La terra i el que en dura

Un parell de vegades al mes, una mica per gust i una mica per deure, travesso bona part de l’eix transversal, també conegut com a C-25. Es tracta d’una carretera amable que, si es fa de cap a cap, et deixa veure bona part de l’interior de Catalunya: si, partint-lo pel mig, n’agafes el tram est, hi trobaràs la Catalunya més mediàtica, la que surt a tevetrès, la que hem trepitjat tots, la de les terres gironines. Però jo sempre n’agafo l’altra meitat, de Vic cap avall. A partir de Manresa, el paisatge canvia i els referents també; la part Girona-Manresa està sostinguda per un imaginari col·lectiu, que engloba paisatge, història, tòpics i estampetes, mentre que la part Manresa-Cervera està una mica més deixada de la mà de déu. Sempre ho havia trobat una virtut i una sort, i per no molestar-los gaire, només hi parava per posar benzina. Per a mi, doncs, Sant Ramon, Pujalt o les Oluges no eren més que un cartellet blanc en una línia recta. Anna Punsoda, però, m’ha fet pensar que potser m’ho estic perdent, que potser, el pròxim cop que enfili la C-25 direcció sud, hauria de fer alguna parada més.

La terra dura, últim llibre d’Anna Punsoda, publicat a Pòrtic, és un retrobament de l’autora, en primera persona, amb el paisatge que l’ha vist créixer: la Segarra. És una guia sentimental, però no només això: s’hi barreja autobiografia, història de la comarca, descripció dels llocs imprescindibles o entrevistes amb aquelles persones que poden ajudar a explicar el lloc des d’un altre punt de vista o, més ben dit, parla amb aquells que enriqueixen el lloc, que també són el lloc. A tall de dietari una mica forçat, Punsoda explica aquest retorn al cor de Catalunya amb un breu fil argumental: després de ser mare, decideix que no pot criar els seus fills a Barcelona i compra una casa a la Segarra per anar-hi a viure, primer a temporades, però ràpidament, amb obres i tràmits a mig fer, s’hi instal·len —fills, marit i escriptora— definitivament.

El llibre, doncs, i aquesta n’és la gran virtut, no és només el reguitzell de gràcies i desgràcies d’una comarca més aviat oblidada per la gran majoria de la població, sinó que planteja un canvi de paradigma que s’inicia a escala individual —tria no continuar amb aquest estil de vida majoritari avui: viure a ciutat ofegada per l’estrès, el ciment, el turisme, etc.— però que es fa encomanadissa i crea interrogants en el lector a escala general: què passaria si ens descentralitzéssim col·lectivament, si tinguéssim més en compte el país que hi ha una mica més enllà de l’àrea metropolitana, si recordéssim de tant en tant que també hi ha una Catalunya Central, un oest de Catalunya, que és molt més que una granja gegantina de porcs anomenada BonÀrea que alimenta milers i milions de persones?

Perquè, per sort, és un llibre que parla poc de paisatge i molt de país. És la cara oposada de les novel·les en què la protagonista marxa al camp per fugir de la ciutat i redescobrir-se a ella mateixa observant la natura. No és això.

Dia 11

Què és, el paisatge? Segurament el que esperem trobar en un lloc abans d’anar-hi. Una idea que recull els prejudicis dels forasters —que neixen de les seves necessitats i es difonen de mil maneres durant dècades de cultura—. Qualsevol país necessita un graner i la Segarra és el graner de Catalunya. Per això calen camps i camps de cereals separats per marges de pedra. També calen granges, centenars de granges de porcs, vedells i pollastres. (p. 45)

Precisament perquè l’obra no cau en els tòpics, el llibre planteja la gestió que s’ha fet d’aquestes comarques i les possibles alternatives: des de la importància que hi ha tingut BonÀrea les últimes dècades com a motor laboral, com a atraient per a la immigració i com a transformador del territori; i el possible impacte que podrà tenir a partir d’ara la implementació de plaques solars o d’aerogeneradors a gran escala. Són problemes que afecten tot un país.

I així, entre anècdotes dels fills que empaiten gats, els records d’infantesa i adolescència de l’autora i les visites al museu del torró i la xocolata d’Agramunt, Punsoda va teixint un relat entre passat, present i futur i també entre individu i comunitat. De vegades, entre els viatges d’una comarcal a l’altra per trepitjar tota la Segarra i les entrevistes a eminències de la zona, el relat pot acabar tenint un deix de Quim Masferrer a El Foraster —Segarrencs, sou molt bona gent!—, però l’autora sap dirigir el canvi de l’anècdota al genèric. És conscient que tot aquest reguitzell de persones que li expliquen coses són més que una suma d’individualitats, que són els que recorden el lloc i que ara mateix el creen, perquè una sola persona pot canviar la inèrcia d’un lloc:

Hi ha temporades en què ser català desanima fins i tot als més forts. Ara bé, també té un avantatge molt clar respecte a les cultures que tenen les bases resoltes: una sola persona pot fer una diferència fonamental. Això, que ja passa a escala nacional, a escala local s’amplifica. (p. 11)

Punsoda, a La terra dura, posa el seu gra de sorra per crear aquesta diferència. Fa la sensació que el mateix relat podria haver estat escrit amb un caràcter apocalíptic, però l’obra té una mirada esperançadora, optimista, encomanadissa.

(Rubí, 1989). És llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora i correctora freelance. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Reduccions i La Directa. És cofundadora de la col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols».