Borja Bagunyà, Sessió de control / Una casa fosca i un flagell (Comanegra, 2023).
Manuel de Pedrolo, Situació analítica, (Comanegra, 2023).
La possibilitat d’una literatura insensata la va caçar al vol fa més de set anys Max Besora una tarda d’estiu en la terrassa d’un bar del Poble Sec. Després d’haver-hi donat unes quantes voltes, els que érem allà reunits no ens acabàvem de posar d’acord a l’hora de definir l’invent, però vam acabar coincidint que en tot cas es tractava del requisit mínim exigible a qualsevol forma de literatura que es proposés escapar de la domesticitat i l’adotzenament previsible.
Temps obert
M’ha vingut ara això al cap no tant pensant en Borja Bagunyà, l’autor d’aquest díptic novel·lístic (meravellosament i esmoladament insensat) que fan Sessió de control i Una casa fosca i un flagell; la idea de la literatura insensata se m’ha fet present més aviat pensant en la radical insensatesa hipertextual del cicle «Temps obert» de Manuel de Pedrolo, i en la també encomiable i encara més accentuada insensatesa del projecte editorial de la gent de Comanegra, disposada a expandir i completar coralment el desplegament inacabat del multivers pedrolià.
D’entrada, jo no ho veia gaire clar. Als qui vam entrar en contacte amb Manuel de Pedrolo a l’institut a través del Mecanoscrit del segon origen ens ha costat sempre una mica de tornar-hi. Però l’absurda prevenció venia sobretot des de la dimensió desplegable i coral del projecte «Temps obert». Fins i tot a algú que ha dedicat una mica de temps al negociat de les reescriptures derivatives, col·laboratives i metaficcionals (vegeu Plagia millor, Periscopi, 2022), d’entrada la cosa em feia una mica de mandra; com si les novel·les que arriben des d’un encàrrec, o participen en una conversa narrativa compartida haguessin d’arrossegar un llast, i tinguessin ja d’entrada un interès menor, circumstancial, amb un demèrit fundacional que en comptes de sumar, restés. Per aquesta banda no podia anar més errat.
Un cop esbandides les manies i les callositats mentals, m’he trobat amb tres novel·les (la de Pedrolo i les dues que en deriven de Borja Bagunyà) que fan una jugada a tres bandes més que digna de transitar. La de Pedrolo, prou llegidora i interessant, les dues de Bagunyà autosuficients, d’un altíssim nivell, amb algunes de les millors pàgines que li hem llegit. Amb una entitat pròpia tan sòlida i definida que si algun dia s’editessin al marge d’aquest projecte expansiu pedrolià on han crescut, ja fos com a díptic (a la manera dels de Salinger, sortits del The New Yorker) o fins i tot cadascuna per separat, es defensarien soles, aguantarien perfectament la prova d’estrès. Entre els contes de Plantes d’interior (recentment reeditats), els Angles morts i les dues novel·les d’aquest díptic (Sessió de control i Una casa fosca i un flagell) no hi veig cap fissura ni cap jerarquia essencial, fins i tot em costaria decidir-me a l’hora de preuar-ne l’aportació. Afronten problemes narratius semblants i els exploren amb recursos semblants; això sí, amb registres, formats i accents singulars.
Al llarg dels anys seixanta Manuel de Pedrolo va escriure nou novel·les on exposava nou versions alternatives i excloents de la vida d’un mateix personatge, Daniel Bastida. A partir de l’esclat germinal d’un bombardeig a la Barcelona del 1938, quan el protagonista del cicle era un nen, la seva vida es projecta en nou direccions diferents: hi ha el Daniel Bastida estraperlista, l’escriptor, el representant comercial, el pagès, el negociant sense escrúpols, el sindicalista, el rodamón o el psicoanalista. Cadascun amb el seu món i cadascun protagonitzant un tipus de novel·la escrita amb un estil diferent. Nou vides, nou novel·les.
Just ara que estic acabant aquesta ressenya veig que Editorial Comanegra publica també, en versió de llibre electrònic, les més de tres mil pàgines d’aquestes nou novel·les de Manuel de Pedrolo que componen el cicle «Temps obert», a cura d’Àlex Moreno, amb la inclusió dels fragments censurats i epílegs de context. Qui vulgui llegir la versió en llibre electrònic de la Situació Analítica de Pedrolo, la pot trobar aquí.
La insensatesa del projecte «Temps Obert» de Manuel de Pedrolo no acaba aquí. Arriba al zenit quan es planteja que, de cadascuna d’aquestes nou vides alternatives de Daniel Bastida, n’han de brostar en paral·lel dues novel·les derivades que també hauran d’avançar en direccions alternatives. Aquest multivers expansiu es planteja així com un desplegament rizomàtic i arborescent de vint-i-set novel·les en total. Conscient que tot allò el depassava de llarg, i que era gairebé inacable per definició, Manuel de Pedrolo va deixar escrit: «¿T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa que podia ser demencial, d’acord, però potser una de les úniques coses que valen la pena de fer són aquelles que surten del correcte, del normal». Exacte: demencial. D’això van aquests llibres, de les raons de la raó i la follia.
Situació analítica
Borja Bargunyà ha reprès la novel·la Situació analítica (escrita per Manuel de Pedrolo l’estiu de l’any 1964 i publicada l’any 1971), la quarta versió de la vida de Daniel Bastida. La de Pedrolo és una novel·la dialogada, que es limita a transcriure els intercanvis verbals que se succeeixen durant les quinze sessions de divan analític que protagonitza el jove Daniel Bastida, acabat de llicenciar, com a ritus de passatge necessari abans de poder-se dedicar ell també a exercir com a psicoanalista. A banda de la transcripció de les paraules dels dos protagonistes de la «situació analítica», en la novel·la de Pedrolo només hi apareixen, molt de tant en tant i entre parèntesis, algunes breus acotacions teatrals sobre «el món circumdant»: detalls del lloc on conversen, en un pis de Les Tres Torres, a Barcelona.
Empès per la curiositat, abans d’entrar en les dues novel·les de Borja Bagunyà he anat a buscar a la biblioteca la Situació analítica de Manuel de Pedrolo (encara no era accessible en format digital). Volia veure com s’hi vinculaven. De seguida he confirmat que la seva lectura no constitueix cap requisit previ pel dret d’admissió. No cal haver llegit la Situació analítica de Manuel de Pedrolo per poder entrar i moure’s amb garanties i màxim profit pel díptic narratiu que ha fet Borja Bagunyà, però alhora és cert que poder veure com en les dues novel·les derivatives es gira i afua el personatge, com se l’esmola i se’n serveix l’autor per dur més enllà el pretext de la psicoanàlisi i la salut mental, per fer-li dir coses insospitades i importants, encara ho fa tot més interessant i reconfirma el talent novel·lístic de Borja Bagunyà.
En tot cas, la novel·la de Manuel de Pedrolo fa de molt bon llegir: se serveix dels mecanismes confessionals de la psicoanàlisi per parlar del desig, de l’incest, de la repressió familiar i ambiental de la postguerra, en una tessitura reflexiva. Manuel de Pedrolo no toca d’oïda quan s’embranca en el jardí de la psicoanàlisi. Insereix en la conversa referències literàries o filosòfiques esparses i ben trobades. A través de les sessions analítiques dibuixa el retrat d’un jove universitari en relació amb les dones que l’envolten, amb la seva família biològica i política, i amb la Barcelona de principis dels anys seixanta.
Sessió de control
La primera de les dues novel·les breus del díptic de Borja Bagunyà, Sessió de control, és la que més directament connecta amb la de Manuel de Pedrolo. Som també en l’escena emblemàtica del divan. De la Situació analítica pedroliana, que fa de preàmbul i llindar iniciàtic a la pràctica professional de Daniel Bastida, passem a la Sessió de control, de la novel·la de Borja Bagunyà, que recull també un encontre analític, però en aquest cas per verificar si hi ha hagut mala praxi, segons els protocols institucionals de l’Associació Psicoanalítica Internacional (API), en el tractament clínic de les derives xocants i conflictives d’un dels pacients de Daniel Bastida, que pateix una fixació erotòmana amb el Caudillo.
Les sessions d’anàlisi o de teràpia en el divan s’han convertit en un lloc comú de la ficció contemporània. En les pantalles, des de Nick Nolte assegut davant de Barbra Streisand a El príncep de les marees fins al Tony Soprano assegut davant de la doctora Melfi, s’ha tendit sovint a jugar amb la tensió sexual, la seducció i els malentesos de la transferència. Borja Bagunyà ho porta cap a una altra banda del tot diferent, que no hi té res a veure. Ho duu cap al terreny de la reflexió sobre com som parlats pel llenguatge, sobre els replecs i les duplicitats amb què ens expliquem i ens justifiquem, i sobre els jocs de poder que s’hi posen sempre pel mig. Ara bé, com passa en els seus altres llibres, la narrativa de Borja Bagunyà no es queda mai atrapada en la mera reflexivitat autofàgica. Si bé explora les angulacions de la matèria verbal, alhora veu i s’endinsa en el món sòlid i tangible per on ens movem: tot apunta en aquest cas de forma descarnada als ressons del franquisme patològic i el pòsit polític de la neurosi i el deliri.
Borja Bagunyà no es limita a Sessió de control a transcriure l’enregistrament de la sessió i a afegir-hi acotacions. Deixa que sigui el protagonista, Daniel Bastida, qui retransmeti a temps real l’encontre amb el psicoanalista que el supervisa, que l’interroga i el burxa al voltant de la seva praxi dubtosa. Quan ho fa, Bastida juga alhora uns quants jocs del llenguatge que es bifurquen i superposen: ens explica el que el psicoanalista supervisor li diu i li demana, el que creu que vol quan el pressiona, i també el que ell li diu i el que li amaga, i tot passant el que s’amaga a si mateix, els relats d’autojustificació i tot de fuites esparses que li van venint a la memòria. Sense adonar-se’n, la seva sintaxi del silenci diu més del que diu, i calla més del que calla. No és que sigui poc fiable com a narrador, és que en general això de la fiabilitat i la transparència narratives són qualitats humanes i retòriques puerilment quimèriques i sobrevalorades, més aviat escasses. Un dels mèrits de la novel·la és la manera en què tot això és fa palès del dret i l’inrevés.
Com que Daniel Bastida aquí no és només un pacient analitzat al divan sinó més aviat un analista qüestionat en la seva pràctica professional, ell mateix racionalitza i sospesa el que es va dient en la sessió de control, amb cura i prevenció. L’ambigüitat narrativament fèrtil de la situació rau en el fet que es tracta alhora d’una sessió de control i de teràpia, un setge, un exercici d’escapisme i un mecanisme d’autoengany. En el discurs s’hi van trenant diferents escenaris: el cas qüestionat, les relacions amb el soci (més polititzat) de la seva consulta, les relacions amoroses i les pulsions incestuoses, la tensió familiar, la seva relació crítica i agònica amb la psicoanàlisi com a pràctica institucional, és a dir la crisi viscuda en primera persona dels sabers de la sospita (els de Freud, Marx i Nietzche), tal com els definia Paul Ricoeur: sabers de la sospita quan posen sota la lupa les deficiències de la noció de subjecte, quan sospiten dels valors que les societats europees han acceptat com a vàlids des de la Il·lustració, o quan sospiten i qüestionen el racionalisme i intenten alliberar l’home de la consciència falsa que li ha estat imposada.
Tot plegat podria fer pensar que som davant d’una novel·la estàtica, empantanada en una successió de revelacions biogràfiques i de digressions àrides, introspectives i sàvies. Res més lluny del que hi trobem. L’amplificació microscòpica i minuciosa de la Sessió de control ens posa enmig d’un festival de la intel·ligència, amb pics d’humor sorneguer i d’ironia estructural, amb modulacions de la polifonia atonal i la perícia narrativa. Els corrents freàtics de l’interrogatori professional, aparentment neutre i cordial, tensat pel baix continu d’una violència simbòlica i institucional latent, provoca el joc del gat i la rata, l’art d’esquivar i de fugir per la tangent, i en fer-ho, d’acabar revelant moltes més coses de les que estaven previstes.
Borja Bagunyà explota al màxim els mecanismes de la refracció de la veu. La teatralitat dialògica inherent a l’escena psicoanalítica es potencia exponencialment quan activa alguns dels recursos més eficients de l’escriptura dramàtica: treballa amb els subtextos, les ocultacions i les revelacions, els ritmes i la musicalitat en l’ordre del discurs: dels temes que van i venen, la irrupció d’escenaris fantasmals que són fora de l’escenari, el calibratge dels enganys i els autoenganys, els canvis de sentit de tot plegat a mesura que avança la trama. No seria gens forassenyat fer-ne una versió teatral, per ser dita dalt de l’escenari.
La hiperconsciència del psicoanalista que se sap assetjat, que intenta esquivar les zones de perill associant i dissociant, converteix el «deliri à deux» (tal com definia la psicoanàlisi Francesc Tosquelles, presència latent i fonamental en aquest díptic) en un assaig novel·lat, no per la presència de cap abstrusa substància filosòfica en el que s’hi diu, sinó pel que es fa quan es diu, pel despullament de la indagació que s‘hi desplega. Ludwig Wittgenstein, vienès com Freud, desconfiava del llenguatge i de la psicoanalisi com a teoria forta i explicació científica, però preuava la bellesa que hi ha rere la teoria de l’inconscient: segons ell, trencava amb les explicacions causals per oferir noves formes de pensar i de parlar, o més ben dit, una nova mitologia.
Una casa fosca i un flagell
Tot el que era mirar enrere cap al ressò traumàtic de la postguerra, tot el que era subjecció institucional, focalització concentrada, i gir insistent i centrípet sobre un mateix punt assetjat des de diferents angles a la primera novel·la del díptic, Sessió de control, es converteix ara en projecció expectant cap a un futur inèdit, en un esclat que centrifuga el moviment coral d’energia desfermada en la segona novel·la del díptic, Una casa fosca i un flagell.
En aquesta segona versió alternativa de la vida que creix a partir de la Situació analítica de Manuel de Pedrolo, Daniel Bastida s’ha atipat de la psicoanàlisi i s’afegeix a la festa etílica i lisèrgica que munten els membres d’una comuna la nit abans de sortir amb una furgoneta tronada cap a Saint-Alban-sur-Limagnole, en peregrinatge cap al centre antipsiquiàtric del «geni de Reus», Francesc Tosquelles. A Saint-Alban, artistes com Paul Éluard o Tristan Tzara havien conviscut amb els interns i els treballadors, trencant les barreres entre la normalitat i la patologia, obrint les portes de la institució, fomentant els vincles socials i fent possible la pràctica de l’Art Brut de Jean Dubuffet. Alguns dels tripulants de la furgoneta haurien preferit anar a Formentera, però l’opció del peregrinatge a la institució antipsiquiàtrica es va imposar.
L’ona expansiva de la revolució moral del maig del 68 ressona amb força en Una casa fosca i un flagell. Gilles Deleuze i Félix Guattari van escriure a L’Anti-èdip (1972) que quan els estudiants van assetjar la Sorbona, van deixar en atur forçós un gran nombre de psicoanalistes: milers de persones van sentir tot d’una el desig de parlar-se i estimar-se. A la novel·la s’hi explora el vell i el nou desordre amorós, assetjat per les inèrcies i les gelosies. Se’ns posa enmig del clima de revolució moral antiautoritària de qui s’ha d’inventar sobre la marxa les regles del parc humà quan tot ha esclatat, quan la utopia política es viu amb les ferides obertes i en primera persona. Els protagonistes d’Una casa fosca i un flagell volen «espanyar les portes de la ment» a base d’herba, d’àcids, de licors i de bolets, es mouen entre la tribalitat i el nomadisme vital de Jack Kerouac, la revolució sexual del «cardar contra els pares», l’emancipació orgònica de Wilheim Reich, el rebuig a la unidimensionalitat de Herbert Marcuse, l’arquitectura geodèsica i la tasca imperiosa de curar o enderrocar les institucions psiquiàtriques de la mà de Ronald Laing, David Cooper, Franco Basaglia, Michel Foucault, Félix Guattari, Gilles Deleuze, i evidentment el «savi de Reus», Francesc Tosquelles.
L’error seria llegir-ho tot plegat com una mena de document, una refutació satírica, una reivindicació nostàlgica o un reportatge sobre una època, uns fets o un moviment. I llegir-ho llavors en funció d’un presumpte biaix representacional o intencional: com una represa de l’èpica del viatge al «nord enllà». La tendència sociologista i historicista compulsiva en la recepció dominant en les nostres lletres tira sempre cap a aquesta banda. Vol que la simple evidència dels referents s’imposi, considera una obvietat indiscutible que les novel·les retraten coses, parlen de coses, etc. I tendeix a valorar-les en la mesura que ho fan a més o menys versemblança, exactitud, vividesa o capacitat de recreació.
La literatura de Borja Bagunyà se situa a les antípodes d’aquesta concepció pueril i anacrònica de la ficció narrativa com a mirall de «representació» o de simple «recreació» de llocs, ambients o moments. Per contra, hi trobem sempre una indagació, una problematització, un mecanisme de refracció de la llum que certament diu el món, però que alhora el qüestiona en l’acte de fer-se món. En vol mostrar els tripijocs verbals i mentals: hi trobem un assagisme que pensa amb mitjans estrictament ficcionals, a base d’escenes, personatges, veus, angulacions, arguments…
En aquesta segona novel·la del díptic, el narrador és alhora una càmera, un processador i un ressonador; un expert en el món que analitza a mesura que hi circula, invasiu, tafaner, hiperintervencionista. Aquest jocs de triangulacions que ens diu la novel·la, converteix en una festa literària i cognitiva la representació de la consciència, les mitologies i la gestualitat dels protagonistes. Més que descriure, explica, analitza, comenta i valora uns fets, i sobretot els efectes d’uns fets sobre els personatges: com els viuen, què en pensen. Daniel Bastida és un focus d’atenció preferent però apareix envescat en una xarxa tribal de relacions, en un món que el subjuga, que tot just comença a descobrir, i que encara no és ben bé el seu.
Aquesta manera de narrar permet una teorització en marxa, una doble refracció (en primer pla, la dels mateixos personatges i les seves contradiccions, les seves pors, les seves solemnitats ridícules, les seves candideses entendridores), alhora hi ha el filtre d’un narrador que fa passar pel seu microscopi analític els discursos, els monòlegs mentals, les tries, les posicions corporals i proxèmiques, les seves mitologies, els rituals d’aparellament i de trencament… La seva ubiqüitat i capacitat de moure’s enmig d’un grup frenètic, i de fer l’efecte que diu unes quantes coses alhora, recorda la sensació que es té llegint La festa de Gerald, de Robert Coover.
Encara més que en la primera novel·la del díptic, a Una casa fosca i un flagell l’humor més o menys fi o espatarrant hi fa acte de presència. No és que se’n rigui de l’«alta flipamenta» dels protagonistes. Més aviat, del seu messianisme engavanyat, de les duplicitats hipòcrites i les acomodacions estratègiques. Res que d’una manera o altra no trobem en tot lloc i en tot moment. De fet, tot el que hi apareix té un punt germinal, que no deixa de cuejar en les dècades següents, i fins i tot encara ara. Psicodèlies, antiautoritarismes, antipsiquiatries, comunes i viatges de peregrinatge se’n documenten en les dècades següents, i encara avui més enllà de la caricatura, dels mimetismes hipsteritzats i les condicions elitistes i pseudohippioses a la Coachella, alguns dels debats que es plantegen i alguns dels afanys llibertaris que esclaten en el punt que explora Borja Bagunyà segueixen tenint alguna mena d’eco i de recorregut, com a miratge, com a farsa o com a marc de referència germinal.
La conya marinera de la novel·la fa el ple quan el viatge en furgoneta cap a la meca de Saint-Auban estavella les expectatives altíssimes dels protagonismes amb un gir insospitat que desconstrueix i desmantella la ficció. La ironia estructural hi torna a treure el nas. La peregrinació iniciàtica pren llavors un curs imprevist i molt revelador.
