Crítiques alçurades (II)

No Mor

Fins ara, hem vist com Escriptures alçurades generava un moviment centrípet de metareferencialitat que sedimentava nivells dins del pla ficcional. Ara caldria veure com el llibre se centrifuga cap enfora mitjançant l’aparició del propi Hac Mor en tant que autor i alhora personatge.

En diverses ocasions, Màrius Palmés i Annalívia Alegre —els crítics que dialoguen en el text— es mostren conscients que: «no parlem pas, o no escrivim, si no és per mà d’en Carles Hac Mor» (39). L’autor no hi apareix, però, només com a demiürg extratextual, sinó que construeix un personatge de si mateix que el situa al mateix pla que la resta de personatges. És una manera de relativitzar la pròpia veu —a la manera de l’esmentada polifonia de Bakhtin— i la figura de l’Autor racional i intencional que Barthes (vid. La Mort de l’auteur), Foucault (vid. Qu’est-ce qu’un auteur?) i altres estudiosos havien qüestionat i estudiat.    

i si totes les escriptures alçurades fossin reduïbles a un sol autor? Qui fóra aquest autor? Ras i curt: seria en Carles Hac Mor, que ens fa dialogar entre nosaltres dos per restar ell a l’ombra. Amb tot, que l’escriptura alçurada es personalitzi en ell no vol pas dir res a favor seu, car qui consideri que això de les escriptures alçurades és una bestiesa (que ve de bèstia) considerarà en Carles Hac Mor com un ésser humà en procés d’esdevenir ca (una bèstia), que és justament com ell vol ser considerat (Hac Mor, 2016: 67).

Carles Hac Mor juga, en aquesta i d’altres obres, a dividir-se ell mateix en tres persones: «la que fuig —o sigui, el jo—, la que ve —que és la d’ell, essent ell l’antítesi del tu— i la del tu, que no té res a veure amb tot plegat i de la qual van rajant tot de colors desconeguts» (2016: 54). Aquest fragment, que apareix dins del text com un comentari al text inicial d’Aureli Roig, permet lectures molt variades. Es podria llegir la tripartició des de la construcció del subjecte, segons Lacan, a partir d’una alteritat simbòlica que possibilita la identificació del cos del subjecte amb el seu jo imaginari. Llegint des d’aquí, descobriríem la inscripció del subjecte de l’inconscient —dels personatges o del mateix autor— en els significants del text connectaríem amb el que hem comentat al principi del subjecte de l’inconscient que s’inscriu en el significant. Entenem per subjecte de l’inconscient el que s’oculta quan el subjecte racional construeix la identitat. En els usos literaris o onírics, es trenca la il·lusió d’unitat contínua que solem anomenar «jo»¹ i emergeix el no-subjecte, el subjecte de l’inconscient. Els significants, per tant, en tant que matèria que conté les repeticions i les tendències inconscients del subjecte, disgreguen la il·lusió identitària que s’ha creat en el pla lingüístic del significat quan l’emissor ha dit: «jo».² El subjecte tradicional queda, doncs, construït psicoanalíticament com una manca i és, en tot cas, en la corporalitat —plasmada en l’escriptura— que emergeix l’altre subjecte, el no-cartesià-conscient que sempre s’havia cregut el primer.   

D’altra banda, podem llegir la inclusió de l’escriptor en el text, des de Paul de Man a Autobiography as De-facement (1979), com la construcció prosopopeica de la figura de l’Autor, una màscara sense res a sota, la posició del qual passarà a ser ocupada pel Lector al moment de la lectura. L’autor «mor», per tant, en tant que referent extratextual i en tant que origen la intenció del qual explicaria el sentit del text, però la seva escriptura mai no serà impersonal del tot; hi queda una marca, un estil que s’inclina cap a l’humor, la rialla, el tantsemenfotisme i que alhora és molt crític, conseqüent amb la seva filosofia vital. És aquest estil que hi imprimeix la seva particularitat, l’element humanitzador, que es deriva, paradoxalment, de les pràctiques despersonalitzadores i esdevé un homenatge a l’art i la vida.

Margalida Pons, però, detecta encara una tercera forma del subjecte que va més enllà de la situació lingüística o enunciativa i també del jo empíric, és a dir, que no és la racional però tampoc la de l’inconscient que s’inscriu en el significant: el jo animal, el que practica tan sols les funcions vitals. El gos de l’«esdevenir ca» remet, d’una banda, a l’animal domesticat —tal com l’ha analitzat Jordi Marrugat—, però també a la noció d’«esdevenir» de Deleuze entesa, per oposició a la història —una successió dels sistemes o condicions—, com una coexistència dels plans temporals, aquell punt de fuga del temps cronològic i monològic en què s’escolaria la vida, les possibilitats d’allò nou, com alternativa a la idea hacmoriana que «l’historicisme ho mata tot» (2016: 107). La vida, en tant que «esdevenir», se situa en un procés constant, inacabat, i els cossos són singularitzacions d’un flux completament allunyat, ja, de la idea d’identitat. D’aquesta manera, les fronteres que separen el subjecte de l’altre i l’«home» de l’animal, es dissolen (Deleuze i Guattari ho desenvolupen extensament a Mille Plateaux). Rosi Braidotti, des d’una línia d’estudi posterior propera als estudis queer i als nous termes de «transhumanisme» o «humanimals», hi afegeix el concepte de «nomadisme» en tant que rebuig a romandre en configuracions orgàniques tancades com home, dona o ca (la reflexió de Braidotti, molt més complexa, es troba a Metamorphoses. Towards a Materialist Theory of Becoming). El que faria Hac Mor en situar-se en el «procés d’esdevenir ca» implicaria el desbordament de totes les possibilitats d’estabilització tant a escala espacial com a la temporal i, per tant, de constitució d’una identitat final.

Destemps

En el llibre, la reflexió temporal de la noció d’«esdevenir», que s’oposa a l’avenç lineal de la temporalitat, es tradueix a diversos nivells. En primer lloc, és un dels elements de desestabilització dels subjectes. Autors com Proust —des de la literatura— o Paul Ricoeur —des de la teoria— analitzen com el subjecte es construeix no només unificant tot el que el constitueix en un present —cos, imatge, consciència…— sinó també en el gest d’unificar tots els jos discontinus que s’escampen al llarg del temps. Cal que jo m’identifiqui amb la nena que era de petita, malgrat que l’aspecte i el pensament siguin tan diferents, per constituir-me com a subjecte a través de la memòria, la biografia.

Contra la concepció d’una temporalitat lineal i progressiva, el text de Carles Hac Mor es nega a progressar i a construir cap mena de saber acumulatiu. Escriptures alçurades està ple de repeticions i contradiccions volgudes: «Jo, les contradiccions, les deixaria. Sempre donen joc. I les repeticions, si hi són deu ser per alguna raó de la qual no cal treure l’entrellat» (2016: 48). Els autors esmentats hi apareixen desordenats, barrejats entre ells, i és difícil trobar-hi una continuïtat més enllà del compendi de cites i retalls que no s’orienten de manera teleològica a cap mena de resolució. Per tota conclusió, tenim el fragment d’un suposat escriptor alçurat que acaba així: «Oblidem-ho. No ho acabo d’entendre» (171). A part de tots els motius que retornen, i l’estructura en cercles i els salts temporals dins del text —«el que més em desconcertarà són les elucubracions geològiques que farem més endavant» (49)—, algunes de les pràctiques que hem anomenat «bartlebianes» desestructuren, també, la lògica lineal del temps. El «prèclum», per exemple, en tant que plagi d’un original encara no escrit, no es pot pensar des de la lògica lineal de causa i efecte: el text original passa a ser l’inexistent, una promesa del futur, mentre que el secundari, que hauria de ser l’efecte del primer, és el que es crea abans.

La reflexió del llibre també es fa ressò de les reaccions —de Nietzsche, Benjamin, Foucault i molts d’altres— contra una ideologia hegemònica que situaria com a única la temporalitat del progrés i eliminaria tot allò que es va repetint al llarg de la història, les temporalitats cícliques, els cossos silenciats: «les crítiques no es limiten pas a les decisions preses en el passat pel que fa al relat del progrés de la humanitat. És difícil d’empassar que aquesta serà la ficció que esborrarà el pretèrit en l’altar d’un esdevenidor sinistre i improbable» (19). Hac Mor situa el seu llibre en el pla d’una ficció que es nega a tenir un sentit, si més no, temporal. La seva obra és intempestiva, però no pren el to profètic d’un superhome que afirmi, des del nihilisme, una possibilitat vitalista. El seu nihilisme no és redemptor, però tampoc no és solipsista. Hi ha una aposta per la vida petita, per allò de subversiu que cada cos pot inscriure en l’espai-temps en què se singularitza. I la singularització mateixa del que pot prendre la forma d’un llibre.  

L’hu-Mor hu-mà

L’humor, present en tota l’obra d’Hac Mor, és inseparable de l’aposta per la vida, o pel vitalisme nietzscheà que hem associat a l’inici amb un nihilisme intempestiu. D’una banda, concebre l’humor «com a creació filosòfica per mà de l’antifilosofia» (2016: 101) permet desestabilitzar, a través d’aquest, els sentits unívocs o «feixistes»: «l’humor sempre ho és, de seriós» (66). De l’altra, l’humor funciona com un element humanitzador, que evita la visió tràgica de la destrucció i ofereix la possibilitat de fer-se càrrec d’allò més concret, singularitzat, de la història. L’humor, com el nihilisme nietzscheà, ja no és només subversiu i destructiu sinó que també esdevé la condició de la vida.

Hac Mor recupera l’actitud postmoderna i de certes avantguardes que, davant la caiguda de la possibilitat de fer sentit, defugien la tragèdia i apostaven per l’humor i, en conseqüència, per la vida.³ Avui dia, banyats de victimismes i dispositius d’autoajuda que entronitzen els nostres egos i alhora els culpabilitzen de certs problemes estructurals, fugir del narcisisme a través de l’humor és una forma d’alliberació i una crida a l’altruisme que el món hiperconnectat sembla haver obviat massa. Així, potser sí que hi ha, en última instància, la construcció d’un cert sentit en Hac Mor. Enmig de la societat d’immediatesa i desmaterialització, la tendència a l’actitud cínica i la dificultat d’imaginar una alternativa al capitalisme neoliberal en què estem immersos, Escriptures alçurades s’alçura com un llibre material, escrit, que podem llegir. Hac Mor —o els tres Hac Mors, si volem — no cau en el silenci ni abandona l’escriptura; aposta per un nihilisme vitalista que destrueix la gran història i se centra en les vides petites, una de les quals pren cos en aquest llibre que, en el seu esdevenir, se singularitza en el nostre present i el desborda.⁴

Carles Hac Mor: No ho acabo d’entendre (2016: 171)