Hit me if I’m pretty, de la Juana Dolores

El públic del Teatre de Salt va ser poc efusiu en el moment d’atorgar el seu veredicte durant els aplaudiments finals, la Juana Dolores no va sortir a saludar una segona vegada. Espero que no s’ho prengués malament, diria que el públic estava en xoc. Hi havia pocs grupuscles que fessin la pinta de ser entesos en teatre experimental, polític i/o feminista. De fet, segur que la majoria havíem estat cridats per la curiositat de la fama polèmica de l’actriu a les xarxes. Però ens ha de perdonar: en contrapartida pels breus aplaudiments, tornant cap a casa tothom amb qui em vaig trobar discutia l’obra amb curiositat o entusiasme. A casa meu, sense anar més lluny, hi hem estat pensant i parlant-ne durant dies. I dubto que ens n’oblidem, perquè Hit me if I’m pretty conté un missatge molt potent que, precisament, ho és perquè l’autora i actriu no ha desertat de la seva responsabilitat estètica per fer-nos-el arribar a través de les paraules, l’escenografia i, sobretot, el cos. Me n’alegro, doncs, que la seva figura pública hagi permès atreure públic profà, poc avesat al teatre radical, i menys en la nostra llengua, perquè puguem viure una obra que ens impacta primer, i que ens fa pensar després.

L’actriu ens repeteix al llarg de la peça que reclama la corona i la sobirania de l’estat femení, un estat nacional, marxista i popular. Més que una proposta política real, com argumentaré més endavant, em sembla que aquesta reivindicació permet a la Juana Dolores d’il·luminar i sobretot enfrontar la violència a la qual les dones estem sotmeses en el sistema de gènere, altrament dit patriarcat. Per abordar aquesta violència, l’obra tracta diferents temes, entre els quals destaco, en primer lloc, les relacions heterosexuals com a camp de batalla privilegiat, tema en el qual em centraré. I, en segon lloc, tot i que en canvi no hi entraré amb detall, com el circuit de producció i recepció s’apropia de la imatge femenina de l’autora, que és bella, jove i de classe treballadora, per tal d’encasellar l’obra, promoure-la o lucrar-se’n si és possible; sense que sigui sorprenent, la Juana Dolores exclama que es deu només a l’obra i no pas a aquest circuit.

Tornant a les relacions heterosexuals, la qüestió central i més impactant de Hit me if I’m pretty, es parteix de la premissa, i potser de la constatació, que el desig (i l’amor) sovint entren en contradicció amb la voluntat. La gran pregunta que surt d’aquesta contradicció diria que és la següent: en les relacions heterosexuals, que de per si impliquen a priori la dominació masculina (perquè estan inscrites en un sistema desigual per gènere, no cal dir-ho), si em sotmeto al meu desig cap als homes, on queda la meva voluntat? Que la voluntat accepti ser dominada va en contra de la definició moderna de la voluntat, autònoma i independent, aferrada al jo; aquí rau el problema. Qualsevol dona que hagi volgut explorar els límits de la seva llibertat, probablement s’ha trobat amb aquest dilema. Per enfrontar-lo, potser en un gest una mica quixotesc, algunes dones consideren que les relacions heterosexuals són directament una negació de la voluntat i, per tant, practiquen més o menys radicalment o bé la castedat, l’ascetisme sexual, o bé el lesbianisme polític. Tanmateix, la majoria de dones accepten l’amenaça que les relacions heterosexuals poden implicar per la seva llibertat, per la seva voluntat, i les trampegen com poden per tal de no renunciar al desig. I, crec que, justament per això, la reflexió estètica de la Juana Dolores és tan valuosa.   

En un moment de l’obra, l’actriu proclama que el seu estat femení serà tant intel·lectual com sensual. Lluny de reprimir el desig i la seducció que comporta la trobada amb els homes, per tant, la Juana Dolores aposta per deixar-los via lliure i planteja que les dones facin ús de la hipersexualització, si se’n pot dir així, que sovint s’espera d’elles. Tothom coneix quins són els perills d’aquesta opció, tant en boga darrerament: que, malgrat les proclames d’independència, del “ho faig perquè vull”, la voluntat es dediqui tant al desig i l’autoobjectificació que finalment quedi anul·lada i reforci la dominació; que, hiperbolitzant el que ja de per si se’ns demana com a dones (en resum, ser una puta al llit), el missatge que emets quedi diluït i no et prenguin seriosament. La Juana Dolores, però, anant fins a les últimes conseqüències de la seva presa de posició, aconsegueix que el desig hipersexualitzat es converteixi en un vehicle per imposar la seva voluntat tot confrontant les relacions heterosexuals. 

Com ho aconsegueix? Doncs amb una proposta plena de ràbia contra un sistema injust, que és radical perquè nega la dominació masculina parlant el llenguatge violent que els homes tendeixen a monopolitzar. Per tant, el concepte de guerra entre sexes pren més sentit que mai. En són exemples les positures femenines presentades com a moviments militars, contraposats a la cita projectada a l’inici, en què una dona rebutjava el llenguatge violent per masculí; el clam que encara no han arribat els homes que podran estimar-la, tot i que n’hagi follat i rebutjat els exemplars més guapos, intel·ligents i bons, que han acabat sent uns traïdors; o la declaració de “Ostia’m si sóc bonica”, però no t’esperis que no contraataqui. Tot i que podria semblar que el missatge de l’obra representa una oda a la violència, doncs, que ens suggereix que només a través d’aquest llenguatge violent, en un sistema desigual i injust, és possible imposar la pròpia voluntat, em sembla que la proposta de l’autora no és tant que això esdevingui una realitat política hegemònica, encara que ella utilitzi aquest llenguatge quan s’erigeix com a sobirana de l’estat femení, sinó que més aviat assaja i indaga en com aquest ideari polític plasmat estèticament en l’obra és fructífer per il·luminar la dominació masculina en les relacions heterosexuals i, en general, el sistema de gènere en el qual s’inscriuen. 

Arribem aquí al centre del meu interès per l’obra. L’èxit de la proposta radica sobretot en què les idees polítiques que s’hi expressen repetidament no tindrien cap mena de valor si no es concretessin en una estètica teatral que no és gens hipòcrita, que defuig l’execrable estratègia política dominant contemporània de dir una cosa, perquè toca, perquè queda bé, però fer-ne una altra. A Hit me if I’m pretty política i estètica esdevenen indestriables, coherents, com en tota obra honesta. I, haver vist una peça amb aquest missatge radical de violència emancipadora on s’assumeix que, per fer-lo real, creïble, viable i legítim, la posada en escena també ha de ser radical, és una experiència teatral que val la pena. D’aquí que ella mateixa s’autoanomeni, merescudament, “una actriu instruïda i disposada a fer de nina explosiva contra el capital al servei de l’Estat femení, marxista”. És a dir, que es dóna en cos i ànima, sobretot en cos per sort, a l’obra per tal de fer-se entendre. I per aquest motiu també, la Juana Dolores pot conciliar desig i voluntat sense que algú amb dos dits de front pugui no prendre-se-la seriosament: l’actriu mai no serà una puta submisa hipersexualitzada, si és que mai n’ha existit alguna més enllà de l’imaginari masculí més sòrdid i autocomplaent.

[**A PARTIR D’AQUÍ SPÒILERS ** RECOMANO LLEGIR-HO POST-FUNCIÓ ** Entraré ara a explorar tres escenes on es veu com el discurs polític que es planteja a l’obra és indestriable del risc estètic de l’autora]

L’escena d’obertura ens presenta l’escenari femení i gairebé infantil on es desenvoluparà la peça. Hi predominen els colors rosa i blau cel, les flors i els núvols, objectes com un osset de peluix o un mirallet. Atès el que vindrà després, i el que ja he explicat sobre el discurs polític de Hit me if I’m pretty, lluny de ser una apropiació naïf, nostàlgica o perversa de la infància, l’autora ens situa en unes coordenades on, des d’aquesta època primerenca, se’ns marca a foc com ser una dona però, a la vegada, se’ns deixa clar que tot el nostre univers femení no té cap mena de valor social: el castell de la Ventafocs de Polly Pocket que exploren al vídeo reproduït de fons, en aquesta escena d’obertura, per alguns deu ser una cursileria de nenes; per d’altres, incloses algunes dones, una eina a través de la qual el patriarcat ens ensenya a somiar històries d’amor per disciplinar-nos en el nostre rol subordinat. Per contra, inserit en l’obra de la Juana Dolores, aquest castell és l’espai de fantasia on una nena, futura dona, aprendrà a desitjar ser sobirana d’un estat femení i marxista. Per tant, tot allò femení que sempre ha estat menyspreat per una societat dominada per pretesos matxos racionals i forts és subvertit, precisament, com a imaginari on aprendre a encarar aquests valors sense renunciar a la pròpia feminitat. Amb un control dels tempos ben ajustat, la protagonista apareix a l’escenari amb un conjunt de roba interior blanca de calces de tir alt i top, amb sabatetes i un cavallet de princesa, tot molt infantil, però a poc a poc es va convertint en una dona amb el desig sexual ja desenvolupat que es masturba davant nostre com a preludi abans de començar a entrar en el seu discurs polític. Si bé algú s’ho devia prendre com un simple gest per épater les bourgeois (o la classe equivalent contemporània), aquesta primera escena onanista permetia incomodar la majoria d’espectadors, suposo, jo inclosa, però sobretot ens predisposava a estar atents al què vindria. 

Adaptats a les energies de ràbia, desig i hipersexualització, una altra escena culminant es conforma cap a la meitat de l’obra, quan l’actriu es demana qui és la més maca del reialme i es posa en competència amb Pamela Anderson, Paris Hilton o Kim Kardashian, tres dones que en la cultura popular sempre s’han caracteritzat per explotar el seu capital hipersexual. Per fer avançar una composició estètica que reforci el discurs polític que travessa Hit me if I’m pretty, les tres pantalles del fons entren en funcionament; aquí val a dir que l’aspecte digital està molt ben travat al llarg de l’obra. Primer, com si fossin un escriptori d’ordinador, hi apareixen en pop-up diferents sex-tapes d’aquestes famoses filtrades a la xarxa. De seguida, però, amb un cop d’efecte, les pantalles ens sorprenen projectant, repetida en tres colors diferents, una sex-tape de la mateixa autora fent una mamada. La Juana Dolores comença llavors a recordar-nos que és una nina explosiva i proclama el seu estat femení total, on els homes són “condemnats a la inferioritat moral de la [seva] cort”. Atès que l’acusació d’immoralitat ha estat sempre una de les armes preferides contra la llibertat de les dones, aquesta condemna moral als homes em sembla un acte de justícia poètica molt ben trobat. Encara que política i moral no s’hagin de confondre com bé recomana Maquiavel al seu príncep, en un estat femení que per ser total també té lloc per a una moral maximalista, si els homes (encara?) no poden encarnar, ni de bon tros, els grans valors que, com la bellesa o la força, ells mateixos s’han dedicat a monopolitzar, reivindicar i/o exigir, es mereixen complir aquesta condemna d’inferioritat. 

Tant si un es pot concentrar en el discurs declamat per l’actriu, com si un es distreu perquè se sent com si estigués en una sessió X de cinema, cohibit per mirar pornografia acompanyat, aquest transcurs d’esdeveniments és necessari per tal de legitimar el discurs radical de l’obra. De fet, exemplifica a la perfecció com el discurs polític i la posada en escena són indestriables l’un de l’altre. Elegir la hipersexualització com a arma llancívola contra la dominació masculina només es pot fer si, d’una banda, el discurs és agressiu políticament, per tal de desactivar les temptacions de gaudi purament pornogràfic que podrien despertar els moments sexuals explícits de l’obra, que l’actriu executa amb el seu propi cos i que, com bé sap ella, és un cos molt heteronormatiu i, per tant, carn de canó del desig masculí. D’altra banda, però, el discurs polític agressiu i amenaçador de l’obra quedaria en no-res, no tindria cap mena de credibilitat, sense aquesta exposició de l’artista en les escenes de la sex-tape o la masturbació, per exemple, que fan de la hipersexualització una realitat escènica indefugible. 

Retornant al dilema que apuntava a l’inici, és també per la coherència agosarada de l’autora que el desig i la voluntat femenines poden actuar conjuntament sense desactivar-se, per tal de rebutjar la violència que opera en les relacions heterosexuals. Aquesta proposta política i estètica penso que, en certa manera, pot ajudar moltes dones a sortir dels atzucacs afectivosexuals ens els quals es troben immerses. Com a cas límit, gairebé metafòricament, l’obra actua com a guia amb la qual moltes dones poden aprendre que desig i voluntat són compatibles mentre la voluntat sàpiga on atacar, és a dir, a rebutjar a través d’accions contundents l’opressió i la dominació que han d’enfrontar en la vida quotidiana. No es tracta per tant de rebutjar la pròpia expressió femenina normativa si una no ho desitja. I aquí la Juana Dolores no dóna el braç a tòrcer, tal com il·lustra el gest d’exposar la pròpia sex-tape: si bé en d’altres contextos la filtració d’aquestes gravacions  esdevé un mètode de denigració contra la dona que hi apareix, inserida en la peça teatral, pel contrari, adquireix la categoria d’obra d’art per la qual com a públic paguem. Aquest gest ens suggereix alhora que no cal rebutjar tampoc les interaccions amb els homes, malgrat que de partida ja estiguin viciades, perquè, en l’estat femení i feminista que l’obra proposa, hi cap fins i tot el plaer de donar plaer a un home sota la seva atenta mirada masculina. En comptes de rebutjar aquestes construccions de la feminitat, més aviat es tracta d’oposar-se activament contra la desigualtat. A més, que Hit me if I’m pretty ens mostri una dona iracunda, rabiüda, ens pot servir com a contraexemple d’altres propostes feministes que se centren en l’expressió psicologitzada de la víctima femenina. 

Lògicament, els nostres petits reialmes quotidians seran força més modestos que el de la Juana Dolores perquè, com molt bé fa de recordar-nos, ella és una nina explosiva i, per tant, una ficció extremada. En aquest sentit, podem veure que no només ataca els homes, sinó que en alguns moments també carrega contra les dones pijes, representants de la classe social opressora, i, de manera aparentment més sorprenent, contra aquelles dones que fan de psicòlogues als seus homes mentre ella se’ls folla, és a dir, contra les qui representen una feminitat maternal i cuidadora. Més enllà d’encarnar la cultura contemporània del jo, amb un ego superinflat que, a la vegada, es queixa de la incomprensió de la resta, aquest odi cap a altres tipus de dones és necessari o, si més no, útil per la performance de la nina explosiva: atacant-nos a tots, ens recorda que tots formem part del sistema. Aquesta destrucció, i autodestrucció, però, crec que queden molt ben equilibrades en l’obra gràcies a l’última escena que vull comentar, situada cap al final de l’arc narratiu que desplega el discurs sobre la violència. Aquí, l’actriu es menja una fotografia de la princesa Leonor, competidora que no està a la seva alçada. Mentre ingereix el paper, es posa a parlar amb el públic d’una manera molt més humana, menys agressivament histriònica. Lluny de ser anecdòtic, i sense oblidar que l’actriu Juana Dolores no és la persona, la nina explosiva s’humanitza davant nostre de tal manera que genera un vincle empàtic que, per un moment, no només ens deixa reposar de tanta informació rebuda d’una sola tirada, sinó que alhora també ens humanitza el missatge, ens permet d’estar predisposats a incorporar-lo a la nostra vida. 

En aquest sentit, les tres escenes que he comentat fins ara ens preparen per rebre el missatge conclusiu que, sense els precedents d’exposició de l’actriu, perdria la força i la credibilitat que, en canvi, assoleix. En un transcurs dels esdeveniments finals accelerat, la Juana Dolores proclama la frase que dóna nom a l’obra, ostia’m si sóc bonica, però amenaça que reaccionarà sense por a la violència i ella mateixa n’exercirà. Acte seguit, mentre les pantalles fan pampallugues amb la paraula “Contramanifest” en colors no aptes per epilèptics, cita un fragment de la primera Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania, on Olympe de Gouge va interpel·lar els homes, l’Home, amb un “Qui t’ha donat el sobirà poder d’oprimir al meu sexe?”. Aquesta frase legitima la sobirania d’un estat femení per oposició, alhora que ens remet a una queixa i solució polítiques i, per tant, col·lectives. Repetida en espiral mentre destrossa amb ràbia l’osset de peluix i les pantalles projecten imatges d’explosions, ejaculacions, twerking o escenes de pel·lícules de Hollywood on els homes ostien les dones normalitzadament, permet també de resumir el sentit de l’obra com a traca final. En comptes d’acabar-se aquí, però, després d’aquesta apoteosi l’autora ha decidit un final més reposat, on ella mateixa com actriu es desploma de cansament i a les pantalles es projecta una entrevista a la Rihanna. La cantant hi explica que, si va sortir d’una relació abusiva i de maltractament, en bona part va ser perquè sabia que era un exemple per tantes noies i adolescents. Potser amb aquesta conclusió, Hit me if I’m pretty ens recorda que no només veníem a gaudir de l’espectacle, sinó també a pensar. I, com he argumentat, de fet espero que servirà als espectadors, i especialment a les espectadores, per reflexionar sobre la violència sistèmica i treure’n forces per oposar-s’hi quan els faci falta. 

***

Per acabar, potser al final de la funció algú no estarà d’acord amb el missatge, o el trobarà massa radical tant políticament com estètica. Potser algú altre pensarà que algunes decisions artístiques no l’han convençut. Per exemple, pel meu gust hi havia de vegades massa al·literacions i repeticions discursives per provocar emoció en l’espectador; o, encara que en alguns moments explorés els límits del llenguatge agressiu en català, l’obra tendia a reforçar la imatge que el castellà sempre és més vulgar i, per tant, més útil per expressar l’agressivitat. Potser també, tornant a l’inici, alguns espectadors sortiran inquiets perquè hauran trobat el discurs massa críptic o pensaran que se’ls ha escapat alguna escena. A casa, per exemple, no hem pogut desxifrar l’escena de la colònia i el ventall. Espero, però, haver pogut demostrar que res d’això és gaire important. El més important és que un públic en bona part aliè a la història del teatre experimental de les darreres dècades, empès potser per la fama de l’autora, hagi pogut assistir, i més en català, a una obra radical que sí, val la pena de veure primer, però després, sobretot, de recordar-la, pensar-la, discutir-la i aprendre’n, perquè basteix un discurs polític feminista potent, ric, suggeridor, que només pren sentit perquè la Juana Dolores aprofita i comparteix amb nosaltres totes les potencialitats estètiques del teatre sense por.