A partir de Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman
S’inicia el relat: «una parada de metro separa el carrer Ordener del carrer Labat».
Entre aquest parell de carrers que configuren el títol de l’obra publicada per Lleonard Muntaner i traduïda per Josefa Contijoch i Yael Langella, era necessària tota aquella dolcesa per a l’existència del dolor. En paraules de l’autora, Sarah Kofman (París, 1934 – 1994), «potser els meus nombrosos llibres han estat trencalls necessaris per poder explicar allò».
Assistim així, a l’interludi constant que es debat entre la tendresa i la duresa de la narració d’una infantesa que irromp en el silenci d’una de les èpoques més obscures de la història de la humanitat. La pèrdua de la llibertat, de la família i la cultura religiosa, però sobretot la pèrdua de la imaginació i la incapacitat per a la fabulació es allò que l’holocaust arravata a les persones que, com Kofman, es veuen abocades a una realitat cruenta des dels seus inicis. Una realitat que exigeix la supervivència i, per tant, commina al subjecte a preferir la vida enllà de qualsevol llei o norma. Rastre que en la memòria esdevé un contínuum en tot allò que escriurà posteriorment, no des de la desgràcia i la misèria, sinó des de la vitalitat i la força. Perquè, per sobre de tot, Kofman decideix triar la llum entre l’esfereïdor i el remordiment.
El relat continua, ara en paraules d’una de les veus femenines deportades que apareixen al llibre La mesura dels nostres dies de Charlotte Delbo publicada pel Club Editor i traduït per Valèria Gaillard: «tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre. Què et pot interessar quan perceps la falsedat, quan ja no queden clarobscurs, quan no queda res per esbrinar, ni en les mirades ni en els llibres? Com viure en un món sense misteri?».
Kofman pretén complir amb l’acció humana que hom compren, satisfer el desig. Així, torna a anomenar l’encadenament de successos que l’han dut a la percepció d’un món sense ambivalències, un món sense misteris. Es a través de la paraula com s’obstina a poder explicar allò, novament, allò que s’inaugura com un desastre i posseeix ara la capacitat de reversió que li confereix el llenguatge i la memòria, un cop inscrit en el marc referencial que proporciona el fet narrable. Canvi de paradigma, la substitució indefinida d’una classe de signes per una altra; això és, assumir la dispersió i la fragmentació del relat, talment com ella postula en reconèixer que «tot va començar quan no vaig tenir res més a dir, quan ja no vaig saber amb què començar ni amb què acabar».
En clau psicoanalítica, Kofman estén el llenguatge, enllà del pla lògic, a les regions alògiques de la vida i, en paraules de l’assagista francès Paul Ricoeur, fa parlar a aquella part de nosaltres mateixos que es menys muda del que el silenci l’obliga a ser. La pretensió d’arribar a l’experiència preverbal a través de la construcció simbòlica, sota la premissa que no només es coneix del desig allò que pot inscriure’s en el discurs, també és el gran misteri al qual fa referència l’autora quan es pregunta com viure en un món on ja no queda res per a esbrinar.
La despersonalització i la pèrdua de la identitat després del procés traumàtic, apareixen en un altre fragment a La mesura dels nostres dies, que s’entremescla, indefectiblement, amb la veu de la infantesa de Kofman i la necessitat d’autoafirmació amb què es va cloent l’obra. Cito íntegrament: «durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Durant molt de temps. Finalment, em van dir que la meva absència del món havia durat massa. El meu cos no pesava gens, el meu cap tampoc. Dies i dies sense pensar, sense existir, tot i saber-ho, que jo existia —avui, però, ja no recordo com ho sabia—, tot i tenir-ne alguna lleu sensació amb prou feines definible. No aconseguia acostumar-me de nou a mi. Com podia acostumar-me a un jo que s’havia deslligat tan bé de mi que no estava segura que hagués existit mai?».
Carrer Ordener, carrer Labat s’erigeix sobre un text autobiogràfic, un dels motius pels quals demana una lectura profunda. Ja que, sota l’aparent brevetat de l’obra, requereix la mateixa profunditat filosòfica i psicoanalítica de què es construeixen les vivències.
Parlo d’experiències tan quotidianes com ho són els vincles. Tota mena de vincles però sobretot els vincles més primigenis, més complexes, més problemàtics. I és que les relacions familiars posseeixen una presència insistent i significativa en el transcurs de l’obra. També clarament polaritzada. La figura materna des de l’excés, l’extrem, la duresa i la constricció, i la paterna des de l’absència. Una carència que es transforma en paraula, escriptura, ordenació d’intuïcions i pensaments que no poden sinó possibilitar el relat des d’aquesta falta iniciàtica i persistent —«d’ell només me’n queda l’estilogràfica. Encara la tinc, adobada amb celo, la tinc davant dels ulls, damunt de l’escriptori, i m’empeny a escriure, escriure»—. L’escriptura com l’amor que remet al pare i al mandat que deixa la presència d’una figura fantasmal.
Per altra banda, la relació amb la mare, problemàtica i hostil, es gesta des d’una exigència i una estima difícils de separar de la relació de substitució envers el pare absent. Ell, rabí de professió i una víctima més de l’ocupació, representava per Sarah el compliment de la llei jueva: dejunar els dies en què calgués, respectar el Sabbat, realitzar amb cura tots els preparatius necessaris per a cada festa, etc. Un cop deportat, serà la mare la que assumeixi aquest paper. I, desesperada, acabarà per ocultar tots els seus fills en diferents direccions de França, menys a l’autora, que romandrà al seu costat. Aquesta permanència es transformarà en una convivència cada vegada més complexa, embrollada per més matisos i contorns. Ambdues abandonen el domicili familiar del carrer Ordener per amagar-se a casa d’una dona al carrer Labat. Aquesta dona, Memé, acabarà per reemplaçar la figura materna, «crueltat del desdoblament conflictiu de les mares». I Kofman, en allunyar-se progressivament d’ella per a reafirmar-se en la seva individualitat, ho fa també dels seus orígens, de la seva religió.
Sota la clara influència Nietzscheana, hi són també presents el concepte de traïció i remordiment. Trair els orígens religiosos i no sentir cap mena de culpabilitat perquè el remordiment i la culpa ens afebleixen i ens distreuen del veritable que serà sempre l’elecció individual en favor de la pròpia vida.
Tal com es recull en els annexos en l’escriptura de Fina Birulés, Kofman va cap al llenguatge a les palpentes entre la necessitat de testimoniar i la impossibilitat de fer-ho, ferida de realitat i en cerca de realitat, aconsegueix dir allò que l’hi havia corsecat la psique tota una vida a través del record velat de la seva infantesa. Es capaç de sanar a través de la paraula, penetrar en el llenguatge a fi de reviure, remoure i reconstituir la memòria que és la seva, la del pare i la de tots els fils de veus intercanviables que ara ja no hi són.
