La novel·la Mireia va aconseguir el Premi Lletraferit, actualment un dels guardons de més renom a València arran de l’esclat de Noruega, guanyadora l’any 2020, que ha aconseguit vendre més de 20.000 exemplars. El fenomen Noruega és difícilment explicable, imprevisible, com la societat valenciana, però va enfortir un premi que, sense fer soroll, va fent camí i guanyant adeptes. Bona mostra d’això és que la guardonada d’enguany, Purificació Mascarell, fins ara publiqués en castellà i ara haja fet el salt al català.
Mireia és una història de tres èpoques: una primera de metafòrica, basada en el mite de Lilith; una segona relativa als tractaments d’histèria a l’Hospital de Salpêtrière, amb la presència del doctor valencià Lluís Simarro, col·laborador de Charcot, i una última part on trobem Mireia —una jove doctoranda en psicologia experimental—, i Neus —narradora i retratista. Amb aquests elements, tots ells esquitxats per un reguitzell de pintures que evoquen la idea de wunderkammer, Mascarell reflexiona sobre l’atracció que sentim pel mal i, sobretot, la feina que els homes històricament hem fet —des d’Adam— per a combatre la llibertat de les dones.
La idea de ficcionalitzar un personatge mitològic sempre és atractiu. A la història de la literatura n’hi ha nombrosos exemples. Jugar amb el que sabem, reinventar-nos o secundar-lo, exposar-ne les carències, ensenyar les vergonyes. Hi ha gent que s’hi acosta amb cura, com si la tradició fos un elefant que et mira dubtant entre agafar-te els cacauets o arrencar-te la mà. André Gide té un Èdip en què, amb precaució, vol actualitzar la tragèdia afegint-hi algunes traces d’humor. Shelley ja ho fa també amb Prometeu alliberat, on el presenta el personatge com un rebel que, després de derrotar Júpiter, obre un nou paradigma. O el mateix Camus amb l’assaig Prometeu en l’Infern, on exposa com ens esclavitza la història.
Mascarell vincula, mitjançant el concepte de llibertat, la femme fatale amb les dones acusades i tractades d’histèria a l’Hospital de Salpêtrière. És una vinculació que a l’inici em va costar d’entendre, i que ara només compartisc parcialment. Entenc que, al voltant de qualsevol dona lliure hi ha la voluntat que no ho siga, i que és un fet comú des de Lilith fins avui dia. Entenc, també, que la histèria femenina que condemnava dones a l’internament no deixa de ser l’origen de l’actual «ets una exagerada», i que aquest és el moll de l’os que vol tractar l’autora. El que passa és que el concepte d’histèria que s’hi presenta és el de l’època victoriana, al segle xix, quan tenia una connotació sexual, quan per combatre-la et feien un massatge pelvià —et masturbaven, bàsicament; de fet, l’origen del vibrador ve d’aquí mateix— perquè consideraven com una malaltia el desig sexual reprimit de les dones. Tot això ve del conflicte sexe per plaer vs. sexe purament reproductiu, de quan els homes volien una dona desapassionada i enfocada simplement a l’arribada de descendència.
L’immobilisme del concepte de femme fatale queda totalment contraposat amb l’actualització d’histèria com a sinònim de bogeria —la qual, a diferència de l’època victoriana, ja s’aplica també en masculí; fins aleshores era només histèria femenina. De femme fatale n’hi ha de molts tipus, tots ells més estudiats i millor del que jo ho puc fer, però en comú sempre hi ha que a una femme fatale la reconeixes, i d’una hora lluny a més, i tot així t’hi acostes, i la mires, i et cremes.
L’encarnació prototípica Mascarell ens la presenta amb Mireia, una dona que s’agrada i que sap agradar, que té una mirada que petrifica, que inconscientment t’obliga a cedir. Semblant a la Nana que Émile Zola presenta a la novel·la homònima, aquella actriu de varietats que suscita l’interès de tot home, que els aixeca en l’aire quan els té menjant de les seues mans, i que és aleshores quan els deixa caure al buit. Si la relació fos simplement Mireia-femme fatale, l’argument em semblaria més simple però més rodó que no pas amb la histèria. I m’ho sembla per un element bàsic en tot joc de seducció: la importància del control. «La dona és el contrari del Dandi. La dona té gana, i vol menjar. Set, i vol beure», que escriurà Baudelaire.1
Fins i tot en personatges literaris que freguen la fina línia vermella que separa el dolor del plaer una femme fatale manté el poder. Pense en Claire, la protagonista de la novel·la El jardí dels suplicis d’Octave Mirabeau (Impedimenta). Hi ha una fredor només aconseguida per la dominació absoluta de l’home, pel sotmetiment, per, fet i fet, haver guanyat. Les internades —si comprem aquest joc de vencedors i vençuts basat en el poder— per a mi tenen una connotació de derrota, són les atrapades, les empresonades, com un pardal que acaba engabiat.
La Nana anteriorment citada representa aquest control exercit. La seua simple existència condiciona els altres. És una societat perfectament descrita a les novel·les de Víctor Hugo, amb l’auge del capitalisme i de l’opi, que comença a veure’s l’atractiu d’allò brut, com les prostitutes negres que només Baudelaire s’atrevia a plasmar. Zola entén tan a la perfecció aquesta obligatòria incidència que la mort de Nana és la venjança contra la societat, perquè ja no gaudiran d’ella. És just aquest poder, el «vosaltres sense mi no sou res», una de les coses que em grinyolen del fonament de la novel·la. Mascarell ho diu: «Mireia t’envolta, t’atrapa, t’arrossega al seu terreny. No, millor: vas tu a ell». A Salpêtrière, on el llibre crec que hauria de connectar, no era així.
Quan Mascarell porta la novel·la a l’època actual m’agrada molt el tractament psicològic del personatge de Neus. El lector percep en tot moment el joc mental de manipulació al qual està sotmesa, i les evidències arriben tan lluny que fa dubtar de si, com a narrador, el que ens explica és fictici, és a dir, si el que ens arriba per veu de Mireia no està fortament manipulat per la ceguesa imposada. La resta de personatges podrien haver-se tractat amb el mateix aprofundiment. Mascarell se’n surt sobretot quan descriu el seu paisatge, la seua Xàtiva natal, i ens arriben les emocions que segurament ella sent, però amb les persones en segons quins moments un llibre psicològic em demana saber-ne més; saber-ne els perquès, excavar, furgar. «Pintar un retrat és com furtar un trosset d’ànima. Per això sempre he preferit pintar natures mortes», diu Neus, i segurament s’ha pecat d’això: de no voler robar cap ànima.
És una novel·la breu en què, segurament, aquest wunderkammer que hi ha al llibre, aquest passeig per diferents pintures, haja penalitzat, com anar al Louvre tenint només dues hores. Els punts bons de la novel·la —els temes, els vincles, les lectures fetes, algunes descripcions— no llueixen pel que he sentit —i aquí em llance a la piscina completament—, com una certa por de l’autora, aquesta síndrome de l’impostor que cap home tenim, perquè ens veiem capacitats a ser uns bocamolls,2 i que és tan freqüent en dones. Es nota que Mascarell havia llegit tant, que tenia tanta informació, que a la mínima que temia que potser reproduïa en excés, necessitava posar el fre, en sec, i, herència d’aquesta formació universitària, fins i tot se sentia obligada a citar. Un bon exemple és la història d’Augustine, malalta i violada (p. 56-57). Interessantíssima, però finalment viquipèdica, a diferència del to assagístic, amè i àgil de l’explicació que connecta l’etimologia d’histèria amb les fumigacions vaginals (p. 67). Hi ha el fons de ser una barreja de professora que ensenya alhora que fa gaudir l’alumnat —un ensenyament que sé de primera mà que Mascarell practica perquè m’ha fet classe—, però que en aquest cas em provoca la sensació que no acaba de lluir prou.
Als museus s’hi ha d’anar amb temps, però els elements a explotar que he trobat a la novel·la em porten a pensar que en llibres futurs tindrem una guia que serà ella mateixa, i que se sabrà deixar anar.
