Josep Domènech Ponsatí, ran de folhabilitat

Just obrint Coeficient de flotabilitat de Josep Domènech Ponsatí t’adones que et caldran alguns requisits previs, innegociables. En començar, encara que alguns epígrafs inicials o l’epíleg signat per Adrià Pujol apuntin al terme «palimpsest», entendre el títol és bàsic per capir tant l’estructura del llibre com una possible clau interpretativa. Simplificant-ho molt, el coeficient de flotabilitat d’una nau es defineix per la relació entre la part del buc que queda per sobre (obra morta) i per sota (obra viva) de la línia de flotació, que varia segons la càrrega continguda i determina que el vaixell no s’acabi enfonsant. Sabut això, llavors t’adones de la importància que les dues grans seccions del llibre es titulin respectivament «Obra morta» i «Obra viva», les quals estan encapçalades per simètriques referències als «trancanills» —peces disposades de proa a popa d’un buc i que subjecten l’estructura de la coberta i impedeixen les filtracions a la bodega. La suggestió és llavors immediata: la poesia és l’obra viva i el poema l’obra morta? Escriure és un fràgil càlcul entre allò visible i allò submergit? La part oculta de l’existència és allò que ens permet surar a la intempèrie en forma d’art? Etcètera. Plantejat així, Coeficient de flotabilitat té una lectura global prou operativa tot i no ser del tot rodona. Al respecte, les altres dues parts que composen el llibre, «Rapes» i «Peiximinuti», acaben essent-ne més subapartats que seccions autònomes, potser el primer menys adient al to temàtic del conjunt encara que es complementi per qüestions formals. En canvi, el segon té aquell perfum a Ruyra i Pla passat per un salobre de malla prima i que tanquen el plec potser massa líricament en comparació amb el sentir general. Tot amb tot, minúcies; és llegit a la menuda on el llibre, més antològic que poemàtic, fa el seu ple.

Aquesta consulta al primer manual de nàutica for dummys que trobes a la xarxa ja és un avís del que t’espera en topar amb un vocabulari complex i recreatiu, sovint incomprensible, nascut de molts jocs fonètics com d’una gran diversitat lèxica i que exigeix manta recerques al DCVB. Perquè diguem-ho des d’ara: si no estàs disposat a fer aquest mínim esforç, estàs desqualificat per a aquesta cursa. Ara bé, en coronar aquest Tourmalette logomàquic hi descobreixes dialectalismes de tots temps i llocs, citacions de ça o lla de l’atlàntic, noms de marques de begudes energètiques o de raspall metàl·lics brasiler, topònims ganxons com lusismes prestats o manllevats, neologismes de pura homofonia o de simple contigüitat i un llarg etcètera. Tot plegat configura un lexicó ubèrrim, una gíria amidada sovint a cop de troballa il·luminadora i des del qual s’articula la creació del poema amb no poques aptituds formals. Com a detall no sempre metòdic però destacable, la tria per la caixa baixa malgrat l’ús d’una puntuació ordinària i sense hipèrbatons forçats. Així mateix, destacar l’aposta mètrica per estrofes isosil·làbiques i que marquen un ritme molt més calculat del que aparenten els versos lliures amb tendències assonats. Producte d’això, el ritme és producte d’una recurrència més semàntica que fonètica, i ho rebla un sentit narratiu ben treballat i no exempt d’un humor tirant més cap a l’autoflagell irònic que no al sarcasme col·lectiu.

Assolit el cim formal, a banda de la reflexió sobre el fet d’escriure, el segon que més destaca és la dèria pel sexe. El goig carnal és tothora present, amb escenes o reflexions sobre qualsevol pràctica sexual sense caure en un erotisme manierista o metàfores figaflorals, fins al punt que resulta massa fàcil dir-ne pornografia. Enfront preqüelades* poètiques del ninot, aquí només tenim un únic jo poètic i és impúdic, hiperrealista i de prospectiva identitat prostàtica. Ara bé, en superar la qüestió més genital, t’adones que el que veritablement obsessiona el poeta és aquell mateix deler orgàstic que comparteixen cossos i lletres i que és el procés creatiu. Com la doble càmera pornogràfica estudiada per Roman Gubern, a voltes groller i altres d’una naturalitat fins i tot entranyable, Domènec Ponsatí ens mostra sense brazzerismes un primer pla tant de cúpula i còpula ja que escriure i follar són l’obra morta de la veritable obra viva del llibre: el desdesig. En una clara referència a  Comadira però passades de voltes, enfront tanta pornografia emocional o sexual que ens excita abassegadorament i directa, el poeta exhibeix amb impúdica veracitat les mil cares d’un desig percaçat i no sempre acomplert, mai idíl·lic sinó brutalment sincer, pornogràficament humil i quotidià. I aquí rau el veritablement destacable de la seva poesia, ja que aquest desdesig resultant és tant la d’un sàtir cinquantí capaç d’encular sa midons amb tots els pèls i senhals com la d’un putero frustrat però enyoradís o la d’un pare anhelós d’un simple petó filial. Contradient Woolf, ni una cambra pròpia: una taula compartida amb un munt de roba per plegar és l’epítom d’un desig prefixat no en clau saberuda sinó planera, com qui investiga llengua o plaer des de dins per intentar comprendre’l o corprendre’l o conyprendre’l o etc.

Josep Domènech Ponsatí ja té una trajectòria poètica pròpia i certament heterodoxa en el camp literari català. Si aquest llibre o una fulla també tenen el seu càlcul de lectura, els poemes de Josep Domènech Ponsatí tenen el perill de sotsobrar més per la insistència que no per l’autonomia, perillosament primparats pel joc verbal que el motiva i que reclama un contrapès a vegades no prou mesurat amb el referent sexual. Davant tanta pistonada, la composició pot acabar mecànica i perdre l’agilitat o el frescor intuïtiu que la motiva, i el lector ha de fer un sobreesforç que a posteriori potser decidirà no repetir. Per això, i sobre tot per diferent i alternatiu, és de preveure que la seva poesia sigui arraconada per altres propostes més familiarment amigables, per dir-ho en lo pus bell youtubesc del món. Tanmateix, tenint present la veritable natura humana i quines són les pàgines més consultades arreu de la xarxa, potser seria més interessant capgirar les tornes. O sigui, vist des d’aquesta perspectiva glossofàl·lica i cunnilectora, és temptador no classificar la poesia catalana segons una teòrica pornhubitud. Sens dubte atrauríem més lectors amb categories com la POVesia de l’experiència p a la poètica del buitkkake passant per Horgianals, AELGang, creampierables, grampa literari del setanta i tres voltes Squirt. Aquí sí que Josep Domènech Ponsatí tindria tot el camp per…

(Maó, 1976). És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB. Col·laborador en diverses revistes literàries i publicacions semblants.