«Ser autor dramàtic és assumir la funció de re-humanitzar l’humà que passa, amb la força de la il·luminadora desil·lusió, pel sedàs insondable i inesgotable de l’inhumà.»
Dimitris Dimitriadis, El teatre en escrit
(Arola Editors, 2023)
L’edat d’or del teatre català, tal com ho titulava un suplement del diari Ara fa uns anys, ha viscut un episodi simptomàtic aquests darrers dies. En estrenar-se a la Sala Beckett Els encantats, de David Plana, un seguit de piulades van aixecar polseguera a les xarxes socials.
El debat? Que la directora de l’espectacle, Lucia del Greco, havia jugat en contra de la voluntat de l’autor. Piulades catastrofistes convidaven a un exili en massa dels autors dramàtics de la Sala Beckett. En línia amb aquest possible èxode, hi ha qui també proposava portar llegit el text de casa –no us imagineu tenir converses filosòfiques al Bar de la Beckett sobre textures dramàtiques o codis escènics?– i també qui es lamentava per haver retornat a èpoques fosques en les quals els directors menystenien autors catalans.
La situació se’ns planteja com una porta oberta per pensar en profunditat les arrels del problema. En primer lloc, la insondable crisi de l’autor, que de forma general s’ha traduït amb la minvant presència de textos dramàtics en les programacions dels grans teatres. En segon lloc, i crec que és força més ric pensar-ho així, la crisi del director d’escena. Aquestes dues qüestions són cabdals en la publicació en català d’un text extraordinari de Dimitris Dimitriadis, El teatre en escrit, escrit en francès i signat l’any 1980, i traduït per Albert Arribas. El seu teatre l’ha traduït del grec modern en Joan Casas, també a Arola Editors.
Dimitriadis mostra en clau antropològica la complexitat del discurs escrit. Dissecciona amb una veu poètica afinada la posició de l’escriptura teatral. Per fer-ho, pren d’Arendt i de Blanchot dues cites que remeten a la destrucció de l’humà. I construeix una noció particular de l’activitat re-humanitzadora mitjançant l’incognoscible, allò que només es transmet des de la paraula, la paraula poètica. Per aquest motiu, parla de l’escriptura teatral com el grau zero, és a dir, escriure teatre és una recerca epistemològica de caràcter ontològic.
«Escric teatre perquè la meva naturalesa està fonamentalment inacabada a nivell humà.» Dimitris Dimitriadis, El teatre en escrit (Arola Editors, 2023)
Pensem-ho així: el director i el dramaturg s’han emancipat. I ara són dues figures separades i buides de significat. En contraposició a això, podem imaginar una mena d’estat de naturalesa en què els autor-creador és despertat per una pulsió per accedir a l’incognoscible que es realitza de manera directa i individual, en una relació que només vincula el creador i el món. El creador pre-modern, mitjançant les paraules, accedeix a la dimensió incognoscible del text dramàtic –el que en diem habitualment universal–, i amb l’acció proteïforme característica de tot art inscriu tota acció en el seu temps present.
El món modern trenca aquesta lògica i, subratllant-ne la paradoxa, divideix en dues persones aquest mateix rol. Cadascuna amb uns nous atributs. Actualment, només ens queda una visió funcional d’aquests rols. Així, doncs, es tracta només d’un problema de significants en què un escriu el text i l’altre aixeca el muntatge? Dimitriadis ens alerta del perill de l’escriptura teatral que no conté codis escènics per a ser representada. Pensar, com ho fem ara, que la direcció escènica consisteix en un acte d’acabament és el prejudici que ens entela el pensament.
Fem un salt: a l’espectador de teatre li passa com al lector de L’home que seu al passadís de Marguerite Duras (Afers, 2023): és sempre testimoni d’una impossibilitat. Aquesta impossibilitat és ontològica. Com es podria plantejar una idíl·lica comunió entre director i dramaturg? Si tornem a Dimitriadis, veiem que el debat no el situa aquí, en una hipotètica conciliació, sinó en l’estat somàtic, i per tant actiu, del text dramàtic respecte a la representació. Només s’escriu teatre des de l’amenaça d’una ruptura.
El text de Dimitriadis analitza la crisi del text dramàtic que afecta encara avui en dia les cartelleres teatrals des de l’escissió de la figura moderna del director i del dramaturg. Es tracta de traslladar el debat a un pla més complex que no pas l’autoritat que pot o no tenir un autor, un text o un director.
L’encanteri de David Plana
De la lectura del text que es representa aquests dies a la Sala Beckett en podem dir més aviat poques coses. Ens sembla remarcable que l’autor es protegeixi apel·lant a la ironia amb la qual el text està escrit. Per fer un símil amb el món culinari, són com els instagramers que cuinen sempre posant-hi gingebre o alvocat. Quan hi ha pocs elements en joc o quan el plat no té més recorregut, aquests ingredients són marca de la casa: i suma-hi això, què passa quan aquesta ironia no connecta amb algú que té idees estètiques diferents?
Com a mínim aquesta vegada l’espectador veurà el resultat d’una col·lisió. Tot i que la col·lisió sempre hi és. Però: i les vegades que certes obres escrites amb la mateixa convicció han merescut, per art d’encanteri, aplaudiments i aplaudiments?
