Estimar la forma

Escriu Virginia Woolf al seu diari, en pondre’s el sol un capvespre esmolat de l’octubre de 1927, que sap inventar situacions, però no arguments. Cap al far tot just ha arribat a llibreries el maig del mateix any, i fa pocs dies que ha començat a treballar l’Orlando. La tardor de 1927 serà una època feliç i fructífera: amb el pes reconfortant d’una reputació creixent a l’esquena, Woolf pot permetre’s certa indiferència vers el què diran (esclar que ja ho han dit), i escriu veloç i lliure, com en un rapte.

Enfilant la qüestió de les situacions i els arguments, una vocació natural del lector que s’acosta als diaris d’un escriptor és la de saber com aquest entén i explica els seus propis llibres. Quan l’hi van demanar, perquè de ben segur l’hi van demanar —crítics, amics, coneguts, familiars—, com va descriure Virginia Woolf La senyora Dalloway o Cap al far o, encara, Les ones? Com afrontava, ella, la pregunta —la demanda!— indefugible: ah, escrius? i què escrius?

En general, em sembla, a l’any 1927 com en l’actualitat, la temuda pregunta pivota sobre dos eixos: el gènere i l’argument. Què és això que escrius, i de què va. Bé.

Comencem per l’argument. A aquestes altures de la cronologia (de forma més insòlita en temps de Woolf), l’argument de qualsevol text, ficció o no-ficció, pot perfectament estar diluït, comprimit en un o dos gestos, o, si més no, en absolut ser el focus principal del treball de l’escriptor. Pensem per exemple en Cap al far. De què va?, pregunten a Woolf, i potser, ella, complaent, adreça la qüestió tal i com s’espera i respon que narra fragments de la història d’una família. I com d’insatisfactòria resulta aquesta resposta per algú que l’ha llegida? No diguem per qui l’ha escrita.

Potser més intel·ligent —i així esbossa Woolf els seus llibres al Diari d’una escriptora— seria centrar-se en els temes que bateguen sota l’argument. De Cap al far n’assenyala la família («pare i mare i fill al jardí»), la mort, la infantesa, la fugacitat del temps. «Un estudi sobre la bogeria i el suïcidi», diu de La senyora Dalloway. Aquí caiem, però, en el risc de la indefinició dels grans abstractes sobre els quals es basteixen gran part de les obres, interessants i no, de la literatura: la vida i la mort, l’amor, la decadència, les relacions humanes, etc.

I estirar el fil de la forma? L’estructura i com aquesta pot immiscir-se en l’estil. El «disseny», diu Woolf. Al cap i a la fi és aquí on ella, com tants escriptors, troba l’espai més bast per innovar, experimentar i exercitar la pròpia individualitat literària; el punt de vista que, sens dubte, es transformarà i desdoblarà a cada nova peça que compongui. Des d’aquest angle, el de la forma —el de com traslladar al format literari tal o tal idea—, Cap al far pren incomptables camins. Per no allargar-ho, citem un dels que assenyala Woolf: «el pas del temps i el conseqüent trencament d’unitat que comporta, i que reflexa el meu disseny», i afegeix que «aquest nou problema [el de mostrar en l’estructura la percepció escindida del temps] obre un terreny nou en la ment; la prevé de les rutes habituals».

Voldria aturar-me aquí un moment i dedicar les paraules justes a una acusació freqüent a les peces de literatura que posen l’èmfasi en la forma. No: no tenen per què ser fredes o obscures; l’interès per la forma no té per què estar buit de significat, ans al contrari. Sovint, respon a la cerca d’un mitjà poderós, el de l’arquitectura mateixa que conforma el llenguatge, per expressar idees ja presents en arguments i personatges. El disseny parla! El Diari d’una escriptora de Woolf és un testimoni preciós de l’esforç monumental d’una escriptora per comunicar a través d’aquest element.

Ens queda el gènere, el primer bocí d’informació que s’espera de l’escriptor: és una novel·la? Quin tipus? Fantàstica? Històrica? Rural? Són les teves memòries? És un assaig?

Escriu Woolf mentre treballa Cap al far que li cal inventar un terme alternatiu a novel·la per als seus llibres. «Un nou — de Virginia Woolf. Però què? Elegia?», elucubra. Més tard, un dia lluminós del gener de 1927, mesos abans d’afirmar que no té inventiva d’arguments, Leonard Woolf, havent llegit per primera vegada Cap al far, el bateja de «poema psicològic». D’on ve aquesta necessitat de suplantar el terme novel·la? No anomenem avui novel·les a les ficcions de Virginia Woolf, com a les de tants altres modernistes —a l’Ulisses!— i ens quedem tan amples? Ull.

Ull, perquè encara que sembli mentida, han passat quasi cent anys i el significat de novel·la continua encerclat d’unes expectatives molt concretes —i no parlo només de l’anomenat lector generalista. Així, sovint, aquestes expectatives es veuen frustrades quan, sorpresa!, la novel·la esdevé fragmentada o mancada de centralitat, o quan l’argument sucumbeix a la metàfora (i no avança en la direcció inequívoca d’una trama proporcionada i lineal —allò que un Hardy nostàlgic va dir a Woolf, «solíem pensar que hi havia un principi i un nus i un desenllaç. Confiàvem en la teoria aristotèlica. Ara, una d’aquestes històries acaba amb una dona sortint de l’habitació»), o quan es plantegen preguntes sense resposta, o perspectives ambivalents, fins i tot contradictòries, que s’exposen despullades a la interpretació de cada lector, etc., quan en la novel·la apareixen aquestes coses, dic, llavors pot ser que se l’acusi de gratuïtament difícil, supèrflua o pedant.

Té sentit, penso, que al 1927, Virginia Woolf fantasiegés amb un terme que definís el que ella i uns quants més estaven fent, i que diferia de les novel·les a la clàssica dels seus admirats predecessors. Ara, però, té sentit aquest aïllament del terme? Després de Woolf, Joyce, Kafka, Lispector, Cortázar, etc., com s’ho fa per sobreviure l’antiga concepció hermètica i dinosàurica de novel·la? Com és que cal justificar una vegada i una altra el símbol, l’al·legoria, el tall, com si no tinguessin prou estatus, com si fossin d’una classe inferior a la del suspens o la versemblança?

En part, penso, la resposta a les anteriors està relacionada amb el fet que la novel·la tradicional continuï reproduint-se de manera sistemàtica i programada. Però bé, aquí començaria tota una altra discussió sobre el sistema editorial com a màquina de producció i consum, sobre la mercantilització de l’entreteniment (passiu) versus la formació del pensament crític (d’altra banda amb un gran potencial d’entreteniment), i, esclar, sobre l’educació lectora. I això són figues d’un altre paner.

Helena Guilera Recoder (Barcelona, 1993) va estudiar interpretació de piano al Conservatori del Liceu i teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona. Ha treballat d’agent literària al Regne Unit i actualment fa d’editora.