Algoritme JFK

Un dels moments més divertits de la trama del «Cas Millet» —situem-nos, novembre del 2011— va ser quan en Jordi Montull va afirmar ben tristoi, a la sortida del jutjat, davant d’un eixam de micròfons: «Aviam, tampoc vaig matar Kennedy!». Com volent dir: «No sé què feu tots aquí, tants escarafalls, si només ens acusen d’haver pispat 685.000 €. Una simple confusió d’Hisenda, senyors!». A banda de la comicitat inherent de l’escena, del vell sorprès capturat amb les mans al plat, m’interessa recuperar, és clar, la referència al president dels Estats Units, una de les figures més carismàtiques de la història occidental contemporània. La menció de Montull al seu assassinat, pràcticament cinquanta anys més tard, era una mostra de la popularitat immortal del personatge. Aquest «Tampoc vaig matar Kennedy!» podem dir que ja funciona, gairebé, com una moderna frase feta que denota la voluntat d’innocència d’algú que es considera acusat injustament. Al seu torn, també té un valor generacional, amb olor d’una mica d’antigor —com per desgràcia esdevé amb tota la fraseologia. Quants joves nascuts al segle xxi trobarien còmica aquesta exclamació? Encara els diu alguna cosa, als joves d’ara, el nom de John Fitzgerald Kennedy?

Aquesta escena de Montull és també una de les múltiples referències que posa en joc Vicenç Pagès Jordà al seu darrer llibre, Kennedyana, un assaig literari i històric que repassa la família Kennedy i tota la corrua de persones (personatges!) que hi han orbitat al voltant. Parlava fa un moment de la importància generacional a l’hora d’entendre el plany de Montull i és fonamental remarcar-ho per comprendre, també, l’interès de Pagès Jordà pel personatge principal de l’obra. L’escriptor figuerenc va néixer l’any 1963, el mateix any que van matar Kennedy, i aquest és un fet que, segons ell, va marcar també la seva vida. Un punt d’inflexió històric que, segons Pagès Jordà, va ser el símptoma del final del segle xx. Aquesta obsessió amb els Kennedy ja havia anat apareixent al llarg de la seva obra. Per posar-ne alguns exemples, treia el cap tant en l’obsessiu protagonista de la seva primera novel·la, l’astracanada d’El món d’Horaci (1995), com en algunes referències de la cèlebre Els jugadors de Whist (2009). També era un dels personatges evocats a Memòria Vintage (2020).¹

Perseguint, doncs, aquesta mirada més retrospectiva dels últims anys, Pagès Jordà juga a confondre realitat i imaginació, veritat i ficció, i converteix un repàs a la biografia dels Kennedy en un estudi narratològic que transforma la història en una trama de fabulació miraculosa. Com explica al primer capítol del llibre: «La meva intenció no és insistir una vegada més en uns fets ja coneguts, sinó mostrar que de les constel·lacions que se’n deriven n’obtenim la trama perfecta, la que només podria sorgir d’un creador dotat d’una imaginació sense límits» (p. 24). Vicenç Pagès, doncs, escriu un llibre que acaba esdevenint una mena de «tesi doctoral» sui generis, en la qual aplica procediments d’anàlisi literària a un fet real. De manera que converteix una sèrie de fets històrics en una trama imaginada i preconcebuda per un Gran Guionista, concepte que anirà repetint al llarg del llibre. Tal com afirma en una de les sentències més inspirades, la perfecció en el desenvolupament de la vida dels Kennedy «suggereix l’existència de Déu» (p. 26).

Kennedyana s’organitza de forma delicada. Parteix el llibre en dos grans apartats que contenen, al seu torn, capítols basats en els procediments habituals de l’anàlisi literària. Hi ha una primera justificació de l’obra que funciona a tall de pròleg. Després, la introducció ens situa al cementiri d’Arlington, on hi ha enterrats en Jack i la Jackie Kennedy. A continuació passem als capítols que ens presenten els personatges, els llocs essencials (Irlanda, Washington, Dallas), l’extensió de «la trama» durant dècades i el seu ressò periodístic (amorós, sensacionalista i de crònica negra).

Tot plegat, si hi parem esment, vindria a ser el mateix que l’anàlisi d’un text a través dels procediments bàsics narratològics —dramatis personae, espai i temps— i una anàlisi posterior de la recepció en el públic lector, que inclou l’organització de l’enterrament de JFK per part de la vídua com a colofó. Un fet que ens permet relligar-ho amb la introducció del mateix estudi, que s’iniciava al cementiri on hi ha les restes de l’emblemàtica parella. És així com Pagès Jordà va convertint uns personatges històrics i la seva existència en un seguit de personatges de ficció, beneïts o condemnats per obra i gràcia d’un destí pensat i escrit de bell antuvi.

Un cop situades les coordenades del joc que proposa l’autor, la segona part es basa en l’emmirallament de la família Kennedy amb altres ens imaginaris, que van dels personatges dels contes de fades a les tragèdies gregues. Centrant-se més en «l’estructura» de l’existència de la família, els punts (girs) en les vides dels personatges o els moments de crescendos narratius de la «trama». I ponderant, en resum, la versemblança d’un relat que és, efectivament, real. Això porta l’anàlisi al vessant més pop, que tant va marcar l’obra de Pagès, que repassa tota la corrua de conspiracions i teories rocambolesques que van envoltar les morts dels seus protagonistes. En l’endemig hi intercala breus episodis biogràfics sobre fets més desconeguts de Jack i Jackie Kennedy o Lee Harvey Oswald —el culpable oficial de la mort del president— que ajuden a arrodonir-ne el retrat i a dotar-lo de més profunditat. La dissecció de la mort de John Fitzgerald Kennedy s’observa, doncs, des d’una òptica ben panoràmica, del classicisme narratiu (p. 34) a la paranoia postmoderna (p. 215).

Aquesta voluntat de fixar els límits de la «trama Kennedy» dins d’un ring ficcional ja es fa ben palesa a la coberta del llibre, que mostra dues imatges de cera d’en Jack i la Jackie Kennedy transportats per uns operaris. Els grans protagonistes del llibre, tot i ser éssers de carn i ossos són tractats, també, com imatges icòniques extensament reproduïdes i reproduïbles. D’aquí que l’anàlisi de Pagès Jordà es fixi també en la importància essencial que va tenir la televisió en la carrera de Kennedy, tant per encimbellar-lo a la presidència com per narrar-ne la mort (quasi) en directe i el funeral. La gràcia, com no es cansa de repetir l’autor empordanès amb èmfasi, és que tota la sèrie d’esdeveniments dels Kennedy semblen manegats per una mà invisible. Aquí arribem al rovell de l’ou del llibre: demostrar com la vida de Jack Kennedy i de bona part del seu clan sembla un relat prefabricat i al mateix temps perfecte, perquè és inacabable, inesgotable. Pagès Jordà fa palès que tots els personatges, des dels principals fins als secundaris, juguen un rol cabdal per al desenvolupament de la vida del president nord-americà més carismàtic del segle xx.²

La importància de la figura de JKF queda confirmada en la ingent quantitat de bibliografia que ha generat des de diversos àmbits artístics, de llibres a pel·lícules, que Pagès va repassant al llarg de tot el llibre. Com l’espectacular assassinat de l’amant de Marilyn Monroe ha estat l’estímul de múltiples creacions; fins al punt, afirma Vicenç Pagès, d’«aprofitar el mite per facturar obres mediocres» (p. 209) —se sobreentén que la seva queda al marge, suposo, d’aquesta afirmació. L’interès, per tant, a desfer els nusos del relat kennedyà i a mirar-se’l des de múltiples perspectives, porta l’escriptor figuerenc a assajar una llista de possibles pel·lícules des dels diversos gèneres que ens proposa una plataforma com Netflix: es podria encarar la vida de Kennedy des de l’àmbit de l’acció, el drama, el familiar, la comèdia, el Hollywood, el documental… (p. 21-24). Perquè la riquesa de fets i personatges podria dur-nos a posar l’accent i el protagonisme del relat en un enfocament o altre.

Ara bé, aquesta idea porta implícita, també, una de les trampes del llibre, que és que, precisament, la profusió de plataformes i formats dels últims anys han posat a l’abast del gran públic que qualsevol bon equip de guionistes pot convertir una història real en relat, és a dir, en trama. Amb protagonistes, antagonistes, secundaris, moments de suspens, girs sorprenents… En resum i sintetitzant, allò que en Sánchez Piñol va batejar com el Papitu.³ I això val pels Kennedy, però també per estrelles del món de l’esport com Michael Jordan (The last dance, 2020), o icones de la música pop com Jennifer López (Halftime, 2022). Vivències humanes convertides en relats de superació plens de satisfaccions i èxits, però també curulls d’odis, enveges i punyalades per l’esquena. Feia servir la paraula «trama» per rememorar el cas Millet, perquè la fascinació que va generar el cas a Catalunya —i més interessadament a Espanya— venia derivada també de l’atracció que suscitava anar coneixent més detalls de la vida que, entre entrevistes, investigacions i reportatges, anava confegint la premsa amb el pas dels dies. Del relat, doncs, que se n’anava fabricant.

L’aportació de Pagès en aquest aspecte no és tant l’originalitat del tema com l’execució que en fa. Aplica la forma d’un relat contemporani a un personatge vintage. I, lògicament, no ho emprèn en format de sèrie documental, sinó de llibre. L’escriptor figuerenc mostra una vegada més l’habilitat per conjugar el batec del temps i la persistència de la memòria. Kennedyana, al cap i a la fi, és la plasmació d’una obsessió íntima elevada a la categoria d’anàlisi universal. L’intent de demostrar per què, segons l’autor, la història dels Kennedy és superior a la resta que poblen els nostres mitjans.

El repàs, vist en conjunt, és certament espaordidor, tot i que en algunes parts una mica repetitiu; sobretot el nombre de vegades que es comenten les imatges de la mort de Kennedy a Dallas enregistrades per Zapruder: s’han vist tantes vegades com sembla que Pagès Jordà ens les vulgui tornar a descriure. O quan, en el fragor de l’anàlisi, ens porta a «descobrir» coincidències (una mica agafades amb pinces) entre els noms repetits dels protagonistes (Jacks, Roberts, p. 196-197), que més aviat crec que s’expliquen amb allò de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases. Encara que la història doni de si i estigui molt ben explicada —una de les virtuts de Pagès Jordà és la distància precisa entre la fredor de la prosa i la sensibilitat del que relata—, en algunes pàgines es té la sensació d’inflar el gos.

Kennedyana és un repàs a un episodi mític del passat enfocat amb la lent de la saviesa —literària i audiovisual— del present. Pagès Jordà diu que la trama dels Kennedy és perfecta perquè no s’acaba mai (p. 227). Final efectista però diria que imprecís. El més probable és que es tanqui quan la frase de Jordi Montull deixi de tenir el sentit que encara hi donem avui en dia. Al cap i a la fi, la realitat sempre supera la ficció, fins i tot la dels Kennedy.