Un intent d’aproximació a L’instant inexacte, de Carles Camps Mundó

COORDENADES I

Encara que de vegades pugui semblar el contrari, sovint és més complicat parlar d’una obra que t’agrada que no pas parlar d’una que no et satisfà. No tant en quant a haver-se de mullar, en el sentit de posar el dit a la ferida, sinó en el de poder dilucidar realment allò que t’interpel·la, allò que al mateix temps que t’explica (a tu mateix/el món) et genera plaer, sigui estètic, moral, de pensament, una barreja de tots, etc. És a dir, en saber passar de la interjecció «Oh!» a tot allò que s’hi amaga i articula. En el seguit de virtuts, que, a diferència dels defectes, normalment més visibles, sovint es deixen captar només a través de matisos que, tanmateix, poden marcar la diferència. En definitiva, en explicar els mecanismes de la poesia que practica i que dita explicació sigui digerible pel lector, pensant que el Lector (o, si es prefereix, Lectora) és un amalgama de lectors molt diferents. Perquè sovint, en una obra, en un poema, el que capta l’interès i/o la fascinació del lector és justament allò que intueix però que se li escapa (ah, la intuïció!).¹ En aquest sentit, fa temps que em pregunto sovint sobre els motius pels quals la poesia de Carles Camps Mundó m’interpel·la. És a dir, per què em convida a tornar-hi tot sovint. I és quelcom que em costa posar en paraules, més enllà de fer referència a les tres idees força de torn que ja s’han dit: una poesia discursiva, tot i que no absent de certs jocs rítmics i del llenguatge, que reflexiona al voltant dels trams temes de l’existència. ¿Com explicar, en definitiva, allò que s’hi cou, aquells punts lluminosos que poden fins i tot omnibular algunes ombres, i que fan que el resultat del conjunt esdevingui plenament satisfactori? Per descomptat, el fet que m’agradi o no a mi personalment, tota la qüestió del gust personal, resulta (o hauria de resultar) irrellevant de cara a la cosa estricta de fer-ne una crítica literària. Sí que pot servir, en canvi, com a punt de partida des del qual mirar d’analitzar-ne els motius i, pel camí, acabar fent alguna cosa que es pugui assemblar a una crítica que no s’avergonyeixi del seu nom, o no del tot. A tal efecte són les línies que venen a continuació. Avui som vinguts a assajar al voltant de L’instant inexacte en particular i també, ni que sigui per defecte, una mica al voltant de l’obra de Carles Camps Mundó en general. És a dir, la idea d’aquest text és que la lectura de L’instant inexacte em serveixi una mica també com un exercici d’intentar explicar-me els motius de per què m’interpel·la fortament la poesia de Camps Mundó. El risc és, si no d’embolicar més la troca, de repetir al llarg del text algunes idees-enforcall per tal de poder arribar a d’altres.

La cosa va una mica així. De primer dir-me a mi mateix: potser en aquest cas, davant d’una obra on el diguem-ne desplegament reflexiu resulta tan notori, allò que en primer lloc cal, a mode de prevenció, és veure si aquest interès meu prové simplement d’un enlluernament producte del meu gust personal pel desplegament de pensaments metafísics que inclouen els poemes, o bé si és realment el poema com a entitat lírica completa (estructura, to, intensitats, etc.) allò que m’interpel·la i em planta la seva cosa al cor i al cap. No en va, parafrasejant la grapejada frase de Mallarmé, els poemes es fan amb paraules. En qualsevol cas, diria que el fet que em segueixi fent aquesta pregunta després de molt de temps ja respon per si sol la qüestió, és a dir, que el poema no queda esgotat pel possible enlluernament inicial sinó que en queda alguna cosa més. A continuació em confesso a mi mateix que, en veritat, el tema de fons deu ser una cosa força evident, potser fins i tot tronada de tan evident: si jo pogués dir allò que diu i materialitza el poema, la clau del poema, i amb dita clau esgotar-lo, aleshores o bé el poema ja no caldria o bé el poema no seria poema. Al capdavall, per acabar d’estirar l’evidència, parlar de la bona poesia (i aquest és un altre pollastre que només apunto per acte seguit tancar, almenys aquí) resulta sempre difícil. Com resulta evident també que aquest és justament el punt de partida de la Crítica. Empat a zero. I és aleshores quan ens trobem amb una altra complicació a l’hora d’abordar l’últim llibre de poemes de Camps Mundó, L’instant inexacte. Perquè resulta difícil fer-ne una lectura arran, com cal, tot entrant mínimament en la matèria reflexiva del què s’hi diu i de la manera com es diu i, al mateix temps, no quedar empantanegat en la constel·lació conceptual que traça el poeta, tant en relació amb el llibre concret que ens ocupa com en relació amb el conjunt de la seva obra. És per això també que, a l’hora d’aproximar-nos a l’obra, optem per ballar una mica indiscriminadament en allò que va des d’aspectes de tipus general de la poesia de Camps Mundó a aspectes més concrets del llibre L’instant inexacte. Tinguem present que l’obra de l’autor funciona també com un conjunt, com una constel·lació on, al mateix temps que cada llibre és únic, amplifica els anteriors. Tot plegat ja ho explica molt bé Marc Rovira, a Carles Camps Mundó i els mecanismes de la paraula: un intent de donar forma al buit,² quan apel·la al barroquisme conceptual de la seva poesia, així com també a la constel·lació de temes que acaben configurant el conjunt de l’obra poètica. Ens referim al conjunt de catorze llibres que l’autor vol conservar, actualment recopilats per l’editorial Llibres del segle sota el títol La mort i la paraula. obra poètica (1988-2018) (Compte: títol homònim d’un llibre anterior de l’autor, guanyador del Carles Riba 2009), però també val  pels tres posteriors: Desig de veu (un llibre més breu i de factura reflexiva més abstracta,), l’experiment textual Envellir en la bellesa (un exercici de reflexió crítica que pot funcionar com a contrapunt de la seva poètica) i aquest L’instant inexacte que ens ocupa. Un corpus més que suficient per constatar que estem davant d’una obra prolífica i al mateix temps unitària i coherent. 

I bé: on ubiquem el llibre en el conjunt de la ja llarga carrera poètica de l’autor? Si donem per bones les tres parts o etapes que el prologuista de l’obra poètica comentada, Sam Abrams, planteja per dividir la poesia de l’autor, tenim: una primera part amb una forta voluntat d’exterioritzar el món interior (i de passada concretar el propi subjecte); una segona de plena maduresa que Abrams anomena «fase major» i; una tercera on el poeta, dins de la seva línia, busca desplegar noves formes expressives. Finalment, Abrams destaca el llibre Elegia de l’origen com un retorn a «la “fase major”, amb alguna innovació conceptual i formal», al costat d’algunes assumpcions formals fetes pel camí. M’interessa aquest diguem-ne retorn. Així, si Elegia de l’origen sembla girar més aviat entorn de la vida assumida, podem dir que L’instant inexacte giraria al voltant de la vida consumida, o, millor dit, al voltant de l’assumpció de la vida consumida, que és també consumada (¿podríem parlar —tal com potser en diria Abrams, si li demanéssim la relació entre ambdós llibres— d’una Elegia de la fi?). Fet i fet, tant Elegia de l’origen com L’instant inexacte comparteixen aquesta assumpció focalitzada des d’un punt de vista generalment elegíac, a més a més de compartir també un cert gust contemplatiu, fins i tot amb tocs zen (vegi’s «El soroll de l’aigua», alguns poemes curts que adopten una forma i un to propers a la tanka, etc.). De fet, podem dir que a Elegia de l’origen hi trobem fins i tot anticipacions d’aquest instant inexacte (és a dir, no es tracta pas de cap idea nova sinó que ja es desplega en l’obra de l’autor, una idea que té a veure amb la naturalesa del propi temps, almenys en el món dels fenòmens tal com el coneixem). Per exemple, quan a Del bé i del mal s’afirma: «[…] La nit i el dia / tan sols com el que son: pas, trànsit, / successió que ens mor i ens dona vida. / O sístole i diàstole / del cor del món, en el batec exactes, / però mai el mateix batec.» 

COORDENADES II

Anant ara una mica a la cosa més general de l’obra de l’autor, podem afirmar que els seus temes habituals (citem-los amb Abrams: «el temps, la memòria, l’oblit, l’atemporalitat, el lloc, la natura, el transcendent, la llengua les paraules, el dolor, la pèrdua, la identitat, l’alteritat, el desig, la raó, la supervivència, el goig, la consciència, l’imprevisible, l’ordre, el buit, el no-res, el mai, la il·lusió, el somni, l’art, l’autoreferencialitat, la bellesa i, novament, un llarg etcètera») es caracteritzen per un rerefons comú, per un mateix esquelet de fons que em sembla que trobem sintetitzat en l’última frase que l’autor ha deixat escrita a una de les notes introductòries de Desig de veu: 

El camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles.

Es tracta de qüestions que en el llibre venen trenades, d’una banda; 1) amb una veu, habitual de l’autor, que pren la forma d’un desassossec indagador, insistent i a la seva manera passional, des d’on assajar l’assumpció d’aquestes qüestions tan humanes com irresolubles a través de la pròpia condició humana; de l’altra banda, 2) amb la síntesi de totes les qüestions irresolubles en una sola gran qüestió que en la seva obra ha anat guanyant més pes (del que sempre ha tingut ja) al llarg dels últims anys, una qüestió de qüestions: la mort. 

Respecte el punt 1, podem dir que el conjunt de l’obra de Camps Mundó presenta una veu que, en tant que procura indagar-ho i escrutar-ho tot, també indaga la pròpia possibilitat d’explicar-se, la seva pròpia condició de llenguatge concretat en el poema. Així, de la recerca d’un sentit últim de l’existència, de la realitat, de la vida, una recerca que es revela inevitablement com a quimera, en queda, a mesura que s’avança en el propi camí vital, el desplegament del llenguatge que intenta dita recerca en forma de pòsit o de sediment, una runa de la veu, «el poema com a despulla» que revela la certesa de la pròpia caducitat. Podem dir llavors  que la recerca d’un sentit últim a través del llenguatge, i, en la recerca, d’un més enllà del llenguatge que ens signifiqui, posa de rellevància la inexistència d’aquest ‘més enllà’ a través del seu propi diguem-ne eco (i que en el discurs es palesa en forma d’autorreferencialitat i en la recerca constada en les paraules del poema), una mena de bumerang que torna, com si al mateix temps aquest eco parlés de la pròpia condició humana (a cavall de les ingènues il·lusions, de l’absurd i de la pròpia caducitat). Per tant, d’una banda tenim: que no hi ha un sentit últim final intel·ligible, i d’una l’altra: que és condició pròpia de l’Home l’àvida necessitat de buscar constantment un sentit a l’existència que ens ancori més enllà de palesar la pròpia contingència i incertesa. Fins al punt que, dit a l’engròs i rudimentàriament: la necessitat de trobar un sentit últim a les coses, que porta el Poeta a una recerca infinita, sumada al fet que només tinguem el llenguatge per intentar apamar-lo, dona pas a que la recerca de sentit en si sigui consubstancial al Poeta (i, diria, a l’Home) i que el llenguatge esdevingui la forma dinàmica, expressiva, d’aquesta necessitat. Una mica com la trena aquella del camí que es fa caminant. És a dir, la recerca a través del llenguatge acaba donant pas a poder establir el llenguatge com a funció humana. I qui diu llenguatge diu poema. Aquí es deixen de banda les experiències de tipus místic, vistes sempre sota l’angle de sospita del possible autoengany però que potser encara podem intuir en llibres anteriors com Cap nom del món («Arbre tan sols. Místic o sant. / El col·laboracionisme de la quietud» (p.593). De fet, ara el contrapunt seria del tipus: «Sento en mi […] l’adusta immobilitat […] de l’arbre com a present», en un «present» que m’agrada pensar que funciona com a dilogia). Tot plegat, ho sintetitza molt millor l’autor en el text ¿«Sentit» del poema?, publicat al número 112 de la revista Reduccions:³

Perquè, si realment hem renunciat a la credulitat, qualsevol dir se’ns torna contingent i, per tant, més enllà de la mera comunicació i de la resolució de problemes pràctics, l’oració gramatical que s’enfronta al conflicte íntim de la vida i de la mort ja no té interlocució per fer-se prec, per fer-se esperança, i ja no té cap «sentit», ara sí, persistir-hi. I amb tot se’m fa difícil imaginar-me l’animal lingüístic que som renunciant a l’ús d’una part de les seves capacitats expressives, com són les de la por i les de l’anhel, encara que no li serveixin per resoldre les incògnites del sentit. Sí, se’m fa difícil com se me’n faria haver-me d’imaginar una abella que no exercís d’abella o un gira-sol que no fes de gira-sol. Així, doncs, diria que el «sentit» que té expressar-se, en tota la seva amplitud, és la seva inevitabilitat. O sigui que més que de «sentit», parlaria de «funció».

Respecte el punt 2, dèiem que les qüestions irresolubles es sintetitzen en una qüestió de qüestions: la mort. A L’instant inexacte les especulacions poètiques que l’autor ha anat desplegant en els seus llibres anteriors al voltant de la Mort deixen pas a palesar una mort personal que es va fent cada cop més viva i irremeiablement propera sota la  forma de la vellesa. Vegem també com ho expressa l’autor en una entrada al seu blog El rastre d’uns escrits, amb data del novembre del 2021 titulada Senyals de vida:⁴

No sé si tothom hi estarà d’acord, amb el que diré ara, però em penso que la mort, per activa o per passiva, és el gran assumpte humà i, per tant, el gran tema de la poesia. Sí, també les afirmacions de vida parlen per omissió de la mort. Parlen contra la fugacitat. Se’m podrà dir que també l’amor és un gran tema humà. Ben cert, també l’amor en les seves múltiples facetes. Però, ¿què és l’amor, si no el nostre recer contra la pèrdua? ¿Què, si no la nostra il·lusió de vèncer el temps ni que sigui per una estona? 

DEL LLIBRE ESTANT

Ja hem comentat que la tendència dels últims llibres de Camps Mundó (amb alguna excepció) es caracteritza en bona mesura per mostrar d’una manera cada cop més clara i descarnada la fase crepuscular del pas del temps en el propi individu, integrant-lo en les consideracions i reflexions sobre l’existència, la pròpia capacitat d’expressar-se i la certesa de la pròpia caducitat. Es tracta, és clar, d’un recorregut lògic, essent-ne a dia d’avui L’instant inexacte un dels exemples més reeixits d’aquesta fase crepuscular (a partir d’ara faré servir «crepuscular» i «de vellesa» de manera similar). Perquè la pròpia mort i la Mort abstracta esdevenen en aquest llibre més a prop que mai, la qual cosa n’enriqueix el resultat, en tant que la mort hi apareix més concreta, més viva (amb permís, és clar, del llibre La mort i la paraula, on la mort apareix com a vida malalta). El fet és que a L’instant inexacte trobem més poemes que parteixen de fets concrets i diguem-ne tangibles (siguin fets pròpiament o instàncies evocadores (imatges clàssiques, peces artístiques, estampes paisatgístiques, etc.) disposades com a punt de partida per reflexionar sobre la pròpia consciència de finitud. Vegi’s per exemple en poemes com: «Arbust», «Memòria del Leteu», «Abril», «Elegia pel record», «Una analítica» (sobre la pandèmia recent). La qual cosa no implica que no trobem també un seguit de poemes més diguem-ne abstractes, en una línia propera a Desig de veu: «Temps vençut», «L’instant il·limitat», «L’Obert». O fins i tot una barreja d’ambdós: «Temps» (amb un final que es vincula a la idea força que batega en el títol, i que diu: «No hi ha res mai que modifiqui / l’exactitud dels dies a fugir-nos»). A tots ells s’hi suma una part de poemes que operen a la manera més acostumada de l’autor, sigui la d’acarar-se a la condició de l’Home i per extensió de la Humanitat («Dialèctica de la Història», «Matrioixques», «La noche oscura», «Hobessiana», «Els sicaris de Déu») o bé a la condició del llenguatge i de la poesia («La veu del poema», «El poema»). En aquest sentit, trobem també l’acostumada coherència formal i l’ús prominent de versos anisosil·làbics blancs (tot i que també és destacable l’ús del decasíl·lab) amb els accents en síl·labes parells, l’ús recurrent de paral·lelismes, anàfores («Temps») o epífores («El soroll de l’aigua»), recursos posats sovint al servei d’un cert gust per l’aporia (per exemple, en l’inici del poema «El soroll de l’aigua»: «Quan el silenci no se sent de tant silenci, / quan no n’hem fet un pensament de silenci»). És a dir, a grans trets el llibre segueix la línia habitual de les obres de l’autor. Ara bé, amb el matís que el tema de la mort és tractat no tan sols com un tema metafísic sinó també com a vivència des de la proximitat de la vellesa. O encara més, en aquest llibre els temes metafísics semblen estar més supeditats que mai a la pròpia vivència crepuscular (amb permís de La mort i la paraula, és clar: ho veurem més endavant). Una línia que ja contenen els últims reculls però que en aquest últim s’accentua més. Es tracta d’un matís important també perquè, llegit en el conjunt de l’obra, opera com un desembocador o delta, com un punt de confluència. 

Així les coses, podem dir que el tema predominant del llibre gira al voltant del tractament de la vellesa i de la pròpia fi. De la fase crepuscular en l’instant just que el sol comença a aterrar en l’horitzó, aquella precisa llum. Per altra banda, que la síntesi entre allò més abstracte i allò més concret li atorga més gruix «poètic», aquella precisa llum. Per dir-ho amb dues imatges del poema «Ofici de poeta», ja el vol de les «ales esteses de la nit» poua, a través del pes i del gruix de tot una vida cristal·litzada (sigui en forma de record, d’oblit o d’un present que adopta la forma d’una plenitud desemparada), en «brases crepusculars». Per exemple, en aquest magnífic fragment de «Sinó boira» (dins la secció «Vellesa»): «Ser vell. Sentir el silenci eixordador / que et crida des del fons dels dies: el teu plor callat / d’abans de néixer, que ningú va sentir mai, / però que tu sents ara, i esglaiat t’hi reconeixes.» Vegi’s el mecanisme: a partir d’un oxímoron prou habitual, fins i tot tòpic («silenci eixordador»), emprat com a punt de partida, com a trampolí, el poema s’alça poètica i conceptualment cap a un entramat reflexiu que, amb una singular habilitat, condueix cap al terreny metafísic per, acte seguit, deixar el lector allà (potser com l’escala de Wittgenstein), davant l’Obert, en una mena de suspensió, perquè s’hi contempli/es pensi. Un moviment, diguem, que també és un punt de trobada en la intempèrie: es tracta d’un gest on l’autor es despulla i, fraternalment, allarga la mà al lector per encaixar-la. Una mà que és, però, com el vent d’una intempèrie compartida. Així com el poeta pensa amb el seu poema, desitja que el lector també hagi de pensar amb el poema. Al mateix temps, aquest procediment, prou habitual en l’autor, revela una mena d’harmonia còsmica de fons. Passa que es tracta d’una harmonia que no és consoladora per a l’Home. Una harmonia que esglaia, que és inhumana, sense déus consoladors. En tot cas, si hi ha consol (sempre parcial i insuficient), rau en el fet de mirar de compartir l’experiència (si no em sonés massa recarregat, em referiria a aquest gest com a una fenomenologia de la metafísica duta a terme a través de les possibilitats líriques i expressives del llenguatge), ni que sigui en forma d’un astorament (un astorament que, un cop s’ha renunciat a la credulitat, cal ser enfocat críticament des de la pròpia contingència). Es tracta d’una harmonia que segurament no en vol saber res, de l’Home, o ni tan sols això: una harmonia que és la pura indiferència vers l’Home. En aquest sentit, no hi ha en el llibre una mirada especialment antropomòrfica (en tot cas, el jo que es contempla en el món per constatar la seva pròpia contingència, és a dir, per defecte; en tot cas, i a tot estirar, si consideréssim com a mirada antropomòrfica els propis procediments lògics del llenguatge que operen en el cervell humà). De fet, és més aviat el contrari. El que hi ha és un interrogar-se constantment i una actitud descreguda envers les idees que acostumem a consumir com a aliment diguem-ne espiritual: heus aquí un altre dels altres aspectes destacats del llibre. Un jo poètic descregut que també s’ha anat perfilant en altres llibres anteriors (per exemple, a «Cap nom del mon»: «No converteixis / l’autocompassió en mentida»), però que a L’instant inexacte es fa present d’una manera gairebé sistemàtica: «no deixis que t’enganyin / la immensitat del mar, la història.», «No te’n creguis mai res, / del que hi puguis fingir, /[…] ni tampoc no et creguis res, / del que et puguis figurar com a recer, / quan passes soledat i aflicció» («Rosebud»); «No, no vols creure en dogmes, / no vols fer teva cap idea / sense el més dur dels interrogatoris» («Falsa consciència») i encara, «No cal descórrer/ vels il·lusoris: rere l’aparença / no hi ha sinó més aparença» («Falsa consciència»). Al capdavall, però, sense acabar de renunciar a la «vivesa adolorida / d’una paraula inesperada» («Rosebud»). El poema malgrat tot. 

Tornant a lo apuntat una mica més amunt, deia que no hi ha en aquests poemes una mirada especialment antropomòrfica, sinó que més aviat hi és problematitzada, sense deixar de ser al mateix temps una mena d’invocació, no pas a un ésser superior sinó més aviat com un mode de palesar-ne la seva absència, ubicant-la per tant en l’esfera humana i contingent, però sense tampoc acabar-hi d’aterrar del tot, generant una mena d’espai que fa eco. Potser és per això que el jo poètic denota un cert aire impersonal (per més que es faci servir la primera persona, en singular i en plural: és com una veu llençada al cosmos i que d’alguna manera ressona en les coses), com si el llenguatge fos el cos del jo poètic i el discurs la sang que hi circula, com si els jocs d’opòsits que basteixen constantment els poemes de Camps Mundó remetessin a un intent de trobar un lloc propi en el món. Un intent que, a força de repetir-lo amb el desplegament de les paraules, esdevé un lloc en sí. Precari però Lloc, ni que sigui «com un no-res de carn». Com si aquest lloc frontissa no fos altre que el propi espai literari o, fins i tot, la pròpia consciència que es desplega en el poema (autèntica frontissa entre el jo poètic i el de l’autor). En tot plegat hi batega una mena de tensió, de pugna de contraris que la naturalesa paradoxal del Temps sap reflectir molt bé (potser per això l’autor hi recorre tant sovint): allò que va entre l’Instant i la Durada, entre l’Ara i l’Eternitat. L’instant inexacte. El temps que flueix i el sediment del seu fluir constant en l’Ara, sempre d’ara en ara (un instant inexacte fet d’Ara i de Durada), la seva trena en el cos de la vellesa. El del poema embellit en la vellesa. Que és íntim de la mort, el temps fet cos que aquí s’intenta discursivitzar. La vellesa esdevé, en aquest sentit, una mena de cim.

DE LA MORT A LA MORT

Un altre dels aspectes rellevants amb què es pot explicar el desplegament de la temàtica del llibre és a través del tractament que es fa del cos. La mort com a gran tema (que aplega i articula la resta) concretada com a assumpció de la vellesa, és a dir, de la pròpia fi, s’acaba concretant en un cos, que és símbol de vida però també de la pròpia contingència. De la manera ja comentada, no és tant que en obres anteriors no es parlés del cos (de fet, és un motiu prou present en l’obra de l’autor), com que la incidència d’aquest es fa més palès com a vivència directa, física, o millor dit, fisiològica (amb permís, altre cop, de La mort i la paraula), i també com a text, en el sentit que la pròpia vida (i per tant, també allò que la consciència ha anat digerint) queda més corporeïtzada (sedimentada, si es prefereix) en el poema. 

De fet, hi ha un vers d’un llibre anterior de l’autor, escrit també en l’etapa de la vellesa, El rastre d’uns escrits, que ho sintetitza de manera magnífica: «A l’extrem de la sang, / com un no-res de carn.» Un no-res de carn que llegeixo com el temps fet cos del temps: la suma del passat i d’allò que s’ha després de  nosaltres. La mort com el cos acabat del temps de què disposa cadascú. Fins i tot, posant-me més greu i hiperbòlic, la mort com el cos del temps que ha digerit l’ànima. Un no-res de carn, ja runa, sediment, però encara viu perquè encara es pot dir. El llibre juga amb la idea de sediment vital, que valdrà tant per a l’estadi vital de la vellesa com pel poema. En tot cas, l’assumpció que se’n fa repercuteix en el fet que els poemes de L’instant inexacte sonin una mica més propers i, com a tals, més emotius (que no confessionals en el sentit pejoratiu acostumat, compte). Una assumpció que trobem disseminada al llarg del poemes: «no som més que la pell mateixa /i el que hi ha a dintre.» («Cadena perpètua»), «Mera abundància de la vacuïtat. / Però no te’n turmentis gens. / Si cal, riu-te’n, del seu no ser / des del teu ser matèria, / des del teu ser cos, ja molt més / que el no-res d’un Obert obert / per noms sense un paper significat / en el repartiment / de la representació del món.» («L’Obert»), o referit al nostre desenllaç com a esser contingents: «El punt final / a la narració del cos.» («Sehr Langsam»). El cos de la poema, el cos de la vellesa. Recordem allò de Kafka: «tots nosaltres no tenim un cos sinó un desplegament».⁵ Entre la mort d’abans de néixer i la mort de després d’haver viscut, l’instant inexacte on la vida es desplega.

Diria que l’obra de Camps Mundó és travessada per una consciència molt aguda —i per això greu— del Jo (que es tradueix en la consciència de la pròpia contingència i d’una sensibilitat nerviosa que necessita posar-se en moviment), al qual interpel·la i furga, com qui enceta una finestra al món, la qual cosa implica furgar també l’eina amb la qual s’intenta interpel·lar-lo: el propi llenguatge. Però això, en el cas que ens ocupa, no implica tant un voler arribar a un llenguatge que sigui expressió pura de la seva pròpia impossibilitat, acabant convertint-se en una mena d’artefacte conceptual, sinó en constatar el desig de voler-se fer entendre, de comunicar (jo hi veig tota una estètica, en aquesta pugna per intentar dir alguna cosa) sense renunciar a la profunditat d’allò que vol ser transmès i explorat amb el poema. Diria que aquest és un dels trets que fan que els seus poemes siguin prou reconeixibles. Que hi hagi una manera de fer campsmundiana. Amb un to greu però alhora proper, un to de vegades altiu però que al mateix temps es mostra despullat. Hi ha qui dirà que, en ocasions, llegeixen en la discursivitat dels poemes uns certs caires diguem-ne sermonals que poden resultar tediosos; en tot cas, acostuma a tenir premi en el resultat global del poema (nits fosques del llenguatge que cal travessar, per dir-ho tot estirant Sant Joan de la Creu). Hi ha qui dirà que de vegades hi troba unes afirmacions molt taxatives (usos recurrents del «sí» i del «no») que, tanmateix, entenc que miren de posar contrapès a la balança de l’incert (com si a l’agulla de la balança hi ressonés el buit fet ànima de les coses i que connecta lo individual amb lo universal). Hi ha, com ja s’ha comentat, un pensament que es pensa amb el poema i també un desig que el lector es pensi a la vegada amb el poema. Hi ha tot de disposicions retòriques, recurrències mètriques i estilístiques que conviuen amb una expressió directa (o, més ben dit, al seu servei), que es vol comunicativa, interpel·ladora, al mateix temps que maneja conceptes d’alta complexitat (el risc que comporta és, certament, que si no ets conceptualment brillant pots caure fàcilment en el lloc comú. Però forma part de la pròpia poètica. Cada poètica té el seus riscos: cal veure’ls com a reptes). Hi plana en tot plegat una voluntat prou clàssica: la de mirar de capturar un instant feliç o de coneixement, ni que sigui constatant-ne els límits tot deixant almenys constància del procés (tant del fet d’intentar-ho com de la pròpia impotència resultant: la pròpia indagació és tant ètica com estètica) en el propi poema. Hi ha en tot plegat un cert gust en manejar les antinòmies i les paradoxes, enteses com a constitutives del món i com una manera de pouar en la profunditat de l’experiència, en un jo poètic que troba el seu lloc en l’esquinçament: com si néixer (el néixer de la consciència) fos l’esquinç sine qua non que constitueix tant l’Home com el fet poètic «des que la veu interromp / amb plena identitat/ en el cicle silenciós / de vida i mort/ i l’anomena temps.» («L’expulsió del paradís», dins Cap nom del món). Fins i tot com si, de la mort a la mort, la vida no fos sinó la de la mateixa mort que s’acaba reconeixent: «La mort ets tu, la teva identitat més íntima» («La vida de la mort»). Potser això explicaria que alguns dels llibres més rellevants de l’autor siguin justament aquells on la mort es fa més concreta, on es porta més lluny la premissa de: davant la certificació de la coexistència de la mort, «Que tot poema sigui terminal» (El rastre d’uns escrits). Un d’ells és La mort de la paraula on, a través del càncer, la mort es fa vivència, un excés de vida malalta. Un altre, aquest crepuscular L’instant inexacte, on la mort és quasi pell brancant-se en les arrugues de la vellesa, esperant florir definitivament. 

El poema malgrat tot. En tot plegat hi plana la voluntat aquella, dit a la manera de Hegel, de mantenir-se en l’esquinçament, la qual em sembla que és un dels signes que pauten l’obra de Camps Mundó. Com si néixer (millor dit, el néixer de la consciència) fos l’esquinç sine qua non que constitueix tant l’Home com el fet poètic «des que la veu interromp / amb plena identitat/ en el cicle silenciós / de vida i mort/ i l’anomena temps.» («L’expulsió del paradís», dins Cap nom del món).

LA POSSIBILITAT D’UN GEST SIGNIFICANT

Estic en aquell punt, benvolgut lector, en què ja no tiro d’exemples concrets del llibre sinó que especulo al voltant d’una síntesi de tot plegat reflectida en la possibilitat de trobar un gest significant en el desplegament del conjunt. Es tracta d’una especulació que diu així: en l’evolució de l’obra del poeta, palesa en aquest L’instant inexacte, hi ha un gest que la significa especialment, i que s’articula en una triple concreció: 1) El sentit del poema (i també del llenguatge) deixa pas a la funció del poema (com a expressió màxima del llenguatge), en tant que «animals lingüístics», que repercuteix en el fet que el poema torna a prendre una funció més referencial (si és que mai l’havia abandonada). Curiosament, la «funció» com a tal, ja no necessitada de «sentit» (en un sentit teleològic del terme), esdevé el propi sentit (la carn vol carn, no en va viure es revela com el sentit de la vida). 2) Les qüestions irresolubles es concreten en una qüestió de qüestions: la mort, el tema de la mort, que implica, per descomptat, el de la vida. 3) Finalment, la Mort abstracta s’enretira i deixa més espai per l’entrada de la mort com a vivència o, per dir-ho millor, com a la vivència de la seva proximitat inajornable. El referent és ara més immediat. Al mateix temps, aquesta immediatesa de la mort es combina amb el tractament de la Mort com a absolut, que s’integra en el conjunt. Es tracta d’una combinació que, com ja s’ha dit, n’enriqueix el resultat.  

CODA

Hi ha qui potser acabarà afirmant que la summa conceptual que pobla el llibre pot arribar a enfarfegar, a fer bola. Podria ser. També podria ser que cada cop ens costi més digerir segons quines complexitats. Passa també que la densitat conceptual del llibre esdevé la seva pròpia materialitat que, a través d’un ús preeminent d’estructures de recurrència i figures de pensament, s’ajusta al capdavall a una forta voluntat comunicativa. Sí, la poesia de Camps Mundó pesa. El preu és el seu propi pes. «La perifèria de l’infinit és el cervell.» (Dialèctica de la Història) És en aquest sentit una poesia exigent. Una poesia que quan portes una estona llegint-la pot convidar a que et diguis: prou, deixa el llibre una estona. Però es tracta del mateix «prou» que al cap d’una estona et ve a buscar perquè tornis a obrir el llibre. És en aquest sentit una poesia estimulant i que acompanya. 

El títol escollit per Camps Mundó és una manera de definir el temps com a vivència humana, el temps al cor del fet d’estar viu («el temps és l’Instant inexacte, / i la inexactitud el fa ser exactament irrepetible», diu a «Jeu de paume»). No puc deixar de sentir-hi un ressò de l’aporia sobre el temps que plantejà Agustí d’Hipona («Què és, doncs, el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé»), el poeta en fa punt de partida en la seva obra, essent-ne L’instant inexacte una possible resposta. Perquè el temps es palesa en el cos, però també en la consciència (en qualsevol cas, amb tot el dolor). Del temps que tenim per ser temps, el poema n’ha fet experiència textual. En una obra d’aquestes característiques, el desassossec hi és consubstancial, és clar. Però també la pròpia passió de l’instant i dels moments de goig viscuts, ni que sigui de forma més velada o esporàdica. A la vegada doncs, el llibre denota també una voluntat d’interrogar/plantejar les grans qüestions encara fins i tot sabent (o justament per això) que «[…] la veu /sap que tan sols és temps allò que passa / en el sol instant fix i successiu, / en l’instant inexacte dels humans» («Heràclit»). És com si la pròpia contradicció que sosté el temps fos també el punt de partida del llibre. Com si hi operés tota l’estona un balanceig que conceptualment va de lo immediat a lo etern, diguem, i que en el llibre queda palesat en el fet de mostrar tota una vida i una experiència poètica sedimentada, al costat del fet de seguir percebent encara el misteri de l’Instant. Una mica com aquella pedra del vers de Paul Celan que, en una traducció no sé si prou curosa, diu: «Infinita, / dins tu la pedra sent romandre».⁶

L’aventura poètica de Camps Mundó és la història d’una perseverança, d’una fonda necessitat d’expressar-se, de furgar-se, fins i tot. Una poesia que, dit de manera sintètica, poua en la pròpia experiència de saber-se viu (i per tant contingent), en l’exercici del pensament (que implica posar en dubte el propi relat, que no necessàriament el fet de relatar-lo) i en la capa de lectures que ha anat bastint al llarg dels anys, esdevenint ja en el poema, naturalment, un tot indestriable. He parlat d’un balanceig conceptual continu entre lo immediat i lo etern (ah, com parlar de les grans paraules sense buidar-les o, a l’inrevés, sense que ens buidin?). Afegim-hi que ambdós estan mediatitzats pel poeta i pel temps limitat que té per ser temps. Som molt a prop dels dos pols que donen títol a la seva obra poètica, La mort i la paraula. Obra poètica 1988-2018. La paraula i la mort que tindrà per descomptat l’última paraula, la que el poeta no podrà dir. Al capdavall és com si el poeta, sabent-ho, intentés preveure-ho en la seva obra. El poema entès «[…] com una mica / de mort viscuda —meva— que ningú més podrà viure.» Com si el cicle de morts i naixences repetint-se ininterrompudament fos la música de les esferes, un cicle del qual cadascú de nosaltres n’és només un instant, una nota. Com si el poeta volgués incloure en aquesta música de les esferes la remor del seu propi acord, la de la música de la pròpia consciència, ni que sigui en forma de desacord.

En una lectura primerenca del llibre em vaig dir que es tractava d’una obra que contenia, al costat d’algunes comes i planúries marca de la casa de l’autor, uns cims molt alts. Un cop inspeccionat millor aquest cim, m’atreveixo a afirmar que es tracta d’un massís polièdric amb tantes cares com temes, combinant-se tot sovint. Aquest text és el rastre d’una caminadeta pel massís necessàriament limitada, espero que tanmateix no injusta, o no del tot. 

Estem davant una diguem-ne elegia de la fi que l’instant inexacte articula en un llibre on el temps i la mort han trobat una peculiar serenitat. Un llibre que articula i trena diferents temes existencials i en fa confluència sota el paraigües del gran tema de la mort. Una mort que en el poeta vell es desplega i trena sota la forma del temps fet cos, delta d’un bell sediment des d’on contemplar l’estuari i, al fons, la desconeguda. Una trena complexa i gruixuda que trobem perfectament filada en l’últim vers del poema «Jeu de paume», un vers marca de la casa que té l’habilitat d’articular el ressò pòstum d’ultratomba i al mateix temps plantar-lo al cor de la vida, un vers que fa palès que capdavall la mort és una qüestió dels vius que cal encarar, un vers que resulta ser també un magnífic epitafi: «Sempre la mort és ara.»