Céline, Guerra

Quan llegisc un autor estranger sempre mire d’establir paral·lelismes amb els escriptors de casa. És una tendència que sovint et fa obrir els ulls i veure que som una literatura tan digna com qualsevol altra. Els casos europeus sempre són fàcilment extrapolables al cas català, amb l’afegitó de semblar sempre els més desgraciats de la foto sabent que molts companys de viatge també s’apuntarien al teu afusellament, o que almenys mirarien cap a un altre costat.

Llegint Guerra (Proa, 2023), he experimentat un sentiment que fins ara no havia tingut, i és el de trobar-me perdut. Consultava apunts de la carrera, llegia articles d’especialistes, parlava amb els uns i els altres, i res. La literatura catalana té un buit pel que fa a la novel·la de trinxera a la manera de Céline. No parle ara de novel·la de postguerra, ni molt menys de novel·la de guerra, d’aquestes en tenim i de bones. Parle d’aquell que es va posar l’escopeta a l’espatlla i va decidir combatre amb l’única arma que mata més que un llapis, un fusell.

Fent aquesta afirmació tothom remetria a Incerta glòria, però és que no és això. Allà la guerra apareix, però ho fa de manera molt suau, com de passada. Fa de context, fa d’escenari, però no de protagonista. En Céline la guerra és un personatge més, algú que mata, algú que fereix, però a casa nostra és quelcom del qual fugir, i per la voluntat de no mirar enrere per si et persegueixen, deixàrem de mirar tot un paisatge. Mercè Rodoreda és el màxim exponent d’aquest buit, i em serveix per expressar que com més present hem volgut tenir la guerra, més l’hem amagada.

Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent i perquè la meva mare m’havia avorrit… i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora, no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint.

Aquestes paraules són d’un llibre el títol del qual em ve com anell al dit: Quanta, quanta guerra. Antoni Mora, al postfaci de l’edició del 2008, explica que l’autora volia fer el mateix que Jan Potocki a El manuscrit de Saragossa, una obra en què Saragossa no hi apareix. Però una cosa és no fer aparèixer Saragossa, i una altra no fer aparèixer una guerra que t’ha condicionat la vida.

Sobre aquesta desaparició temàtica l’Abel Cutillas té un article sobre el tema en què almenys proposa algunes tesis aportant noms i situacions que és interessant i que recomane llegir. No hi estic d’acord en fixar que un dels fonaments d’aquest silenci siga que no teníem cap opció de guanyar i que va ser una «batuda de conills» —que ho va ser—, ja que des del punt de vista emocional que tant promociona la literatura —i més amb aquest tarannà tan nostre—, haver perdut la guerra és un motor narratiu de primer ordre: vàrem patir, i vàrem perdre perquè som els bons. Crec que aquest silenci hauria estat justificat si, per guanyar la guerra, com a catalans ens haguérem aliat amb el bàndol feixista europeu. Independentment del punt de vista, a banda dels escriptors europeus que ell cita i que no tinc llegits, n’hi ha d’altres com el francès Henri Barbusse o l’alemany Erich Maria Remarque que també poden aportar al debat amb les seues novel·les de trinxera.

La publicació de Guerra ha estat tota una peripècia. Céline té trencat França per la meitat, com en el seu moment va passar amb Pla o amb Eugeni d’Ors. Hi ha l’admiració general per l’obra, però la repulsió ferotge per l’autor. Crec que ningú pot negar la qualitat de la narració, la cruesa de l’adjectivació, la capacitat per a transportar-te en mig d’una massacre, el trencament amb qualsevol mena de distància, l’encertada focalització del text o la visceralitat de les idees. Quan Céline, com a col·laborador nazi, decideix fugir, abandona al seu apartament de Montmartre diversos manuscrits, i quan hi va tornar tot allò havia desaparegut. Per una carambola que no gosen explicar, Jean-Pierre Thibaudat, crític de Libération, l’any 2020 lliura aquests manuscrits als hereus de Céline, i ho fa un any després que la vídua d’aquest morís. Després de verificar que eren originals, Gallimard posa a la venta el llibre l’any 2021 el primer dels documents trobats —Guerra— amb una primera tirada de 80.000 exemplars. Ara ja arriba als 250.000.

Proa ha publicat Guerra juntament amb un altre llibre de l’autor que, estilísticament, és una delícia, com és el Viatge al fons de la nit. En aquesta última veig moltes de les característiques que Joan-Lluís Lluís —traductor de Guerra— vincula al llibre, com és sentir que ets davant d’una veritable revolució estilística, en aquest cas pel que fa a la literatura autoficcional. A Guerra part d’aquest trencament, d’aquest llenguatge cru i sovint inexacte, ho emparelle amb ser un llibre inacabat. Hi ha una voluntat continuista de prosseguir amb la fórmula de Viatge al fons de la nit, més que no pas un trencament que ja s’havia fet prèviament. El caràcter inacabat, amb els guixats i les diverses notes que a l’original francès expliquen futures correccions o ordenacions, ens fan pensar, com sempre, fins a quin punt és lícit publicar una obra que l’autor no va acabar, i quin dret tenim els editors actuals d’editar una novel·la que no tenia el vist-i-plau de l’autor, com sí que el tenien novel·les posteriors com Mort a crèdit, publicada anys més tard.

Deixant de banda debats de mercat, Guerra és una novel·la temàticament molt més còmoda de llegir que Viatge al fons de la nit, no només pel format breu, per la puntada de frase curta i per l’atrocitat i el cert morbo de veure l’orella mig penjada del protagonista, sinó perquè no trobes una figura que et posa davant del mirall com és Bardamu, l’alter ego de l’autor mitjançant el qual deixa l’aixeta de l’antisemitisme ben oberta. Estilísticament, però, els informalismes en el llenguatge que a Viatge a fons de la nit o a Mort a crèdit comencen a albirar-se, en Guerra em resulten excessius. I no és que siga una llossa, però sí que et fa la sensació que a la paret li falta una polida, i que part d’aquests lletjos caurien amb una nova lectura, malgrat que el autor pogués dir que era una escriptura «antiburgesa».

A Guerra Céline explica, mitjançant el personatge de Ferdinand, les marques de guerra durant la Primera Guerra Mundial, l’hospitalització per les ferides al cap, les al·lucinacions i la fugida fins a Londres. Com tota la seua literatura, és de tall tremendament autobiogràfic, malgrat la manipulació per aconseguir una ficció partint de la realitat. La cronologia n’és una bona mostra: Viatge al fons de la nit, de 1932, retracta el període de joventut, mentre que una novel·la posterior, de 1936, com és Mort a crèdit, està inspirada a l’infantesa.

A diferència de Viatge al fons de la nit, trobem un Céline que ja coneix la batalla, i que no s’hi recrea —i la literatura no va a pes, però la diferència de pàgines en seria bona mostra. És el següent pas, l’evolució, la rereguarda. Céline condensa a Guerra el que triga planes i planes a desplegar a l’altra novel·la, i carrega cada mot amb un pes molt més feixuc, molt més conscient. La guerra canvia les persones, i el marge per a la bondat no hi té cabuda. Els bàndols s’han format, i el còmplice és tan culpable com el que et dispara. De fet, ho és més, ja que si no dispara és per simple covardia.

L’excepcionalitat del llibre —que és per a mi el punt més deliciós— és la identificació d’una sintaxi absolutament trencada per moments amb el cap completament inestable del protagonista. Els xiulets que no podem sentir dins el nostre cervell cobren vida a través de la incoherència, i la inestabilitat mental ens arriba pels buits del llenguatge. Llegir Guerra m’ha recordat la necessitat de Picasso de canviar les normes del joc per poder explicar una realitat canviant, per poder deixar enrere un present que ja és passat.

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment és corrector i treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.