Guilleries: de l’oest a la Catalunya central

Igual que L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford, Guilleries comença amb un enterrament. Comença, també, amb un mal averany: hem vingut a aquest món a patir. Ferran Garcia enceta així l’ombra de fatalitat que cobrirà la resta de la novel·la, una ombra que acompanyarà el nostre protagonista i la resta dels personatges de principi a fi. Aquest auguri de malaurança constant es construeix també gràcies a la tria del narrador: és el personatge protagonista qui ens narra la història, temps després dels fets, i per això ens pot avançar impressions, sentiments i sensacions de successos de la trama que encara desconeix el lector.

«Com tantes altres coses, en aquell moment no ho vaig entendre, però ara sí.»¹

Emprar aquest narrador és un recurs d’importància en aquesta novel·la, tot i que precisament el fet d’avançar-se constantment als fets de la trama pot ser una arma de doble tall: per una banda, contribueix a aquest to de fatalitat insistent de l’obra (un to que de fet és molt adequat al seu gènere), però per l’altra pot desconcertar el lector en certs moments. També és gràcies a aquesta tria de narrador que es construeix el relat d’aprenentatge i que en certa manera podem mirar l’obra sota el prisma de la «novel·la de formació», ja que en retornar als fets, el personatge desgrana el seu procés de pèrdua de la innocència i de construcció de la pròpia identitat. Aquest pas a l’adultesa no està mancat, és clar, d’episodis de dolor i de violència (i de certa fascinació per aquesta violència: «de vegades necessitem mirar alguna cosa, però aquella visió és tan terrible que no podem fer-ho i lluitem entre mirar o no mirar» (p.103). Però per sobre de tot, aquest periple està marcat per la mort: amb cada pèrdua, el protagonista coneix una mica millor el món.²

En aquest retrat cruel, turmentat i bàrbar del món que habita el protagonista, l’autor cerca el contrast narrant l’altíssim grau de violència amb un llenguatge molt líric, que es filtra en la llengua dels personatges: potser precisament aquest és el retret que faríem a aquesta novel·la, ja que tot i que precisament aquest contrast estilístic és un tret d’interès, en boca d’alguns personatges aquest mateix lirisme té un resultat artificiós.

«Saber qui ets és més important del que sembla»³ 

He començat parlant de L’home que va matar Liberty Valance, i és que un altre clar referent estètic és el western (de fet, l’editorial mateixa l’etiqueta així en el seu catàleg). Es tracta d’un western de la Catalunya interior, però que té escenes que podríem imaginar perfectament en un desert de Colorado: «Al voltant del mas, altres cavalls, vius i muntats pels homes d’en Bonaplata, dibuixaven cercles, renillaven i galopaven.» (p. 157). L’espai, però, és ben diferent de les Grans Planes dels Estats Units, ja que Garcia ens porta als boscos de les Guilleries –que ja estan lligats al bandolerisme en l’imaginari col·lectiu–, i els contorns d’aquestes muntanyes són els que es dibuixen com a escenari d’una pugna entre el món vell i el nou. A diferència dels films de John Ford, en què el director jugava molt amb aquesta mateixa lluita i en com aquest canvi operava sobre els seus personatges, el paisatge de Guilleries és molt més impressionista, ja que la càrrega lírica de què hem parlat abans fa que espai i temps (la tercera guerra carlina, època de bandolers però també de l’arribada de fàbriques i trens als espais rurals) siguin només un esbós al fons de la narració.

En d’altres aspectes de la novel·la no ens cal anar fins a Hollywood per trobar llocs comuns: també ens arriba, inevitablement i especialment en certs elements de la construcció de la trama (sobretot en el cas del final), el ressò de Marià Vayreda, que al tombant de segle ja va mostrar aquesta fascinació per la violència del món bandoler i com això es relaciona amb la condició humana. L’obra més cèlebre de l’autor garrotxí és La punyalada⁴, i tot i que, evidentment, parlem d’una dimensió estètica totalment diferent, no deixa de ser una coincidència digna d’esment com la navalla, en la novel·la de Garcia, i el punyal, en el clàssic dinovesc, són elements simbòlics que marquen el desenllaç d’ambdues novel·les.

He qualificat la descripció de l’espai com a impressionista i val a dir que, si això és així, també és perquè el pes de la narració recau en l’itinerari individual i intern del protagonista –un tret que, de fet, també l’acosta al western clàssic– i en la reconstrucció de la seva «pèrdua de la innocència». En aquesta recerca de la identitat, hi juguen un paper important els orígens familiars, quasi mítics, que marquen el protagonista com a personatge marginat socialment⁵ (i no quedaven igualment marcats, a la seva manera, els personatges que solia encarnar John Wayne en els films de Ford?). El marquen, dèiem, de manera fatal, però no el defineixen del tot: això també és part de la tesi de fons de la novel·la, ja que la voluntat i l’autopercepció tenen un pes en la imatge que projectem cap als altres.            

«És el dia que comença o la nit que acaba?»⁶ 

Un altre punt d’interès de la novel·la són els espais liminars, els llindars entre el bé i el mal, entre nosaltres i els altres, entre la veritat i la mentida, entre el que és real i el que és màgic. Aquesta darrera dualitat és presentada amb gran encert, d’una manera natural, orgànica, com si fos una presència més que plausible del món que habiten els personatges. L’ambigüitat és, de fet, un altre dels grans temes de la novel·la, i la trobem per exemple en la relació del protagonista amb Joan Tur, un bandoler que a estones fa el paper de savi que guia l’itinerari d’autoconsciència del narrador, però que alhora és un ésser envilit, que encarna una reflexió sobre la culpa i la responsabilitat envers els propis actes.

Guilleries és una mostra més de l’estat de salut de les nostres editorials independents en els darrers anys. Dins d’aquest panorama, Males Herbes s’ha instaurat com un referent a l’hora d’incorporar propostes interessants –i més arriscades, com aquesta novel·la– al mercat literari català, que afortunadament ha començat a reconèixer-ne la tasca.⁷ Per molts anys més ens hagin d’arribar les seves novetats!