Qui no ha tingut, ni que sigui instantàniament, la sensació de viure en un món sempre a punt del col·lapse? Encara que sigui per uns petits instants, abans que la humilitat i la caritat cristianes no treguin el nas en el nostre raonament moral, tothom ha caigut en la temptació estràbica de pensar que els altres són, definitivament i irremeiablement, uns idiotes infernals. Una de les manifestacions més habituals d’aquest sentiment últimament ha anat associant-se a la figura del cunyat. Un cunyat no és només el germà de la parella o la parella del germà o germana, sinó, sobretot, aquell que sempre sap on comprar més bé i més barat, que té un domini admirable de les qüestions de la vida moderna que abasta la geopolítica internacional, la política pesquera i agroalimentària de la Unió Europea, la gestió de residus del poble/barri (no necessàriament el seu, sinó en general) i, sobretot, el que has de fer o deixar de fer amb la teva vida (que normalment és el contrari del que fas). No cal dir que el cunyat hi ha sigut sempre i que, per sort, no tots els cunyats encarnen a la perfecció la idea del personatge, sinó que en participen en més o menys mesura. Sí, lector, tu també has tingut els teus moments de cunyat, és inevitable.
Uns altres trets que sovint van associats a la suposada imbecil·litat de la gent són la misantropia o l’egolatria. La combinació de tots dos fenòmens acostuma a ser bastant desagradable per a la resta o, en el millor dels casos, comporta un ridícul per part del misantrop narcisista que acaba resultant patèticament divertit per als seus espectadors soferts. En canvi, una misantropia acompanyada d’una percepció personal excessivament negativa acostuma a produir personatges depriments, excessivament pesats en la seva lletania, que va de despropòsit en despropòsit fins a la derrota final amb aquell bri de raó que tenien en un inici ara ja marcit, rebregat i mig oblidat. Ho suposo, no m’he quedat mai fins al final de la funció.
D’altra banda, una combinació interessant de misantropia i egolatria és aquella en la qual l’autopercepció és relativament adequada o, si més no, posada en dubte, i estableix una distància de seguretat amb les pròpies opinions. O, si es vol, hi ha la possibilitat d’establir una distància irònica amb la persona que es mostra, que resulta ser més simple, banal, d’opinió lleugera. Aquesta combinació és útil per a la resta, higiènica, permet posar en dubte les conviccions o, si més no, permet ventilar les opinions, evitant que el magí es viciï. Per contra, un personatge així pot tenir tendència a abandonar progressivament les conviccions morals més o menys estables i anar-se encaminant cap al relativisme més absolut, la qual cosa el converteix en un idiota en el sentit més vell, el que viu a part de la societat, cosa que no és del tot desitjable; o, si va en una altra direcció, amb tanta distància misantròpica perd la perspectiva respecte a les pròpies conviccions i les dels altres i es converteix, indefectiblement, en un representant del primer grup. Un cunyat. Tot plegat són unes possibles personalitats que s’articulen en l’eix que va de la percepció que tenim dels altres a la pròpia. Segons els graus de satisfacció i distància que establim entre les opinions dels altres i les pròpies, ens situarem en un punt o un altre d’aquest eix. Hi ha molts altres factors que poden determinar la relació que tenim amb els altres i amb un mateix, factors innats o empírics. Sigui com sigui, de l’opinió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres en depèn en gran mesura el nostre comportament.
Tota aquesta marrada —el lector em sabrà perdonar, ni que sigui perquè tot just fa mitja hora s’ha gastat uns cèntims a la llibreria i no es pot permetre no perdonar el que diu un llibre— és per situar-nos en el nucli de la novel·la que tenim entre mans. L’enèsima confabulació d’imbècils és una novel·la humorística i també, en bona part, una novel·la moral.
En Lluís, el nostre protagonista, és una encarnació catalana de l’Ignatius Reilly: una mica més moderat, una mica més nostrat. No és en cap cas un idiota, ni una persona antisocial, sinó que té una perspectiva molt particular de la societat i de les relacions humanes. Es tracta d’algú ben educat, que duu a terme tasques quotidianes com ara anar a la drogueria o a la sabateria, ajudar una veïna i, fins i tot, quedar periòdicament amb aquell amic de l’institut amb qui t’uneix una simpatia que va agafant color de sípia més que cap afinitat contemporània. En Lluís coneix les normes fonamentals de la cortesia i s’hi avé bastant satisfactòriament. El seu problema amb la conducta dels altres, sobretot dels desconeguts, és, per un cantó la seva manca de cintura, de mà esquerra, i per un altre cantó, la malaptesa social de la gent que es troba (allò que bascula entre tenir poca vista i la mala educació). La combinació entre la rigidesa en el tracte del protagonista i les expansions retòriques d’una senyora a la cua de la farmàcia, per exemple, tenen com a resultat el mal humor d’en Lluís, que no pot expressar ni que sigui tangencialment perquè, precisament, no té prou flexibilitat per a una solució àgil. El fet que estigui tan aferrat als codis de conducta més explícits o més implícits genera un neguit en en Lluís que evoluciona cap a una animadversió més genèrica. No et pensis, però, lector, que es tracta d’un personatge estrambòtic que no té res a veure amb tu o que és només un personatge hiperbòlic propi d’una ficció: agafa un tren de Rodalies de Barcelona a qualsevol hora del dia a qualsevol estació i ja m’explicaràs si no acabes tibat, amb tics a una parpella i fent una esmena a la totalitat del jovent que crida, dels vells que surfegen per sobre les convencions socials o dels que duen mòbils amb música a tot drap.
Sigui com sigui, en Lluís, que és el protagonista absolut de la història, és una exageració, sí —o, almenys, així ens ho fa creure l’enigmàtic Marcel San Martín, de qui no sembla que el gran públic hagi de conèixer gaires trets personals. I això és bo perquè estem parlant d’una obra literària amb tots els ets i uts i no d’un retrat pretesament realista (la teranyina del realisme, la trampa del moralisme). En Lluís és una exageració versemblant, un personatge estrafolari, sí, però consistent; és contradictori, sí —té problemes en la interacció amb els altres, però, en canvi, la trobada que manté amb el seu amic Bernat es desenvolupa en la més estricta cordialitat i normalitat—, però no és absurd: les seves contradiccions tenen sentit i, de fet, qualsevol que observi amb una mica de pausa les relacions humanes veurà que té opinions i actituds oposades, adés arbitràries, adés justificades. La contradicció no implica l’absurditat i el protagonista de la història és la màxima expressió d’això.
De fet, la incompetència social —dit així molt gros i sense matisos— és una de les grans matèries de l’humor i de la mateixa sàtira social. Pensem, per exemple, en l’humor de sitcom d’un Jerry Seinfeld i un Larry David (per agafar uns altres americans): si observem les dinàmiques de socialització amb una certa estranyesa i en destaquem diferents aspectes, el resultat és que la vida mateixa és contradictòria, arbitrària i, sovint, còmica. En un àmbit més proper, el mateix Borja Bagunyà a Els angles morts fa una sàtira de la vida universitària i de la carrera mèdica: les vicissituds de la vida humana cauen molt fàcilment pel cantó del riure, fins i tot quan la realitat ens treu de polleguera. I el cantó del riure és molt a prop, també, del del patir.
L’enèsima confabulació d’imbècils és una narració divertida, amb alguns moments còmics, però si fas una mica d’esforç, lector, veuràs el patiment d’en Lluís, que crea un escut de referents (els còmics, les figuretes) per enfrontar-se a una realitat que l’encalça i que és més ràpida que ell. En aquesta pugna el nostre heroi hi té totes les de perdre, però en el patiment hi troba un coratge, petit i ridícul, si voleu, però l’hi troba i ja és més del que hom fa en el seu formigueig diari. I d’on ve aquest patiment? Com dèiem, hi ha la manca de flexibilitat, que el porta a una inexperiència social crònica. Però també hi ha el fet que en Lluís es pren seriosament, gairebé com normes, el que són convencions. O, si més no, algunes de les convencions, ja que també tots convenim que saltar-nos-en alguna de tant en tant és també convencional. La manera com en Lluís s’aferra a aquests usos com si fossin uns manaments el porta pel cantó del patiment, per a ell, i del riure una mica, per a nosaltres. D’altra banda, el patiment també hi és per la part de prendre’s seriosament la decadència de la civilització, que veu encarnada en la popularitat d’uns ídols falsos amb trajectòries banals. En això li podríem donar la raó, però a la vegada apareix la contradicció del mateix personatge, que, més mandrós que pulcre, és incapaç d’escriure ni una trista vintena de pàgines que salvin la civilització.
Sigui com sigui, L’enèsima confabulació d’imbècils pot ser llegida, crec, d’aquestes maneres. Hem deixat de banda una qüestió important, que és la vinculació evident amb Una confabulació d’imbècils de John Kennedy Toole. L’enèsima confabulació d’imbècils no deixa de ser una opció estilística més que ens situa, com fa Toole, en una continuïtat inevitable d’individus angoixats que es mouen en fronteres difuminades de l’egolatria, la misantropia i la deixadesa totals. Marcel San Martín trasllada unes vicissituds globals al nostre univers reconeixible: en Lluís és una mica més català i, també en aquesta malaptesa vital, és més moderat que el de Nova Orleans. Ara bé, fins i tot aquesta moderació pot ser exacerbant, ja que, al capdavall, la suposada moderació catalana també pot acabar traient de polleguera.
Aquest text apareix com a epíleg a la novel·la L’enèsima confabulació d’imbècils (L’Albí, 2023).
