Roma o la incapacitat de canviar

Sobre Pregària a Prosèrpina de Sánchez Piñol

Fa un parell d’anys, Albert Sánchez Piñol publicava Les estructures elementals de la narrativa, on desgranava els secrets per escriure una novel·la de manera intrigant i divertida. El famós Papitu. Evidentment, es referia a la manera d’estructurar la informació, l’arquitectura de la novel·la, i no pas a quin havia de ser el contingut. No volia ser, imagino, una recepta de cuina que s’apliqués d’una manera mecànica i sistemàtica. I sí, Sánchez Piñol és un gran arquitecte de novel·les. La bondat de les seves narracions, dit d’una manera popular i potser banal és que enganxen molt. A l’hora de repartir la informació és un mestre que sap tenir-te amb l’ai al cor i amb ganes de saber més, fins i tot quan el material narratiu amb què treballa és prim i reiteratiu. Pregària a Prosèrpina (La Campana, 2023) és el millor exemple d’això que dic. Com que justament un dels pocs mèrits d’aquesta novel·la és el de fer despertar en el lector la voluntat de saber més i avançar pàgines (i no és poca cosa) i aquesta ressenya conté spoilers, si algú és un fan de l’art de l’antropòleg, que deixi de llegir i que hi torni un cop l’hagi acabada.

Deia que no és poca cosa que un llibre et tingui enganxat, per poca cosa que sigui, si això és el que busques. I mira, en aquest cas, és el que volia: una lectura d’aquestes de platja que et faci sentir una mica realitzat perquè ets capaç de llegir unes quantes pàgines sense desconcentrar-te per l’altaveu del llondro del costat, per la sorra que et llança com un projectil el que es crema els peus quan passa vora teu, o pel para-sol assassí que et pren per un vampir. I això està molt bé.

El problema amb Pregària a Prosèrpina és que sembla que Sánchez Piñol s’hagi cregut tant la seva tècnica que li hagi deixat d’importar el material amb què basteix aquestes estructures tan eficaces (i, repeteixo, en són prou, d’eficaces). I ja no ho dic perquè es repeteixi fins arribar a la caricatura, sinó perquè la narració, em sembla, peca d’uns problemes que en fan una novel·la fallida. 

Si vau ser lectors, com jo, dels dos primers llibres de Sánchez Piñol, imagino que Pandora al Congo, que d’altra banda, es llegeix tan bé, ja us va fer arrufar el nas davant de la reutilització dels mateixos ingredients de La pell freda: la raça humana lluitant contra uns invasors no humans vinguts de l’aigua o de sota terra, amb una tèrbola història eròtica amb un monstre entremig. Doncs bé, Pregària a Prosèrpina no és ja que parteixi exactament de la mateixa idea, sinó que, a més, Sánchez Piñol recicla els dolents, la raça tectònica, uns monstres del subsol, que apareixen, això sí, transformats en una espècie molt més monstruosa i mortífera, l’encarnació del mal pel mal. I són reals, no producte de la mentida de cap dels personatges. 

El recipient on serveix el plat sí que canvia: l’autor els situa a l’antiga Roma, concretament als anys finals de la República romana, en temps de Ciceró, Pompeu i Cèsar. Vaja, l’època més cèlebre i sobreutilitzada de la història de Roma. El sol fet d’ubicar la trama en aquest moment és, alhora, un al·licient, perquè té mil possibilitats, i un perill, de tan suada i visitada com és, amb el problema afegit que, perquè la narració, per fantàstica que sigui, tingui un mínim de versemblança, s’ha de tenir un domini de l’època que no tots els escriptors demostren. I bé, Sánchez Piñol no n’és una excepció, tot i que val a dir que ho ha intentat (és evidentíssim que s’ha volgut documentar), sense gaire èxit. 

Ens trobem, doncs, com resa la faixa, davant d’una novel·la històrica i fantàstica. O més aviat, d’una novel·la que parteix d’una realitat històrica per canviar fantàsticament el curs de la història. La idea és bona: la incapacitat dels éssers humans, personificats en l’aristocràcia romana, de canviar durà Roma i, per tant, el món conegut (Occident, és clar) a la perdició. Cèsar i Pompeu no es destruiran en una guerra civil, sinó lluitant contra la raça tectònica de l’inframon, que acabarà amb els fonaments de la civilització. De fet, aquí tenim una de les poques novetats interessants: per un cop, guanyen els antagonistes monstruosos, els (més) dolents, cosa que, amb l’excepció de Victus, no passava a les altres novel·les. 

La història l’explica, en una llarguíssima carta (no sé veure gaire on és la pregària) del protagonista, Marc Tul·li Ciceró fill, a Prosèrpina, un personatge misteriós de qui no acabem sabent pràcticament res. La seva participació en el relat és tan ínfima que gairebé sembla un acudit que doni nom a la novel·la. Però ja tornaré a Prosèrpina. Deia que el protagonista és el fill de Ciceró, que encarna els mals i defectes de la classe dirigent romana, els patricis, els pares de la pàtria. El seu viatge personal a través de les peripècies vitals, que el faran viatjar fins a Àfrica i, d’allà, internar-se al món dels tectons, de qui acabarà sent un esclau, faran que deixi enrere, ell sí, tots aquests mals i corrupcions i el faran conscient que, per afrontar l’amenaça de la Fi del món, la invasió dels tectons, cal que Roma canviï i aboleixi l’esclavatge per unir forces contra l’enemic comú i inhumà.

Ja és curiós, per cert, que per encarnar un patrici l’autor hagi triat un llinatge cèlebre, sí, però que de patrici no n’era,¹ cosa que, és cert, al lector li és ben igual, però que no deixa de ser simptomàtica. Perquè, com deia, en el llibre es nota moltíssim la voluntat de donar una imatge de narració documentada. És a dir, no vol pas fer, ni de lluny, de Robert Graves, però sí que vol decorar bé el fons, amb molts romans grandiloqüents amb togues, a la Kurt Douglas, perquè el lector de novel·la històrica s’hi senti a gust i la narració històrica resulti versemblant, fins al punt que no són pocs els llatinismes o les locucions del tot gratuïts que apareixen, fins i tot directament en llatí.² En aquesta línia, l’autor es permet la inclusió d’una sèrie d’elements o de dades exòtics que deu haver trobat en algun manual i que no aporten absolutament res a la narració més enllà de donar aquest to romà una mica tronat. Així, per exemple, quan explica què és la comèdia atel·lana i per què rep aquest nom (p. 222) o quan es permet un acudit en llatí que, evidentment, es veu obligat a explicar (p. 422):

–Molta llebre haurà de menjar per tornar-se bella!

És un acudit intraduïble, Prosèrpina; en llatí, “llebre”, lepus, i “bellesa”, leps, són paraules gairebé idèntiques, d’aquí el joc)

Justament perquè és un acudit (que no fa gràcia) totalment gratuït s’hauria agraït que el copiés bé (leps no vol dir res, hauria de ser lepos). Ja ho sabem, que s’inventi el llatí no afecta a la qualitat de la narració, però si la presència de l’acudit tampoc, tant per tant el podria haver copiat bé. Total, només es tractava de pintar les parets del decorat (dir, per cert, pater potestas en lloc del català «pàtria potestat» deixa en molt mal lloc l’autor, perquè no és només que hagi volgut fer el setciències servint-se del llatinisme, sinó que no ha estat capaç ni de dir-lo bé, que encara és pitjor, fent-se un bon embolic entre pater familias i patria potestas). 

D’errors d’aquests la novel·la n’és plena, fins a un límit que voreja el ridícul (posar Plutarc acompanyant Escipió l’Emilià, quan els separen dos segles ho és bastant, de ridícul. Seria com posar Rovira i Virgili acompanyant Rafael de Casanova, per entendre la magnitud de la pífia). Manel Garcia en va exposar uns quants a la seva crítica al País i, per tant, no m’hi allargaré. Sí que voldria dir, però, arran d’una polèmica a twitter quan va sortir aquesta crítica, que si bé és del tot cert que un escriptor pot fer el que vulgui perquè no és pas historiador (i que els errors històrics no han d’invalidar necessàriament la qualitat narrativa del text), si el mateix escriptor intenta recrear, amb versemblança i documentació, el món del qual parteix i fracassa, la cosa sí que és més criticable. Perquè l’autor aquí ho intenta, però acaba anant lluny d’osques. 

De fet, introdueix tants elements de la vida i la història de l’antiga Roma que es veu obligat ara sí ara també a explicar-los en exegesis que poques vegades aporten res gaire substancial a la narració, més aviat l’entrebanquen. Ara bé, aquestes exegesis, el filòleg o l’historiador les pot introduir en les notes a peu de pàgina, però això el novel·lista com ho fa? Doncs aprofitant el sistema de la carta i del fet que la tal Prosèrpina no és romana (ni humana, com se’ns farà saber més endavant). El recurs podria ser bo si el reduís a la mínima expressió, però el problema és que cada dos per tres ensopeguem amb aquest mecanisme que de tant repetit deixa una mica en evidència el narrador. Una exegesi d’aquestes breus podria ser una com aquesta: 

Has de saber, Prosèrpina, que les Vestals eren les sacerdotesses que guardaven el foc sagrat de Roma. Les escollien entre les nenes més perfectes de Roma, cosa que feia aquell estupre, inoït en ell mateix, encara més execrable.

De vegades el recurs s’allarga pàgines senceres, com en el cas del cursus honorum (p. 36), en una explicació que sembla un article de la viquipèdia, i no ho dic pas amb cap to despectiu, però en tot cas funciona poc com a fragment d’una carta. Si es defensen els errors i les invencions (i fixeu-vos que no dic manipulacions) en les dades que es passen per històriques com un mecanisme més que té l’escriptor a la seva disposició, ja em direu a què treuen cap totes aquestes explicacions, algunes de les quals són tan innecessàries que semblen posar en dubte la intel·ligència del lector o la capacitat de buscar una paraula prou corrent al diccionari:

Alguns fins i tot tenien gamberes […] (Les gamberes, estimada Prosèrpina, eren unes proteccions que cobrien la cama entre el peu i el genoll).

En el fet d’estructurar la narració com una carta i en la voluntat de crear un món romà sòlid, però digerible per al lector comú hi ha, a més de la reiteració del recurs de l’exegesi, altres problemes. Com que el lector no ha de conèixer les llatinades que inclou l’autor, de vegades arriba l’absurditat de trobar-nos Ciceró pare alliçonant per carta el fill, tan llatí com ell i no precisament un nen, què volen dir unes paraules que el romà devia aprendre a P3: «La paraula ‘república’ ve de res publica, la cosa pública. ‘República’ significa “bé general”» (p. 203). I fins i tot es cau en errors com el de convertir la carta en una conversa, quan la mateixa estructuració lògica de la carta impossibilita aquesta comunicació: «Em preguntes, Prosèrpina, si als seus legisladors no se’ls va ocórrer mai promoure lleis contra el canibalisme» (p. 357). Com, quan i on li ha demanat això Prosèrpina, si la novel·la és una llarga carta ininterrompuda de principi a fi a un personatge de l’inframon amb qui, a més, no té contacte, ni tan sols diví? Per moltes oracions i pregàries que faci sembla contradictori.

De fet, no arribem a conèixer gaire res de Prosèrpina, un personatge de qui, sí, acabem sabent que és importantíssim i clau per fer tornar el personatge a la superfície de la terra, després d’anys de vagar pel subsol (i aquí la lògica diu que Ciceró júnior li devia explicar alguna cosa, quan es van trobar), però res més. De fet, no sabem ni tan sols en què consisteix aquesta ajuda. Aquesta història, com tantes altres, es despatxa amb una brevetat insultant i això que s’intueix apassionant. Sembla com si la recepta de Sánchez Piñol només serveixi per fer aguantar la tensió narrativa en novel·les relativament curtes. Aquí la història principal és la invasió dels tectons per destruir la humanitat, que només se salvarà si canvia i deixa enrere els seus defectes, però tota l’odissea de set anys que passa el protagonista pel món dels tectons, les civilitzacions que aquests monstres tenen sotmeses, la infinitat i les meravelles del subsol, en definitiva, l’explicació de l’inframon que sembla clau per poder entendre tota la novel·la, s’esmenta, però no s’explica mai amb detall, amb pretextos diversos i poc creïbles del protagonista: ara no puc dir-t’ho, ara no tinc temps, prefereixo no allargar-me aquí, etc.

Una llàstima, perquè el joc de fer del subsol el mirall de la superfície de la terra hauria pogut ser molt més profund si s’hi hagués gratat més, més enllà de fer veure al lector d’una manera bastant infantil que, al final, no hi ha tanta diferència entre la maldat dels tectons i la dels patricis romans. 

D’aquests problemes de construcció i de versemblança potser el més flagrant és al final. Fruit del captiveri del protagonista amb els tectons, els invasors s’assabenten de quina és la llarga marrada que ha de seguir l’exèrcit tectònic des de la província d’Àfrica on han anat a treure el cap els seus exploradors, fins a Roma, passant per l’estret de Gibraltar (que evidentment apareix com a Columnes d’Hèrcules i s’explica convenientment en una d’aquestes exegesis), Hispània, els Alps i, finalment, Itàlia. El viatge tenia gràcia, perquè al final, i encara que no ho digui explícitament, el que fa l’autor és dibuixar els tectons com una venjança subterrània dels púnics d’Anníbal que van massacrar els romans a Cartago, el mateix territori on surten els primers tectons, però si resulta que quan ja són a Itàlia, els tectons en tenen prou de fer un forat sota terra amb un tres i no res per tornar al seu submón, un es demana per què tantes pàgines, tantes molèsties i viatges, si n’hi havia prou de fer un forat de pujada a l’altura no de la província d’Àfrica, sinó d’Itàlia. 

Però n’hi ha més. Més enllà que es passi de puntetes per l’aventura del protagonista per l’inframon durant set anys i la naturalesa de la raça antagonista de la novel·la (una raça de qui tan aviat se’ns diu que no podrien entendre el concepte d’art com que tenen filòsofs i naturalistes, p. 357), amb prou feines se’ns explica, altre cop amb l’excusa de la falta de temps i de l’ara no toca, la història de venjança amb el seu arxienemic i líder dels tectons, Nestedeum, que també s’intueix imprescindible per a l’esdevenir de la narració. Tampoc no s’entén gaire la inclusió d’uns éssers fantàstics i gairebé sobrenaturals, els aspa, amb qui el protagonista evidentment tindrà una història d’amor tan gratuïta com insubstancial. 

I encara hi ha tota una sèrie de moments que semblen sortits de l’última temporada de Joc de trons, que no per fantàstics deixen de ser inversemblants: el protagonista, Ciceró fill, davant de l’aparició dels primers incursors tectònics al desert de l’antiga Cartago, on ha estat enviat pel seu pare, envia un missatger a Roma per demanar ajuda i consell patern per combatre’ls. En una situació desesperant com aquesta, però, al fill no se li acut demanar legions o homes d’armes al pare (o al governador de la província, que li queia més a prop), que només li respon amb un sermó tan surrealista com divertit. El missatger, per cert, va a Roma i torna a la província d’Àfrica, en plena Antiguitat, en 16 dies.³ 

Hi ha tanta pressa a avançar en la trama principal, la invasió tectònica i les seves malvestats, per mantenir la tensió del lector, que es deixa mitja novel·la pel camí. Per exemple, tota la moral de la necessitat de canviar de Roma, que comença ja des del principi amb Catilina, o els problemes de la relació paternofilial, que pintaven molt bé, acaben quedant coixos amb aquesta pressa que fa empal·lidir fins i tot moments bons o idees que, més desenvolupades, haurien estat brillants, com el paral·lel que hi ha de Libertus, un líder d’una revolta esclava, amb Crist (fins i tot hi ha un joc amb citacions extretes, semblaria, del llibre Romans de la Bíblia, que té gràcia), o el gir d’esdeveniments o frases històrics, com quan Cèsar pronuncia l’Alea iacta est (p. 434), però aquí ho fa perquè són els tectons qui han creuat el Rubicó, i no ell, o bé quan Baltasar Palusi, l’entranyable líder militar dels esclaus, es deixa anar com si fos Sòcrates: «El que jo veig és que no veig res» (p. 163).

Aquesta precipitació en la narració dels fets s’agreuja per la precipitació en l’escriptura, que no és ni aconseguida ni coherent ni creïble. Soc conscient que Sánchez Piñol no ha estat mai un estilista i que tampoc no ho pretén, però el llibre és força mal escrit, la sintaxi és gairebé castellana del tot,⁴ amb una greu incapacitat de distingir quan s’ha de fer servir el verb “ser” i quan l’”estar” impròpia d’un creador que treballa amb la llengua,⁵ a banda dels vicis recurrents del català interferit (res s’acosta o s’aproxima, tot s’apropa, en un abús gairebé obsessiu del verb que l’autor fa servir per influx del castellà “cerca-acercar”). 

Deia que la llengua, com la narració, tampoc no era creïble i que l’ús que se’n feia no era coherent. Ja he parlat de la presència constant i molt gratuïta de llatinismes i llatinades que no fan cap favor a la narració i que l’autor es podria haver estalviat. Però és que, a més de gratuïts, són incoherents. Per exemple, els esclaus es dirigeixen al seu amo anomenant-lo «dòminus». No és pas, de veritat, que trobi a faltar que si s’empra el terme llatí el posis com toca, amb vocatiu, «dòmine» (una cosa que saben fins i tot els guionistes d’una sèrie ben vulgar com Spartacus, però no és greu). No, cap mena de purisme acadèmic em fa sentir urticària davant d’aquest ús del llatí una mica d’anar per casa, però sí que em sembla molt menys versemblant i, per tant, preocupant que aquest mateix esclau li parli de tu: «Si tu estàs content, dòminus, jo també estic content» (p. 13). Hauria funcionat molt més un «amo» i un tracte de vós o de vostè, que no pas aquest híbrid petulant i poc creïble (cosa que, per cert, també es podria començar a demanar a les traduccions de clàssics, per molt que el tractament de vós i de vostè no existeixi com a tal en les llengües clàssiques. El cas és que escrivim en català i no en llatí). 

De coses d’aquesta mena n’hi ha un munt. En comptes de servent o esclau, l’autor prefereix el terme llatí servus, que fa servir indistintament, com fa amb dòminus, tant en singular com en plural («els servus», «els dòminus»). La no declinació del mot tampoc no seria gens rellevant, si no fos que és incoherent amb l’ús que fa d’altres termes. Per dir-ne un de molt evident: el mot miles, ‘soldat’, sí que apareix constantment declinat al plural: milites. Però el súmmum de la incoherència és quan explica que «Els legionaris van agafar la pila, és a dir, la llança» (p. 460). El mot «pila» apareix sense cursiva i en singular. Suposo que es tracta d’una confusió del plural de pilum, la javelina dels legionaris, pila, que l’autor pren per un femení. 

Tampoc no s’entén que hi hagi personatges que s’anomenin amb el nom en llatí com toca (Libertus), però en canvi hi hagi un tal Paulo (p. 329), a la castellana o italiana, en lloc de Paulus. Tot plegat és un despropòsit lingüístic que sí que afecta la versemblança del relat i que deixa força malament els coneixements que vol desplegar l’autor, que ni són correctes, ni aporten gaire res a la construcció del decorat romà, i això sí que és més greu. De fet, tot l’espai dedicat a llatinades i a Grandes curiosidades de la Antigua Roma l’autor l’hauria pogut dedicar a aprofundir en totes les històries sobre les quals passa de puntetes, o bé a tapar totes les llacunes que queden al lector. El final del llibre és l’exemple més clar de tota aquesta precipitació. Potser vol deixar el lector amb un final en suspens, però més aviat sembla que hagi quedat inacabat, bé per no saber com enllestir-lo, bé per aquesta incapacitat de mantenir més temps la tensió del lector.

Que el llibre sembla un esbós i no una novel·la acabada també ho denoten els problemes d’edició i correcció que es poden trobar aquí i allà. Tot sembla fet amb presses. Ja no parlo dels errors tipogràfics habituals (tot i que aquí, la veritat, són força més nombrosos del que és admissible), sinó que en certs punts han caigut, imagino, frases senceres: «Aquell mateix dia, als afortunats receptors d’aquell regal Acaba de dir que anaven nus i depilats tot el cos, genitals inclosos» (p. 52).

En definitiva, es tracta, com deia al principi, d’un projecte fallit, no sé si per les presses o per la incapacitat d’escriure una novel·la més ambiciosa, més total, i brindar-nos les bondats d’un univers, el subterrani, que s’intueix trasbalsador i estimulant. L’autor volia presentar dos mons, el de dalt, suat i que ja coneixem fins a la sacietat, i el de baix, amb unes maldats que són un mirall de les de dalt, però ha preferit centrar-se només en el món de la superfície, i ho ha fet d’una manera basta i tronada, mentre que ha desistit d’explicar-nos el món subterrani, on podia ser vastament imaginatiu. Al final, un cop més, el món estrany només era una excusa per parlar dels mals de l’home, que és el que deu interessar a l’antropòleg, però això Sánchez Piñol ja ens ho ha fet massa vegades i, cosa més greu, de la mateixa manera.  

Les capacitats narratives de l’autor són, sens dubte, envejables i les seves històries són, sí, trepidants. Però a un escriptor tan solvent em sembla que li hem d’exigir alguna cosa més, tant en el què com en el com. Perquè més enllà de reciclar arguments i personatges, potser l’autor s’hauria de reciclar a si mateix, si no vol que la seva incapacitat de canviar, com passa als seus personatges, l’acabi devorant. Més aviat, si no vol canviar la seva recepta de cuina, podria seguir un vell consell romà: canviar-ho tot perquè no canviï res. No canviar res perquè tot continuï igual, a banda de fer trampa, no és res i Sánchez Piñol no s’ho hauria de permetre, justament perquè és un gran narrador.