Saber dir la vivor

Rebo una newsletter d’Anagrama. L’obro: la Irene Solà m’explica la seva novel·la, que aquest mes surt a la venda en castellà. Es diu Te di ojos y miraste las tinieblas. El correu explica quatre referències i influències per situar el lector. Justament fa un parell de dies que algú deia per xarxes que la novel·la no havia creat cap mena de debat des que es va publicar, vull dir des de la seva estrena natural, des que va aparèixer… en català. Miro el calendari. En català va arribar en un moment de cansament, en un postsantjordi, i bona part dels lectors amb qui he parlat, i jo inclosa, abatuts i exhausts de tot el bombardeig de novetats, van decidir deixar la lectura per l’estiu. Fa poc, algú va preguntar que a veure què passaria ara que es publica en castellà. Mareig. Una altra decepció a la llista inacabable: tenim una autora amb una repercussió internacional inaudita i resulta que per saber què en pensem s’ha d’esperar a veure què n’opina el públic de Castella. Més encara: tenim una autora que escriu en català però sospito que la data que s’ha prioritzat per fer-ne el màrqueting és la data de publicació en castellà. Torno a mirar el calendari: és tendenciós i gairebé insultant que l’estrena d’una novel·la en llengua original quedi relegada a la publicació de la seva traducció. Em sembla que el que es buscava és que aquesta novel·la es publiqués a la rentrée de setembre en castellà, i que tant era quan fos la publicació en la llengua original, en català. Però, de fet, potser tant és perquè dins el circuit català el que més s’ha repetit és que Solà genera enveja, però el llibre… Qui en parla, del llibre? Espasa i algú més. Però tornem-hi: hi havia altres maneres de publicar Solà? Sí, podria ser pitjor: que sortís ara, al setembre, directament en català i castellà. Però també millor: que la data de publicació d’una novel·la tan important per a la literatura catalana es fes en un moment important per a la literatura catalana: o per Sant Jordi o bé a la represa de setembre, i que la publicació de la traducció al castellà es fes quan els anés bé, ves. Si no, gairebé sembla que la recepció d’aquesta novel·la en el seu mercat natural ni tan sols importi. No cal dir que si l’autora no publiqués en una editorial bicèfala que prioritza en tot moment el mercat en castellà i vampiritza la literatura i el mercat en català sempre que li va bé, això no passaria. Estem fotuts, per si algú no se n’havia adonat. I no per falta de talent individual i col·lectiu, sinó per falta de poder i perquè som una mica burros.

Però jo no volia parlar de poder, ni de calendaris, encara menys de Te di ojos y miraste las tinieblas, sinó que volia parlar d’Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, la tercera i millor novel·la que ha escrit fins ara Irene Solà: després d’Els dics i Canto jo i la muntanya balla, tothom estava pendent del retorn de l’autora que, amb la quantitat de traduccions, viatges, estades a residències i conferències a festivals que ha fet en els darrers anys, ningú sabia del cert si seria capaç de trobar la literatura a alguna banda després de tant confeti literari. Però l’ha trobada: ha continuat agafada a la corda de Canto jo i la muntanya balla i ha anat escalant amunt, i el tram d’aquesta muntanya és més dràstic que la novel·la anterior: hi ha sang, hi ha foscor, però tampoc fa por, més aviat hi ha un sentit de l’humor poc comú i un retorn a l’escatologia que només de pensar-hi el rector de Vallfogona ja deu picar de mans. Amb Canto també hi ha mantingut altres vincles evidents, des del títol de la novel·la, fins als noms d’alguns personatges, o la relació de l’home (la dona, seria més encertat de dir) amb el món, la natura i el transcendent.

Com a Mrs. Dalloway —obra que ha inspirat l’autora—, tota l’acció passa en un sol dia: tenim la Bernadeta que s’està a punt de morir al seu mas, el Mas Clavell, a les Guilleries, i per això l’obra s’estructura amb el pas del dia: Matinada, Matí, Migdia, Tarda, Vespre i Nit. A partir d’aquí, totes les dones van a la vetlla: les vives s’hi passegen, però sobretot són les mortes, les protagonistes: preparen un festí per donar-li la benvinguda. Aquest primer temps, el present, fa d’àncora per no perdre’ns en el batibull de segles, de personatges, de dimonis, de cabres, d’amors, de violacions i de parts entre moltes altres coses que engloben tota la novel·la en aquest segon temps, i que és la història de les dones que eren a Mas Clavell anteriorment. En aquest passat, que es remunta fins al segle XVI, hi trobem una part de la història de Catalunya, de les Guilleries, i ens recorda que no fa tant pactàvem amb el dimoni, escorxàvem lladres i matàvem llops. Solà es mou en un imaginari català que fins fa pocs anys estava una mica oblidat i l’actualitza, s’hi recrea sensorialment i amb abundància de descripcions, és per això que el menjar, l’anar de ventre, el sexe, l’acte de donar vida i l’acte de donar mort s’expliquen detalladament, una característica que ja trobàvem en les obres anteriors de l’autora, però que en aquest cas es duu fins a l’extrem. El doll de paraula i d’història és, també, una de les característiques de l’autora. A Els dics (2018), opera prima de Solà, ja hi trobàvem una narradora que ho volia explicar tot, que volia dir, que tenia una tafaneria de conèixer el món i que l’empenyia endavant. Aquest centre, la curiositat contagiosa per tot o gairebé tot i les ganes d’explicar-ho, és el pinyol de la narrativa de l’autora. Aquest cop, però, ha afinat especialment l’estil, ha polit la ploma.

S’ha dit —crec que, entre d’altres, en una crítica de Carlota Rubio— que l’autora fa preciosisme amb el lèxic i que això l’allunya de certa veritat i la fa una novel·la freda. No crec que l’autora hagi anat a buscar mots com qui va a buscar bolets, el que ha anat a buscar, com ella mateixa explica a la nota, és un coneixement històric necessari per descriure la vida de fa quatre segles, i les paraules en són una conseqüència inevitable. És cert que sovint s’evidencia la font primera, el doll on ha anat a buscar la veu: la recepta especialment detallada, l’acumulació de frases fetes o dites: Solà sembla confiar més en la literatura que troba que no pas en una veritat personal seva —i això la fa radicalment diferent, perquè la tendència actual va en direcció oposada—, però cal que no oblidem que és la seva mà la que ho enfila. Tampoc crec que l’obra sigui especialment difícil, com també s’ha dit, tot i que és excessiva en les veus i cal parar-hi atenció. És una obra que es focalitza en la forma i el plaer de dir, més que no pas en el fons o el missatge, i aquesta quantitat de veus, d’anècdotes, de morts i naixements, de trama recarregada, fa que en algun moment el lector es pregunti: tot això està molt bé però ben bé què se’m vol explicar? Més enllà de la història —de les històries—, el centre i el fons retorna a Canto jo o al mateix Els dics: més enllà del paper de la dona a la societat, de la relació de la humanitat amb la natura i el pas del temps, més enllà de la necessitat de dir, el món pot ser una cosa meravellosa si els ulls que el miren tenen certa vivor.

(Rubí, 1989). És llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora, correctora i crítica literària. Ha publicat articles i ressenyes a diversos mitjans, i és cofundadora i editora d'aquesta revista. Actualment treballa a Eumo editorial.