1
Tal com hi va haver un temps, i uns llocs, on es gronxaven els jardins aeris, un temps d’impotents i clamoroses, piràmides, el temps dels àurics temples grecs, el temps de les catedrals, el del castells inversemblants i el de les ciutats interminables, hi ha també l’època i l’indret de la gran novel·la, Europa, a cavall del segle passat i l’anterior, uns decennis, deu o dotze, que han concentrat el major nombre de genis de la narració de llarg alè i alta volada.
La gran novel·la, aquest monument de complexitat i diversitat, amb profusió de sòlids personatges de diversos estaments i trames en combat, estratificació de veus i de plans narratius, radiografies micro i macro de la societat, confrontació d’idees i d’interessos, mescla de llum i tenebra, etc. La gran novel·la, gran també per l’alçada intel·lectual, per la indagació social i psicològica, pel resultat artístic de primera línia universal i intemporal, ocupa de manera preferent una línia que va de Londres a Moscou. Es va escriure en pocs idiomes, entre els quals no es compta l’italià ni l’espanyol d’Espanya, ni per descomptat el català. Ni Baroja és Balzac ni Manzoni Thomas Mann, i esperem que si a algú li ve al cap el nom de Puig i Ferrater se n’avergonyeixi i se’n desdigui tot seguit. La nostra, la catalana moderna, ha estat sense dubte una literatura de poetes i de prosistes d’intens i breu contingut, de manera que per valorar-la i mesurar-la més val servir-se de la sonda de l’atzarós navegant que del teodolit de l’agrimensor.
En aquest panorama sobresurten, ja en els nostres temps, dos autors que han desafiat el propi i reduït espai i el temps per emprendre obres narratives d’ambicions tan considerables com les dimensions. Són, per ordre d’aparició, Miquel de Palol i Julià de Jòdar. El creixent èxit internacional de Palol en certifica si més no un interès per part d’editorials d’elit capaces de saltar les barreres de la inversió considerable amb incertesa de resultats que n’havien dificultat, no impedit, les traduccions. Que la feliç iniciativa d’aplegar uns quants escriptors i crítics a fi de bastir un gruix de referències sobre L’atzar i les ombres hagi tingut encara més ressò del que d’altra banda estava de bon principi assegurat a partir de l’edició en un sol volum de la trilogia de Jòdar, rescata autor i obra del risc d’un injust menysteniment i funciona com a antídot al que Kundera anomenava vici impertèrrit de les cultures menors, que consisteix a tallar peus i cap dels més alts per mor de sortir tots a la foto i estalviar-se la majoria de veure-s’hi empetitits. Entre una cosa i l’altra, es pot donar per derrotada, si més no en petit comitè, que és el que interessa si el tal comitè existeix, la conjuració silenciosa contra la gosadia, ara i aquí heterodoxa, dels dos autors.
D’altra banda i per si fos poc, és obligat parlar, si volem explicar als altres alguna cosa que els involucri, d’allò que, d’entrada i per començar, més interessa i implica l’autor. Fart com estic de deixar estar lectures a mitges, o més ben dit a un quart o a una desena part després de preguntar a l’autor, «¿a tu què t’importa, tot això que em contes?, doncs si a tu no et incumbeix a mi encara menys». La pregunta concatenada ja no cal fer-la, de tan pocs com han estat, urbi et orbi et nunc et semper i en qualsevol llengua els Flaubert o els Petrarca capaços de fascinar el lector amb qualsevol niciesa. Mal vent doncs i barca de ràfia als que es passen mitja vida buscant tema per aquests mons de Déu amb el flashlight del mòbil sense saber que el tema s’ha de portar incorporat. Com els volcans la lava.
Ben bé a la contra, és obligat reconèixer que Julià de Jòdar parla d’allò que més el concerneix: els seus orígens, la seva gent, el magma humà d’on surt i sobresurt, l’arc voltaic que va de la lluita per la subsistència que van menar amb tota l’escassa alegria de què eren capaços en època de tenebres a la composició d’un dels intel·lectuals més brillants i seriosos, i per això radicals, que ha proporcionat aquest país. Dos extrems que es retroben i fan saltar guspires i llampecs, la gent de classe baixa de la qual va fugir i ara els retroba, i els canta, i els encanta amb les seves fascinants melodies verbals per fer-los retornar cap a ell mentre els extreu del fons de la cisterna on l’home de gustos refinats, de molt de món i més alta cultura els tenia mig embalsamats. I ho fa, com pocs, d’aquella manera que tan bé descriu Miller, conscient que «la vida i la mort són una mateixa cosa i que no és possible gaudir-ne o abraçar-ne cap de les dues si l’altre n’és absent». En efecte, la trilogia de Jòdar és una indagació, una reformulació d’un mateix, de la seva personalitat, un despullar-se d’allò que és postís, instrumental però que alhora és ell mateix i el fa capaç d’escriure i de reinscriure’s en el seu món a través d’una arriscada operació, tan literària com personal. Aquest, el que posa en qüestió l’autor mateix, el que el reconstrueix o el destrueix, és un altre estadi de la narrativa. La gran novel·la.
2
Sobre la reedició en un volum de L’atzar i les ombres, la primera cosa que tinc per dir és que el pas del temps, aquest jutge tan incompetent com inapel·lable, ha fet un gran bé a les tres novel·les concatenades que la configuren. Cal agrair doncs al gran escultor dels anys i a l’oportunitat de llegir-les com un tot que aquesta obra reprengui el vol. Som davant d’una vasta novel·la, per cert que inconclusa, dividida en tres parts a la manera d’un retaule renaixentista que narrés, no ben bé la vida d’un sant, o d’un santet, sinó la d’un heroi —els herois, fets de la mateixa pasta que els altres— no es projecta com a tal sinó que es passa tota l’obra a la recelosa recerca de les seva veritables dimensions. Per això, encara que ho pugui semblar pel fil cronològic que va de la preadolescència a la plena joventut del personatge principal, no ens trobem davant d’una novel·la d’iniciació, sinó d’una variant de la literatura del jo que es dedica íntegrament a interrogar-se i posar-se en qüestió de manera implacable a través del nosaltres i encara més el vosaltres, els meus. ¿Què hi ha de constitutiu i permanent en mi d’aquell que vaig deixar de ser, d’aquell que se m’aferra i reclama i clama que ni em deixarà ser sense ell ni deixarà de ser en mi? D’aquí que, com en un trompe l’oeil, el protagonista de L’àngel de la segona mort, i de les altres dues de obres de la trilogia no sigui el noi Gabriel Caballero, el xicot que mira de comprendre el seu voltant, que es guarda tant com pot d’inserir-s’hi, però que, ja gran, acabarà abraçant-lo amb tot l’amor de pare i mare multiplicat pels anys de fuga i penitència, i d’aquí la motivació o detonant de l’obra. No és ell el protagonista, ni tampoc el narrador principal o autor a la usual manera, sinó un conjunt coral on totes les veus, a mitges recordades a mitges prestades per l’autor en un prodigiós exercici de múltiple ventrilòquia on, totes les veus o pinzellades, corresponen a la voluntat d’explicar i comprendre el frondós panorama. Explicar és horitzontal, comprendre és vertical, dues operacions que no són ni de lluny la mateixa cosa i ben pocs saben fer complementària amb la saviesa i la mà de mestre d’aquest escriptor que, dins i fora a l’hora, a peu de carrer però també des d’una posició zenital, atorga la veu als personatges a la manera del Giotto que convertia en figures destacades i principals, totes les que apareixen a la fundacional i redemptora Capella degli Scrovegni.
De Jòdar no és redemptor ni fundacional. A diferència del Renaixement, o de la nostra Renaixença, la seva trilogia se situa en el temps i el lloc més difícils i menys vistosos, per no dir més foscos, de la Catalunya dels últims segles. Per això l’autor de L’atzar i les ombres no es pot limitar a plasmar amb el seu art i fotre el camp com tants artistes en tants altres temps i ocasions sinó que s’hi implica fins al punt que es mostra capaç d’immolar-se en benefici tant de l’obra com dels seus personatges i en última instància d’ell mateix. Capaç d’immolar-se, segur, tot i que està per descobrir si o fins a quin punt compleix i en efecte s’immola. En altres paraules, aquí es posa en joc i sense concessions el poder que la paraula pot arribar a exercir sobre els fonaments d’un mateix i l’edifici sencer del jo, desballestat abans del conjur. No hi sobra, tal vegada, per capir la densitat ramificada de l’estructura d’aquest monòleg a cent veus, la imatge d’un rar i obscur panòptic on l’observador, l’autor, sense abandonar el seu lloc de comandament i control, recorre alhora tots els passadissos i les galeries perquè sense la seva presència d’entrada fosforescent i sempre dotada d’una rara luminescència, l’obra, el retaule, la realitat singularíssima i adolorida d’aquesta Catalunya, s’hauria quedat a les fosques. Sembla una paradoxa i no ho és: ens trobem davant una literatura del jo que sense dubte és així mateix coral, però és que aquí el lloc del jo és el cor, el cor múltiple de veus i el propi cor que malda per conciliar-s’hi i retrobar-se en pau reproduint-ne les vides, és a dir les veus i els fets. Capa sobre capa, galeria rere galeria, persona rediviva rere persona real, el món de Guifré i Cervantes es desplega als ulls del lector, que és convidat i comminat a fer-se’l tan seu com pugui ja que, força amic de la màgia però gens dels jocs de mans, l’autor confessa amb tota honestedat que no acaba d’estar segur d’haver-se’l apropiat completament, o sigui reinserit en ell sense recança ni reserves.
Sempre rosegat pel corc de la insatisfacció, de Jòdar va emprendre el seu particular retorn literari als orígens a les portes de la maduresa. Vocació d’escriptor primerenca com en tots els artistes sense la més mínima excepció, però realització tardana com en pocs. Com que aquesta edició ha estat sotmesa a una rigorosa reelaboració, amb passatges nous, reordenació de capítols, supressions i afegitons, i com que, ho puc escriure perquè he estat privilegiat lector dels primers capítols de la novel·la que convertirà la trilogia en tetralogia, es pot dir doncs que estem davant l’obra de la seva vida, o si més no d’una de les seves dues vides, la dels orígens abandonats i retrobats, traïts i conciliats. Sobre l’altre, la de Barcelona, també ha escrit i publicat una trilogia, o més aviat un tríptic, iniciat amb la salva de torpedes de Zapata als Encants, prosseguit amb L’home que va estimar Natàlia Vidal i finit amb El desertor al camp de batalla. Els lectors fidels gosaríem esperar que el mateix editor s’animés a publicar aquest tríptic en un sol volum. Tornant a la tetralogia, no calia disposar de la informació del quart volum en marxa per sentir un regust, més que d’obra inconclusa, d’obra en marxa, però, sabent-ho, la impressió es confirma. De manera gens innocent, alguns dels afegits disseminats, verbigràcia i entre d’altres l’aparició d’un taüt que en les edicions anteriors no hi era, operen com a antecedents amb la funció de relligar amb més força les quatre novel·les. S’immolarà? O de grat o per força, per la mà de l’art, la de la parca o per la mà que ell torna artística de la parca, ja que la millor vida és la de l’al·ludida parella de ball, el inseparables siamesos del tàndem que ens sustenta fins un incert més enllà.
En aquest sentit, si els departaments universitaris del ram complissin les seves obligacions, ja començaria a ser hora de preparar una edició crítica i raonada, és a dir interpretativa, dels canvis. Sense haver d’esperar la quarta entrega, convindria ja des d’ara un estudi que aplegués totes les converses entre l’alter ego del protagonista, Gabriel Caballero, i l’anomenat noi que va prendre el relleu de l’Eulògia, que el qüestiona i l‘interroga des de l’altra banda del mirall amb preguntes i afirmacions incisives, dotades d’una càrrega explosiva que es va acumulant i matxucant. Aquests breus diàlegs, disseminats al llarg de l’obra, constitueixen una de les claus de l’opus màgnum i avisen el lector de fins a quin punt l’autor està al cas dels riscos i els paranys de l’autoficció i la modulació i reformulació del record com a instrument de coneixement d’un mateix i del món que es torna novel·la per recobrar la realitat perduda. Naturalment, i per molt aclaridors que siguin, que ho són, no n’acabem de treure l’aigua clara, de la mateixa manera que ningú ha tret o pot treure-la del tot per molt que s’entesti a fer-se un autoretrat dels dintres. Els límits són els límits i un dels grans mèrits de Jòdar és que sap com arribar-hi però s’absté de cometre la desastrosa temeritat d’ultrapassar-los. Tal vegada, si no acabem de fracassar del tot com a cultura, temps a venir algú complirà aquesta i d’altres tasques imprescindibles per estudiar com cal un dels millors clàssics de tota la literatura catalana. L’editorial Comanegra ha obert el camí.
Tant important com aixecar un món de cruïlla, un àmbit que es troba més enllà i més ençà de l’estèril combat entre novel·la rural i urbana, és l’origen i la biografia de l’autor. Mentre de manera molt aproximada la gran majoria d’escriptors catalans són fills de la mesocràcia o de la petita aristocràcia local en davallada (Sagarra, Pedrolo…) o com a molt de la mitjana burgesia, i al damunt comparteixen la facilitat d’accés als estudis i a la cultura, no deu ser causalitat que, de Verdaguer a Porcel o Moix i amb més titulació el mateix de Jòdar, els externs, els que venen de fora, els ni nascuts ni formats dins de la closca, acaben sovint senyorejant el panorama per mèrit propi, sense que ningú els hagi ni regalat i ni tan sols facilitat res. Hi ha en aquests casos un esforç d’elevació que no va tant d’ascensor social com de forja autodidacta d’un mateix. Però així com en els altres esmentats, i els pocs que em deixo si és que algun me’n deixo, la llengua i l’escriptura mamada en la infantesa han estat les palanques del seu èxit, Julià de Jòdar no té el català com a llengua materna o familiar sinó a mitges ambiental, com a idioma adquirit per osmosi en una de les escasses trames urbanes en efecte bilingües de la Catalunya dels quaranta i dels cinquanta. A de Jòdar, al de Jòdar que va néixer i créixer entre classe baixa industrial i menestrala on abundaven els autòctons tant o més pobres que els immigrants, que no li expliquin milongues sobre qui i com va aixecar aquest país. Aniria ben errat de comptes qui pretengués llegir L’atzar i les ombres com una versió artitzada o complement novel·lada d’Els altres catalans.
No, el mèrit literari de Jòdar no consisteix a aixecar la seva obra sobre una realitat incòmoda i ampliar així el territori geogràfic de la novel·la catalana. Lluny d’osques va qui així ho destaqui en primer pla. Perquè, modo contrario, allò en què es distingeix el geni de Jòdar, allò que el singularitza com a autor, el tema de la novel·la, és el doble conflicte entre el jo esdevingut, l’home culte, refinat, radical en l’ideari, i el jo, o el no-jo i l’entorn d’on sorgeix. Una batalla doble, la interna, representada per les controvèrsies entre el narrador i el seu esmentat l’alter ego, l’anomenat noi que va prendre el relleu de l’Eulògia, cadascun a les dues bandes del mirall davant del qual es barallen, que transcorre simultània a un combat exterior entre la veritat dels fets i els personatges i la ficció que no troba altra forma de traslladar-la al lector que no passi per la imprescindible tergiversació si es vol convertir la larva de la crònica en crisàlide que tot seguit aixeca el vol de l’art. Una tercera dimensió del combat, indissolubles i entremesclades totes tres, però aquesta més subtil i subterrània, ens informa de l’enorme dificultat de retrobar-se amb un mateix, de reformular-se partint de la insostenible acceptació dels propis orígens i més que això d’aquell ell mateix que va ser de petit i de ben jove, el mateix que clama per tornar i reclama l’escriptura com a via per reocupar l’ànima de l’autor i apropiar-se’n d’una vegada i per sempre. En un sentit molt profund i seriós, aquesta novel·la va d’identitat.
