Fa cosa d’un any va aparèixer en català Hotel insomni i pocs mesos després ens deixava el seu autor, Charles Simic (1938-2023). La notícia agafava desprevingut Pau Sanchis (àlies Sif), editor del Buc, que feia poc que s’hi intercanviava mails; la traductora, Marta Pera, que ja havia introduït Simic al català el 2014 amb Mestre de disfresses; i l’epiloguista del llibre, Xènia Dyakonova, que havia entrevistat el poeta en un parell d’ocasions. Era i és una notícia ingrata per a molts lectors, perquè les novetats de Simic –llibres de poemes, assajos, traduccions– han estat un degoteig constant en les darreres dècades, sobretot des que el 1990 va guanyar el Pulitzer amb els poemes en prosa de The World Doesn’t End.
Hotel insomni es publicà en l’original el 1992 i conté moltes de les idiosincràsies de la poesia de l’autor, una poesia feta de contrastos i aparents contradiccions, com l’oxímoron que conté el títol: un hotel que no convida al son ni tampoc al somni, sinó a un estat d’alerta malaltís, on el real quotidià es confon amb les visions oníriques. Qui voldria un hotel per passar-hi la nit desvetllat? La lectura del llibre, dins del conjunt de l’obra de l’autor, suggereix que el poema ve a ser un hotel d’aquest estil, un espai ocupat per personatges de pas, nòmades i outsiders que hi fan una estada breu, sempre breu, en la majoria de casos de tan sols entre vuit i vint versos.
Ho podem veure en el poema que comparteix títol amb el llibre, «Hotel insomni» (no és l’únic hotel que apareix al llibre) on el jo líric ens presenta una galeria de personatges en moments efímers: les aranyes que cacen mosques, “un vell esguerrat” que toca una vella cançó de tant en tant, la pitonissa gitana que fa un riu després de tenir relacions sexuals o el nen que plora i amb qui s’identifica momentàniament el jo protagonista. Són la mena de personatges característics de la poesia de Simic, com els que encara es poden apreciar amb més intensitat a la secció de peces breus «Funció de titelles»: éssers esguerrats, amb dificultats per funcionar en un món estranyament funcional (“un cambrer sordmut” o “un noi discapacitat”); personatges actuals que semblen traslladats d’altres moments històrics o mítics (amb noms com Alexandre el Gran, Jesús, Ícar i Ulisses) i mèdiums o endevinaires que connecten amb un món espiritual de dubtosa credibilitat (aquí, en concret, hi apareix “un predicador amb una cicatriu a la cara”).
En poemes com aquesta secció de peces breus, Simic dona continuïtat a la poètica de la síntesi formulada per Ezra Pound en els manifestos de l’imaginisme –la flexibilitat rítmica, la imatge llampant, la pretesa fredor objectiva– que van lligats a la descoberta de la modernitat del haiku i la poesia oriental per les primeres avantguardes. L’avantguarda de Simic, però, pertany a una generació més tardana, és la d’un poeta que no tan sols intenta trencar amb la tradició per renovar-la –el famós crit poundià de make it new!– sinó que ha paït el llegat dels pioners i n’explora les troballes amb una òptica renovada. El poemes fan un ús d’un llenguatge planer i un minimalisme formal que tan sols en aparença resulten transparents. En aquestes composicions de forma nua –poemes en prosa, vers lliure o prosa més o menys retallada– la poesia no és un joc d’artifici verbal ni una construcció abstracta, conceptual, sinó en tot cas una revelació més íntima, onírica i visionària, mai interpretable en sentit unívoc i on els moments de delicadesa lírica conviuen a voltes amb un humor escatològic i irreverent. El diàleg amb la tradició no s’estableix a través d’obscures cites en llengües indesxifrables per la majoria de mortals –com solia passar en Pound– sinó amb estratègies més iròniques i subtils. En aquest sentit, el treball de Simic té línies de continuïtat amb el surrealisme i amb la poesia de fundadors de l’Escola de Nova York.
La plasticitat i la diversitat de materials que trobem en Simic recorda artistes com Hieronimus Bosch i Joseph Cornell, als quals va dedicar assajos que revelen l’afinitat amb la seva manera de pensar, de sentir i de fer. Com passa en Bosch, el món de Simic és representable i sotmès a les lleis fonamentals de la física; com en Cornell, l’asseblatge de materials diversos no respon a operacions externes al jo, sinó que és revelador d’estats d’ànim i neguits subjectius.
Com a traductor, potser l’aportació més valuosa de Charles Simic va ser la de traslladar a l’anglès poetes de llengües eslaves com Vasko Popa, Tomaž Šalamun i Aleksandar Ristović. Nascut a Belgrad, va emigrar als EUA en l’adolescència, en plena Guerra Freda, i va apostar per l’anglès com a llengua literària ja ben entrada la vintena. Immigrant en un país d’immigrants, va construir amb la seva poesia un món particular, ple de personatges tan extravagants com entranyables, recognoscible i únic en les lletres universals. La poesia de Simic, pel seu minimalisme verbal, és més bona de llegir que de traduir. Cal agrair-li a la poeta i traductora Marta Pera, la tasca de portar-lo al català amb una traducció eficient i que aspira a la mateixa síntesi que l’original, una tasca que cal esperar que tingui continuïtat.
