Publicada barra reeditada a finals de l’any passat per Comanegra, L’atzar i les ombres, que vinc de tancar, aglutina (i Julià de Jòdar la reescriu una mica) la trilogia que va començar amb L’àngel de la segona mort (1997), va seguir amb El trànsit de les fades (2001) i va culminar amb El metall impur, o a la recerca de l’heroi proletari català (2005) —una trilogia que vaig llegir l’any 2009 sense ser gaire conscient que llegia una trilogia i, com un cranc, vaig desfullar-la anant de recules, una lectura que recordava com un escampall de llibres autònoms amb algunes coincidències i ara una obra que he rellegit com déu mana mortalment, de cap a cap i per ordre.
No sé si és important, però ho voldria dir en veu alta escrita: com a lector vaig néixer en un món sense tantes distraccions digitals i, per tant, sé què és llegir orfe d’aquestes excuses o temptacions de dispersió, mancat de tants agafalls i botzines —com el fet de buscar instantàniament a internet un dubte sorgit de la lectura o la platxèria de penjar una foto de la coberta a les xarxes per demostrar que estic à la page. Ho dic, perquè s’ha dit i repetit que per llegir L’ailo cal una concentració més fonda que d’habitud, una actitud més lectorament eremítica, perquè el patracol és farcit de personatges, d’anades i vingudes, la multiplicitat d’escenaris i passatges espessos l’embolica que fa fort i tot plegat reclama una exigència suplementària. En fi, jo no abusaria d’aquesta cantarella —que també s’ha entaulat, per exemple, al voltant de l’últim llibre de Miquel de Palol, Bootes (Navona, 2023), i que tant va sonar per provar de ressenyar sense treballar Els angles morts (Periscopi, 2021) de Borja Bagunyà—, perquè correm el perill d’associar els llibres voluminosos amb una escalada kilianjornetesca dels canigons literaris, juguem amb el perill d’acollonir futurs lectors o de convertir-los en herois mundans els més lliurats a la causa. No: un llibre l’obres i el tanques, i el tornes a obrir i cada vegada tot el que l’embarassa hi reverbera: tant li fa si ara no acabes de recordar qui és aquell personatge subaltern, en quin punt havies deixat aquelles trifulgues —llegir no ha de ser si us plau per força un sinònim rodó d’entendre. He llegit L’ailo i la primera virtut que li trobo és que es pot fer baixar com qui beu aigua, és a dir, saciant-se fins que no torni la set: la primera virtut és que paga la pena de llegir, tan sols, per la música, per sentir la prosa dejodariana al cap i per deixar-s’hi bressolar; perquè, al final, te’n queda una experiència, en el sentit més noble que pugui tenir aquesta paraula tan grapejada.
Passem al cos: Michel Leiris deia que les novel·les que s’assemblen més a la vida són les que no acaben de tancar mai res, d’arrodonir cap trama, cap psicologia, històries que més aviat reproduirien un tall estratigràfic després d’un terratrèmol. La unificació i la reescriptura de Julià de Jòdar a L’ailo aconsegueixen aquest efecte, aquesta sensació —aguda, plaent, sobretot quan acabes el llibre— d’haver assistit a una simfonia inacabada i monumental, atapeïda i grumollosa com la vida, nerviüda com la realitat, més recreada que no pas enregistrada —que és el que fa la bona literatura. Com en tota simfonia, però, hi ha d’haver un bordó de fons, un baix continu, ja s’entén, i, en aquest carrer de sentit únic, és veritat que a L’ailo resseguim el passat vital (moral, social, laboral, i físic, esclar) de Gabriel Caballero, fill d’immigrats i nano d’una barriada obrera mig onírica (ço vol dir literària) mig real (ço vol dir sociològicament versemblant) als afores dels afores de Barcelona. D’aquest prosceni inicial que basteix de Jòdar me n’ha impressionat el batec i la triangulació dels pols que el configuren: d’una banda, el suburbialisme entès com la maquinària d’asfaltat (humà i quitrànic) imparable i inherent a tota metròpoli industrial, que creix i es degrada o es desdibuixa de dins cap enfora tot sebollint gent i paisatges agafats a contrapeu —passant per sobre d’un passat mig rural, a la manera com han treballat literàriament el Poblenou escriptors com Xavier Benguerel o Julià Guillamon; de l’altra, la tensió entre vellestants i nouvinguts (com quan Rodoreda es planyia de la pèrdua d’una Barcelona catalana, d’abans de la guerra), el xoc cultural que sempre és tan creditici del matís, i les discordances i les enteses (som en una simfonia, insisteixo) puntuals, el caminar conjunt (gairebé sempre disharmònic) de poderosos i subjugats i les argúcies d’uns i altres per no negar-se, en el doble sentit d’ofegar-se i de rebutjar-se de mutu desacord; i, finalment, el tercer pol, el vèrtex paquidèrmic de la memòria: aquí L’ailo es vesteix de rèquiem que canta les absoltes d’un país trinxat per la guerra, la repressió franquista i la misèria galopant —una memòria que Gabriel Caballero, de gran, refarà i tancarà en una novel·la en defensa pròpia, un crit contra el pacte de l’oblit que senyorejava durant la represa que finalment no fou o que encara no s’ha acabat, com vulgueu. En qualsevol cas, aquesta punta del triangle també converteix L’ailo en un bumerang pedagògic (en un veritable llibre d’història) que torna i torna per espanyar el clatell dels sòmines que recurrentment creuen que la guerra civil es va acabar l’any 1978.
Passem a l’ATZAR, aquella espècie d’ordre que en realitat només comprenem quan llegim la vida enrere: Julià de Jòdar dosifica amb mestratge els cops de xamba i els embats de la fatalitat per fer retrunyir la simfonia (ara més aviat penso en un fresc), i els administra però no n’escatima gota. Alguns acadèmics han dit que massa casualitats esbraven una possible bona novel·la i denoten l’amateurisme de l’escriptor a l’hora de presentar un ganxet compacte i equilibrat. No és el cas: la mort d’Ángel Cucharicas, l’accident de Marià Castells i el suposat suïcidi de la Lilà desencadenen una miríada de trucs i retrucs que no deixen de ser rèpliques i contrarèpliques d’esdeveniments fortuïts —i és així com creix la vida de debò—, esdeveniments que també intuïm provocats per altres etcèteres. A L’ailo no hi sobra cap fet atzarós, i m’ha recordat una multiplicació sàvia, per exemple, de l’astrugància mínima que anima L’espectre d’Aleksandr Wolf (Gaito Gazdànov, 1947; en català a l’editorial Karwán, 2021) o les caramboles sobrenaturals (i tan jueves) que mortifiquen el pseudoprotagonista de La bruixa dels molls (Cynthia Ozick, 1971; mentre escric això, en català no el tenim). Vull dir que, a L’ailo, de Jòdar porta molt lluny i molt amunt la passió d’explicar històries a partir d’un maneig portentós de l’eventualitat: quan ja penses que ha deixat un fil sense nuar, l’autor hi torna, l’estira, el fa sonar amb una nova causalitat, i la troca creix, admirablement, xino-xano i a mesura que llisquen la lectura i l’epopeia comunal. Això permet el pas i el contrapàs de desenes d’altres històries, altres peripècies i personatges de tota vara, el formigueig multiforme i sincronitzat que recorda els titelles espriuans de Primera història d’Esther (1948), tan estrambòtics i no obstant això tan persones, tan entranyables, perquè de Jòdar és pietós amb les animetes, i ara passa el guillat, ara passa la prostituta, el policia amargós i el capatàs cremat, el mort de gana i les mares, tantíssimes mares i filles aixafades, i dones aspres, i homes cantelluts, i profetes sense terra i terratinents sense profecies, tot un retaule en moviment, bigarrat i acolorit que, vist de lluny, dona fe de la complexitat multidimensional de la Història i que, vist de prop, esculpeix el relleu de fins a l’últim actor secundari Bob. A mi Li Chang, Angustias Pacheco i el senyor Lotari em tenen el cor robat, però també l’esplet de figures anònimes que l’autor bandeja amb quatre pinzellades verbals —un paisatge humà, sorollós i vibràtil com el que veuen els miops sense ulleres un dia d’agost, mirant una platja a petar d’estiuejants desenfocats.
Passem a les OMBRES, conditia sine qua non de la llum. Al llarg de L’ailo, l’autor ens garfeix a la història amb l’administració homeopàtica del misteri. A més a més, direccions i camins que ja semblava que feien part d’un cartografia estable (els llocs, la gent, les vicissituds), cap al final de cada part s’entelen, muten, projecten una claror nova, però no parlo del clàssic gir final, sinó que, tot d’una, veus que des del principi ja llegies, ja cavalcaves a lloms del gir mateix i que sense saber-ho has estat seguint una paràbola ampla com el pas d’un estel fugaç una nit de llàgrimes de Sant Llorenç. Una vegada més, aquest és el mecanisme de la memòria —mapejar i detectar buits—, i de Jòdar el posa en marxa al servei d’un theatrum mundi, d’una comèdia humana abordada panòpticament, esbossant un firmament en el qual d’una estrella a l’altra només hi ha una foscor negríssima, però del tot intel·ligible. Les ombres de L’ailo, vet aquí, són ecos diminuts de l’ombra major, nostra senyora de la Mort, i la guerra, i la violència soterrada, el no dit, l’amagat, el secret —el domini del secret és l’argamassa que conjunta el domini del que es veu i la memòria no deixa de ser una proposta de ciment. Per això també, deia, quan s’acaba la trilogia de L’ailo, l’autor no abaixa la persiana damunt del món que ve de fer viure, ans al contrari, la deixa a dos pams de terra perquè continuem veient el feix de llum que s’escola per sota, la botiga és i no és tancada, o el bar, o la fàbrica: sembla ser que l’autor prepara la quarta part de L’ailo.
Per acabar: fa de bon creure que això d’esbotzar els gèneres i de barrejar els registres i els tons es va inventar ahir a mitja tarda —ho solen dir els periodistes culturals coixos de lectura, o de sou, que celebren com esperitats la gosadia de certs novíssims i es llancen a la caça de novetats com un grapat de coloms damunt les veces—, però Julià de Jòdar i L’ailo van bé per tornar a dir que la hibridació ve d’antic o que és tan vella com la literatura. Ramón Llull ja en proposa una modalitat monstruosa a l’Ars Magna, perdoneu, dallonses. Bromes fora, amb L’ailo tan aviat llegim un thriller com passem les denes d’un rosari costumista, i de cop i volta saltem a una fantasia de malson, a un memorial de greuges, o passem del realisme canonicoide a la ficció gairebé metaliterària. En segon lloc, amb un equilibri prou difícil d’aconseguir, del to sec i distant d’algunes descripcions de l’espai enllacem amb el to humorístic i festiu (que trobem, per exemple, a L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht, 1928; en català a Fontanella, 1963) amb què retrata els guanyadors i els aprofitats, el to càndid amb què perfila els perdedors o els generosos. I amb els registres de la llengua passa el mateix, perquè l’autor ens gronxa, cap aquí, i quan vol sagarreja amb el diàleg vivaç i popular, i cap allí, quan amaga l’ou amb arrencades poètiques (quasi surrealistes) de l’estil de Julien Gracq a Les terres del capvespre (1952-1956; i en català no hi ha traducció), i cap allà, quan la temperatura d’una prosa molt treballada, ara lírica, ara purament (poques vegades) informativa fa que la història es replegui sobre ella mateixa, i cap aquí de nou, el garum de lèxics, la simfonia un altre cop, el fresc, el retaule, el teatrí, l’òpera, i el premi final, quan s’obren els llums de la sala i ens descobrim força més rics. L’atzar i les ombres no és ben bé l’obra d’una vida, però frega tota una vida feta obra.
