Estremida memòria, de Jesús Moncada: un homenatge de l’escriptor a la dona mequinensana

Club Editor acaba de publicar dues obres de Jesús Moncada: el recull de contes Històries de la mà esquerra i la novel·la Estremida memòria, que ja s’han presentat a la llibreria La Fatal, de Lleida, en el marc d’un vermut literari en el qual Jaume Belló, Alba Reñé i Teresa Ibars van llegir fragments del recull de contes. Moncada, un dels grans autors de la literatura catalana, malgrat que no se n’ha anat mai del tot (en part, perquè la seva obra, d’una qualitat innegable, continua vigent), torna gràcies a Club Editor, que editarà a raó de dos títol per any tota la seva producció literària.

Estremida memòria, inspirada en un succés real, relata un crim comès el 25 d’agost de 1877, un cas de bandolerisme esdevingut a finals del segle xix, en plena Restauració borbònica, quan quatre homes de Mequinensa van ser acusats d’haver assaltat el recaptador del Banc d’Espanya. La novel·la mostra l’impacte que va tenir el crim tant en la col·lectivitat que el va viure aleshores com en els mequinensans que no poden evitar recordar-lo més d’un segle després. Així i tot, l’obra, que va obtenir el premi Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, no és només una «novel·la sobre el temps i la memòria», tal com la va presentar Pere Gimferrer, sinó que també és un relat polièdric, amb cada capítol narrat per un personatge diferent. En paraules de Malé,¹ Estremida memòria és «tota una obra d’orfebreria», principalment per «l’intricat treball de combinació d’episodis» que presenta. Sens dubte, la novel·la és una teranyina, perquè l’acció és el·líptica, és a dir que al començament s’ometen algunes dades i determinades seqüències que apareixeran més endavant; tanmateix, hi ha una sèrie de pistes disposades amb cura, com un trencaclosques, de manera que en tot moment l’autor té un control absolut de l’horitzó del lector.

Concretament, pel que fa a l’estructura de la novel·la, cadascuna de les quatre parts que la formen està dividida, al mateix temps, en capítols, i cadascun d’aquests capítols està format per vuit subcapítols. D’una manera sistemàtica, cadascun d’aquests subcapítols està narrat des del punt de vista d’un personatge diferent, que coneix parcialment els fets que s’esdevenen. Hi ha set personatges «principals» dels quals la veu narrativa adopta el punt de vista, sis dels quals són dones: Amàlia, Cinta, Justina, Marta, Quima i Octàvia. Per tant, el punt de vista narratiu de l’obra és majoritàriament femení.

Precisament, des del punt de vista social i cultural, una de les particularitats del poble on va néixer Jeśus Moncada és la forta consciència que tenen les dones mequinensanes de la seva condició de dones. Aquesta idea, que és possible que estigués integrada en la consciència social de Moncada, podria explicar la voluntat de l’escriptor de destacar la figura de la dona en les seves obres en general i a Estremida memòria en particular.² En aquesta novel·la els personatges femenins tenen una importància vital sobretot pel que fa a la presentació dels esdeveniments i al desenvolupament de la història. En efecte, a mesura que la novel·la avança, són les dones de Mequinensa a qui «es veu sortir del fosc avenc del temps, amb els ulls brillants d’angúnia pels seus homes ajusticiats», per dir-ho a la manera de Club Editor.³

La situació geogràfica de la vila de Mequinensa, que es troba a la confluència entre tres rius (l’Ebre, el Segre i el Cinca), podria haver influït en la manera de ser dels mequinensans. Certament, la mineria i els rius, amb tot el que això comporta, com ara la presència del lignit i la circulació de llaüts, podria explicar que els mequinensans, pel fet de ser d’on són, tinguin una sèrie de característiques especials, que els diferencien dels habitants de les poblacions que tenen al voltant, com per exemple Fraga i Torrent de Cinca. Així mateix, malgrat que Mequinensa és un poble, és podria considerar un població urbana, ja que la vila presenta trets urbans, com ara la presència de la indústria i la proliferació que ha tingut en els darrers anys aquesta activitat econòmica.    

Pel que fa a la forta consciència que tenen les mequinensanes de la seva condició de dones,⁴ en primer lloc, cal tenir en compte que la festivitat de Santa Àgueda té una gran importància en el calendari festiu de Mequinensa: tal com explica Joan Amades al conegut Costumari català, Santa Àgueda, que se celebra el dia 5 de febrer, és la festivitat per excel·lència de les dones mequinensanes, que entre moltes altres coses s’encarreguen de preparar les coques casolanes de Sant Blas i Santa Àgueda. Altrament, les festivitats de Sant Blas i Santa Àgueda coincideixen amb les festes d’hivern de Mequinensa, que són conegudes pel concurs de disfresses que té lloc aquests dies al Poble, i en el qual les dones mequinensanes tenen un protagonisme especial, sobretot perquè en general totes s’hi impliquen molt i hi participen de diverses maneres.

En segon lloc, cal no oblidar que la patrona de Mequinensa és una santa: Santa Agatòclia, la festivitat de la qual se celebra el 17 de setembre i coincideix amb la festa major del Poble. Finalment, cal tenir en compte que a Mequinensa hi ha una associació dedicada a la dona, l’associació mequinensana «La Dona», de la qual la majoria de les dones del Poble són sòcies. De fet, les dones mequinensanes participen activament en la vida social i política del Poble: entre moltes altres activitats, les dones organitzen la Setmana Cultural de Mequinensa, que coincideix amb la celebració internacional del Dia de la Dona. Antigament, com en l’actualitat, les dones també hi participaven de manera activa, confeccionant les disfresses per al concurs que té lloc durant les festes de Sant Blas i Santa Àgueda i lluint els seus dissenys; així com, temps enrere, les dones de Mequinensa, que tenien una gran capacitat d’organització i una forta voluntat de mobilització, des de ben joves ja s’apuntaven a les organitzacions corresponents i esdevenien milicianes.

Així, no és del tot agosarat afirmar que Estremida memòria és, entre moltes altres coses, un homenatge de Jesús Moncada a la dona mequinensana, sobretot perquè hi ha alguns aspectes de la novel·la que permetrien justificar que, de manera directa o indirecta, l’escriptor mequinensà, amb aquesta obra, va voler homenatjar la manera de ser i de fer de les dones del seu poble.

En primer lloc, quant a l’estructura de la novel·la i al punt de vista narratiu, recordem que el punt de vista és majoritàriament femení: cadascun dels subcapítols que constitueixen la novel·la està narrat des del punt de vista d’un dels set personatges «principals», sis dels quals són dones. En segon lloc, amb relació a la caracterització dels personatges, d’una banda, crida l’atenció el contrast que hi ha a l’obra entre els personatges femenins i els personatges masculins quant a l’adjectivació: mentre que els homes presenten personalitats borroses (exemple 1), se’ls atribueixen adjectius com escurçó i usurer (exemples 2 i 4, respectivament) i destaquen per tenir mala sang (exemple 3) i per actuar sense escrúpols (exemple 4); les dones es caracteritzen per ser belles (exemple 5), decidides i valentes (exemple 6).

D’altra banda, també és significativa la naturalesa del caràcter dels personatges femenins: a la novel·la les dones prenen decisions importants i actuen per canviar la seva realitat. Un primer exemple d’això té a veure amb el personatges de l’Amàlia Calsina, que no només se separa de qui havia estat el seu marit, el Simó Juneda, sinó que més endavant, en el moment de l’execució, pren la decisió de marxar de Mequinensa i començar una nova vida amb en Joan, el xicot amb qui festeja, a Barcelona.

Un segon exemple de la importància de la naturalesa del caràcter de les dones de la novel·la està relacionat amb el personatge de la Severiana de Segarra: la noia és presentada com una artista i, encara més, després d’haver presenciat escenes terribles que la turmentaran durant molts dies, se serveix de les seves qualitat artístiques per superar el mal tràngol del procés de l’execució.

També pot ser útil per explicar la importància dels personatges femenins a Estremida memòria el concepte d’alteritat, d’Emmanuel Lévinas. Segons Lévinas, en els àmbits de la filosofia i l’antropologia, l’alteritat és el fet de prendre consciència que l’Altre (això és, tot allò que no soc jo) ens defineix i ens constitueix com a persones. A la novel·la, tots els personatges masculins (excepte Agustí Montolí) no són descrits amb detall ni es defineixen per si mateixos, sinó que estan caracteritzats a partir de la manera com es relacionen amb les dones que tenen al voltant. En altres paraules, tota la informació que es pot obtenir dels personatges masculins de la novel·la prové de l’observació del comportament que tenen els homes amb les dones amb qui conviuen. Per exemple, es pot saber que el traginer, l’Artur Miralles, és atent i juganer per la manera com tracta la Cinta; i també es pot conèixer la manera de ser de Celestí Morgades, descarat i malparlat, per la manera com es relaciona amb l’Amàlia: quan s’hi dirigeix, fa servir insults i paraules malsonants. I passa exactament el mateix amb els personatges del Genís Borbó (fill de la Justina), del Simó Juneda (fill de la Marta i exmarit de l’Amàlia), del Feliu Noguera (marit de l’Octàvia), del Valentí Calsina (marit de la Quima i germà de l’Amàlia) i del Joan, el lleidatà amb qui festeja l’Amàlia. Així doncs, la majoria de personatges secundaris masculins estan vinculats a un personatge protagonista femení, que contribueix a caracteritzar-los.

En tercer lloc, pel que fa als fets que ocorren a Estremida memòria, d’una banda, cal tenir en compte que els personatges femenins, que són els qui carreguen amb la feixuguesa i la cruesa de la història, porten el pes de la memòria col·lectiva: cada matí, quan es desperta, l’Amàlia «ha de lluitar contra la fatiga, sobretot contra l’esglai» (exemple 7); i la Quima d’abans del crim esgarrifós de la Vallcomuna ja no existeix, perquè aquells fets van marcar un abans i un després en la seva vida (exemple 8).

Amb relació als personatges femenins de l’obra, l’ús de la paraula memòria i la presència dels records són detalls força significatius que poden ajudar a comprendre, en conjunt, la novel·la: la paraula memòria acostuma a anar acompanyada d’adjectius com amarga (exemple 9) i morta (exemple 10).

Altrament, la Marta sempre té a la memòria determinades escenes que ha viscut, que van associades a situacions que la incomoden i la turmenten (exemple 11); i la Cinta no pot evitar que alguns sorolls i els crits d’un dels dies més terribles que ha viscut mai li vinguin a la memòria tot sovint (exemple 12).

Els records són sempre presents a l’obra: l’Octàvia també recorda les olors, els crits i les paraules d’un dels moments més difícils que ha viscut mai, li sembla que no ho podrà oblidar mai (exemple 13); i la Cinta lluita contra els records que la fereixen perquè van lligats a algunes persones, com el Valentí Calsina, responsable d’uns fets esgarrifosos que han marcat un abans i un després en la seva vida (exemple 14).

D’altra banda, quant als fets que tenen lloc a la novel·la, els personatges femenins influeixen notablement en el transcurs de la història, ja que són els únics que es mobilitzen per intentar evitar l’execució que tindrà lloc i que acabarà amb la vida d’un innocent. Amb relació a la mobilització per evitar l’execució, qui hi té un paper important és el personatge de l’Emília (exemple 15), que fins i tot gosa entrar una nit al casino dels senyors, malgrat que ella és dona i és obrera, i malgrat que la seva irrupció al casino del poble acabarà provocant un gran escàndol.

Finalment, el paisatge i els rius de Mequinensa tenen una certa importància amb relació a les vivències dels personatges femenins i les emocions que se’n deriven, ja que, en molts casos, Moncada fa servir el riu Ebre com a recurs per reflectir o expressar les emocions de les dones: el riu Ebre, que presenta unes aigües transparents i tranquil·les, és un mirall per a la Quima, que reflecteix un moment de calma, després d’haver tingut un viatge assossegat amb llaüt quan es dirigeix a Mequinensa (exemple 16); i la Quima associa les espurnes que provoca la llum quan es reflecteix al riu amb les flames de la llar de foc de casa, que la porten a evocar la llum del vint-i-cinc d’agost (exemple 17). És a dir que a través de la descripció del riu es pot accedir a la memòria i als records dels personatges femenins i, gràcies a això, el lector pot saber com se senten les dones davant la contemplació de determinades escenes.

La impressió que sent la Marta quan veu reflectida al finestral del balcó la seva filla és accentuada per la brillantor de l’Ebre, que impacta (exemple 18); des de l’habitació de l’Octàvia, es presenta la imatge del riu Ebre adornat amb gavines, una imatge que podria representar la sensació d’alliberament que anhela el personatge, que se sent oprimida i presonera d’una situació injusta que l’asfixia (exemple 19); i finalment, l’Amàlia, en un moment determinat, quan és a punt de pujar al llaüt per abandonar la vila, es fixa en l’acció que fan els rems quan s’enfonsen a l’aigua grisa de l’Ebre, una aigua que podria ser una metàfora de l’enterboliment de la seva ment en el moment previ a la partida (exemple 20).

En molts altres casos, la descripció d’alguns elements significatius del paisatge contribueixen a transmetre com se senten les dones en un moment determinat de l’obra, com ara la boira que a vegades cobreix el paisatge de Mequinensa, que per l’Amàlia significaria un punt i final: la boira actuaria com un teló que cau al final d’una funció (exemple 21); una imatge del riu Ebre amb la vela roja d’un llaüt a l’horitzó, que a la Marta li sembla una premonició (exemple 22); i la silueta de Mequinensa desdibuixada a causa de «la humitat blavosa de la garbinada» i el color ocre i torrat de les aigües del riu que veu la Quima mentre hi navega amb el llaüt durant el viatge que fa de Riba-roja a Mequinensa, que la porta a tornar a sentir la força que va estar a punt d’impedir-li d’embarcar al moll de Riba-roja només una estona abans (exemple 23).

Per tot això, sembla oportú afirmar que, entre moltes altres coses, Estremida memòria podria ser un homenatge de l’escriptor a la dona mequinensana. Principalment, el control absolut de l’horitzó del lector, amb un punt de vista narratiu majoritàriament femení, fa pensar que no és casualitat que les dones prenguin tot el protagonisme. A més, el control absolut de l’horitzó del lector que té Moncada posa de manifest el detallisme i la minuciositat que caracteritzen, en general, totes les seves obres. També és significatiu de la manera de treballar de l’escriptor mequinensà el detall d’aprofitar els paisatges i les descripcions del riu Ebre per aportar informació sobre el moment que viuen les dones i sobre les emocions que van associades a les seves vivències.

Amb tot plegat, i quant a la constitució sociològica de Mequinensa, sorgeixen diverses preguntes relacionades amb la presència de les dones en la vida social i política del poble, a les quals caldria donar resposta: els espais de matriarcat són més habituals i més extensos als pobles de la Franja de Ponent que no pas a les poblacions del centre d’Aragó? En les darreres dècades les dones a la Franja han tendit a ocupar més espais públics i privats que no pas els homes?

També hi ha interrogants pendents de resoldre quant al tipus de dona que representen personatges com la Joana, d’Estremida memòria, que és força diferent de personatges com l’Amàlia, la Cinta i l’Octàvia: la cuinera dels Segarra és una dona impertinent i tafanera. Així com la comparació de les dones que apareixen a Camí de sirga i de les que apareixen a Estremida memòria: la història que es narra a la primera novel·la està ambientada en la Mequinensa industrial del segle xx, mentre que en la segona els fets que es narren se situen en la Mequinensa més aviat rural del segle xix. A més, a partir del detall de la vermellor intensa de la vela del llaüt, que apareix més d’una vegada a la novel·la, es podria parlar de la simbologia que té el color vermell quan es posa en relació amb les dones.

Per acabar, un última reflexió: és del tot evident que Moncada en les seves obres en general i a Estremida memòria en particular presenta, a través dels fets que narra i a través dels personatges que crea, sentiments universals, com són la pèrdua i els desconcert, i el clar sentiment de pertinença que desenvolupem en relació amb el lloc on hem nascut. Precisament, a fi d’acostar-se a una certa universalitat, podria ser que l’escriptor de Mequinensa optés per no fer referència en cap cas a l’edat de les dones de la novel·la. D’aquesta manera, hauria aconseguit presentar uns personatges femenins atemporals i, per què no, universals.

En definitiva, a Estremida memòria hi ha, per dir-ho també a la manera de Club Editor,⁵ «una tendresa i una curiositat inextingibles pels humans que van viure al lloc on has vingut al món, i un art com només el produeixen els artistes més remarcables». Realment, no cal haver nascut a Mequinensa per apreciar l’enrenou amable que és propi d’aquesta vila, per aquesta raó hem d’agrair a Jesús Moncada el privilegi d’haver pogut conèixer un territori fascinant, d’excepcionalitats contínues; un «lúcid espai de claredats»; una «discreta república de llum»; on el dia a dia és fet d’història, de rituals íntims i de promeses. Un lloc on mai no s’esperen miracles, només es desitja que aquest reducte no perdi mai la seva dignitat.⁶