Sobre Plagia millor!, Manel Ollé, Calla i paga, d’Inés García López, i Urbis phantasma, de Sebastià Jovani
L’Escola Bloom de tallers d’escriptura i seminaris de literatura ha esdevingut un dels centres d’irradiació més lluminosament actius del panorama literari actual. A les seves aules es generen lectures, connexions i estructures de pensament que estan repercutint de manera visible en el circuït cultural circumdant, en gran mesura gràcies a la seva capacitat aglutinadora de noms rellevants, a una activitat tenaç i constantment renovada o a les més que remarcables aportacions públiques que van fent els seus actuals codirectors, Borja Bagunyà i Míriam Cano. Molts d’aquests aspectes s’han fet visibles en la revista Carn de Cap, els tres números de la qual, des de plantejaments oberts, diversificats i fins i tot experimentals —una recerca de nous camins que es fa visible en el disseny canviant i anticonvencional—, han crescut arrelats a tres nuclis inesquivables de la literatura actual: la superació de l’herència monzoniana, els límits del llenguatge i el posthumanisme.
Seguint aquesta iniciativa de portar a la lletra impresa allò que neix en contactes presencials, l’escola s’ha unit a Edicions del Periscopi per fundar la Biblioteca Dedalus, una col·lecció d’assaig pensada per acollir textos sorgits dels seminaris impartits a la Bloom. La declaració explicativa que precedeix cada volum és definidora: «Ens mou el convenciment que la literatura pensa el món i que hi intervé per transformar-lo». Per això la seriositat del projecte, visible en les arrels modernes dels antropònims joyceans Bloom i Dedalus, es combina amb la voluntat d’atènyer tota mena de lectors per proposar-los noves perspectives que els portin a actuar diferentment: «Els nostres llibres caben a les butxaques dels abrics» —i, pot afegir-s’hi, es venen a un preu irrisori en comparació amb l’habitual del llibre. L’apel·lació directa al transeünt que fan els imperatius dels dos primers títols refermen aquesta intenció.
A més, la col·lecció s’ha engegat amb tres assajos emblemàtics de les línies establertes per l’escola. Giren entorn a tres temes nuclears de la postmodernitat: la crisi de la noció d’originalitat, la construcció del subjecte en el capitalisme postindustrial i la relació entre imaginari i espai urbà. Desenvolupen aquestes matèries lligant qüestions lingüístiques, literàries i socials candents tractades des de la més estricta actualitat —com proven, per exemple, les referències de Calla i paga a la pandèmia o a l’assalt al capitoli dels EUA. També els marcs referencials comparteixen significativament marca epocal malgrat ser diversos: la teoria literària de Bakhtín a Genette o Hutcheon, en el cas d’Ollé; la psicoanàlisi i el materialisme de Marx a Lacan, Lipovetsky o Žižek, en el de García; les teories sobre modernitat i postmodernitat de Berman a Harvey, en el de Jovani. Els tres llibres plantegen crítiques al capitalisme neoliberal. Així mateix, són tres assajos que es poden posar fàcilment en relació amb alguns debats i temes centrals a la literatura catalana moderna i postmoderna. Tal com ell mateix exposa, el tema tractat per Ollé ha estat cabdal en l’obra de Pla (p. 45-46) i les lectures sobre Monzó (p. 30), però afecta també l’escriptura de Carles Hac Mor, fonamentada en l’autoplagi i teoritzadora irònica dels prèclums, el que Ollé anomena plagi per anticipació (p. 135). La relació traçada per la psicoanàlisi entre subjecte i llenguatge tal com l’exposa García (p. 11-18) parteix de nocions sorprenentment coincidents amb les plantejades per Riba a l’elegia VII i desemboca en la radical oposició hacmoriana, ja d’herència lacaniana, a la confiança en el domini de la llengua. També l’anàlisi que fa de la construcció discursiva del cos en el capitalisme (p. 39-41) entra en relació directa amb la tendència literària en voga les dues darreres dècades de les poètiques del cos. I totes les qüestions que desenvolupa Jovani són centrals a les representacions literàries de la ciutat en la narrativa catalana postmoderna i als debats sobre l’ús del concepte de postmodernitat en la cultura catalana del segle XXI.
Plagia millor! tracta un tema fonamental per a escriptors en formació, sovint víctimes de l’enganyosa idea adamita de creació original. En aquest sentit, és una bona presentació tant dels cursos de la Bloom com de la col·lecció que l’acull. Ollé hi opta per considerar plagi formes de relació intertextual molt diverses abandonant així una terminologia precisa per una de lúdica (p. 22) que encaixa amb la voluntat de distanciament de les formes del saber acadèmic expressada de manera acèrrima i insistent (p. 23, 24, 73, 81, 83, 104, 113, 147…) per qui, paradoxalment, és professor universitari i sembla identificar l’actual organització burocràtica d’aquesta institució amb la seva capacitat de producció de coneixement, passada i present. Així, no es desenvolupa un assaig lineal i estructurat en funció d’un objectiu, sinó un discurs que gira entorn a una noció clau a partir de la qual teoritza, cataloga i exemplifica aspectes cabdals de l’escriptura literària amb un estil fluid que oscil·la entre l’explicació trepidant d’episodis històrics rellevants; la recerca fraseològica («Plagiar és escriure llegint», p. 35, «converteix un cagalló infecte en un miracle salvífic», p. 82, etc.); la denúncia incriminatòria (feta amb termes insultants, però mancada de la concreció referencial que la dotaria de realitat i efectivitat, excepte en els casos de polèmiques ja mediàtiques que reporta el capítol 4); l’humorisme (no sempre funcional ni reeixit); i el plagi demostratiu (l’escriptura com a «mecanisme de miralls giratoris», p. 25, és una versió dels famosos versos gimferrerians «La poesia és / un sistema de miralls / giratoris»), irònic (l’«escriure llegint» adés citat inverteix el títol de la secció «Llegir escrivint» de J. Todó a L’Avenç) o pràctic (p. 158-162).
Molt més definit en estructura, objectius i llenguatge, Calla i paga parteix d’una descripció breu, incisiva i precisa de la societat actual de l’hiperconsum i del lloc que hi ocupa el subjecte sempre en falta teoritzat per la psicoanàlisi, per desenvolupar una caracterització dels diferents aspectes que condicionen la relació entre individu i entorn en el capitalisme neoliberal i plantejar les possibles vies d’escapament del subjecte respecte de la subjectivitat articulada pel poder. Així, l’assaig es va desgranant a partir de l’examen de problemes com les funcions del llenguatge en la construcció del subjecte; la relació entre desig, gaudi i consum; la creació, mitjançant identificacions i segregacions, d’identitats que acaben ofertes com a mercaderies; la diversificació de gèneres; la insatisfacció permanent dels modes de consum compulsiu; la dissolució del vincle social; etc. Si aquests valuosos aclariments psicoanalítics de la nostra realitat coincideixen amb altres propostes contemporànies —«la tinderditzaió dels vincles» de García és pròxima a l’«amor líquid» de Bauman—, també les sortides que s’hi plantegen conflueixen amb les d’altres discursos coetanis —la restauració dels vincles que proposa García (p. 71) és pròxima a la reconstrucció del sentit de comunitat formulada a The Inheritance, de M. Lopez, així com la desconfiança en les identificacions universalitzables (p. 71-72) o la reivindicació dels límits planetaris (p. 101-103) troba una realització palpable amb incidència sociopolítica en els diversos localismes de Perejaume, Rojals o Alcarràs, tot de discursos artisticoliteraris adversos a la indústria de la felicitat i les narratives d’autoajuda tan ben revelades al capítol 5.
García estableix una comprensió brillant de les formes actuals de construcció subjectiva a partir de fenòmens socials molt concrets, com el moviment #metoo, els tutorials de Youtube o les xarxes socials —potser s’hi troba a faltar TikTok, la que sens dubte regna avui en la mediació fetitxista de l’altre. La consistent anàlisi que desenvolupa acaba provant que el marxisme i la psicoanàlisi són dues eines teòriques plenament funcionals en les reformulacions que se n’han anat produint, malgrat que la cultura catalana dels vuitanta ençà hagi tendit majoritàriament a despatxar-les de manera expeditiva sota una errònia acusació d’obsolescència fundada només en una tipifició ridiculitzadora no actualitzada —Els Marges mateix, i els seus successius directors, han arrossegat durant dècades la llufa de mòmies marxistes de mans d’aquells que no els llegien.
El pas a la modernitat, amb la creació dels mercats literaris industrials i la invenció romàntica del concepte d’originalitat literària, és una inflexió clau per l’assaig d’Ollé (p. 14-16). La fi d’aquesta modernitat i el pas a la postmodernitat ho és per tal que l’anàlisi de García sigui plenament efectiva en relació amb unes condicions històriques distintives que determinen les formes de construcció subjectiva que examina (p. 21 i 37). Cadascun d’aquests canvis és l’episodi fundacional de cadascuna de les dues parts amb què s’estructura el discurs d’Urbis phantasma.
Jovani hi assumeix els procediments clàssics de l’assaig com a temptativa subjectivista, empeltats, tanmateix, del desenvolupament dels discursos filosòfics i acadèmics amb voluntat de fixació objectivadora. Urbis phantasma parteix de l’experiència personal de la ciutat però en depassa possibles formulacions trivialitzadores que han abundat entre els discursos catalans postmoderns com a conseqüència, en part, de la moda del dietarisme i, en una altra part, del comentari literari gratuït i fútil —evident, insubstancial o imaginativament sociològic. Des d’una noció d’experiència central a la modernitat, però reorientada pel gir emocional establert en la teoria afectiva, Jovani es proposa una recerca destructiva de la ciutat. Manifestats al «Preàmbul» i a l’«Interludi», l’ansietat i el malestar de l’actualitat (p. 7) o l’odi i la ràbia congriats en la relació amb la pròpia ciutat (p. 76) activen un projecte de destrucció d’aquesta que s’esdevé en l’àmbit conceptual per afectar-ne la imaginació i la representació, el seu espai superreal d’existència plena on el pensament és acció i, aquesta, possibilitat transformadora. Urbis phantasma és un judici després del qual cal aplicar penes duríssimes a la modernitat, responsable d’haver bastit un món inhabitable que ens ha portat al llindar de l’extinció, en el qual subsistim cansadament sobre el no-res. L’«epíleg», en conseqüència, fa una crida a «la resistència».
Aquest procés destructiu es desenvolupa com una deconstrucció que requereix l’estructura moderna del pensament historicista, però, per descomptat, desvinculada del metarelat del progrés, invertida i buidada de pretensions constructivistes totalitzadores. Així, el llibre es desenvolupa diàfanament per a la comunicació assagística d’un pensament actiu. El primer capítol, «Mites i cartografies de la modernitat», exposa els nuclis fonamentals de construcció de la modernitat (secció «Molochnitat») i la seva crisi a causa d’actors ocultats per una il·lusió mítica desfeta com a conseqüència de la II Guerra Mundial («Décadence i ciutat moderna: ermots, llimbs i purgatoris»). El segon capítol, «Imago mundi postmoderna», presenta la postmodernitat en la seva relació ambivalent amb una modernitat més suspesa o dissolta que no pas desenvolupada o substituïda per un nou paradigma o culminada. Les precisions terminològiques sobre els binomis modernitat/postmodernitat i modernisme/postmodernisme a aquestes alçades de la disseminació dels jocs de llenguatge es fan imprescindibles i Jovani les fa amb seguretat des del marc legitimador del discurs filosòfic («Qu’est-ce que c’est que ce merder de la postmodernité?»). Això li permet integrar el rol de la ciutat en la dinàmica d’aquesta dissolució històrica, que genera uns discursos postmoderns continuadors del disseny de la ciutat com a il·lusió, ara plenament virtual, i uns altres discursos postmoderns destinats a des-il·lusionar («Postmodernitat, ergo postciutat?»). Tota aquesta argumentació desemboca, en el tercer i últim capítol, «Literatura i patologies de la ciutat postmoderna», en la lectura crítica dels llocs de l’individu, de la societat i de les seves representacions en relació amb la ciutat postmoderna i actual. Jovani proposa una desmitificació de la tecnofília infantil del primer ciberpunk i del transhumanisme presentada com a forma deshumanitzadora extrema de la racionalitat il·lustrada i contraposada a la perspectiva insuportable i devastadora d’un J. G. Ballard («Consumits per la tecnofília i la sociofòbia»). Per acabar, examina en representacions crítiques extremes de M. Amis, B. E. Ellis i D. DeLillo la funció del capital com a primer principi de l’omnipresent ciutat postmoderna als habitants de la qual genera tota mena de patologies i disfuncions anul·ladores de la possibilitat de construir-se una identitat moral i afectiva («Mutacions i desventures de l’egotrip capitalista»). Així és com l’escriptor mogut pels propis afectes culmina un viatge al cor de les tenebres en el qual troba l’horror, l’horror que prova els motius que l’han impulsat necessàriament.
A través d’aquest recorregut deconstructiu-destructiu, Urbis phantasma genera un cabdell reflexiu que trama fils amb els discursos més consolidats entorn de la construcció de la modernitat i la postmodernitat cancel·lant definitivament els usos frívolament reduccionistes d’aquests conceptes que van caracteritzar l’assaig català dels vuitanta i noranta, i que encara ressonen avui dia —de fet, Jovani els desacredita sense necessitat de citar-los (p. 111-112). Aquesta operació incita a convocar els precedents catalans sobre la qüestió i, encara més, la literatura catalana que ha funcionat amb igual potència en relació amb la fantasmagoria urbana que la francesa, la italiana o l’anglosaxona. És un altre dels fils que el llibre apunta per a ser desenvolupats en futurs lectoescriptors. Urbis phantasma esperona a pensar la decadència de la modernitat en la Barcelona espectral per on deambula Cecília Ce; la postmodernitat com a crisi ambivalent en la Nova York d’Heribert i Humbert; la progressió posthumana cap a la superació de l’omnipresència de l’espai urbà que proposa Perejaume; o la construcció existencial fantasmagòrica en els simulacres paranoics de les novel·les de Pagès Jordà. En un sentit semblant, apunta només els orígens moderns del paisatgisme distòpic (p. 63-64) i algunes reverberacions posteriors en l’obra de Ballard (p. 134-138), un tema desenvolupable en l’examen de la deglució de la distopia per part de la dominació assossegadora de relats infantilitzadors típicament hollywoodencs. O bé assenyala un tema de possible recorregut amplíssim com és la funció diferenciada que el llenguatge cinematogràfic adquireix en relació amb el literari en una modernitat avançada que transforma les possibilitats de processament lingüístic de l’entorn (p. 69-71).
Mitjançant un estil propi construït a partir de conceptes i relats compartits que no asfixien el subjecte, Jovani obre dimensions pensamenteres a la cultura catalana contemporània des d’un espai d’enginyeria, a la qual fa referència el Dedalus mitològic, i d’aprenentatge, al qual fa referència el Dedalus joyceà, que condueix a la dedicació a les arts ignotes. Urbis phantasma culmina el camí ascendent d’una de les col·leccions més engrescadores aparegudes recentment i la projecta cap a unes expectatives encara majors des de les quals cal esperar que no farà la fi d’Ícar.
