Quan ja havia acabat la universitat. Quan se n’havia anat de la seva ciutat i hi havia tornat al cap de tres anys. Quan havia escrit moltes pàgines sobre el seu escriptor preferit. Quan passava la jornada laboral envoltat d’adolescents d’extraradi. Quan pensava si realment era això la vida adulta. Quan havia escrit trenta-set ressenyes per a La Lectora sense pena ni glòria. Aleshores, i només aleshores, em va arribar a la bústia de casa Una història és una pedra llançada al riu de Mònica Batet.
«Els començaments són importants» (p. 51) afirma un personatge d’aquesta novel·la. I en aquest cas és ben cert. Des que en llegeixes les primeres línies sents que hi ha alguna cosa diferent, que no és una novel·la com una altra. Probablement perquè tot i l’aspecte de llibre per a adults, en realitat, has entrat en una rondalla. Un conte popular clar, breu i alliçonador —també cru i salvatge. Com ho són (o ho eren) les veritables rondalles a.d D. (abans de Disney). Mònica Batet obre la història amb un relat en què és capaç de condensar, amb saviesa, tota la novel·la que vindrà després. Una història és una pedra llançada al riu és una obra que reverbera, que avança amb fluïdesa i para el temps amb subtilitat. Una novel·la que es projecta en dos personatges, pare i filla, que esdevenen el símbol de la resistència i de la continuïtat d’una nació.
L’escriptora pontarrina m’ha complicat la vida, no ho negaré, ha escrit una novel·la tan fàcil de llegir com difícil de descriure. És complicat explicar (detalladament) un llibre com el que ens presenta perquè es corre el risc d’aixafar la guitarra a un hipotètic lector en el fragor i l’entusiasme (habitual) de l’anàlisi. Té mèrit escriure una obra tan al·legòrica i alhora tan clara en la seva simbologia. Ens situa en un País que té una Ciutat i unes Muntanyes. Un País que té unes tradicions estrictes —i aparentment innòcues, com ho és el gust per les sales de ball— i una extraordinària riquesa de contes d’inspiració més o menys medieval. La història es desenvolupa en un temps vagament modern (es parla de cintes de casset i fins i tot de discos) però s’esquiva qualsevol altra referència temporal que vagi més enllà d’aquests instruments d’enregistrament. I posa en joc uns personatges sense cap nom propi, definits per allò que són o el que esdevindran, captius del rol que agafaran durant la història. Una novel·la, doncs, que esquiva la concreció del temps i l’espai, però alhora enormement realista i veraç.
Batet ha emprès un repte novel·lístic que juga, tant en la forma com en el contingut, amb els paràmetres de les rondalles. No és una tasca fàcil convertir contes de tradició oral en una novel·la feta i dreta. És aquí on em sembla que hi ha el motor i l’originalitat del plantejament d’Una història és una pedra llançada al riu, que després s’embolcalla amb les obsessions habituals batetianes, ço és: la lectura com a element clau de formació durant la infantesa, els ambients opressius, el joc amb la informació que manegen els personatges i els lectors o la música com a fil conductor dels relats[1]. Enfocades, això sí, des d’una nova llum. Tan nova que l’autora ha passat d’impel·lir-nos a no mirar el riu a demanar-nos que ens hi fixem ben atentament.[2] En tots dos casos, però, és evident la fascinació que generen. Ataquem el gra.
Si us podeu aturar un moment i agafar del prestatge qualsevol conte per a infants… Si en conserveu algun és clar. La Caputxeta Vermella o L’Aneguet Lleig faran el fet. Veiem com els personatges es defineixen per les seves característiques físiques o psicològiques (hi ha qui pensa que ser formós o lleig és una actitud). Són històries que passen en indrets reconeixibles però remots, com un bosc o un estany, i avancen en una (fins ara) còmoda atemporalitat. Els contes presenten diverses variants depenent de si els hem llegit, ens els ha explicat l’àvia o els hem vist a Les Tres Bessones. Ensems, han generat un imaginari popular que va més enllà dels relats en si. Totes les comunitats que coneixen aquests contes, en comparteixen uns referents.
És així com a Una història és una pedra llançada al riu trobem el Futur Folklorista, que més endavant serà el Folklorista a seques; o la seva filla, que entra al relat com la Filla del Folklorista i, quan creix, passa a ser l’Escoltadora de Cançons, de manera que el que fem, com a lectors, és encadenar rondalles amb uns mateixos protagonistes que s’entrellacen i evolucionen. Relats que van des de la superació d’una por («Aprendre a ballar») fins a una efímera relació sentimental («Només una mica d’amor»). Relats o capítols que enclouen també la lliçó moral de qualsevol rondalla. La novel·la, en global, narra el pas de dues generacions amb la passió comuna per analitzar i salvaguardar les històries. Contes i cançons. Protegir i classificar un patrimoni associat a unes persones concretes, que en són hereves i dipositàries.
L’evolució generacional també es fa evident en les tasques que emprenen pare i filla. Mentre que el Folklorista —juntament amb el seu amic Revolucionari— és un pioner en la recuperació, estudi i comparació dels relats que els han conformat una identitat com a poble, la filla acaba dedicant-se a l’anàlisi del cançoner popular. Fet que es relliga amb el valor de les cançons com a eina de transmissió cultural que també expliquen un poble. En conseqüència, la figura del cantautor[3] esdevindrà una peça clau de resistència pacífica quan la nació sigui sotmesa per un Dirigent dictatorial. La gràcia és que la feina abnegada de pare i filla demostra que hi ha poca originalitat, en aquestes històries, que les rondalles i les cançons populars s’assemblen a tots els racons del món, que tenen un valor universal —encara que després cada poble tingui les seves particulars i orgulloses peculiaritats.
Amb el temps aquesta passió familiar xoca amb un context històric cruel, que narra el pas d’una societat tradicional —de valors rígids però acceptats (és obligatori aprendre a ballar)— a una dictadura angoixant i sanguinària, que traça una Línia que separa la Ciutat en dues parts. És útil remarcar de nou l’habilitat amb la qual l’escriptora tarragonina manté el pols del relat. Podríem jugar a cercar referents reals a tot allò que s’hi explica, però seria en va perquè aniria en contra de l’esperit de la novel·la, que explora la psicologia humana davant de situacions opressives —qui les encara, qui en fuig, qui se n’aïlla— i els mètodes que fem servir per escapar-nos-en. Com l’arbitrarietat del poder militar o policial castiga o absol sovint per pur atzar.
I aquí torna a entrar en escena el valor de les rondalles que són la gènesi del relat. De la mateixa manera que un conte infantil inclou sempre un perill latent i una lliçó final, la novel·la de Batet a poc a poc també s’enverina. Com passa amb les narracions per a la mainada, que conjuguen cert to naïf d’entrada, planer i clar, amb escenes de gran crueltat, la novel·la de Batet comença innocent per encarar els personatges a situacions salvatges, sense perdre mai el to asèptic tan característic de l’autora. L’escriptora de l’Alt Camp es mou molt bé en aquest territori a mig camí de la novel·la juvenil i la novel·la adulta que és, bàsicament, la bona literatura. Perquè un bon narrador d’històries no jutja ni s’implica, simplement descriu i acompanya els personatges en les seves aventures i desventures.
Per fer-ho, doncs, Batet ha treballat una llengua i un estil que —essent reconeixible pels seus lectors— juga a reproduir ara i adés el to clar de les rondalles tradicionals. Les de veritat. Les que et descriuen amb la mateixa naturalitat la bellesa d’un estol d’ocells que s’envolen i les atrocitats d’uns soldats de frontera. És un estil que va clarament a favor d’una escriptora que ha apostat sempre per una llengua clara i pulcra, que ara es vincula amb l’oralitat que estudien els protagonistes de la novel·la. I que es va reprenent en el text de la novel·la amb fórmules o clàusules repetides als inicis de capítols («Quan…») o en referència a l’avanç dels anys («Va passar un temps ni massa curt ni massa llarg»), que es relacionen, clarament, amb el gènere rondallesc. També aporten cert to irònic, perquè aquestes fórmules que, d’entrada, haurien de servir al lector per orientar-lo en un temps real, acaben essent només referències al temps captiu de la novel·la. De manera que només prenen del tot el seu significat en una hipotètica (i recomanable) relectura.
Aquesta feliç comunió, per tant, entre forma i contingut, acaba dotant l’obra d’un valor metaficcional quan entenem que el que tenim és la narració d’una narració. Un conte que ens explica d’on neixen els contes. Comprenem, aleshores, totes les referències a línies i límits que havien anat apareixent al llarg de tantes pàgines. Al primer capítol la professora de ball traçarà uns cercles a terra perquè els maldestres protagonistes —Futur Folklorista i Futur Revolucionari— aprenguin a ballar. Més endavant, seran aquests dos personatges els qui dibuixaran línies clares i ordenades per elaborar quadres comparatius de relats —i aquí hi veiem una passió per la literatura comparada com una porta oberta al món, les versions d’un mateix relat, les històries paral·leles que s’expliquen en indrets llunyans, ignots, com el mateix on es desenvolupa la novel·la.
La Filla del Folklorista farà servir el mateix mètode per classificar cançons: «Des de ben petita havia après que l’important era col·locar-ho tot on tocava i que les línies eren un dels elements més útils per classificar». (p. 65). La mateixa filla que en situacions d’enyorança o de tristesa, té el costum de traçar petits cercles amb el dit sobre la taula per centrar-se (p. 86). Aquesta citació agafa un relleu irònic des del moment en què els militars pinten una Línia que separa durant anys la Ciutat en dues parts. Una Ciutat partida per la meitat, amb famílies separades i sense possibilitat de comunicar-se. Les Línies que abans classificaven, després, simplement, separen. Ara bé, a una Banda i a l’altra de la frontera se segueixen explicant els mateixos contes i cantant les mateixes cançons.
Amb tot, el que també ens explica Mònica Batet en aquest relat és que «Sempre hi ha un moment que el poble deixa d’obeir» (p. 129). Que qualsevol intent d’acotar el poder, la història i la inventiva d’un grup objectivament identificable de persones[4] és en va. Perquè de la mateixa manera que per aprendre a ballar s’ha de sortir del cercle, la Filla del Folklorista entén que les classificacions exactes de cançons populars són impossibles, que la bona literatura és la millor forma de superar qualsevol censura. I que les cançons, el simple fet d’escoltar cançons, per sort o per desgràcia, també pot ser una forma de subversió. La Línia que un Dirigent havia pintat per controlar un sol poble provoca, al final, la creació de més relats i cançons que acaben aglutinant els protagonistes d’una i Altra Banda de la Ciutat.
Una història és una pedra llançada al riu demostra que la literatura oral i popular conté tants imponderables i variants que s’escapa sempre de qualsevol anàlisi racional. Un cop tires una pedra al riu, deixa de ser teva. Els cercles concèntrics que genera creixen i creixen, però queden lluny del teu abast. I això és part del folklore, relats tan antics que han perdut l’autor. Històries que muten i varien, es disfressen i es modernitzen, que traspassen els anys, que ens sobreviuen i esdevenen l’argamassa que ens uneix i ens identifica. Com en Patufet, com els soldats de la Línia. Els contes repliquen la realitat i la realitat replica els contes, n’eixampla les interpretacions i genera nous relats en forma de cançons, jocs o novel·les, com aquesta que ha escrit Mònica Batet. Un treball finíssim.
[1] En vaig parlar amb una mica més de detall al primer article que vaig dedicar a l’autora en aquesta casa: «Passions, illes àrtiques i algunes novel·les millors que d’altres» https://lalectora.cat/2019/10/29/monica-batet-passions-illes-artiques-i-algunes-novelles-millors-que-daltres/
[2] Per entendre aquesta broma cal haver llegit No et miris el riu (2012), la segona novel·la de l’autora.
[3] És divertit perquè Batet inclou un seguit de lletres de les suposades cançons compostes per alguns dels personatges. Una opció que ja havíem vist a Cafè Berlevag (2016). L’autora juga amb la reescriptura o adaptació de temes musicals o trops poètics ja coneguts. Més enllà d’estirar els límits de la versemblança de la novel·la, com una mena de “contingut extra” de regal, fa pensar en una vocació (potser frustrada) de Batet com a lletrista pop. Tant de bo algun dia una cançó d’Els Pets signada per Gavaldà & Batet.
[4] Manllevo el concepte legal del TJUE.
