Del porc, se n’aprofita tot

Oh, que cansat que estic d’aquesta trista, covarda i tan avorrida vida de crític literari, i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on diuen que les ressenyes no són ni fel·latòries ni pseudorigoroses. Aleshores, tots els escriptors damnificats, dirien: «Mireu, mireu, com toca el dos, ja es veia que no aguantaria», mentre jo, ben lluny, em riuria de les hiperbòliques lloances de Twitter d’aquest meu poble sempre tan saberut. Però no he de seguir aquest somni i em quedaré aquí, fins que me’n facin fora o tanquin la paradeta, car La Lectora és (quasi) l’únic mitjà que paga les col·laboracions. I estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta pobra, bruta i trista remuneració de crític literari català.

Cal seguir parodiant, ara i adés, els versos d’Espriu —el poeta de la Catalunya morta, Casasses dixit¹— per no oblidar la mesura de la seva grandiloqüent mediocritat. A més a més, són una bona excusa per prendre el pols de Profecia, la segona novel·la de Raül Garrigasait, una obra de clars ressons bíblics. L’escriptor solsoní ha escrit una novel·la desigual, tant pel que fa a l’estructura com al contingut, que es queda a mig camí de les línies que proposa. 

A grans trets, Profecia ens narra l’existència paral·lela d’un home i la seva filla que han deixat pràcticament de tenir qualsevol relació des de la mort de l’esposa i mare de la noia. Andreu Garom és un professor universitari expert en porcs senglars i la filla Dèbora ha heretat la passió semítica de la mare. Quan Barcelona comenci a rebre una lenta però sostinguda i creixent plaga de senglars de Collserola, les seves grans passions –les profecies bíbliques i la fauna periurbana– confluiran. La novel·la, doncs, pivota sobre aquests dos personatges i és a partir d’aquest dualisme i de la seva contraposició que s’anirà construint en capítols alterns. Tal com s’afirma abans de l’equador del relat: «la distància més curta entre una hebraista i un indagador dels secrets dels senglars era l’amor per la resplendor de la raresa» (p. 77).

L’oposició entre dos mons serà també una constant de l’obra. Allò que orbita al voltant de pare i filla marcarà la natura doble de tot el relat, que batega sempre amb una tensió latent i soterrada, una comparació i un enfrontament entre dos mons, que xoquen, es barregen o conflueixen: els humans i els animals, la ciutat i la muntanya, la religió i el discurs científic, l’abús i la submissió, la joventut i la vellesa, el relat polític i el reflex periodístic, l’erudició i la impostura, les profecies i la realitat, etc. La novel·la juga a confrontar i a mesclar aquestes idees en els dos personatges principals que les representen amb major o menor consciència. Al mateix temps, traça paral·lelismes entre uns referents bíblics i la lectura que, de situacions similars, en faríem en l’actualitat.

La novel·la ens situa en un futur molt pròxim, gairebé coetani, que podem deduir a partir, només, d’algunes dades esmentades de cairell; com quan s’explica que el pare del protagonista, Josep Garom, havia mort «Feia uns vuit anys, el 27 d’octubre del 2017» (p. 133), en conseqüència, podem deduir que som al 2025. L’home va agafar tal borratxera celebrant la independència puigdemontiana que va caure d’un fanal de la Rambla i es va donar un cop mortal al cap. Va morir feliç, convençut que érem independents (una llàstima no poder viure la República Digital, Ecologista i Feminista que som ara). Aquesta escena permet situar-nos en el terreny de joc que ens proposa Garrigasait, un futur fàcilment imaginable, tan a tocar que li permet, sense problemes, fer una sàtira de la Catalunya actual. En aquest aspecte és on em sembla que destaca (i sorprèn) més positivament la proposta del filòleg solsoní, que es revela com un autor satíric, capaç de despullar amb finor el paper de la premsa i dels periodistes (p. 29), de descriure certa promoció ateneuenca (p. 42-48; el protagonista omple la sala d’actes només després d’haver-se convertit en carn de mem televisiu); i, sobretot, de mostrar el ridícul de la classe política actual. Amb només dues pàgines (p. 167-168) —on descriu una Generalitat convertida en Museu de l’Autogovern Català— es ventila amb escreix disset temporades d’infantilisme polonès.

Altrament, la novel·la de Garrigasait, sembla que obri molts fronts per no acabar de tancar-ne cap. L’autor d’Els fundadors sembla més preocupat per lligar un conjunt de simbologia i referents intel·lectuals que no pas de crear una trama engrescadora i creïble (dins dels límits de la farsa que es proposa), i ni tan sols de perfilar uns protagonistes que podrien donar molt més joc del que acaben mostrant. Deixant de banda uns secundaris —Jonatan, Marc o Andrea— que, tot i tenir un pes important a la trama, acaben molt desdibuixats. En contra del que em sol passar habitualment — en més d’una ocasió he fet servir l’adjectiu prolix/a en aquesta pàgina web—, tinc la percepció que, amb Profecia, Garrigasait s’acontenta amb una novel·la més aviat esquemàtica, que desaprofita uns personatges i una situació de partida que podrien haver donat molt més joc. Crec que la novel·la hauria guanyat amb més pàgines, aprofundint en les motivacions d’uns personatges que, tal com es presenten ara, acaben topant els uns amb els altres amb massa casualitat i poca justificació (amb això no vull dir que se m’hagi fet curta, tampoc és el cas, però sí que sembla que el format de l’obra no lliga amb tot el contingut que s’hi volia o podria incloure). D’on neix aquest odi tan profund de la filla envers el pare? D’on surt la fascinació d’Andrea per un personatge tan poc carismàtic com Garom? Les respostes amb què Garrigasait, a la novel·la, contesta aquestes preguntes semblen poc creïbles.

Tot i que l’humor és present al llarg de la novel·la, la resta d’elements que la conformen no acaben de resultar ben empastats. Garrigasait escriu amb una llengua fluida, amb metàfores sovint molt ben trobades, però això és el mínim que esperem d’un autor com ell. I tampoc no crec que Profecia sigui una novel·la que es pugui (ni es vulgui) sustentar només en la perícia verbal del seu autor. El problema és que el conjunt d’elements o referents que posa en acció van de la precisió científica al tòpic. I sovint no es té clar quin és l’objectiu de fons d’una novel·la que potser vol ser tragicòmica —o això que els guionistes en diuen una dramèdia— però que acaba amb un ni carn ni peix.

Per començar tenim tot el joc bíblic que amara el text. Des dels noms dels protagonistes fins a la plaga contemporània de senglars. Els noms dels personatges evoquen més o menys irònicament característiques de llurs referents bíblics. Això està molt bé perquè m’ha obligat a llegir o a rellegir certs passatges bíblics, que sempre és una activitat entretinguda de fer un diumenge al dematí. He descobert que l’esposa i mare absent dels protagonistes, de nom Judit, representa un personatge valent i exemplar. La filla Dèbora (jutgessa d’Israel) té sentit que tracti amb duresa, superioritat i crueltat tant el seu pare com la seva parella. Aquest últim, de nom Jonatan, símbol de la fidelitat, esdevé còmic quan descobrim les seves veritables intencions i accions a la novel·la. El personatge de l’Andrea serà la deixebla i el revers femení de l’Andreu Garom. Per contra, els personatges que queden més allunyats dels protagonistes, com les companyes de pis de la Dèbora, porten noms allunyats d’aquesta tradició com Sònia, Alba o Jèssica.

A la vegada, Garrigasait també reactualitza el concepte de profecia i el valor de la paraula en els nostres dies. Com adverteix a l’inici de la novel·la la mare de la protagonista: hi ha «paraules que contenen el futur» (p. 34). I la recuperació que es fa aleshores del relat de Jeftè (trobareu l’original a Jutges, 11:1), condemnat involuntàriament a matar la filla a causa d’una promesa a Déu, fa bona aquella dita que diu que del prometre al complir hi ha un bon tros per penedir. A la Bíblia, les paraules dels profetes porten implícites el seu acompliment: allò que es promet, que es profetitza, ha de passar. La paraula esdevé acció. Que la Dèbora de la novel·la profetitzi una plaga de senglars (p. 37) que, efectivament, acaba arribant a la ciutat, pren un relleu irònic quan descobrim què i qui l’ha provocat realment (p. 182).

L’ocupació de Barcelona per part d’un exèrcit de porcs senglars confirma un altre dels dualismes rellevants de la història: la comunió entre ciutat i natura, entre humans i animals que es va apuntalant al llarg de totes les pàgines. Hi ha una voluntat de mostrar un procés d’animalització dels personatges i de personificació dels animals, d’intercanviar-se els papers, de confondre els uns amb els altres. De desdibuixar-ne els límits. De la mateixa manera que la ciutat ha anat guanyant terreny a la serra de Collserola i és difícil establir una línia que separi clarament la ciutat del bosc. Són diversos els personatges que posen en pràctica una certa comunió amb la natura, perseguint la idea d’emboscar-se² com a opció de fuga o d’evasió.

Un exemple de tot plegat serien les esparses escenes eròtiques (p. 22-23, 82, 97-98) en què els humans copulen sempre en presència d’animals, domèstics o salvatges, vius o morts. Abans deia que Raül Garrigasait es revela com un escriptor satíric i, a aquesta etiqueta, també hi podríem afegir la d’eròtic —tot i que l’escena al dipòsit de cadàvers de senglars faci més riure que una altra cosa. L’efecte mig de conya segurament és volgut, però la situació de Garom i Andrea és tan tòpica que ratlla la mandra creativa.

Aquesta animalització dels personatges també es fa present en les fugides al bosc de la Dèbora i el Jonatan o en la relació que estableix el professor Garom amb el seu senglar Behemot (una altra referència bíblica). La trobada final entre aquests dos personatges és una mostra més de la identificació mútua que s’estableix entre ells, de la connexió entre el comportament de l’un i de l’altre. La reconciliació del pare i de la filla ha de passar, també, pel contracte estret entre ella i la corrua de senglars que ocupen Barcelona amb la mateixa impunitat que hooligans anglesos o alemanys en eliminatòries d’Europa League.

Diuen que, del porc, se n’aprofita tot. Però no és el mateix un tall de mortadel·la que un bon civet melós. Amb aquesta voluntat totalitzadora i alhora sintètica que ha volgut posar en pràctica Garrigasait, n’ha sortit una novel·la dispersa. Un plat combinat d’aquells de bacó, salsitxes, amanida, patates fregides i mongetes. Fa molta patxoca a la foto de la carta. Potser per separat funcionen. Un cop entre els llavis, tanmateix, els gustos es barregen en una amalgama que t’alimenta, però que no resulta memorable.