Qui l’hagi sentit mai a la ràdio sap que Sergi Pàmies té una capacitat innata d’improvisació narrativa. Al marge del guió, caça al vol qualsevol detall que passi per allà i se’n serveix per desplegar un discurs expansiu, implacable i exhilarant, que es dispara en direccions impensades, ja sigui per dissertar sobre el que duu dins de les butxaques de la jaqueta, sobre l’organització dels balnearis estivals de la Romania de Ceaușescu o sobre la precarietat congelada dels seus hàbits alimentaris (quan tira cap a la banda biogràfica que en els últims anys acostuma a transitar) o bé sobre les característiques de la croqueta perfecta o sobre les tipologies dels taxis de Barcelona (quan tira cap a l’anàlisi minuciosa, basada en l’observació obsessiva, que mai ha acabat de desaparèixer en la seva veu i en la seva escriptura).
Més enllà dels micròfons radiofònics, aquesta tendència compulsiva a l’expansió accelerada, articulada i sorneguera podria haver convertit Sergi Pàmies (si s’hi hagués posat) en un monologuista de primera, en ferm candidat a successor de Pepe Rubianes. De fet, els seus camins van estar a punt de creuar-se. A mitjans de la dècada de 1990 se’m va dir que Sergi Pàmies havia estat escrivint un monòleg teatral per a Pepe Rubianes, que finalment no es va fer. Sembla ser que havia d’anar sobre la vida sencera que li passava pel cap a tota velocitat a algú que estava a punt de llençar-se des de dalt d’un terrat.
Per al Sergi Pàmies contista, aquesta rapidesa verbal omnívora i inexhaurible, podria haver-se convertit en una trampa letal, però no ha estat el cas. L’ofici i el talent han fet que, ja des del primer llibre, Sergi Pàmies mantingui instal·lats just enmig del recambró secret del seu obrador narratiu uns alambins de destil·lació cada vegada més eficients i exigents, basats en la tria immisericorde de les idees i els esborranys, l’esporgament sistemàtic de qualsevol traça d’anecdotisme efectista, la maceració reposada de materials i primeres versions, el recalibrament constant de la posició des d’on es mira i ens diu el que explica, i el treball minuciós de cisellar el fraseig, d’esmolar la veu, la llengua i l’estil. Els contes de Sergi Pàmies tenen una transparència enganyosa, semblen obvis, fàcils i lleugers, com si haguessin caigut casualment a raig sobre el paper: però només cal fixar-s’hi una mica per endevinar l’art que hi ha al darrere.
Tot plegat condueix a la compressió extrema de l’escriptura fins a fer-la cristal·litzar en formes mínimes, de transparència nítida i d’alta graduació. El crític francès Pierre Lepape va escriure que els contes de Sergi Pàmies eren petits gots d’alcohol molt fort i molt sec que es poden beure els vespres de spleen «per donar una mica de calor i de color a l’existència».
A banda del perill de l’expansió infinita, la narrativa de Sergi Pàmies ha hagut de bregar en altres fronts per preservar-se encara d’altres menes de xucladors potencialment destructius. Del columnisme d’opinió o de crítica cultural i política de Sergi Pàmies només apuntarem que el seu progressiu corsecament no ha afectat gens la qualitat i la potència ascendent de l’obra narrativa (diria que el columnisme de Sergi Pàmies s’ha anat eixarreint al mateix ritme que el columnisme de la premsa institucional, cada cop més prescindible i previsible, i en el seu cas com més va més cuirassat en argumentacions presumptament equànimes i impassibles, sovint poc conscients dels pressupòsits i els partits presos —en nom del sentit comú i el sí-però-no— en els diferents jardins que transiten).
Un altre pol d’imantació potencialment anorreador per a la narrativa de Sergi Pàmies ha vingut des del principi del magnetisme que desprèn l’alt voltatge de la seva mitologia familiar. No ha hagut de ser gaire fàcil (de cara a bastir un espai propi i personal), ser fill de Gregorio López Raimundo, protagonista de la mítica cançó de Raimon («els cabells blancs, la bondat a la cara»), quan era el líder comunista clandestí que es passejava discretament per la Barcelona de principis dels setanta, o més endavant diputat, i líder del PSUC. Ni tampoc ha hagut de ser gens fàcil ser el fill de Teresa Pàmies, geni i figura, cronista sentimental de la lluita antifranquista amb un gran èxit literari i molta projecció mediàtica i social, amb una tendència reincident a escriure a partir de la circumstància personal d’ella mateixa, del marit i dels fills (no li devia fer gaire il·lusió al jove Sergi Pàmies que en un dels seus llibres la seva mare hi posés la seva correspondència del servei militar).
Han hagut de passar algunes dècades perquè Sergi Pàmies ho hagi volgut o pogut integrar en els seus llibres. D’aquell doble ascendent familiar, el Sergi Pàmies jove-escriptor-català en va escapar d’entrada situant-se repatàniament a les antípodes en tots els sentits possibles, com fent veure que no hi tenia res a veure. En els temps de la transició, del compromís històric a la catalana i dels pactes de la Moncloa, l’opció més nítidament antipsuquera possible (i per tant la més allunyada dels magnetismes poderosos de les constel·lacions familiars) era la del passotisme anarquitzant dels indis metropolitans i els ateneus llibertaris per on circulava el jove Pàmies (ens ho explica una mica en aquest seu últim llibre, A les dues seran les tres). Quan va irrompre en el panorama literari, ho va fer també allunyant-se dels grans relats i els grans ideals, emboscat en els laberints obstinats d’unes miniatures fredes, abstractes i compulsives, aparentment despolititzades i descontextualitzades, sense traces col·lectives ni personals detectables, lluny també de la marca biogràfica que identificava els llibres de la seva mare: Testament a Praga, Dona de pres, Quan érem Capitans…. Sergi Pàmies es projectava en l’escena pública en l’òrbita també dels personatges més antipsuqueros que poguessin arribar a circular per aquella dècada dels vuitanta: postmoderns hedonistes, i independentistes quan ningú semblava ser-ho, també procedents de l’òrbita llibertària, del primer Ajoblanco (Ramon Barnils, Jaume Vallcorba i Quim Monzó).
Encara que compartissin editorial, gènere (el conte) i espais radiofònics amb Quim Monzó, la distància literària era tan evident que només els més distrets d’entre els aficionats al tòpic infundat i desllegit seguien repetint amb un punt de menysteniment la cantarella que n’era un mal imitador. No cal ser cap lluminària lectora per adonar-se que el model de llengua, l’estil, el món, la mirada i el territori narratiu de cadascú sempre ha estat molt clarament diferenciat.
Destil·leria Pàmies
Quan el naixement dels fills bessons de Sergi Pàmies va obrir de bat a bat les comportes a la infusió de materials biogràfics en uns contes que fins llavors tendien a semblar glacialment impersonals, no van trigar gaire a arribar també els episodis procedents de la mitologia familiar dels pares: ressons esparsos i laterals de la guerra civil, de la clandestinitat antifranquista o de l’exili, amb una mirada retroflexa, desprovista d’èpica, entre la comprensió o la complicitat filial i la perplexitat dels ulls que aprenen a mirar el món enmig la dispersió familiar i l’exili de la banlieue. En els seus últims llibres aquests materials connectats amb les peripècies del pares han anat ocupant cada vegada més espai, potser en algun conte d’algun llibre anterior (no en aquest últim) diluint-ne la potència literària, per la reiteració del gest, però en general admirablement filtrats per l’alambí implacable de la destil·leria Pàmies: sempre més enllà de la literalitat de l’anècdota, del detall íntim, intransferible, rar i enlluernador.
Cada vegada que un cantant o un grup treu nou disc se’l saluda amb el mateix presumpte elogi: «aquest és el seu disc més personal». Doncs no, en aquest cas, el nou disc de Sergi Pàmies no és el seu disc més personal. És cert que dins d’A les dues seran les tres també hi ha materials que venen del repositori personal; però, a diferència de llibres anteriors, amb un tractament menys evident i barrejant-se feliçment amb tot d’altres coses que connecten amb les seves manies narratives de sempre, que es mouen entre l’observació detallista, l’aplom arbitrari, la fredor encriptada, l’assaig moral encobert, les maniobres de distracció, la prestidigitació constructiva, la capbussada dins del microscopi vital, la digressió obsessiva i la imaginació disciplinada d’una metaficció accessible, que canvia de plans a mig trajecte, que diu que no farà el que justament acaba fent.
Els deu contes d’A les de les dues seran les tres en realitat en són quinze, perquè la meitat dels contes tenen bessons o trigèmins. Hi ha quatre díptics i un tríptic on ressonen en paral·lel les formes i els sentits d’uns quants contes breus i autosuficients convertits en seccions que juguen al mirall o a la variació. Sergi Pàmies refina al màxim en aquest llibre el seu art de constructor d’emocions, però entre totes les emocions convocades hi destaca en aquest llibre l’emoció estètica.
S’ha tendit a banalitzar els contes de Sergi Pamies llegint-los des de la literalitat del que s’hi diu, com si aportessin cròniques o apunts confessionals, i no fossin el que són: contes mai canònics i mai ajustats a cap model prescriptiu. Aquells que es van mirar en diagonal els seus primers llibres, van arribar a la conclusió apressada que la seva era una escriptura cool, de bars de nit, enginyosa, sofisticada i vigorosa, de frases curtes i expeditives, irònica i minimalista, prima, sense gruix moral, ni substància ni cos. Ara hi ha qui es queda en l’anècdota familiar com si això fos l’ingredient determinant.
La irrupció dels afectes més personals en els últims llibres ha fet que la seva escriptura s’hagi tornat més dura i mineral. La paranoia, la desolació i la tristesa irònica que batega rere els contes no alimenta cap masoquisme autocompassiu sinó una capacitat de mirar directament als ulls el patiment i la grisalla. Hi ha en en tot això una inversió dels mecanismes previsibles de la catarsi: no es tracta d’adormir-se en la ficció, ni de patir i plorar amb els protagonistes perquè emergeixin i s’alliberin les emocions, sinó de projectar en el paper les emocions de forma detallada i gairebé hiperrealista, de contemplar serenament l’objectivació d’aquestes emocions.
L’escriptura cisellada, que parteix de la urgència expressiva, de l’emoció que s’imposa i que demana una veu que la contempli i li doni forma, ha aconseguit vehicular una reflexió veraç i lúcida sobre el desamor, sobre la tendresa, la por i el patiment, sobre la identitat, l’escriptura i la ficció. Com qui no vol la cosa, sempre en to menor i sense inflar el gos, amb un mig somriure esbossat, Sergi Pàmies s’accelera però alhora demana una lectura pausada i reiterada, glop a glop, que contagia una alegria salvatge i una iconoclàstia ferotge cap als falsos ídols de les mitges esperances i dels banys maria que emboiren el mirall. Et deixa al descobert, a la intempèrie. En aquest últim llibre això també hi és, però amb més dosis de joc, amb més música i més distància.
Sergi Pàmies es reserva per als contes més durs el tracte amb la bèstia, la més íntima, la que rosega obstinada i desa la por i l’angoixa dins de les vísceres. Els seus personatges es mouen entre la fusió amb el paisatge, la compulsió de la fugida i la d’aguantar la mirada. Tot en aquests contes treballa per destil·lar ombres, objectivar abismes domèstics, emocions i posicions morals. Es per això que es deixen llegir com a relats i alhora com a correlats d’una matèria que els és inseparable. Com passa en la millor poesia, les imatges, personatges i situacions són instruments per sintetitzar i construir el regust de la infelicitat o l’acceptació de baixa intensitat, de la la provisionalitat permanent. En un conte d’A les dues seran les tres, Pàmies explica com va deixar la poesia i, en un altre, com va deixar la música. En realitat no ha deixat cap de les dues coses. Els seus llibres de contes són discos (o cassettes) amb cançons i els seus contes són poemes, no poemes en prosa perque siguin textualment opacs, tendres i florits, sinó perquè treballen amb la fresadora del llenguatge, la mirada i la dicció, les expectatives del lector, l’experiència, els sentiments, la memòria. Disfressat de contista, Sergi Pàmies fa poesia (del que li fuig o del que li arriba) i fa cançons (d’amor i de pluja).
Sergi Pàmies construeix els contes amb una aparent i deliberada manca de sofisticació que pot arribar a ser fins i tot ofensiva per als amants de la complicació programàtica o per a aquells per als quals llegir és una forma com una altra de sentir-se de forma momentània -i inútil-, millors i més savis que els altres i que ells mateixos. El seu antiintel·lectualisme és més aparent que real. Això sí, es dreça contra els discursos teòrics i els jargons pedantescos de les ciències socials i de les humanitats quan volen envair la pràctica apassionada, reflexiva i radical de l’escriptura literària.
Sergi Pàmies sempre s’ha pres la literatura amb un compromís i una seriositat insubornable que pot passar desapercebuda quan se’l llegeix en diagonal. Només cal veure la llista dels deu llibres amb ascendent sobre la confecció d’aquest últim recull de contes que li va lliurar a Carla Fajardo al diari Ara. No es tracta d’una llista aleatòria, per sortir del pas o per quedar bé, des del tacticisme literari, Quan t’entretens a resseguir i a llegir els escriptors que s’hi esmenten, s’il·luminen els ressons de la banda llibresca que batega a la cuina del seu projecte: la força d’una ficció conscient, que llegeix voraçment i es contagia i es posiciona i troba conversa per bandes i registres diferents amb els més rars dels obsedits pel detallisme monstruós i la lateralitat imprevista dels seus coetanis o predecessors: Mario Levrero, Gonzalo Maier, Deborah Levy, Nora Ephron, Dubravka Ugresic, Linn Ullmann, Gunnhild Oyehaug, Olivia Teroba, Clara Obligado, Ia Genberg, Jo Ann Beard, Ed Vulliamy o David Constantine
L’art de l’evaporació a la francesa
En els contes i fins i tot en les novel·les de Sergi Pàmies, el més important sembla que sigui sempre la primera frase. Després tot es precipita per una cascada alhora imprevisible i d’una lògica implacable i evident. La tensió entre l’estil i el desplegament imaginatiu no deixa escletxes. No es basen en l’efectisme de la sorpresa argumental sinó en la força d’un estil directe i eficaç i en l’impacte d’una imaginació controlada al servei de tota mena de registres: la tendresa, el sarcasme o la impassibilitat. Sense efectismes ni cops de volant, els finals dels seus contes afinen en aquest últim llibre la subtilesa en l’art de desaparèixer i d’evaporar-se a la francesa, d’escapar per la tangent de la ficció d’una forma admirable. Tot d’una s’obre una escletxa imprevista, es produeix un lliscament imperceptible o un ressò inadvertit, i el conte s’hi escola. Com qui no vol la cosa, es deixa caure al pas una observació menor que més endavant es reprèn i alhora ho tanca i ho deixa obert.
Els protagonistes dels contes dels primers llibres de Sergi Pàmies eren éssers solitaris, insatisfets, més aviat grisos, sense història, sense èpica, sense passat ni futur, atrapats en un present angoixant del qual intentaven escapar. Es movien enmig d’una jungla contemporània que veia aparèixer escletxes fantàstiques (vells que lloguen records, caixers automàtics amb consciència moral que es neguen a administrar els diners sol·licitats, cares que literalment cauen de vergonya, plantes que només creixen quan els expliques mentides, fetus que es resisteixen a néixer fins que no hagi tornat el pare de la guerra…) Circulaven entre tota mena de malentesos, llocs comuns i miratges publicitaris o periodístics, convertint la seva peripècia accidentada en un aprenentatge de la decepció.
Que amb el temps Sergi Pàmies hagi anat passant d’aquests personatges abstractes a les projeccions més personals i biogràfiques ha servit per carregar de més matisos i de més implicacions i ressons la força emotiva dels relats, però en el fons no hi ha cap canvi substancial. Ho veiem en la diversitat de pretextos que es tria en aquest últim llibre.
En un dels contes del seu primer llibre el director d’una sucursal de caixa d’estalvis s’amagava dins de l’armari del seu despatx en sentir enrenou i crits a l’oficina, pensant que es tractava d’un atracament que al final resulta ser només la irrupció d’un client indignat i suicida. El conte encara basava part del seu joc en la sorpresa final. En una entrevista posterior Sergi Pàmies va revelar que la cosa venia remotament també d’una arrel biogràfica: de quan el seu pare clandestí s’amagava a l’armari si algú trucava a la porta de casa. En un dels contes del seu últim llibre, la presència d’un intrús nocturn a casa el duu a amargar-se immòbil sota el llençol. Sembla que allò que compta és l’armari i el llençol: la por, la indefensió apresa, la reacció il·lusa. Però ara en el conte actual el que compta és el que li passa pel cap.
Des del primer moment Sergi Pàmies s’ha mostrat especialment dotat per definir amb claredat una posició reveladora respecte als fets narrats (entre la ironia i la impassibilitat) i per construir amb habilitat i intel·ligència sèries de situacions inquietants. Sergi Pàmies no pertany a aquella raça d’escriptors que tenen un «món», sinó a la dels que tenen una «mirada». La seva és una veu que hi veu, que es concreta en una escriptura analítica i precisa. A les dues seran les tres, (per a mi, sense dubte, un dels seus millors llibres) demostra un domini dels registres, de les formes i dels mecanismes narratius que fa pensar que si un dia torna a la novel·la pot dur les rareses meravellosament experimentals de les seves tres novel·les de principis dels noranta, La primera pedra (1990), L’instint (1993) i Sentimental (1995), a uns territoris insospitats, a una nova dimensió literària potentíssima.
