Sobre les virtuts de l’Espill publicat per Cal Carré
Amb la lucidesa que el caracteritza, Joan Fuster parlava de la necessitat de «desarqueologitzar» els nostres autors antics en aquests termes en una carta de 1971 adreçada a Germà Colón: «“Els Nostres Clàssics” són llibres per a erudits (…) i els nostres han d’adreçar-se al lector culte corrent. Per això modernitzarem l’ortografia i reduirem l’anotació al mínim imprescindible».1 El crític de Sueca constata que el sistema literari català té una mancança considerable: els que formen el cànon nacional —especialment els medievals— són patrimoni d’erudits. De fet, podríem afegir que moltes vegades ni tan sols això: al llarg del segle XIX i també del XX (sobretot abans de la Guerra Civil) molts crítics i historiadors de la literatura han exalçat autors del passat i els han concedit valor quan, en realitat, amb prou feines han pogut accedir als seus textos. Es tracta, sens dubte, d’una situació d’anomalia cultural que afecta noms tan importants com el d’Ausiàs March o Jaume Roig. Aquest darrer és autor de l’Espill, una sàtira contra les dones escrita en tetrasíl·labs apariats el 1460 i, per bé que alguns crítics en subratllen la importància ja al vuit-cents, cal no perdre de vista que l’obra no va arribar a la impremta fins a 1905 gràcies a Roc Chabás, i que no hi va tornar fins a la dècada dels cinquanta de la mà de Ramon Miquel i Planas. És cert que durant els últims quaranta anys s’han publicat noves edicions de l’Espill, però o bé deixen sol el lector davant d’un text no precisament fàcil (la de la col·lecció Millors Obres de la Literatura Catalana, a cura de Marina Gustà el 1978) o bé es tracta de volums de grans dimensions, més difícils de manejar, i sovint amb informació dirigida a un públic especialitzat (la de Quaderns Crema, de 2006, i la d’Els Nostres Clàssics, de 2014, totes dues a cura d’Antònia Carré). Per aquest motiu, cal aplaudir la iniciativa de Cal Carré, una editorial jove i «artesana i familiar», d’elaborar una edició de l’Espill només amb la seva traducció en prosa i català modern. La responsable n’és també Antònia Carré, que ja fa quasi quatre dècades que (re)llegeix i comenta l’obra de Roig. El seu objectiu, com ha afirmat en diverses entrevistes, és facilitar al lector mitjà un Espill que es pugui llegir arreu, fins i tot a la platja. D’aquí, que es tracti d’un volum petit i amanós de cent setanta pàgines (significativament, forma part de la col·lecció anomenada «Menuts») sense notes erudites i sense aquella pàtina arqueològica que diria més aviat poc a un lector contemporani: el volum que Cal Carré ofereix recull els episodis novel·lescos de l’obra de Roig (prop de vuit mil versos), però prescindeix de la part III del poema, una lliçó del savi Salomó amb un marcat caràcter teòric i doctrinal.
Jorge Luis Borges va escriure que «nadie tiene derecho a privarse de esa felicidad, la Comedia, de leerla de un modo ingenuo. Después vendrán los comentarios, el deseo de saber qué significa cada alusión mitològica…».2 D’aquesta manera, l’escriptor argentí reivindicava que els lectors contemporanis (normalment, no gaire avesats als autors medievals) poguessin consumir una obra clàssica com la Divina comèdia de Dante sense cap altre condicionant que el seu propi bagatge cultural o, per dir-ho amb el terme del teòric d’Stanley Fish, des del seu propi horitzó d’expectatives. Aquesta és la mateixa filosofia que han seguit des de Cal Carré a l’hora de publicar l’Espill. Han optat per acompanyar el text de Roig d’un postfaci, a fi que el lector es capbussi directament en les vicissituds del Roig de ficció (un vell xaruc que vol explicar els seus problemes amb les dones al seu nebot amb l’objectiu que el relat li serveixi d’exemple —de mirall— de tot el que no s’ha de fer). Un cop hagi acabat la lectura, si de cas, pot informar-se d’elements relatius a la cultura de l’època, per exemple les referències que el públic del segle XV captava de seguida (es diu d’una monja apòstata que havia voltat per «la Seca i la Meca, la Vila-seca i la Vall d’Andorra, la Volta d’en Torra i la Santa Creu, ha anat per tot arreu fins al Pont Trencat», en què els receptors de seguida caçaven que la dona s’havia lliurat a la mala vida perquè la Volta d’en Torra i el Pont Trencat són dos prostíbuls, de Barcelona i Avinyó, respectivament).
Al postfaci, Carré també explica sintèticament quines són les claus de la comicitat de l’Espill i que l’acusada misogínia que l’autor reflecteix a l’obra no és sinó un artifici literari que s’emmarca dins d’un cèlebre debat sobre la condició femenina molt en voga durant els segles XIV i XV i que compta amb autors tan rellevants com Giovanni Boccaccio, que tan aviat escrivia un elogi en llatí sobre les dones de l’antiguitat en un llibre titulat De claris mulieribus, com una ferotge diatriba al Corbaccio. En qualsevol cas, el que Carré deixa ben clar des de les primeres pàgines del postfaci és que l’obra s’inscriu en la tradició de la sàtira i que cerca per sobre de tot el riure del públic, per tant, cal llegir-la amb els ulls del segle XV. Aquesta prevenció no vol pas dir que hàgim de conèixer tota la informació històrica que conté l’obra ni que entenguem tots els jocs de paraules de Jaume Roig, sinó que, com feia el públic del quatre-cents, hem de poder consumir l’Espill posant distància respecte dels personatges i de les ferocitats que pateixen, com el gènere satíric demana, sostraient-nos a feminismes i qualsevol tipus de correcció política del segle XXI. És des d’aquesta perspectiva que es podrà gaudir realment de l’humor i l’enginy de Roig.
Al postfaci també llegim que una de les claus de la comicitat rau en la versificació i la mètrica: «El vers curt, les rimes consonants, el ritme martellejant i la sintaxi farcida d’hipèrbatons i elisions» contribueixen de manera decisiva a la rialla.3 S’ha perdut aquest aspecte en la traducció en prosa i català modern de Cal Carré? No exactament: encara que la versió que n’ofereix Antònia Carré sacrifiqui el vers en favor de la claredat i de la ponderació del caràcter narratiu del text, ha sabut mantenir moltes rimes i també, fins a cert punt, la «música» de l’original. Així, per exemple, a l’episodi en què un pagès és a punt de castigar la seva dona adúltera amb el ferro roent d’un dels seus estris de treball, veiem que la rima contribueix a posar aquella distància respecte de l’atrocitat que Roig relata sobre els dos personatges: «Hi va posar la rella de l’arada i, quan la va tenir vermella, va fer un gran solc en el camp de la dona. ¡A dins de sa fenella hi va deixar la rella!».4 O bé aquell altre en què la novícia amb qui finalment el Roig de ficció ha contret matrimoni, perd la criatura que acaba de tenir en no donar-li el pit perquè temia que se li espatllés la figura i es lamenta amb gran cinisme: «—¡El meu fillet! ¡Si amb la meva llet natural i maternal l’hagués nodrit, és ben cert que ara no estaria podrit!».5
Editorials com Cal Carré ens permeten ser optimistes i pensar que la catalana és una cultura moderna i que, a dia d’avui, es troba una mica més a prop de la normalitat. La traductora de l’Espill és ben conscient que es tracta d’un clàssic que cal divulgar com pertoca, desacomplexadament (qualsevol literatura que es vol seriosa fa conèixer els seus clàssics, els acosta a la gran massa de lectors) i, que, tanmateix, «els anys no passen en va». Per això, ha optat per adaptar el text i permetre que el lector del segle XXI pugui actualitzar-lo. Aquest exercici de transmissió, diguem-ho sense manies, és el que fa autèntica justícia a les obres d’una tradició literària. L’Espill és un text misogin, lingüísticament interessant i també un pou d’informació sobre la vida i la societat de la València del quatre-cents, en efecte, però també és molt més que qualsevol d’aquestes etiquetes. Es tracta d’una obra de la literatura medieval capaç de fer (som)riure el lector contemporani. En aquest sentit, em sembla molt simptomàtic que Cal Carré hagi optat per adaptar aquest clàssic el 2023: si els catalans tenim un virtut ben distintiva, és la de riure’ns de nosaltres mateixos i del món que ens envolta, per relativitzar i prendre’ns-ho tot potser una mica menys seriosament.
