Vaig descobrir El llibre de les cases, d’Andrea Bajani, ara fa dos anys. L’agència literària que en representa els drets l’havia enviat a diverses editorials, entre elles on jo treballava, per provocar-ne la traducció al català. En vaig llegir una mostra de cinquanta pàgines en anglès —el meu italià té coixesa. Recordo el magnetisme des del primer capítol, quedar-me sense alè, la rotunditat del punt de vista. Recordo la urgència de respondre a l’agència que sí, que sí si us plau, l’abans possible: allò aixecaria sarau entre els editors. I en va aixecar i, tot sigui dit, la novel·la va sortir guanyant.
El llibre de les cases és una obra intel·ligent, sòbria i profundament estètica. D’aquestes qualitats se’n deriva la seva elegància i força seductora. És sens dubte una novel·la arriscada en tant que fa una sèrie de tries que l’allunyen de provocar un efecte immediat −fogós, d’artilleria− en el lector. Aquestes tries les fa des d’una escriptura que llisca entre la racionalitat, l’abstracció i la contenció. Una escriptura freda, podríem retreure-li. Però parlem-ne.
La novel·la narra la història d’un home des de l’òptica dels espais que habita al llarg de la seva vida. Així, cada capítol adreça la narració des d’un indret concret, una «casa» que aixopluga una part de la vida d’aquest home. A vegades ens trobem en llocs físics, assenyalables en un mapa −casa del subsol, casa al peu de la muntanya, casa vermella amb rodes−, i d’altres en espais abstractes o metafòrics, circumstàncies sota les quals proliferen fets o interaccions importants per al protagonista −casa de l’amistat, casa dels records desterrats, casa de les paraules, casa del persempre.
Un últim apunt explicatiu: no sabem el nom de qui es narra la història; de fet, no el sabrem de cap dels figurants que hi apareixerà. Així com les cases, els anomenarem per la seva relació amb el protagonista: Mare, Pare, Dona, Germana, Poeta. A ell li direm Jo.
El focus que il·lumina un relat mai no és innocent; n’enlluerna unes parts i en manté d’altres en la tenebra. A El llibre de les cases es concentra en el concepte «habitar» i, esclar, el de «casa». Solem pensar l’acte d’habitar en una sola direcció: de l’individu a l’espai. Les persones omplim l’espai. Les persones fixem, delimitem, transformem, fem ús de l’espai. El posseïm i hi assignem noms i funcions, oficina–feina, parc–lleure, gimnàs–exercici. Amb la casa, però, travem un vincle especial: hi arrelem, ens hi acomodem. Volem més que posseir-la: volem pertànyer-hi. Al final, la convertim en una extensió de nosaltres, una expressió de Jo. La casa ens explica i ens defineix; la casa materialitza Jo. El relat de Bajani arrenca just aquí: habitar és necessàriament un acte recíproc. Jo habita la casa, Jo pertany a la casa, per tant, la casa habita Jo. (I ens quedem a un saltet de La casa de Asterión de Borges o de Piranesi de Susanna Clarke, en què la casa és tot, és el Món).
Així, les cases del títol són els espais que viuen en Jo i que l’expliquen en les seves múltiples facetes, fins i tot que donen lloc a, que provoquen aquestes facetes: Jo espòs, Jo escriptor, Jo fill, Jo empleat, Jo amic, Jo amant, etcètera. Sòlides i perdurables, donen entitat a la gent de carn i ossos que, en canvi, es mostren flonjos i volubles, eteris com fantasmes o rastres de si mateixos (aquí el símil amb la part central de Cap al far resulta inevitable).
Però com narren històries, els llocs? Quina veu tenen, quin llenguatge? Com fer de «casa» un narrador, sense personificar-lo, sense que es confongui amb Jo? No era fàcil, la qüestió de la veu, del punt de vista, en aquest llibre. De la dificultat, Bajani en fa una poètica.
Tot està en funció de la distància, per què no repetir-ho un cop més. I és que el narrador d’El llibre de les cases (les cases) se situa a la distància justa del que explica, diguem que s’hi encaixa com un trajo de sastreria, ni massa cenyit, ni massa folgat −ni massa lluny, ni massa a prop−, de manera que fins i tot és difícil de determinar la seva implicació en el que passa (un moviment similar al d’emprar aquest Jo en tercera persona). En l’escletxa breu que separa Jo de la casa hi és tot: la racionalitat i la contenció, però també l’efecte un punt incòmode de voyeurisme, l’obertura en canal del protagonista, la dissecció de la seva intimitat, i esclar, la possibilitat de fer-se’n càrrec.
Perquè és impossible no captar la humanitat i la tendresa d’un text que d’altra banda es desplega precís i sistemàtic, polit, com amb vocació d’arquitecte, admirador d’estructures, superfícies i materials, angles i efectes de llum. Una lectura absorbida no deixarà de trobar instants en què els llocs mostren la seva dimensió compassiva. Com si d’alguna manera insinuessin que allò que un dia o altre tots hem imaginat podria ser veritat: que algú ens observa, fins i tot en la més opaca de les solituds, algú ens mira.
Aquí va ser on el carrer va començar a sentir compassió, a mirar Jo rere la finestra amb resignació, farcint amb disgust el no-res que coneixia.
No cal dir res més, seria retòrica patètica i color. Afegim-hi només que la compassió que Jo sentia que li venia del carrer i li arribava a través del vidre van ser els barrots de la presó.
Però qui en veritat ha de fer aquest salt, del narrador al personatge, qui en veritat està al mig, és el lector. A les seves mans queda bastir el pont que porta de la descripció a la metàfora, de l’observació a la compassió. No cal proposar-s’ho ni insistir: Bajani és un mestre encobert de l’estil. Ho diu tot silenciosament, planta mines, símbols, pistes en cada capítol (recomano tantíssim el trenta-cinc, «La casa del persempre») i, sense que ens n’hàgim adonat, quan tanquem el llibre, hem llegit la història més trista i més bella, recollida entre plànols d’arquitectura.
