Contra el món, de Pere Antoni Pons, és una novel·la variada i versàtil com el seu autor. Periodista, crític d’art i literari, poeta, entrevistador, jurat de premis literaris, tuitaire, novel·lista… Segurament tot allò que li permet, de pane lucrando, viure de l’escriptura. Cercant inspiració a la gloriosa hemeroteca de Traces (UAB), hi he trobat una entrevista del juny del 2014, de quan promocionava el llibre Si t’hi atreveixes. Pons, en conversa amb Jordi Nopca, hi deia que en el futur li agradaria escriure una «novel·la amb una dimensió històrica, sociopolítica i ideològica de present». Aquesta podria ser una bona definició del que el lector pot trobar entre les pàgines de Contra el món. Tot i que la novel·la encara em sembla més interessant si s’analitza des d’altres factors que entronquen amb l’obra anterior de l’autor.
D’entrada, el retorn de Pons a la novel·la —feia quasi una dècada de la darrera obra de ficció narrativa— sembla, sobretot, una crítica ferotge a l’esdevenir turístic de l’illa de Mallorca i a totes les seves derivades: socials, culturals, polítiques, paisatgístiques, etc. Una de les gràcies és que parteix d’un escenari increïble —ni més ni menys que la desaparició sobtada de tota la Serra de Tramuntana— per, a continuació, desenvolupar-se amb una trama perfectament versemblant. Així doncs, un cataclisme còsmic s’endú volant tot el relleu muntanyós mallorquí amb els pobles, la flora i la fauna animal —fins i tot, diria, amb l’emblemàtic Pi de Formentor inclòs (p. 36). Muntanya a muntanya, una per una es van envolant sense remei davant l’estupefacció dels protagonistes: «és impossible que l’impossible succeeixi però encara és més impossible que es repeteixi, però i tant que havia succeït, i tant que s’estava repetint» (p. 55).
És aleshores que la maquinària política i econòmica de Mallorca, però també d’Espanya i de la Unió Europea es posa en marxa. Les derivades d’una catàstrofe com aquesta tenen una repercussió mundial, és clar. Ràpidament inversors de capital estranger (alemany i espanyol) veuen l’oportunitat de reedificar en l’immens solar que ha deixat la desaparició de la Serra per treure’n un rendiment astronòmic. En aquest aspecte, i a través també de la mirada retrospectiva dels diversos protagonistes, la novel·la és una denúncia de com l’explotació turística de Mallorca ha destrossat l’illa de forma inexorable. Sovint, amb la col·laboració d’un percentatge gens menyspreable de mallorquins, que s’han prestat a convertir l’illa en un immens bufet lliure al servei d’alemanys voraços de sol, paelles i ensaïmades.
El llibre dels fets de l’escriptor campaneter es narra a través de la mirada de tres protagonistes, símbols de l’actitud amb la qual els mallorquins han viscut (i conviscut) amb la degradació de l’illa. En Maties, prestigiós exmembre del sector hoteler de l’illa; en Sebastià, un pintor de renom; i en Miquel, un ecologista que ha lluitat durant anys per salvar el patrimoni insular. La relació, mig d’amistat mig de companyonia entre aquests tres protagonistes (més d’altres que hi orbiten al voltant), servirà també de termòmetre per comprovar la temperatura de la corrupció mallorquina, tant personal com col·lectiva.
Amb el record encara fresc de la pandèmia del coronavirus com a exemple, el cataclisme no genera gaires reflexions de fons. És coneguda la lletania: d’aquí en sortirem més forts, ja res no tornarà a ser com abans, tot anirà bé!, etc. Faves comptades. Entren en joc amb celeritat diversos actors que promouran la «reconstrucció» de la Serra seguint models que combinen l’estètica faraònica saudita amb recreacions dels antics pobles desapareguts —Sóller, Valldemossa, Pollença…— que fan pensar en una paròdia del Poble Espanyol o de la sòrdida Catalunya en Miniatura. Evidentment, en l’endemig, hi haurà corrupcions, xantatges, abusos, vendes fraudulentes, autòctons llepes i autòctons més o menys rebels a aquestes propostes.
Arquitectònicament, Contra el món s’organitza en sis grans parts una mica desiguals, que donen tanmateix varietat i color a l’obra perquè permeten a Pons jugar amb diverses tipologies de text com el relat epistolar, el monòleg, el reportatge periodístic o el diàleg més teatral. La primera, narra el procés d’evacuació de la part de l’illa afectada pel sisme còsmic. Ho fa a través d’una llarga carta del Maties al seu col·lega Sebastià. Serveix per presentar la mentalitat del personatge i la relació que ha establert amb la societat mallorquina a través de l’explotació hotelera. Ara bé, tot i els esforços de Pons per justificar-ho (p. 40), la llarga epístola resulta en alguns passatges poc versemblant, perquè es veu massa condicionada a presentar i justificar el personatge al lector —ço és, nosaltres— més que no pas al seu suposat narratari de ficció. La segona i la cinquena part de la novel·la narren el gruix de la ficció. A través de capítols focalitzats en cadascun dels protagonistes és quan es fa avançar la trama. En aquests capítols, alternant punts de vista, Pons es mostra molt hàbil en la dosificació de la informació entre allò que saben els personatges i allò que ens avança o no el narrador omniscient que els explica. Les perspectives que obren els protagonistes lligades amb el temps de l’acció, que avança o retrocedeix a partir de les accions més rellevants, manté el pols del relat amb solvència. En l’endemig, la tercera part té forma de llarg reportatge periodístic i serveix per fer un balanç global dels fets ocorreguts, com una frontissa al mig del relat.
És en aquest punt on la novel·la-mirall-denúncia aporta un material demolidor però previsiblement inalterable. En el sentit que els protagonistes, tot i els escrúpols que puguin tenir en diversos moments, poca cosa poden fer contra els poders fàctics que en realitat controlen l’esdevenir de l’illa. És difícil lluitar «contra el món». Fins i tot els ecologistes més abrandats i que més han combatut per salvaguardar Mallorca de les urpes dels touroperadors veuen desencantats que no hi ha topall possible davant la voracitat empresarial i l’aquiescència dels polítics autonòmics i estatals. Pere Antoni Pons, en aquest aspecte, reparteix a tort i a dret. No estalvia crítiques mordaces a Espanya, l’estat que ha promogut la venda de recursos naturals de l’illa i com això ha deixat, sovint, els mallorquins indefensos. Són diverses les pàgines on trobem definicions sarcàstiques sobre què és en realitat Espanya: «Els espanyols, o Espanya!, si t’ho estimes més. Un dòberman de cara endins i un ca salsitxa presumit i amb ínfules de cara al món. Això és Espanya» (p. 47); sumant-hi tota la gent —polítics, jutges, periodistes…— que hi rema a favor: «a Espanya, els policies i els jutges reparteixen les llavors de la veritat, els polítics les sembren i els periodistes les reguen. Per això Espanya és una selva de mentides» (p. 363). Per l’altra costat, és clar, també reben uns mallorquins definits com a «Chihuahuas psicològicament trinxats» (p. 47) i uns ecologistes impotents, pintats com a ingenus consumidors de porros. En consonància amb aquesta idea, un altre aspecte que sobresurt és l’èmfasi que posa l’autor en remarcar la submissió lingüística dels parlants de català de l’illa. Pons demostra —tampoc no és tan complicat— que es pot escriure sense escarafalls una novel·la en català en què la realitat idiomàtica dels personatges basculi també entre castellà i anglès (p. 28, 31. 78, 357-358).
M’agradaria més posar l’accent, però, en la quarta i la sisena part de l’obra, segurament les més portentoses, estilísticament. Amb el títol de «La inauguració» el quart capítol ens situa al vernissatge on coincideixen tots els protagonistes de la novel·la. Es tracta, segurament, del millor fragment del llibre on els diàlegs de tots els personatges es van creuant a mesura que van topant-se els uns amb els altres durant la festa. Narrada com un pla seqüència cinematogràfic, en què la càmera va seguint de forma encadenada les converses d’uns i altres, permet accedir d’una manera subtil a les relacions d’amistat, de poder o d’interès que s’han anat perfilant al llarg dels capítols anteriors i que ara cristal·litzen en aquest acte social. Una trobada que permet, al mateix temps, llegir diverses reflexions sobre el fet artístic, la inspiració i la manera de concebre l’art, d’explicar-lo, de vendre’l o d’estimar-lo seguint uns personatges que es mouen entre copes, somriures i cocaïna. Finalment, la darrera part de la novel·la, «La destrucció», escrit en forma de fals diàleg telefònic (en realitat, es tracta de nou d’un monòleg, com un revers de la primera part), aconsegueix amb el pas de les pàgines un ritme vertiginós per arribar a un anticlímax literari —també musical— molt ben aconseguit.
En aquestes parts afloren alguns dels aspectes que em semblen més rellevants de l’obra. Fixant-s’hi bé, es pot comprovar que cada protagonista esdevé un símbol d’alguna qüestió relacionada amb l’illa. El Maties representa la inconsciència amb la qual Mallorca s’ha anat venent als estrangers. El Sebastià és l’artista que estima i «representa» un paisatge. I en Miquel l’ecologista que el vol defensar però que n’és incapaç. Al mateix temps, la presència dels personatges de la María i de la seva filla Sandra (i el seu xicot, en Musta) agafen el rol de representants de la immigració espanyola de l’illa —històrica i actual— i de la seva integració laboral i social. El destí dels diversos personatges que poblen la novel·la és ben significatiu del «teatre» que ens vol representar l’escriptor mallorquí.
D’aquesta manera, la Sandra, que podria ser un exemple de la nova mallorquinitat, haurà d’abandonar l’illa si vol aspirar a un bon futur. El galerista Eusebi, culte i refinat, la Mallorca possible i desitjable, acaba afirmant, rabiós però resignat, que «moriré al meu país havent de sentir i parlar la llengua del país que sempre m’ha volgut destruir… Quins collons, cristo» (p. 340). En Maties es rendeix simptomàticament agenollat suplicant un perdó immerescut. En Sebastià venent el seu art a uns inversors (excusant-se en necessitats familiars), descobrint que no pots controlar la interpretació interessada que es pugui fer de la teva obra —perquè les obres dolentes, com ho són els seus darrers quadres, sempre seran manipulables. I en Miquel fumat i begut permanentment, abandonat als fantasmes de la Mallorca rural del passat que ja és irrecuperable.
De totes les relacions que estableixen aquests personatges en surt una combinació dels temes que més interessen a Pere Antoni Pons i que, com deia a l’inici, enllacen amb la resta de la seva obra. Jo ho resumiria en l’ambició artística i laboral, sovint lligades, és clar. I la gestió de l’ego i dels dilemes morals que hi van associats. Són qüestions que, de fet, sobrevolaven les seves tres primeres novel·les. De manera una mica flipada en els discursos i anhels del protagonista de La felicitat dels dies tristos (2010). En l’artificiositat estructural de Tots els dimonis són aquí (2011). O en la represa de l’amistat de joventut de Si t’hi atreveixes (2014). En totes aquestes novel·les, i també a Contra el món, entra en joc la mirada sobre l’amistat masculina. Com s’entenen les relacions entre els homes i la vanitat, l’admiració i l’enveja com a motor de creació artística. A les novel·les anteriors s’aplicava al món de la literatura, la crítica, l’escriptura de novel·les o de guions de cinema i de televisió. A Contra el món tot això es vincula sobretot a la pintura, però també al llegat o a la petjada laboral que deixa el nostre pas per aquest món de mones. Si bé com apuntava més amunt tota la trama política resulta previsible, la prosa sempre enèrgica de Pons i l’entramat moral i artístic que envolta els protagonistes és el que em sembla que dota realment d’interès l’obra.
La biografia dels personatges, què han aportat o no a la supervivència de Mallorca, acaba sent un dels punts més valuosos del relat. Les reflexions al voltant dels influxos de l’art, però també de la feina feta al llarg d’una vida, menen a preguntar-se què justifica o no certes accions o actituds. Amb què podem o no estar satisfets amb el pas dels anys. Com reaccionem davant de la pèrdua d’un element vital de la nostra vida? Siguin persones o paisatges essencials, com els passa al Maties, al Miquel i al Sebastià. Al cap i a la fi, el que segueix sent fabulós dels humans és que, com els protagonistes de la novel·la, podem ser davant les portes de l’infern i tenir plans de futur.
