L’aparició d’un llibre com Poesies reunides de Salvador Oliva (Banyoles, 1942) demostra en quina mena d’ecosistema literari vivim. Per una banda sobta l’aparició d’un volum tan ben editat, producte d’una tria i refosa i descart de tota una trajectòria literària enfront de les mandroses però “canòniques” antologies d’altres companys, generacionals i posteriors, fetes a cops d’enganxa-i-copia. Siguin doncs “reunides” i no “completes”, com bé exigeix l’autor. Per altra banda, però, encara sorprèn més que s’editi una obra poètica conscientment irrellevant —el mateix autor ho reconeix— quan la veritable influència l’han exercit els seus manuals de mètrica que, sense oblidar el de Josep Bargalló o el Serra-Llatas, tots els marxants del gremi hem estudiat en un moment o altre. Autor de doble nínxol, per tant, i més encara quan la seva producció raja d’una minsa deu lírica i d’una torrencial poesia satírica. Per al qui el coneixia, res de nou; per al desconeixedor, tot com sempre. Entremig, però, longeu professor universitari i traductor al català de tot Shakespeare gràcies a les males arts del fill de xofer. Tanmateix… només un polèmic pompier? Vegem-ho.
En primer lloc Poesies reunides ja té valor només per l’accés a obra primerenca, incomprable però molt fàcilment llegible. L’exclusivitat de l’autor amb Quaderns Crema l’ha salvat prou bé del tan gran mal necessari de la descatalogació. Curiosament, però, Oliva sembla no tenir-la en gaire consideració si bé la quantia present al volum no és minsa en absolut. En aquest mateix sentit, Fugitius (1994) resulta el rescat més rellevant encara que només sigui per les característiques d’una llarguíssima novel·la en vers de gairebé quatre-cents sonets que remeten a The Golden Gate de Vikram Seth o Eugeni Oneguin de Puixkin. Més interessant i meritori que apassionant o estentori, el quadre entre costumista i descregut d’un doble triangle amorós a les exèquies franquistes donen parer d’una generació amb l’esperit d’època derrotat abans d’hora. Per als amants dels números i rècords, si més no, sempre trobarem qui compti versos per saber qui la té més llarga. I és que el gruix del llibre es basa en tota la producció satírica que l’autor ha cultivat i reivindicat des d’antigues composicions d’El somriure del tigre, el material escrit exclusivament per a El País o les més immediates Epístoles a Josep Carner. Aquesta predilecció s’evidencia encara més amb les versions de vuit traduccions soltes a final del volum, encaixonades sense cap més justificació que l’essència compiladora d’un recull amb protagonista més que evident.
Tenint clares les característiques del gènere satíric, podem dir que als poemes tant els fa un all com una ceba: sempre toparem amb el bulb del nacionalisme català i amb Jordi Pujol com a calçot i calbot maximum. El mateix passa amb la resta d’interpel·lats, un mostrari de penjaments contra Joaquim Molas i deixebles, Joan Triadú, Antoni M. Badia i Margarit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo i tot un llarg etcètera d’increpats des d’un referència adés evident, adés críptica. Independent del grau de raó que les motivi, el resultat és el d’un xaruc avi Simpson: objectiu i mitjà són reiterativament i superficial sempre els mateixos, de versos exquisidament escandits però d’un humor sovint arnadíssim i afirmacions tan categòriques com ruboritzants: acudits basats en favors per fel·lacions, sardanistes sense sostenidors, dicotomies tipus “ni masclismes ni femellismes” i altres fal·làcies de punt mitjà, suggerir Puigdemont escrivint un nou Mein Kampf… Això no treu que molts dels valors o comportament representats siguin evidentment execrables, tal com l’arribisme acadèmic o la corrupció política, però massa sovint els casos són tan netament personals, i els arguments sempre els mateixos, que aconsegueixen l’efecte contrari: posicionar-te a favor de l’escarnit. O molt pitjor, haver d’escollir bàndol perquè la sàtira sigui efectiva. El que podria ser en el millor dels casos desconeixement o revenja, però, aviat es desvetlla com a malícia. La insistència d’Oliva amb Les flors del mall de Carles Bau de l’Aire (el poema “A un poeta obscur”, fragments de «Carta a Pompeu Fabra» com a la primera de les Epístoles a J. Carner) recorda al vailet que no sap estar-se d’esmentar la bretolada comesa que ningú no li imputa, producte aquest cop sí d’una estranya maduresa.
Si seguim estirant de la fi d’aquest fil, les Epístoles a Josep Carner són especialment desafortunades tant per la parcialitat del tractament com la simplicitat d’algunes tesis. Durant aquests vint anys transcorreguts d’ençà la polèmica al voltant de de la figura de Carner s’han publicat articles i treballs de grau que deixen Oliva, i en concret la primera epístola, en molt mal lloc amb la seva particular i extemporània manera de tractar-la, més plena d’insults i menyspreus que d’humor o intel·ligència. Justícia poètica? Venjança a destralades i amb arguments fal·laços de base amagats rere tanta cridòria. Per exemple, preguntar-se retòricament i estentòria per la normalitat d’un país o d’una premsa segons el tipus de polèmica no és cap argument denigratori per se, i molt menys si no s’aporta cap terme considerat “modèlic” dins la falsa comparació. I més encara quan la situació sociolingüística de Catalunya en relació amb Espanya dista de qualsevol normalitat cultural, europeament equiparable, que no sigui la de la subalternitat anorreant. Així mateix, acusar el nacionalisme de tots els mals i que sempre sigui català, quan mai ni se cita l’espanyol a l’altre plat, ja no és manipular un fals equilibri sinó negar l’existència de la balança. Quant a les acusacions personals, moltes d’elles simples insults, no se sap si busquen revifar la polèmica o algun tipus de desgreuge. Al cap i a la fi, si d’això darrer es tractava, potser durant el proppassat any Carner hagués calgut convidar Sebastià Alzamora i companyia a dir què en pensen actualment, del Nabí i del seu autor, encara que només fos per allò fusterià de no furtar-los el dret a canviar d’opinió.
Tot plegat no deixarien de ser batalletes de jubilat frustrat si no fos perquè Poesia reunida, en el paroxisme de la seva falsa irrellevància, planteja la lluita pel control de la poesia catalana del darrer segle. O sia, com llegir la tradició més immediata, a través de quins prismes o segons quins mestres, i és evident que S. Oliva defensa el model de lectura provinent de Joan Ferraté. Qui hi vulgui aprofundir només ha de consultar Poesia i veritat (2014) o el seu bessó diglòssic, La rehumanización del arte (2015). A Poesia reunida les referències són constants: el rebuig del binomi fons/forma, la importància de la imaginació en el procés de formalització de l’experiència lectora, el ventríloc i el ninot, o l’intrínsec valor mimètic del discurs literari i la seva independència ideològica. Pretendre debatre aquesta herència a l’engròs seria irresponsable i a la menuda, ara i aquí impossible —el més interessant que podria sorgir d’aquestes línies, i ja no serà el cas… Però sí que es pot recordar com la validesa d’un gran autor no rau en unes obligades lliçons de professors que no van saber comunicar-ne la fal·lera. Aneu a saber si la frustració que Oliva projecta neix del fracàs ja no per Carner sinó per una hermenèutica ultrapassada pels signes dels temps. Al capdavall, sempre som Fugitius de nosaltres mateixos, siguin victòries o derrotes. I només guanyarem o perdrem Carner quan puguem llegir-lo des d’una perspectiva renovada, tal com només els gran autors permeten fer-ho. Abans, això sí, caldria que qualsevol pogués comprar-ne l’edició de butxaca a qualsevol llibreria del país, però aquestes ja són figues d’un altre paner.
