El potent retorn a la publicació llibresca d’Eduard Marco: Ultramarins, L’Horta i Cita Prèvia

Eduard Marco (Borbotó, 1976) ha tornat a la publicació de llibres de poemes després de més d’una dècada des del seu Refugi incòlume (Denes, 2009); abans havia publicat els següents títols poètics: Ideologiari (2003), La quadratura del cercle (2005) i Càbala (2008). Més de deu anys són massa temps per a algú que ha escrit açò: «la màgia, l’encant de ser escriba, | em va permetre obrir com una nou | no l’aigua de la mar sinó l’enigma»; massa temps per a un partidari d’«El mot o res». Ha pagat la pena esperar, però, i així gaudim ara, en poc més d’any i mig (2022-2023), de tres nous títols: Ultramarins, L’Horta i Cita Prèvia.

Ultramarins (Bromera) va guanyar el Premi Maria Beneyto Ciutat de València i és un bon llibre sentimental, el més emotiu de Marco; el misteri del títol és desvetlat per Eva Llorenç en un lúcid pròleg. L’horta pertany a la col·lecció «Poegrafies» d’Edicions 96; a partir de les belles fotografies de Toni Reus, Marco descriu amb poemes breus el seu paisatge vital i ens duu, com Casasses, de l’ultralocal a l’universal. Cita Prèvia (Edicions del Buc) és el més heterogeni i jugarrí dels tres títols; inclou un QR que mena al disc també anomenat Cita prèvia d’Òscar Briz; aquest consta de 10 cançons amb lletres de Marco: dues són poesies d’Ultramarins, sis pertanyen a Cita prèvia, una a Càbala i només un text («Robòtica») no està inclòs en cap llibre encara.

Cadascun dels tres llibres és diferent i tots tres ens mostren un poeta que domina bona cosa de pals temàtics, mètrics i genèrics: planys, cançons amoroses, moralitats, endevinalles, fins i tot un poema epicoal·legòric —que comença així: «La Llengua i la Cisalla cursaren una aposta». Marco és un poeta valencià —un dels més genuïns— i valent que encara, tan madurament com es pot, la complexitat de la vida sense deixar de traduir, llaurar i jugar —com ho fa a Canta canalla, el seu grup de música infantil, tan divertit. L’important, com diu el poema inicial d’Ultramarins, és no deixar de fer.

El seu jo líric és conscient que «No tardaran a arribar» les hores letals: «M’han fet d’angoixa, ho sé, | de forques covardes, d’aldarulls i de vida»; però sempre queda en la poesia marconiana, com bé diu Eva Llorenç al pròleg a Ultramarins, l’esperança, sovint associada a «un infant fet d’amor al bressol primigeni del món»; i també a la paradoxa: «Que res no està perdut ara com ara | que ja ho hem perdut tot». Uns poemes dialoguen amb altres, i els | tres llibres entre si, en eixe «tornar de nou a començar» constant que és la poesia de Marco; un exemple: la filla del jo líric protagonitza el tràveling final del poema «Els dies sempre tornen quan se’n van» d’Ultramarins i el del text «Que veges bé la vida quan t’hi arribe» de Cita prèvia.

Els llibres de què tractem hui conformen una mena de tríptic literari on Marco conjuga perfectament sentiments i pensaments (regnants a Ultramarins), imatges (dominants a L’Horta) i ritme i joc (amos de Cita prèvia), çò és, la base de tota bona poesia. El jo líric de Marco pot dir: «Salvatge ofici aquest d’aprendre a soles» perquè, com un Whitman —gens grandiloqüent, però— «també podem aprendre de nosaltres, | mostrar-nos tal com som i celebrar-ho». També pot afirmar: «M’acabe d’instal·lar en aquest marge», al poble, a Borbotó, a tocar de València però «allunyat de la ciutat» i «em dic en soledat entre la terra». Aquesta marginalitat s’extén envers el món literari valencià, on feia temps que no es deixava vore per voluntat pròpia, com confessa a Ultramarins: «odie eixir del camp, seure amb vosaltres, | debatre en entaulats, anar a missa, | repartir salconduits entre els col·legues».

Tenim en Ultramarins, L’Horta i Cita Prèvia les constants de la seua poesia: poemes sense títol, un gran treball imatgístic i rítmic (vos recomanem «Les piques gotegen en totes les cases» d‘Ultramarins), el lèxic bèl·lic i riquíssim, l’arrel tel·lúrica amb hipèrboles còsmiques, un humor sorneguer i una constant reflexió desencisada —és a dir, lúcida— però militant sobre la vida i l’ofici de poeta. Ens centrem ara en esta última. En els seus metapoemes, sobretot en els dels seus darrers llibres, hi ha una recerca difícil de la «paraula viva» i fugissera, sense «empelts» ni «filigranes», cada vegada més essencial: «El bonsai | es fa més gran | quan més pode la cançó»; potser per açò de vegades el poema darrerament resta en esquelet, sobretot a Cita prèvia: a penes un vers per pàgina, uns poemes quasi sil·labejats (com a la secció «Interludi» de Cita prèvia), un enfilall d’enumeracions —en asíndeta— d’infinitius, d’objectes de modista, de consells; hi dominen en la depuració formal del poema l’anàfora i el paral·lelisme, mentre el lèxic continua esponerós.

Marco aposta per fugir de tot «vers superflu», és a dir, del que invoca «les muses | per dir que el mar és blau, la terra plana». Al capdavall, com resa la fi del magnífic text metapòetic «Si desbrosse el poema el desarrele», el seu jo líric ens aconsella: «que dubtes en franquesa si vacil·les». Llegim en un dels micropoemes de Cita prèvia: «De totes les mentides que conec la literatura és l’única vertadera». Llibre rere llibre Marco va construint amb traça una cosa molt difícil: el retrat d’ell mateix i de la classe treballadora llauradora. Encara no hem acabat d’escriure açò i ja l’imaginem rient-se d’esta nostra mania etiquetadora. Jo no soc cap abanderat, dirà, com sempre, antimetafísic: «Quan no queden taüts per a tan d’amor propi» i «Jo sóc aquell que em dic com vull». Que diga el que vulga, fins i tot si té raó. O no en té: llegiu els textos cívics «Nora» d’Ultramarins, el llistat de cases de L’horta i «Empunya el crit» de Cita prèvia. La poesia de Marco és la resistència d’una forma de vida «Entre les ruïnes del que fou el poble», la resistència agrària i imaginativa front a «La nova realitat en construcció»; l’únic poema llarg de L’Horta, dins de la secció «Setge», és un cant obert a la llengua, a la terra i a l’amor enfront de l’urbanisme salvatge.

A Ultramarins trobem també la seua vessant social, «de plantar cara» a textos com «Paterna 113» i al bon poema antibèl·lic de les p. 24-25. Creiem detectar en «l’espasa | de paper» del jo poètic de Marco una postura àcrata, racionalista, potser internacionalista («la terra és la frontera de ningú»), partidari de «muts els himnes»; potser caldria llegir políticament la crítica a la recta i a l’ordre de La quadratura del cercle i la consegüent opció per la corba dels camins-serps en alguns dels seus poemes. Gràcies a L’Horta i als altres dos llibres que hui comentem podem llegir d’una altra manera La quadratura del cercle; ací regnava el dubte abstracte entre moure’s o quedar-se fix, fins que a la fi llegim: «serà habitar sense descans la casa […] Fruint de l’estupor de cada porta, | dels finestrals oberts i de la calma». A partir d’aquell llibre el jo pot afirmar: «Vull ésser ací» | i «No oblides les arrels».

Ultramarins és un cant a l’amistat, la família i l’amor. A la secció «Pes» (o »pes») tenim poemes bonics i delicats dedicats a les dones de sa casa: «A Maite» amb un bonic final antilítote, a un «amor» de final hiperbòlic i còsmic, a la filla del poeta i sobretot a la mare, amb qui el jo líric fill compartix un misteriós amor «en ics». Fixeu-vos com el tu invocat desapareix cap a la fi de la secció «Pes», potser com la vida o la memòria de la mare, en el correlat subjectiu dels objectes de modista i en el poema final de secció, amb els seus hexasíl·labs i alexandrins «esgarrats»; aquest és l’únic text final de secció d’Ultramarins que no és breu. L’últim poema del llibre, «epitafi», és un plany a la memòria del seu amic Manel Marí.

La importància del retorn físic i temporal és un dels motius recurrents en l’obra de Marco. Llegíem a Refugi incòlume: «Cap per avall la saba del record | no sembla melangia!» A Ultramarins trobem «un primer pla proscrit fugint d’esquena | cap a l’ombra perenne de la infància.» Passen els anys i esdevé una prioritat la memòria i la fixació del món i de les cases (com a L’horta) i de les persones que prompte ja no estaran. Cal luitar contra l’oblit, contra el desert, estimar i aconsellar fills com oasis. Potser perquè Marco es dedica al camp («Filla meua, soc fill de llaurador») és tan important el concepte del cicle vital i el retorn a la llavor per «ser de nou infant al cap de poques hores.» Ja en Ideologiari trobàvem el poema IX, que transcrivim:

La fulla cau com creix
i calma el temps del cos
que la contempla.
Reclama el terme
que l’ha nodrida com una mare,
i es llança novament a l’úter,
que, confós, recollirà la pell
que l’abrigava per abrigar-se

Front a la mare natura hi ha la barbàrie de la ciutat inhumana i devoradora. La natura es venjarà, però, d’aquesta i del seu asfalt devastador, i els sobreviurà; ja ho llegíem a Ideologiari: «No heu vist com creixen | les figueres en les cúpules dels temples». Com el portuari Salvat-Papasseit, Marco pot dir: vosaltres no, lectors i lectores, però jo sí que «Sé usar carraques velles davall del rotovàtor»; llegiu l’impagable segon poema d’Ultramarins que ens imaginem declamant amb un barret de palla. En certa manera, la mediterraneïtat de Marco s’oposa a la literària de Piera i dels novíssims. Llegíem a Ideologiari el següent text: «el cervell cremat | del llaurador cansat | i cànon grec i cos diamant». En Marco prima el lavorare stanca al m’illumino d’immenso. O si voleu, il faut cultiver notre jardin, sí, però «cal fer-ho tot amb les mans!».

El culturalisme de Marco, i en açò sí que s’assembla a Piera, té una vessant diríem que de mida humana. Potser per aquest motiu apareixen en minúscula els títols antitètics de secció a Ultramarins: «a mida», «sense mesura», «a granel» i «al pes». I des d’aquest vessant, podríem dir que pragmàtic, Marco s’apropa al llarg de la seua obra als déus i als mites i als tòpics literaris; per exemple al binomi parla/silenci, al de la flor del mal (a La quadratura del cercle) i a d’altres, abundants, d’Ultramarins; en aquest títol destaca el bon poema a la rosa de la p. 42. La tasca del poeta s’associa en Marco a la del camp i a la música, a oficis manuals i ben sovint a la maternitat; a Refugi incòlume llegíem: «i el goig de ser mare i parir | paraules del silenci: en silenci!». Viure, com diria Pavese, és un ofici i escriure també. Viure és pedalejar i el poema té motor i també l’arc de Sant Martí, al qual cal «enroscar els colors»; perquè, és clar, com ja sabeu, xiquets i xiquetes, cal anar per la vida amb el cap alt i viure ràpid, però cal també tindre a mà «fusibles» per si de cas i per no morir jove.

La imatgeria juganera de Marco és rica i de vegades té un toc avantguardista, és a dir, lliure, amb «sols la fúria de la fantasia»; ja a La quadratura del cercle treballava conceptes científics i geomètrics i a Càbala, entre nombres, hi nadava una balena. Als tres llibres que llegim hui trobem de nou imatges sorprenents i agosarades: la casa esdevé un submarí, l’agonia vital un desglaç polar etc… També destaquen la paleta de colors, les imatges de l’oratge i sobretot dels animals: el voltor fuster, la llum felina, el rosbif torejat etc… Del món a tocar de mà —de les «Quatre rectes, quatre i poesia» i «Quin pam de vida | em prens?»—, Marco en trau punta. A L’Horta, gràcies també a les fotografies de Reus, descobrim que el cantó d’una séquia és un rinoceront i un cavalló un pentagrama o una persiana eròtica. |

Un altre punt fort de la poesia de Marco és la seua vessant de moralista a contrapèl, sobretot en Ultramarins on fins i tot el jo líric aconsella el tu. En la poesia de Marco conviuen el materialisme racionalista del qual hem parlat més amunt —i que l’emparentarien amb Fuster— amb la passió per l’amistat i l’amor —si és que es poden separar— i per la confiança treballosa en el poder i la màgia del vers. El gust pel micropoema aforístic ja apareixia a Ideologiari, el seu debut poètic, el primer poema del qual deia així: «En la claredat està el misteri. | En l’obscuritat: l’obscuritat». A L’Horta també trobem versos sentenciosos i jocs amb frases fetes. El seu recurs favorit és la paradoxa; no debades un dels seus llibres s’anomena La quadratura del cercle i a més empra | sovint la imatge del «cap per avall». Trobem algunes paradoxes soltes i directament ètiques, com el primer text de Cita prèvia, o d’altres dins de poemes llargs: «submergir-se i nadar | entre el tot del no-res».

Cal assenyalar també en Marco l’humor tautològic; a La quadratura del cercle llegíem: «Després de caminar sempre al revés | i no avançar un pas, m’he decidit.»; a Ultramarins açò: «la norma és […] De nit, eixir al camp davall la fosca, | de dia, fer-ho sempre amb el sol.» Marco juga també amb l’antítesi («al capdamunt surten per davall») i de vegades amb altres jocs més subtils com els següents, que copiem; trobeu-los: «un brot d’alfals enmig de l’erm verídic» i «embolcallar un crist | amb l’espant silenciós | d’un apòsit asèptic».

A Ultramarins i a Cita prèvia trobem una gran varietat mètrica. Hi torna a dominar el decasíl·lab com en els llibres anteriors La quadratura del cercle i Refugi Incòlume; i ara juga també amb el 5+5 (llegiu el poema perfecte de la p. 37 d’Ultramarins); també trobem l’hexasíl·lab, l’eneasíl·lab i el tetrasíl·lab (ja l’havia practicat a Càbala; a la p. 44 d’Ultramarins hi ha un homenatge al Jàfer de Lívius Diamant) i fins i tot amb versos encara més curts com a «Interludi» de Cita prèvia. També conrea els sonets a la secció «el pes» d‘Ultramarins i s’apropa al haiku a L’horta. Hem de dir que la rima marconiana és majoritàriament assonant. També destaca el trencament versal; a Ultramarins, per exemple, els alexandrins són recuperats a la p. 34 rere els «sanglots» pel xiquet; i al contrari, a la pàgina següent, el «pedaleja» sobreviu a la faixa de l’alexandrí. 

El jo líric demana a Ultramarins: «forja’m planer però salvatge». Com ja digué Pere Quart, «tota paraula és poètica»; gaudireu retrobant o descobrint la riquesa de «l’extens i brau vocabulari» de Marco: d’un costat, el més proper com el jute, el tracte, balins, sacs de guano, rotovàtors, rodenos…; i de l’altre l’estrany com percentil, airbags, bizums, sèrum, guèiser, sucre glacé i maracujàs. Malgrat la importància del lèxic agrari, Marco a penes empra col·loquialismes (només un «per quatre xavos»), ja que, com a bon traductor, opta per un català ben depurat. 

Com a conclusió podem afirmar que, amb Ultramarins, L’Horta i Cita Prèvia, Eduard Marco sembla decidir-se per un camí explícitament autobiogràfic que ja havia obert a la secció «Del temps perdut» de Refugi incòlume: el de cercar «l’aljub d’on vàreu nàixer» i mostrar-se en carn viva. També cal assenyalar la novetat que suposa la incorporació de la rima i de la cançó, reflex també del seu treball com a lletrista al grup Canta canalla. No sabem si Marco en els futurs llibres seguirà fidel al «Per tu despulle els mots i em despulle» o tornarà a la poesia, si no més abstracta, sí més fosca, menys explícitament terral; ens referim a aquells poemes de simbologia pesant que dominaven La quadratura del cercle i la primera secció de Refugi Incòlume.

Mentre esperem «què passarà | quan el futur | se’n vaja», aneu llegint els seus llibres. Per les seues obres el coneixereu, ja que pensem que Marco és un dels poetes catalans actuals menys fingidors. 

(Bellreguard, 1975) Professor de valencià a secundària. Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València. Escriu a Caràcters i al Núvol. Ha publicat els següents poemaris: Ara és de(mà) (2000), A plec dispers (Edicions 96, 2008) i Anit sempre (Edicions del Buc, 2017).