El plaer d’experimentar l’eufòria de quan et recorden intel·lectualment que ets un ésser sensible. Així, el llibre Comptes pendents de Vivian Gornick, esdevé una relectura de les obres que ha llegit i han deixat marca, una revisió constant en diferents etapes vitals que posen de manifest el moment en què es troba quan llegeix els llibres d’autors com Colette, Marguerite Duras, H.D. Lawrence, Thomas Hardy, etc. Un llibre sobre la relectura i la seva importància, perquè només llegim un llibre de debò quan el rellegim una vegada i una altra. Sempre des d’una sensibilitat característica; la mateixa que li permet aprofundir en el procés d’escriptura i endinsar-s’hi de ple. Gornick reflexiona sobre els vincles de la connexió humana que son fràgils i depenen del temps, les circumstàncies i el misteri de les simpaties volubles. Així com sobre les persones que estem atrapades des que naixem en una «psicologia de la vergonya, inexplicable i desconcertant, que contribueix a la nostra incapacitat a l’hora de cercar el consol de la companyia en els pitjors moments de necessitat. Perquè ens avergonyeix la pròpia vulnerabilitat».
L’obra esdevé una combinació de crítica literària, memòria i autobiografia. Al llarg de nou capítols revisa la passió per Elizabeth Bowen, Doris Lessing o Natalia Ginzburg, com una forma de diàleg entre escriptores que assaja de perfilar la pròpia vida en aquest intercanvi. La relectura com a fenomen que permet l’anàlisi, el coneixement dels motius i les intencions que l’han duta exactament allà on es troba. Gornick es rellegeix i es troba, perquè —parafrasejo—, el que procura la lectura és un alleujament pur del caos mental. En paraules seves, «de vegades crec que m’infon per si sola valor per viure, i ho ha fet des de la meva infància més tendra. Aviat escriure es va tornar fonamental en la meva vida. Perquè vaig descobrir que quan m’asseia a escriure el meu jo ple de neguits i inseguretats semblava desaparèixer. Allà, a l’escriptori, amb un full de paper al davant, els dits al teclat, totalment absorta per l’esforç d’endreçar els meus pensaments, em sentia segura, centrada, intocable: a la vegada em sentia excitada i en pau, ja no em distreien o em desconcertaven o em faltaven les coses que no tenia. Tot el que necessitava era a l’habitació amb mi. Res més a la meva vida s’acostaria gens a la sensació d’estar viva per a mi mateixa – de ser real per a mi mateixa – que em donava escriure»
En aquesta amalgama entre memòria i crítica literària, és l’escriptura la que posseeix el do de transformar una vida en un fet excitant. La narració dota de sentit a tot el viscut que fora de la ficció passa d’una forma potser menys emocionant, fins i tot més crua i sense espai per als matisos. Fora del fet narrable hi ha l’espai per a la suggestió i la contingència, però també la vulgaritat amb què passen els dies insubstancialment. Per contra, el fet inserit en el text posseeix la intermitència, l’ambivalència que possibilita l’erotització del record.
El pensament constant envers els vincles que traspua capítol rere capítol, adquireix la seva màxima a través de Ginzburg i la seva la preocupació, com la de qualsevol escriptor seriós, que sempre ha estat la «d’identificar els conflictes interiors que ens impedeixen tractar bé els altres». Amb la problemàtica de la relació amb l’alteritat al centre, acaba per adonar-se que tant en els grans triomfs com en les tragèdies més fosques, estem sols.
Entremesclant més veus en aquesta gran obra col·lectiva, Gornick cita a Duras per a parlar de l’altre epicentre de l’obra: el desig que escapa la contenció de la raó, la passió. S’emmiralla amb la veu de l’autora segons la qual el desig es la fam amb què aconseguirà comprendre la naturalesa instrumental de les relacions humanes. No en va, Gornick considera, com en un joc de miralls, l’esclavisme emocional que acompanya el desig: les exigències, les ansietats, les possibles humiliacions. Amb tot, però, no hi renuncia, perquè sap que «l’ham es poderós, i que la guerra que implica excita per transgressora».
Comptes pendents representa una immersió total capaç de sumir-nos en un repàs aferrissat de tota la seva trajectòria vital mentre narra aleatorietats com quan el matí que s’havia de casar per primera vegada gairebé l’atropella un camió perquè anava massa distreta en el seu turment emocional debatent-se encara entre el sí i el no.
Aquest és el seu virtuosisme la intel·ligència amb la qual parla de fets complexos amb la lleugeresa pròpia dels dies estivals. Entre el relat, però, es dilucida el missatge: la vida com un contínuum de decisions premeditades i d’altres més o menys encertades, però de fons, la convicció que «el fet de privar-se de l’experiència dels sentits és realment un pecat contra la vida».
Al capdavall, sense la passió, entesa com a «passió, passió, passió: dura, vil destructiva, ni sensual ni romàntica, tan sols, passió efervescent que es més semblant a la guerra que a l’amor, la profunditat de l’angoixa, la por de la ruïna, la conseqüència del que mai pot desfer-se», Gornick, talment com els autors citats i els no citats, mai no hauria escrit res.
