Feia molt temps que no topàvem amb un narrador tan lligat a la «salabror». Només Joaquim Ruyra ens havia desvetllat una seducció dolça i embriagadora pel mar amb el seu lèxic ric i primordial com un encanteri, amb aquella sàvia barreja de realisme i fantasia. Posaríem la mà al foc que Antoni Veciana hi manté una secreta comunió marítima, i que n’ha invocat sovint l’esperit a l’hora d’escriure la singular novel·la que és Nicolau. Perquè, en efecte, no es pot negar l’originalitat de la proposta narrativa de Veciana. I no ens referim a l’argument (la llegenda mediterrània del peix Nicolau n’és l’hipotext explícit), sinó a l’ús del pòsit rondallístic de l’obra i la manera com aquest afavoreix una reflexió sobre la llibertat des d’una mirada que defuig el tractament greu i solemne.
«No tinc pressa per sortir, fora del mar només hi ha la calor, les mosques, la pols les paparres, el fred i la merda dels carrers que dingú recull quan toca, fora del mar hi ha el pes del cel que t’escarxa contra el món i et fa petit. Fora de l’aigua hi ha la porta de casa de la Mar que no s’obrirà per a mi» (p. 34). Amb aquesta confessió de Nicolau —veritable protagonista i eix articulador del relat—, Veciana verbalitza una poètica fonamental de la novel·la, la del dins i el fora. Això és, la confrontació entre la terra i el mar, els dos espais que estructuren la trama. Els quatre primers capítols despleguen aquesta oposició en un to menor, per mitjà de conflictes circumstancials i situacions quotidianes, destinats a aclarir el lloc que ocupa cada personatge a la història. Però, a mesura que el relat avança, la vida marítima i la vida en terra ferma esdevenen pols irreconciliables d’una mateixa realitat: «O ets del mar o no n’ets». Si aquella és la pau, la puresa i la llibertat, aquesta és el conflicte, la mentida i la mesquinesa moral. És a la superfície, i no al fons marí, on sorgeixen les febres, les bullangues, la cacera de jueus i de gitanos. És entre països, i no entre oceans, que esclata la guerra, quintaessència de la barbàrie inherent a l’espècie humana. És a la ciutat, i no al mar, on viu «el boig calb» (p. 43), personificació de l’amenaça irracional de la terrenalitat, que ataca Nicolau (i Veciana remarca fins a vuit vegades la vesània de l’agressor, p. 42-45) i ataca fatalment l’Astruc. En darrer terme, és sota el mar on els mites misteriosos que hom conta a la superfície esdevenen realitat tangible per a Nicolau.
Un plantejament tan dissociat impossibilita cap solució harmònica, i aboca el protagonista cap a l’única via de sortida possible: el sacrifici de la vida terrenal. Es transforma en un peix i supera el desajust entre el seu afany d’autorealització i l’experiència frustrant de no donar compliment a aquest afany. Per atènyer el coneixement total de la pròpia existència, de l’entorn en què viu i de les relacions (anava a escriure humanes) que estableix, cal un canvi. Una metamorfosi. La decisió és traumàtica en la mesura que Nicolau renuncia a una part d’ell mateix, i per això, en el seu procés de transformació, a diferència dels éssers mitològics, «tot va ser més lent, més brut i més ple de dolors i de crits» (p. 73).
El canvi constitueix un moment crucial, i Veciana el prepara a consciència durant tot el capítol IV. Aquí, la figura de l’Astruc —el nom i l’ofici del qual en revelen l’ascendent jueu de la prolífica escola cartogràfica de Mallorca— és important per al creixement personal de Nicolau, perquè n’accelera la transició d’un estat a un altre. D’una banda, l’ensenya a fer portolans, que no són sinó una manera racional de comprendre el medi en què viu. De l’altra, li explica històries lligades al llegat cultural del Mediterrani per tal que Nicolau prengui consciència de la seva situació en el món: ell no és un ésser estrany, sinó una baula més de la rica tradició de llegendes marítimes, com la de Malica, les sirenes o la del Cap Norfeu, entre tantes altres. Aquestes, abans meres contalles, esdevenen el correlat de la seva peripècia, i els dos mons, el mític i el real, es fonen en un de sol. De fet, el capítol IV s’obre amb l’Astruc narrant el mite de Glaucos, Escil·la i Caribdis —traduint del llatí, a viva veu, les Metamorfosis ovidianes— i es tanca amb el canvi físic, amb les «mutilacions de la seua humanitat» (p. 78). En la més pura tradició de la literatura popular, l’autor obvia tota consideració relativa a la versemblança, perquè «les històries més absurdes són les que més s’acosten a la realitat i les que més ens plau de creure» (p. 87).
El capítol V és el més extens del llibre. La narració abandona el to lleuger, gairebé ingenu, i se situa en un nivell més profund de significació. Els referents han canviat, fins al punt de retre un homenatge explícit a Kafka amb l’ús intertextual de l’obertura de La transformació (1916). Talment Gregor maldant per habituar-se a la seva cambra des d’una nova realitat corpòria, Nicolau descriu amb precisió les dificultats per entrar dins el bocoi d’aigua salada. El pare, amb la mateixa fe que Sant Brandà, l’hi ajuda, tal com l’ajudarà, poc després, a anar fins a l’aigua del mar, sense camí de tornada: «en aquell moment vaig adonar-me que mai més sentiria les bolles de l’espuma escorrent-se’m entre els dits dels peus» (p. 85). Ja com a ésser aquàtic, assumida completament la seva nova condició, Nicolau deixa de ser l’oient passiu de les rondalles de la mare i la iaia per convertir-se en narrador actiu de la seva experiència: cada nit de Sant Joan es retroba amb la família i els conta tot allò que ha vist i conegut, com la fascinant utopia matriarcal i autosuficient de l’Illa de les Dones.
Una de les troballes de l’obra és el punt de vista. Hi ha un canvi constant de les veus narratives, la interna i l’externa, perquè a banda de contar-se a ell mateix, Nicolau necessita ésser contat en tant que personatge de l’imaginari rondallístic. És la mare, principalment, la que assumeix aquesta funció metadiegètica. Així, la novel·la comença i acaba amb la seva veu, que des d’un present imprecís recorda les dues desaparicions del seu fill mar endins: la primera, temporal, i la segona, definitiva. La seva imprecació («Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix»), en un ús exemplar del llenguatge performatiu, situa la narració en un pla que no és la realitat pura i dura, sinó un món dual. I encara, havia de ser la mare la que «garlava i explicava històries fantàstiques» (i en algunes fases, la Pineda o alguna de les nereides) perquè la mirada de l’obra és femenina. Les dues veus de mare i fill, harmònicament alternades, s’entrellacen per enfilar un relat únic que no trenca la linealitat narrativa. Com la terra i el mar, totes dues visions es necessiten de forma recíproca. Al capítol final es repeteixen les frases de l’obertura, però ara ja no les diu una veu externa, sinó la mare, en una mise en abyme que insinua la circularitat d’històries que narren històries. Nicolau és, doncs, una rondalla de rondalles. Una rondalla que en conté d’altres, que al seu torn n’insinuen d’altres, o que es repeteixen amb petites variacions, amb la magnífica impuresa de la literatura popular. I que, no ho oblidem, sorgeixen de la visió particularíssima d’un escriptor culte. Una rondalla ens alliçona sobre la vida, però no és exactament la vida, sinó una recreació essencialitzada d’aquesta. És una forma narrativa tradicional que Veciana actualitza, conscient de la tradició literària que l’ha precedit. I per això no pot parlar de transformació sense referir-se a Ovidi o a Kafka; o bé pot jugar amb referents amorosos com Vicent Andrés Estellés; així com tampoc no pot escriure sobre un món fantàstic submarí sense imaginar-se que el mar també és, en efecte, un mirall, i que hom pot viatjar-hi, com Alícia, a l’altra banda: Malica, la mítica ciutat enfonsada, és el revers del món terrenal, sense «gana, ni misèria, ni pobres», sense «malalties ni xacres de la vellesa» (p. 138), i aquell que fou home peix adopta de nou forma humana, li surten peus i camina, i estima, ara sí, la Mar, el seu amor impossible en terra ferma.
Mesos enrere, Miquel Bonet assenyalava (Quadern d’El País, 24-5-22), des de la tan nostrada tradició del mil·lenarisme lingüístic, que aquesta novel·la és «l’acta notarial» de la desaparició de la llengua. Fa més de dos segles, el mataroní Antoni Puigblanch ja en cantava les absoltes («ya que haya de morir este idioma catalán, se le sepulte con honra quedando en él un escrito que merezca leerse»). I certament, som on som. Però hi som, malgrat tot, i necessitem que narradors, novel·listes i prosistes en general entomin el repte del modelatge lingüístic. En un sistema literari com el nostre, mancat de referents estilístics clars, ja es comprèn la dificultat de trobar el punt just de sal entre l’asèpsia d’un estàndard sense múscul (Adrià Pujol s’havia referit el 2018 a la «prosa de tofu, fada i gomosa» de certs escriptors) i la hipertròfia dialectal. En aquest context, l’estil de Nicolau ens sembla, més que no pas un triomf de la llibertat creativa, un símptoma de les dificultats per integrar l’expressivitat lingüística dins el teixit narratiu sense que en resulti un model desequilibrat. El pintoresquisme provinent de dialectalismes i localismes es fa massa present en l’acte de lectura. I afirmem això ben conscients que a la novel·la forma i significació s’adeqüen perfectament, i que l’ambientació marinera afavoreix la presència del lèxic especialitzat i dels trets dialectals del Camp de Tarragona, que l’autor coneix —i és evident que no pas per impostació. Però, què passarà quan la trama no exigeixi una textura tan definida?
Antoni Veciana és una aposta editorial ferma de La Segona Perifèria. Domina els mecanismes creatius, sap jugar amb les expectatives del lector i ordeix una història ben articulada que festeja feliçment amb el plaer de contar i revela una mirada múrria cap a la tradició. S’hi descobreix, d’això no en tenim cap dubte, un veritable temperament de narrador. Una segona novel·la ha de ser, sens dubte, la confirmació d’un talent innat. I ha de ser, també, l’esvaïment de tot dubte. Veciana pot créixer des dels mecanismes composicionals o fiar-ho tot a la carta de la pirotècnia lèxica. Cal dir quina de les dues opcions preferim?
