Les virtuts de l’escriptura distreta

—I la teva novel·la?
—Oh, fico la mà a l’olla i vaig pastant.
—És meravellós. I cada cop és diferent.
—Sí, soc vint persones diferents.¹

Massa sovint la figura de Virginia Woolf ha estat presentada amb una única imatge com si, a través d’una única instantània, fóssim capaços de convocar la seva presència i aquesta esdevingués la llum que dicta la lectura dels seus textos. Des d’aquestes mirades reduccionistes se’ns ha presentat o bé una Woolf malaltissa, com a «lady on the sofa», que només pot ser compresa en clau de víctima (del seu cos, dels abusos, de la follia) i del seu final tràgic; o bé la Woolf feminista aferrissada, amb els colors sufragistes que mai va dur, que ens alliçona en els seus assaigs i novel·les. Per trencar amb aquesta dualitat, entre la dona feble i la dona emprenyada, s’han buscat altres formes de rellegir-la: com a dona privilegiada que desconfiava de les criades i menyspreava les classes populars, com a crítica literària de llengua viperina i comentaris feridors, que envejava els seus companys de professió masculins. El cert és que als seus diaris hi trobem passatges que confirmen com a veritats parcials totes aquestes imatges i, alhora, molts d’altres que les contradiuen, perquè, com qualsevol de nosaltres, Woolf va construir, desmuntar i refer el seu caràcter al llarg de vida, amb la particularitat que va portar totes aquestes reflexions també a la ficció, una bona colla de novel·les redescobertes aquests darrers anys pel públic català, gràcies a noves edicions i traduccions.
Dit això, com que soc conscient que la meva fama de lectora woolfiana em precedeix —els meus alumnes, si més no, n’estan al corrent i els lectors d’aquesta revista, segurament també— no apel·laré al sentiment ni a la passió que l’escriptora em desperta, sinó que miraré d’exposar les virtuts inherents a aquest text amb arguments, així com amb petites mostres del text, que trobareu a les notes a peu de pàgina per agilitzar la lectura d’aquells que preferiu descobrir els diaris al vostre ritme.
Segons el meu parer, allò que ens porta a llegir els diaris de Woolf no és, o no únicament, la tafaneria —el desig de descobrir les seves rutines, saber a qui convidava a sopar o a quina botiga comprava les mitges— sinó un interès genuí pel funcionament del seu cervell, especialment quan engegava els engranatges de l’escriptura. Perquè sabem que Woolf és tots aquests tòpics que se li han atribuït i a la vegada, cap d’ells la defineix realment. De fet, el subjecte que es construeix a través del diari és un bon exemple dels canvis constants que experimenta l’individu a l’hora de narrar-se a si mateix i presentar-se davant dels altres.
En aquestes pàgines Woolf passa de ser una escriptora poc coneguda, que tot just comença a fer-se un nom com a crítica literària, a una autora capaç de sobreviure gràcies a les vendes dels seus llibres i reconeguda per la crítica: «Certament, corro el perill de convertir-me en la principal novel·lista del país, i no únicament per als intel·lectuals»,² ens diu el 17 d’octubre de 1931, mentre reflexiona sobre l’èxit de Les ones, potser la seva novel·la més experimental.
També evoluciona la seva escriptura i els temes que hi tracta, de les primeres temptatives i l’atenció a la tasca periodística i del camp literari, a un període d’alta activitat, a la dècada dels anys 20 i 30, sempre a la recerca del seu mètode, fins que l’inici de la Segona Guerra Mundial converteix el diari en un refugi i un espai per deixar constància de tot allò que sap que pot perdre.³ Alhora, la transició d’un tema a l’altre en una mateixa entrada permet assistir a aquell corrent de consciència que Woolf va convertir en la forma de les seves novel·les i, així, recollir el pensament en el moment que el posa en paraules.

***

Haig de dir que és veritat, que no tinc talent per reflectir la «realitat». Fins a cert punt la faig desaparèixer voluntàriament, desconfio de la realitat, de la seva vulgaritat. Però, per anar més enllà: ¿tinc el poder de transmetre la veritable realitat o només puc escriure assaigs sobre mi mateixa? Sigui quina sigui la resposta a aquestes preguntes, encara que sigui negativa, continua quedant l’emoció. Per anar fins al fons, ara que torno a escriure ficció sento que la força brolla directament dins meua amb tota la seva plenitud.⁴

L’ofici de l’escriptura, sovint amagat rere mites i genialitats espurnejants, s’aprèn, com d’altres oficis, a través de la imitació i la pràctica; qualsevol que s’hi dediqui acabarà admetent que, per arribar a construir una bona frase o un bon vers, cal llegir molt i equivocar-se una vegada i una altra en la tria de les paraules. Però fins i tot quan es domina l’artesania feta amb mots, alguna cosa se’ns escapa, i el text s’allunya del domini de l’escriptor. Woolf ja ens ho deia, en un dels seus assaigs: «La culpa és de les paraules. Són la cosa més salvatge, més lliure, més irresponsable i més impossible d’ensenyar de totes. Evidentment, podem agafar-les, triar-les i posar-les als diccionaris per ordre alfabètic. Però les paraules no viuen als diccionaris, viuen a l’esperit.»⁵ Esdevenir el confident del procés d’aprenentatge i consagració d’una autora com Virginia Woolf, és un dels privilegis que ofereix la lectura de Diari d’una escriptora,⁶ un plaer que complementa aquell de capbussar-se en les seves novel·les.

La tendència de Woolf a la introspecció i la reflexió es fa evident a qualsevol que hagi fullejat una de les seves novel·les: l’interès pel funcionament del cervell,⁷ per la construcció de la relació amb el món a través del llenguatge —malgrat aquest ens dugui sovint a la incomunicació, més que no pas a una entesa amb els altres— protagonitza el corrent de consciència de la senyora Dalloway, de Lily Briscoe i, especialment, d’escriptors frustrats com Bernard. Per tant, no ens ha de sorprendre que, des de ben jove, Virginia Stephen⁸ optés per tenir sempre un quadern a mà on poder abocar tot allò que li desbordava el pensament. Ara bé, és quan Woolf comença a publicar novel·les, passada la trentena (la seva primera obra The Voyage Out apareix l’any 1915), quan comença l’escriptura dels diaris de maduresa; aleshores els diaris esdevenen un espai de reflexió sobre la lectura i l’escriptura, si bé inicialment els va concebre com un material en brut per a unes futures memòries,⁹ com ens explica el 20 de gener de 1919:

M’adono que el que escric al diari no compta ben bé com escriptura […] Amb tot, si no l’escrivís a la velocitat de la màquina més ràpida, si m’aturés a pensar, no l’escriuria; i l’avantatge del mètode és que recull accidentalment algunes divagacions que, si vacil·lés, les exclouria perquè són diamants entre deixalles. Si la Virginia Woolf de cinquanta anys, quan s’assegui a construir les memòries a partir d’aquest quadern, és incapaç de fer una frase com cal, només puc compadir-la i recordar-li l’existència de la llar de foc, on té el meu permís per cremar aquestes pàgines i convertir-les en fulls negres amb forats vermells. Però com li envejo la tasca que ara li preparo!¹⁰

Woolf és conscient de les virtuts d’aquest tipus d’escriptura: a diferència de la crítica, la ficció o les cartes, el diari és un espai de proves d’una ment en ebullició constant, que tot ho passa pel filtre del llenguatge i la creació artística, malgrat s’acusa a si mateixa d’una escriptura ràpida i descurada. Així, el diari, més enllà d’una eina de desdoblament, d’un testimoni del passat per a un mateix, és una manera de mantenir sempre una mirada conscient cap a la vida, malgrat urgències i les falses prioritats del present.¹¹
De fet, el diari acaba esdevenint un projecte en si mateix¹² amb diferents efectes en l’escriptura de Woolf: en un sentit artesanal, de la pràctica de l’escriptura, la prosa del diari afluixa els lligaments de la frase woolfiana i li fa guanyar elasticitat¹³ mentre ens descriu escenes quotidianes,¹⁴ vacances o retrats d’amics, en un sentit poetològic, en aquestes pàgines explicita el seu projecte com a novel·lista¹⁵ i els seus valors estètics com a crítica, a mesura que dona forma als seus textos o prepara una ressenya.
Els diaris i, especialment l’edició de Leonard Woolf, Diari d’una escriptora, se’ns presenten com un contraplà magnífic per als lectors de la seva obra, però també per a tots aquells interessats en una reflexió profunda i rigorosa sobre la creació i el compromís amb l’art literari. Perquè Woolf formava part d’aquella generació d’escriptors convençuts dels efectes de la literatura en el món,¹⁶ de la responsabilitat que comporta representar la realitat des d’una òptica determinada.¹⁷ La recerca constant del seu mètode,¹⁸ de trencar el motlle amb cada obra nova¹⁹ o bé perseguir un estil que incorpori el ritme de la lírica a la novel·la, una estructura que faci comprensible la realitat sense convertir-la en un encadenament lògic o artificiós dels esdeveniments són algunes de les obsessions de Woolf que torna a recordar-nos, una i altra vegada, que escriure novel·les és una forma de pensament i que, per fer-lo emergir, cal bregar amb les paraules.
Però ara ja deixo de parlar jo, i que sigui ella qui ho us en convenci de tot el que acabo d’intentar explicar, a través d’una de les entrades més representatives del diari: un paràgraf on seguim el fil de pensament que travessa la quotidianitat, l’anècdota, la lectura i la reflexió es transforma, primer en intuïció i, tot seguit, en una frase brillant, escrita després del te l’11 d’octubre de 1929:

I és la tardor; i s’encenen els llums; la Nessa és a Fitzroy Street —en una gran habitació boirosa amb llums de gas i safates desordenades per terra—, i l’editorial és pròspera —allò de la celebritat gairebé és crònic—, soc més rica del que ho he estat mai i avui m’he comprat un parell d’arracades, i malgrat tot això, hi ha una vacuïtat i un silenci en algun punt de la maquinària. En general, no em preocupa gaire, perquè el que m’agrada és anar d’una banda a l’altra, empesa pel que anomeno realitat. Si no sentís mai aquestes tensions extraordinàriament dominants —d’inquietud o d’assossec, de felicitat o d’incomoditat— m’enfonsaria flotant en la passivitat. Aquí hi ha alguna cosa per la qual lluitar i, quan em desperto d’hora, em dic a mi mateixa: lluita, lluita! Si pogués atrapar la sensació, ho faria: la sensació del cant del món real mentre la soledat i el silenci t’expulsen del món habitable; la sensació que m’envaeix d’estar involucrada en una aventura; de ser estranyament lliure, ara, amb diners i tot això per fer qualsevol cosa.²⁰