Els perills de la Thermomix

Tinc una amiga que organitza uns sopars d’aniversari molt curiosos. Ajunta gent ràndom (crec que l’anglicisme s’utilitza així) i fem uns àpats anuals en què neixen i evolucionen converses sempre sorprenents. Un cop, fa un parell d’anys, em va tocar seure al costat d’una noia que va estar-se tot el sopar parlant-me de la seva Thermomix. No vull que sembli que m’estigués donant la llauna, al contrari, el discurs culinari casolà va interessar-me vivament. Tinc apuntat al meu precís dietari mental que va afirmar: «Durant l’últim any i mig, m’ha donat més satisfaccions la Thermomix que no pas cap home» (volia insinuar-me alguna cosa?). Jo no en sabia res, d’aquest prodigi de la tecnologia alemanya, i encara menys de la salvatge polèmica generada a partir dels models copiats que venien al Lidl i que, segons algunes opinions respectabilíssimes, fins i tot funcionaven millor que l’original. En fi. Resulta que la gràcia del gadget és que et permet fer múltiples receptes d’aspecte diferent jugant sempre amb els mateixos ingredients. De manera que combinant la mateixa base d’aliments obtens resultats, en aparença, diversos.

Tot plegat per dir que, ara mateix, ja no podem tenir cap dubte de batejar Pep Puig com el Nostre Autor Thermomix De Capçalera. L’escriptor egarenc segueix amb la seva afició pel reciclatge de materials literaris i, de fet, als lectors ens sorprendria una proposta que no fos aquesta. Amb quins ingredients treballa Puig? Els trobareu en aquest enllaç (remet a un article més detallat sobre l’autor i el puc posar jo sol gràcies a un curs de digitalització que estic fent, espero estalviar feina a la meva editora). Per resumir, si ens cenyim a la temàtica, tenim: vacances estivals d’infància, anys vuitanta del segle passat, pobles de vida lenta, referències literàries i cinematogràfiques populars, relacions amb avis i oncles laxos mentre els pares són absents, primers amors, la nostàlgia per aquestes noies idealitzades i, sobretot, el contrast de la mirada adulta sobre tot aquest passat adolescent. En les seves últimes novel·les —Els metecs (2018) i El mar de cap per avall (2021)— hi ha incorporat, encara, una espècie més que aporta certa perversitat a la seva narrativa: la idea del doble o la duplicació de la figura protagonista. La rivalitat, el xoc i substitució entre dos personatges que s’emmirallen.

Aquesta recepta es repeteix, doncs, a la darrera novel·la de Puig, Si una tarda d’estiu un borinot, que comparteix molts elements amb L’home que torna (2005), la primera novel·la de l’autor¹ i també paisatge interior amb La vida sense la Sara Amat (2016) —segurament la més reconeguda pel gran públic català soci d’Òmnium Cultural.² Ara ens trobem novament amb un noi de catorze anys que passa l’estiu a un poble, a la casa que conté, als baixos, el negoci familiar: una sabateria. El xicot, de nom Ferran, viu obsedit per la figura de l’avi Valentí, el gran amor de joventut de l’àvia, que va morir a la guerra civil sense arribar a conèixer el seu fill (el pare, per tant, del narrador). El Ferran es passa la infància mirant-se la fotografia de l’avi, amb qui sembla que mantenen una retirada física i, fins i tot, l’afició compartida pel futbol. Una tarda de juliol, un home arriba al poble i entra a la sabateria. Sembla que vingui de lluny. Diu que ha de menester unes sabates noves. El Ferran, quan descobreix que es diu Valentí i en comprova l’edat coincident, fantasieja amb la idea que pugui ser el seu avi. Fabula que en realitat no es va morir i que, finalment, ha tornat al poble per retrobar-se amb l’àvia. Allargarà tant com pugui la trobada amb aquest home per descobrir-ne la veritable identitat. Paral·lelament, i de forma molt subsidiària, al relat apareix també la relació amb els amics i la noia del poble guapíssima que li agrada.

Si una tarda d’estiu un borinot és una novel·la curta, una nouvelle, que també podria ser un conte llarg. En qualsevol cas, la senzillesa de la trama permet fer lluir una altra de les habilitats de Puig, en aquest cas, estilística: la capacitat per a la dilació del relat, la concreció d’unes escenes d’aparença banals però reveladores. La sensació que és capaç de fer avançar una història, pràcticament, amb una canya i una espardenya. I, per sobre de tot, la capacitat de fer-nos seguir sempre uns relats que, vistos fredament, són absolutament inversemblants però que, tanmateix, no podem parar de llegir. És capaç de conjugar unes històries que es mouen sempre en la més estricta quotidianitat, sovint entranyables, però que precisament per això, quan avancen cap a racons increïbles o inusuals, ens segueixen semblant —com a mínim— factibles. En el cas d’aquesta novel·la, tanmateix, el punt de partida —l’aparició d’un home de nom i d’aspectes similar al de l’avi— ja és una mica voler cercar ronya al cove (i és aquí, en aquest cas, on apareix la idea del doble), però seguim encuriosits la lectura per la mirada convençuda del narrador i per entendre, en realitat, fins on ens vol portar Puig aquesta vegada.

La narració és subtil perquè ens situa el mateix temps en una doble mirada: la de l’adolescent que volia creure’s que aquell home era el seu avi (tot i saber que era molt improbable) i la de l’adult que ara ens narra la història d’aquella tarda i que sap de bell antuvi com va acabar i quines conseqüències personals va tenir. D’aquí neix la tensió i la intriga del relat, el pols amb el qual es va especulant sobre la realitat de l’intrús al poble fins al descobriment final. Al mateix temps, la manera d’explicar-nos aquella memorable tarda d’estiu posa en relleu la condició volàtil dels records. L’escriptor terrassenc mostra les trampes de la memòria, la perversió que conscientment o no podem fer del que recordem en benefici de l’efectivitat del relat que volem explicar. De fet, el narrador adult conjectura més d’una vegada sobre com va viure aquella història i la interpretació dels fets que donava aleshores i la que en té actualment. És així com a l’inici de la novel·la afirma sense cap problema que, segurament, s’inventa algunes consideracions sobre la vida de l’àvia (p. 17), però perquè és només d’aquesta manera que pot donar una explicació lògica a tot el que va passar després.

El títol-homenatge a Italo Calvino (ara que se’n celebra el centenari) no em sembla només, per tant, una simple picada d’ullet al geni italià, sinó que, potser sense saber-ho, traça paral·lelismes en la pruïja narradora de tots dos autors, en la voluntat de fabricar un relat, una mentida conscient que vols seguir creient-te per veure fins on et porta. De la mateixa manera que el Lector de Si una nit d’hivern un viatger persegueix la continuïtat d’una lectura constantment interrompuda (i així fabrica al mateix temps un nou relat), el narrador de la novel·la de Puig cerca donar sentit a una història familiar a la qual sent que li manca un final. Una història d’amor apassionada truncada per la guerra. És per aquest motiu que vol veure en la figura del nouvingut el retorn de l’avi absent. Perquè així tancarà el cercle d’un relat familiar fins aleshores confús, així com el Lector de Calvino vol tancar la novel·la de manera satisfactòria.

Aquesta mirada resulta útil perquè també ens diu algunes coses de la concepció que té Puig de l’obra literària, de la maduresa que mostren els seus personatges i de la resolució final de les seves novel·les. Un adolescent encara no concep que hi ha històries que s’esllangueixen o de les quals no en podem saber el final. Com explica Calvino irònicament, els protagonistes al final o es casen o es moren³ (és el que aprenem de petits). Per això el Ferran, a mig camí de ser adult, busca una resolució per a la vida de l’avi (que els lectors al final també descobrim) que, sí, tanca el relat, però que també fa aixecar una cella incrèdula al lector. Evidentment, la reescriptura dels records sempre comporta trampes, perquè el que acaba descobrint el protagonista és massa dolorós d’assumir. Per això és un episodi congelat, isolat en el temps, que no és capaç d’explicar fins molts anys més tard, quan l’espai on va passar, la casa familiar, està a punt de desaparèixer. És un mal que fa que tota aquella tarda, la nit i matinada que la van seguir hagin quedat, pel protagonista, tenyits d’una boira d’irrealitat (p. 106) que en justifica el silenci fins ara. 

En aquest aire oníric, de primera nit en vetlla de la seva vida, conflueixen les dues trames, la principal i la (molt) secundària. És un punt de trobada forçat, en què la inclusió dels col·legues adolescents i de l’enamorada del protagonista en la investigació del foraster semblen un afegit per insuflar un aire d’amor iniciàtic que, tot i formar part del món habitual de Puig, acaba resultant sobrer. De la mateixa manera, el desenllaç de l’obra (qui és realment aquest home, aquest borinot que pul·lula pel poble) té un punt culebronesc, gairebé de Temps de silenci (sigui dit amb tots els respectes als creadors de la mítica sèrie —Isabel Dalmau i Ramon Comes són els nostres Capulet i Montagú⁴—, però em sembla que podem esperar i exigir nivells diferents de complexitat i de resolució de trames en un i altre àmbit).

La confessió final del foraster, tot i estar narrada amb la convicció i la naturalitat habituals de Puig (p. 100-101), sembla més una concessió al mateix narrador que no pas un valor per al relat global. Com si es volgués assimilar la maduresa del Ferran a la de la persona adulta que, s’espera, llegirà aquesta història. Potser no feia falta. Hom es queda amb la sensació d’haver presenciat un final efectista però buit de contingut i que la veritable «novel·la» —la vida turmentada del foraster, d’aquest borinot que ha aparegut per sorpresa una tarda de juliol— ens ha estat escatimada per esbossar-la només en quatre ratlles i, au, tanquem la paradeta.

Jo seguiré llegint les novel·les o contes de Pep Puig perquè m’ho passo bé fent-ho. Amb tot, pel que fa a aquesta darrera novel·la, una de dues: o bé els ingredients de l’autor comencen a caducar o potser és la Thermomix de la cuina, que ha perdut la brillantor d’antany. Qualsevol de les dues opcions reclama una revisió amb cura.