més enllà. Em fan mal les cames, ja em fa mal el peu.
Al cap d’una estona, quan baixem al pàrquing, en Quique m’assenyala una taca al terra, gran, de textures grisoses, en forma d’ametlla, d’una gotera que el paviment ha anat absorbint. «Mira, això podria ser una obra», diu.
