«I no a mi sol gran pena / la supèrbia ha donat, que els meus consorts / per culpa d’ella han doblegat l’esquena / I aquí, del pes convé que senti els forts / efectes, mentre Déu ho vulgui encara; / i el no fet entre els vius, faig entre els morts»
[67-72]
«Per tal pecat aquí la pena em grava; / i encar ni hi fóra si, podent pecar, / vers Déu el meu esguard no dilatava. / Oh vana glòria del poder humà!»
[88-91]
Dante, Divina Comèdia, Purgatori, Cant XI
De tots els pecats capitals, Martha C. Nussbaum escull la supèrbia per analitzar i explicar el problema de la violència i l’assetjament sexual. Una tria no atzarosa que pren el vici per desplegar i comprendre els mecanismes d’abús de poder, especialment, envers les dones. Si bé les emocions sempre guarden un paper destacat quan parlem de la filosofia de Nussbaum, és a Baluards de supèrbia: Violència sexual, responsabilitat i reconciliació (Arcàdia, 2022) on es planteja extensament la qüestió de la supèrbia en relació amb els processos de dominació. Així, aquest és el tema principal del darrer assaig de filosofia moral de la nord-americana que gràcies a la traducció de Míriam Cano podem llegir ara en català.
Per començar, cal dir que aquest no és un assaig especulatiu, sinó que, tot apuntant a moltes direccions, es tracta d’un estudi exhaustiu i analític de la situació nord-americana respecte a una forma de dominació molt concreta: la cosificació i l’abús sexual exercida pels homes cap a les dones (p. 329). Certament, el llibre conté un extens comentari en clau filosòfica sobre l’origen del conflicte, però la part nuclear són les dades, els casos concrets i l’aplicació de la llei; en definitiva, un estudi historiogràfic i jurídic del tema. D’aquesta manera, Nussbaum no elabora una teorització abstracta, sinó que es mostra molt precisa i rigorosa. Tanmateix, la mateixa virtut conté el seu defecte: el públic no habituat al vocabulari jurídic es troba amb dificultats per comprendre les trames en la seva plenitud fins a causar-li, de tant en tant, certa desorientació. No obstant, l’aposta de Nussbaum és clara des d’un bell inici: «examino la teoria de la discriminació sexual que condueix a aquests desenvolupaments legals i rastrejo les directrius principals de la jurisprudència» (p. 16); anàlisi que serà un suport fonamental per obtenir estratègies estructurals i emocionals (p. 20) en darrer terme. Així, aquestes són les premisses de partida i, per tant, el lector ha de saber avenir-s’hi.
L’assaig s’estructura en tres parts: la primera s’expressa des d’una voluntat conceptualista; en canvi la segona se situa clarament dins el terreny legal: casos i evolució de la regulació jurídica; i finalment la tercera consisteix en exemples concrets amb noms i cognoms d’abusadors dels sectors de la judicatura, l’artístic i l’esportiu.
La proposta de Nussbaum és —m’atreviria a dir— poèticament rupturista. A voltes ingènua, a voltes radical, Nussbaum no apel·la a un mal intrínsec, tampoc a la fatalitat o monstruositat humana, sinó que assumint la mal·leabilitat de l’home se serveix de la supèrbia com el vici causant de la deformació de la personalitat humana. És des d’aquest supòsit que Nussbaum tot servint-se de la Divina Comèdia de Dante —com a suport pedagògic i simbòlic— dona pistes sobre com comprendre la complexitat moral del problema.
Cal dir que no és en va que la filòsofa utilitzi Dante. Així com ho narra la Comèdia —un relat sobre el viatge espiritual i vital del protagonista envers la purificació i el perfeccionament moral—, la supèrbia era, segons l’autor de la Vida Nova, un pecat redimible. La supèrbia de Nussbaum s’ha d’entendre doncs des del simbolisme dantesc, en tant que, sense devaluar la gravetat de l’abús, la pensadora estableix certa esperança en la seva resolució. O sigui, la redempció del pecat seria possible. Un optimisme per part de Nussbaum envejable.
«La supèrbia representa una deformació fonamental de l’amor» (p. 56), afirma, tot establint el motiu de la cosificació humana. És a dir, segons Nussbaum, la supèrbia és una mirada de superioritat nociva envers l’alteritat, un gest de violència sense ni un bri d’amor. En aquest sentit, quan Nussbaum utilitza la paraula amor, no ho fa des de l’eros, sinó des de la caritas llatina o l’agapê grec. O sigui, per la pensadora, el redreçament polític i social passaria per incidir en el sentiment de germanor i bondat. Per consegüent, Nussbaum confia en aquest potencial i hi aposta. Però a aquest tema hi tornarem més endavant.
La pregunta real de l’obra rau a esbrinar què provoca la supèrbia i què la permet. D’una banda, Nussbaum diu el següent: «Se suposa que unes bones institucions socials i polítiques, en una democràcia moderna, tenen la funció de protegir tant l’autonomia com la subjectivitat», i paral·lelament: «les agressions i l’assetjament sexual violen l’autonomia i la subjectivitat de maneres molt profundes» (p. 26). Aquí s’apunta a un conflicte gros: les institucions no funcionen com ho haurien fer. En efecte, cap sorpresa. Tampoc ho és saber que la tendència històrica ha estat, amb més o menys consciència, anul·lar l’autonomia de la dona, fer-la dòcil i submisa. En aquesta creença, neix inevitablement el que per Nussbaum serà el sentiment de superioritat i, per tant, l’alimentació de la supèrbia, motor del sexisme i, en conseqüència, de la misogínia. Un mecanisme que, si bé no sembla que sigui natural, ho ha acabat sent fins a causar la deshumanització i la infantilització de la dona. I d’això se’n diu abús: «un cop una dona és percebuda com un simple instrument i se li nega l’autonomia i la subjectivitat, és més o menys una qüestió de sort i circumstàncies que se la tracti amablement o amb crueltat» (p. 43).
Si aquest marc no sorprèn el lector, Nussbaum el fa explícit com a punt de partida. «La cosificació és al moll de l’os de la violència sexual» (p. 49) i afegeix «la cosificació és una qüestió de comportament. Prové dels trets ocults del caràcter, de patrons d’acció, visió i emocions reals». En aquest sentit, «la supèrbia és una causa profunda de la subordinació de les dones» (p. 50), ja que tot i que pugui prendre moltes formes neix del pensament de superioritat d’un mateix envers l’altre. I això la història ho ha permès i reproduït constantment, però, no com un patró intrínsec, sinó que hauria estat provocat. Des d’aquí se situa Nussbaum.
D’aquesta manera, Nussbaum adverteix que la supèrbia és un sentiment comú (p. 52), però no irremeiable. Així ho creia Dante i Nussbaum s’hi suma. La seva solució passaria doncs per un perfeccionament moral, en definitiva, basat en la caritas:
Aquestes ànimes han d’obrir els ulls i aprendre a estimar de nou. Però Dante també ha d’aprendre una cosa: a no odiar-les, a veure els seus vicis com a deformacions de la possibilitat humana de la qual no poden ser plenament culpables. El purgatori és una lliçó de compassió i de la visió de les potencialitats humanes (p. 76)
Aquesta és la lliçó que Nussbaum recull de Dante , tot apel·lant a la reconciliació malgrat el dolor. Potser podria pensar-se que hi ha certa infravaloració del dolor en l’agressió, però la filòsofa, que no vol menysprear-lo, s’enfoca en el camp de possibilitats de la resolució. «Les ferides del passat, tanmateix, pertanyen al passat» i afegeix:
Estic d’acord amb King: el tipus d’ira venjativa no és útil per a la lluita. No és autènticament radical en el sentit que creï alguna cosa nova i millor. King aspirava a la responsabilitat, el càstig legal i l’expressió pública dels valors compartits. Va rebutjar l’ull per ull per fàcil, dèbil i estúpid (p. 97)
En aquest sentit, l’aposta de Nussbaum és clara: «no té gaire sentit defensar la ira retributiva com a essencial en la lluita feminista» i «cal que redrecem el futur, i és per això que necessitem una confiança incerta i un amor radical» (p. 97).
Òbviament, aquestes proposicions podrien semblar fredes, naïf i poc comprensives. I segurament hi hauria consens en aquesta opinió. La superació del dolor passat no és tan fàcil i la reacció o pensament venjatiu és comprensible. És per això que les paraules de Nussbaum poden resultar simplistes. No obstant, seria erroni caure en tal afirmació. L’arma de Nussbaum és l’acció legal, ja que «la llei interpel·la a tothom» (p. 101), només cal redreçar-la i que respongui a les necessitats reals de la societat. Tasca que no és gens fàcil, val a dir.
Nussbaum no se sent representada en l’espai jurídic i confessa que «els costums que la common law ha sostingut durant molt de temps són costums masculins» (p. 104), és per aquest motiu que el funcionament legal no ha anat com desitjaríem. A partir d’aquí l’anàlisi jurídica és exhaustiva fins a concloure que «la llei d’assetjament sexual ha estat un triomf incontestable de la teoria feminista i l’advocació feminista. Tot i això, com passa amb la violència sexual, queda encara molta feina per fer», conclourà (p. 162). Sense cap mena de dubte, aquesta part dota l’obra de consistència objectiva i resolutiva.
L’assaig de Nussbaum té un regust esperançador. Si bé el fatalisme dels fets és amarg, la pensadora fa bandera dels nous moviments com ara el #Meetoo, alhora que reivindica la necessitat de la denúncia de les agressions per revertir de mica en mica la situació. De ben segur, el lector pot trobar les conclusions massa optimistes i poètiques. Però, de fet, què ens queda? Més violència? Nussbaum s’hi oposa rotundament. Cal un retorn a l’amor que ens agermana, ens diu. «Aquí és on el Purgatori de Dante és especialment profund: de la mateixa manera que el seu protagonista comença fent el que ell creu que és un recorregut distant pel món dels vicis, i no fa altra cosa que reconèixer-s’hi per allà on passa» (p. 354). En definitiva, la proposta de Nussbaum vol només assenyalar el conflicte i fer pedagogia per assolir el canvi estructural que reivindica.
A tall conclusiu, Nussbaum el que pretén amb l’assaig és descobrir: «què s’ha fet i què queda per fer» (p. 330); preguntes que de manera més o menys satisfactòria contesta: cal esforç i educació, tant per part de les famílies com de l’escola. Però, per sobre de tot cal legislació, la qual «durant molt de temps ha estat majoritàriament dolenta: la legislació inadequada ha fomentat els privilegis dels homes i ha dissuadit les dones de donar valor a les seves veus o de plantar cara per la igualtat. Ara, a poc a poc, la justícia està deixant de ser un problema per començar a ser part de la solució» (p. 331). Continuarem atents per comprovar si l’optimisme de Nussbaum és ingenu o contràriament és més esmolat i providencial del que a prima vista semblaria.
