Le congrés ne marche pas i nosaltres, els monstres

Le congrés ne marche pas, com el mateix títol indica. Gramsci ja ens va explicar, i a l’obra de teatre ens ho recorden, que els monstres neixen quan es respiren aires de final d’època («Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i monstri»). En aquests temps, és temptador de traslladar-nos a d’altres períodes històrics per tal que ens ajudin a pensar, buscant-hi paral·lelismes, el present que ens desorienta. Atès que la ficció és una bona eina per aconseguir-ho, les premisses de La Calòrica per situar-nos al Congrés de Viena de 1815 eren vàlides i, fins i tot, diria que necessàries, i és que no podem deixar de sospitar que s’acaba la nostra època. L’execució de l’obra en aquest aspecte, però, em sembla que ha estat fallida: lluny de ser una sàtira política que ens incomoda perquè, amb ràbia, ens fa adonar dels nostres pecats (podem parlar en termes de pecat, sí, que en l’art contemporani compromès tot sembla que vagi de bons i dolents, del bé i el mal), Le congrés ne marche pas ens permet l’evasió i, per tant, tornem a casa satisfets per ser tan lúcids de comprendre l’horror del neoliberalisme contemporani.

Durant el Congrés de Viena de 1815, l’aristocràcia de l’Antic Règim va fantasiejar, al llarg de nou mesos, amb retornar a l’ordre que havia beneficiat les seves nobles nissagues els segles precedents, després del deliri que havien suposat la Revolució Francesa i l’Imperi de Napoleó Bonaparte. Lògicament, mentre vivia del seu wishful thinking, aquesta classe social moribunda es polia tots els recursos de la capital austríaca amb orgies plenes d’exquisideses culinàries, xous estrambòtics, salons regentats per madames, concerts en els quals la gran diversió era ballar els valsos que avui dia ens semblen tan xarons i, esclar, drogues i sexe per tothom. La veritat és que aquí La Calòrica ho fa molt bé, de dotar de vida l’excés de les classes nobiliàries, tant a partir de l’escenografia com del discurs, i és un goig de contemplar l’espectacle. Si bé el meu amic va considerar que hi havia massa moments de veu en off per tal de recrear aquesta vida aristocràtica, i potser és cert que els diàlegs, ben construïts, podrien haver ocupat més espai, a la vegada entenc també que, segurament, des de la companyia eren conscients del poc coneixement sobre aquest esdeveniment i context sociohistòric per part dels espectadors. I, si cal donar grans quantitats d’informació a l’hora d’emmarcar l’acció, sens dubte un narrador sempre resulta més eficient que no pas els diàlegs per jugar amb les limitacions temporals. 

El problema és que, com sol passar a la progressia, que en una altra ocasió vaig definir com a gent «d’esquerra» que ho vol tot sense pagar cap preu, La Calòrica va caure en la temptació d’intentar-nos adoctrinar. Des del meu punt de vista, n’hi havia prou amb explicar-nos què va passar durant el Congrés de Viena per tal que poguéssim fer l’exercici abstractiu d’extrapolar aquest context decadent del congrés aristocràtic al nostre present, atès que la major part dels espectadors probablement formem part de classes socials amb cert capital cultural (i econòmic). La Calòrica, però, va preferir explicitar-ho, no fos cas que algun despistat se n’oblidés. I, en un primer moment, ho va fer amb gust. És divertit, per exemple, quan el vescomte de Castlereagh, representant britànic, explica a Metternich, representant i amfitrió austríac, les idees liberals d’Adam Smith exposades a La riquesa de les nacions i els dos en comenten que són inviables (considerant que l’obra de Smith va ser publicada el 1776 en anglès, i el 1800 ja havia estat traduïda a l’alemany com he comprovat, em vaig preguntar per curiositat si era una obra tan desconeguda a l’època, però això és una altra història que no he resolt).

Cap al final de Le congrés ne marche pas, tanmateix, jo diria que la cosa va descarrilar. Després d’un tercer acte en què havia quedat clara la decadència grotesca de l’aristocràcia amb moments molt bons —com l’escena en què els nobles manen a un pobre criat de mamar el pit de la princesa Catherine Bagration, que encarna burlescament la Marianne revolucionària, o una altra en què espantats pel possible atac del ressorgit Napoleó fan una barricada inútil al mig de la sala—, els dos darrers actes ens van situar de ple en el neoliberalisme gloriós de l’època actual. Per començar a entrar en matèria, al penúltim acte ens vam haver d’empassar sencer un discurs de Margaret Thatcher, la suposada hereva de les tesis de Smith, en què clama la frase conegudíssima del «No hi ha alternativa». A banda de l’avorriment que em va despertar, perquè avui dia tots coneixem prou bé les tesis neoliberals, l’escena em va resultar alhora una mica còmica: després d’haver contemplat la dilapidació aristocràtica que, implícitament, ens havien suggerit de relacionar amb les elits politicoeconòmiques contemporànies, la crítica thatcheriana a l’«Estat mainadera» que ens roba la llibertat, i fins i tot la dignitat, gairebé semblava sensata. 

Malgrat que els neoliberals siguin experts en semblar sensatament racionals, quan realment no són res més que una colla de mafiosos engalipadors que, sempre que els convé, xuclen diner públic fins a quedar-ne empatxats, Margaret Thatcher tocava una fibra sensible per molts de nosaltres: els Estats moderns exerceixen el poder per regular les nostres vides fins a límits que haurien resultat fantasiosos pels aristòcrates del Congrés de Viena i que als ciutadans d’ara ens resulten tan frustrants, molestos i grotescos que, de vegades, preferiríem la desaparició total i absoluta de l’Estat (i dels seus representats) per tal de poder actuar, tant individualment com col·lectiva, amb llibertat. Les esquerres progressistes contemporànies, tanmateix, en general obvien aquestes pulsions llibertàries i, més aviat, semblen enrocades a la defensa d’un Estat fort i intervencionista que ens protegeixi dels mals del Mercat (i no cal dir que del Patriarcat, etc.). Si bé no nego la relativa sensatesa d’aquesta opció, davant la insensatesa neoliberal de pretendre que el Mercat és una suma d’individus i no pas de grans institucions tant o més poderoses que els Estats, la cega acceptació progressista que seran els Estats qui ens conduiran a la llibertat igualitària em sembla força qüestionable, bàsicament perquè els Estats sempre s’han fundat en el domini dels uns sobre els altres.1 I això és probablement un dels problemes de Le congrés ne marche pas: obsedits per la cantarella contra el neoliberalisme, perden de vista que potser també hauríem de pensar més enllà dels Estats moderns fills de la Revolució francesa, que ens prometien llibertat, igualtat i fraternitat però han deixat sens dubte la promesa a mitges.      

Després d’aquesta presentació del neoliberalisme encarnat en Margaret Thatcher, al darrer acte la crítica prosseguia situant-nos en una exposició d’art contemporani caricaturesca on les elits culturals del país, una part de les quals potser consumeix La Calòrica, increpava el cambrer que servia el càtering de la inauguració quan aquest xocava amb una assistent i ho vessava tot per terra. Deixant de banda que, en l’època suposadament democràtica en què vivim, imbuïdes per la germanor interclassista, les elits contemporànies dubto que tractin tan descaradament els seus subordinats (potser prefereixen la passivo-agressivitat o la crítica i burla a l’esquena, igualment humiliants), el transcurs de l’escena em va semblar molt problemàtic. La veu en off no es va estar de recordar-nos, altra vegada brandant els ideals democràtics de la Revolució Francesa que tant detestaven els aristòcrates del Congrés de Viena, que la festa ha de ser per tothom i que, si no, potser hauríem de donar-la per acabada. Mentrestant, el cambrer patia convulsions que, sense ser sorprenent, el conduïen a revoltar-se contra les humiliacions dels quatre estirats pretensiosos a través d’un ball envejable. 

El problema resulta evident: l’actuació del ballarí, que explícitament trencava la quarta paret de l’escenari i corria a moure’s entre el públic, despertava l’empatia i la identificació dels espectadors, que amb alegria aplaudien sincrònicament. I si bé, com ja he dit, coincideixo amb La Calòrica que l’hora és greu i que l’art pot ser una via per comprendre millor el present que ens desorienta, no ens podem permetre la identificació fàcil amb els oprimits. Malgrat la cruesa dels cicles econòmics capitalistes, que a cada nova onada empobreixen bosses més importants de població al nostre país, no podem obviar el fet que, davant la crisi climàtica que ja comença a treure el cap descaradament, és precisament als Estats del nord on estem immersos en el deliri d’una festa aristocràtica perpètua en la qual consumim per sobre ja no de les nostres possibilitats, sinó de les possibilitats planetàries i, per més inri, a costa dels altres, els pobres del sud. La Calòrica, però, va perdre l’oportunitat de recordar-nos-ho, ajudant-nos a pensar que nosaltres som el ballarí explotat o, si més no, que com a mínim no som els culturetes estirats ni, lògicament, encara menys les elits aristocràtiques del segle xix o les elits neoliberals contemporànies. 

Encara que sembli un exabrupte, deixeu-me afegir també aquí que Le congrés no marche pas s’inicia lluny de Viena, al volcà Mont Tambora, en una illa de l’actual Indonèsia, amb una filla indígena que es disposa a fer un ritual de pas a l’edat adulta guiada per la seva mare. La veu en off ens explica que, després de l’erupció el 1815, la més gran de la història, la humil civilització dels Tambora va desaparèixer d’un dia per l’altre sota la lava. Al llarg de l’obra, d’aquesta gent només se’n torna a parlar de passada quan, al congrés, els aristòcrates veuen el cel tenyit de roig i el sol desapareix a causa de l’erupció a l’altra punta de món. I, reprenent el paràgraf anterior, això també li critico, a la Calòrica: si volia recordar-nos no només que el neoliberalisme és dolent, sinó que sempre hem estat uns eurocèntrics, en comptes de caure de quatre grapes en l’orientalisme progressista occidental, potser hagués estat preferible que ens hagués assenyalat com a beneficiaris directes de les desigualtats nord-sud. O encara hagués estat millor que s’hagués endinsat en el riquíssim llegat antropològic per conèixer què ens poden explicar i ensenyar els indígenes de civilitzacions perdudes o d’altres llocs del món sobre justícia social perquè, tal com ja he insinuat, anem curts d’imaginació política. No em puc estar de recomanar, en aquest sentit, les obres de David Graeber, com per exemple Debt: The First 5000 Years o The Dawn of Everything, aquesta coescrita amb l’arqueòleg David Wengrow (si convé, la majoria han estat traduïdes al castellà).  

En qualsevol cas, amb el darrer acte La Calòrica semblava animar-nos a reclamar parafrasejant Emma Goldman que la revolució, tan esperada per molts de nosaltres, sigui nostra sempre que la puguem ballar. Si mirem atentament la història, però, més aviat diria que els canvis substancials arriben després que la gent anònima hagi assajat i practicat durant molt de temps, en el seu dia a dia i a petita escala, maneres de viure oposades al sistema dominant i, en el moment propici, en què tot un seguit de conjectures històriques convergeixen, assalta el poder actuant com a massa organitzada, capaç de demostrar el que ha après en els anys d’anonimat. Tot això sense oblidar, altrament, que l’èxit arriba rares vegades perquè les elits saben com conservar el poder, inclús quan implica fer certes concessions. Per tant, potser abans que la revolució sigui una festa, caldria treballar més i, també, renunciar a moltes coses. I, de fet, potser fins i tot abans d’aquesta acció directa, primer caldria interpretar sense autocomplaença el Gramsci que citaven a Le congrés ne marche pas: si els monstres hereus del vell món ronden per aquí quan el nou món encara no ha arribat, qui sap si no hauríem de sospitar que els monstres siguem nosaltres.

  1. Aquesta afirmació requeriria un desenvolupament a part, que queda lluny del propòsit de l’article. Només per fer-ne breu esment, val a dir que molts autors, entre els quals prenc com a referència Max Weber o el mateix David Graeber que cito més endavant, des de tradicions polítiques i científiques sovint allunyades, ho han demostrat a bastament.