La disparition. Sobre No robaràs, de Josep Girós

Des de fa dos anys que m’agrada xafardejar memòries de gent que no conec però que crec que em pot arribar a interessar. Vaig començar amb les de Stefan Zweig, i vaig arribar a rellegir les de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer. Els camins del jo em semblen molt atractius, i les negacions del jo, encara més. Per què en la literatura actual costa tant acceptar que aquell personatge protagonista que després de separar-se ensenya català en un poble perdut a la muntanya s’assembla a tu que, casualment, després de separar-te, has anat a ensenyar català en un poble perdut de la muntanya?

Aquesta curiosa negació del jo no és altra cosa que la sensació intrínseca que, si necessitem agafar elements que tenim a mà, és perquè ens falta imaginació per crear-los. És el que el grup de Virginia Woolf li retreia a la generació eduardiana de Saki, i és el que em passava a mi a la classe de plàstica, que sabia dibuixar una vaca sempre que prèviament m’ensenyaren una fotografia.

Em vaig llençar de cap a No robaràs (La Segona Perifèria) quan vaig esbrinar que el tema de la novel·la era real. El debut literari de Girós és la seua història, despullada, crua, sovint descarnada, emocionalment impredictible. L’obra narra la història d’una òrfena que després de la Guerra Civil torna a Barcelona i es casa amb el seu veí, un empresari de banca. La prosperitat porta comoditat, però no embrions fecundats, i com que els conceptes espera i rics mai no han germinat, recorren al mercat negre dels robatoris d’infants durant el franquisme. Un cop obtenen el seu caprici en forma de robatori, s’adonen que no estan gens preparats per educar-lo, i, malgrat que hi ha certa voluntat —el pare es reclou en un centre religiós per aprendre’n—, els remordiments que porta certa mentalitat catòlica —o els de ser una persona amb consciència— l’aboquen a un intent de suïcidi, llençant-se pel pati des d’un sisè pis. La mare, que veu més viable cuidar un suïcida que un nadó, deixa la seua germana a càrrec del seu fill: Josep Girós.

A l’inici, el mateix autor reconeix que «els fets poden semblar inversemblants»,¹ com mirant de justificar-se que ha estat tan honest com la memòria i la informació l’hi han permès. Jo, a qui les terminologies a l’hora de catalogar un llibre li generen una certa mandra, no li he de disculpar res. Per a mi no hi ha gaires diferències entre un habitant de la Terra que fa una novel·la sobre Mart i és ciència-ficció i un ciutadà de l’Eixample que fa un llibre ubicat a Camprodon i s’ha de dir que és novel·la rural. Fet i fet, haver de cercar quant de temps trigaria una nau a arribar al planeta vermell no em suposa ni més ni menys ficció que qui ha de buscar si les faves es planten al febrer o a l’octubre.

En perspectiva, és justament aquest realisme el que crec que fa la novel·la tan vistosa, perquè la fredor que sobrevola certes actituds es torna atractiva, com la fulla d’una navalla. Aquestes màscares sota les quals els escriptors s’amaguen, Girós les estripa a cop de frase crua, i s’obre al lector des d’una certa antipatia vital que el fa reconèixer que quan va morir el seu pare «en cap moment vaig sentir tristesa. Fins i tot això em manca: capacitat per sentir dolor per la mort del pare», o qui, mig avergonyit, considera que «potser és lleig de dir, injust, cruel, però la meva mare no era una persona gaire intel·ligent».

En paral·lel a Girós, he estat llegint i rellegint Perec, qui tracta com ningú la memòria ficcional. Anagrama ha publicat Nací, un llibre que em sembla clau per entendre Girós, és a dir, per entendre com s’escriu des del punt de vista de qui busca records en el buit. El no-res genera la inseguretat de la mentida, perquè una cosa és falsificar la realitat, i altra falsificar els teus orígens. Ja des de l’inici, Perec veu que ha de començar pel més bàsic:

Nací el 7 de marzo de 1936. Punto final. […] La casi imposibilidad de continuar más allá de ese «Nací el 7.3.36» constituyó, tal y como lo veo ahora, la sustancia de los libros que he evocado antes. […] La cuestión no resulta ser «¿por qué seguir?», ni «¿por qué no consigo seguir?» (contestaré a estas preguntas en la tercera parte), sino «¿cómo seguir?». El caso es que estoy otra vez en el punto de partida. Nací el 7.3.36.

Perec carrega contra l’autobiografia clàssica,² aquella que «cerca l’esdeveniment tràgic anunciat per violins». Girós diria que també trenca amb això. Quants, amb aquesta història familiar, no l’hagueren abordat des de la ficcionalització del dolor? En aquest cas la indiferència de sentiments provocats per un passat que no existeix, el porta a ser un escriptor de bisturí, com Perec a Me acuerdo.

 Però si hi ha un llibre del francès que balla amb No robaràs és W o el record de la infantesa, on l’autor fa servir aquesta mena de trompe-l’oeil per a reelaborar els records que li han quedat esborrats dels primers anys de vida. Perec queda orfe durant la Segona Guerra Mundial i perd els records, motor narratiu que el porta a pouar en el seu interior. Girós, en canvi, no és que no en tinga, de records, però els té falsificats, que per qui és honest és com no tenir-ne. Això no obstant, la distorsió i l’absència provoquen en tots dos sentiments ben parells, el de trobar a faltar peces que els expliquen qui són realment:

Segons m’han explicat, un treballador del registre civil que el sentís en rus i l’escrivís en polonès, sentiria Peretz i escriuria Perec. No és impossible que el cert sigui el contrari. (Perec)

S’ignoraren al llarg de cinquanta anys. O, si més no, així és com m’hi mig explicà la meva mare, o sigui que ves a saber com va anar la cosa. (Girós)

Hi ha un petit tema que interprete i que potser m’he patillat, que és el de la traïció interior. Quan Perec comença a l’escola té una directriu clara: el passat ja no existeix, i els records, menys: el cognom passa a ser bretó i ell, francès. En aquell moment és un oblit per necessitat, però amb el temps és interpretat com a traïció. És aquesta cosa tan baudaleriana que diu que podem separar autor i obra, però mai autor i família. Girós em transmet aquesta sensació, la de retre comptes de les seues actuacions, de no haver garbellat més quan li diuen que és adoptat, i d’haver hagut de buidar el pis dels seus pares per trobar els inicis de ser un nen robat. Una protecció inconscient de qui no ha fet preguntes per por a les respostes:

Durant força temps aquesta absència d’història em va tranquil·litzar: la seva sequedat objectiva i la seva innocència em protegien; però de què em protegien sinó precisament de la meva història? (Perec, W…)

L’immobilisme de l’autor pel que fa a aquest tema sembla recompensat pel deteriorament físic dels seus pares. Hi ha, en aquest punt, una relació kafkiana, i no faig anar aquest adjectiu com a sinònim d’absurd, sinó per compartir certs temes de l’autor txec. Girós no deixa de ser la penitència dels seus pares. El seu pare, amb aquells aires amb què parla Mr. Samsa, distant, incapaç d’acceptar la situació, sembla entendre que només reviscolarà amb la pèrdua del fill. A diferència de La metamorfosi, el fill se’n surt, i és el pare qui no ho fa, postrat, empetitit, amb brots psicòtics i nous intents de suïcidi.

Potser hi ha un camí que l’autor, inconscientment, no acaba d’explotar, i és el d’explicar la resta del món per explicar-nos a nosaltres mateixos. Hi ha un jo marcat, egòlatra, el jo de qui creu que no som el que ens fan ser. «No crec que parli d’ell, ni d’ella, quan escric sobre ell o ella. Tan sols parlo de mi», diu Girós. Crec que en la indiferència dels sentiments cap als seus pares hi ha més rancúnia que mancança, com si un bon dia ens deixés la parella i pensàrem que cap dia al seu costat no hem sigut feliços. El verb creure impera en aquest debut tan destacable, i l’autor s’encarrega inconscientment d’empeltar-ho tot d’una certa pena: ¿però és que el que som no ve delimitat pel que creiem?