Encara rai que tinc amigues com la famosa filòloga montblanquina Brigid Amorós. Potser vosaltres no sabeu qui és, però es tracta de tota una institució a la zona sud de la Conca de Barberà. Lectora impenitent i experta en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany i de Britney Spears, dues figures cabdals per entendre el feminisme català i mundial dels segles xx i xxi. Em va dir que em regalava Fucking New York, que no l’havia acabat però que tampoc ho faria perquè se n’havia cansat; li semblava reiteratiu. La Brigid és una noia molt educada. Jo diria que és un llibre anecdòtic i, sobretot, que es fa més llarg que un dia sense pa (de motlle). Avui escric un article històric, ho confessaré d’entrada. És la primera ressenya a la meva vida que faig sense haver-me llegit el llibre sencer. Reconec que me n’he saltat pàgines i d’altres les he repassat en diagonal com qui llegeix les contraindicacions del Paracetamol.
Fucking New York porta com a subtítol Història dels meus límits. Diria que la intenció de l’autora era narrar-nos una joventut viscuda intensament, on posa al límit les seves condicions físiques i mentals en un anar i venir de relacions malsanes i addictives. Tot emmarcat en una ciutat mítica, plena de perills i sempre excitant. Crec que involuntàriament acaba sent un llibre que mostra de manera descarnada els límits de la seva capacitat com a narradora. Es pot afirmar sense cap problema que Laura Calçada té la mateixa habilitat per a l’escriptura que Ferran Adrià per a la recitació de J. V. Foix.
Les memòries de la filla del Mikimoto parteixen de diverses premisses, la majoria equivocades. Trontolla arquitectònicament i estilísticament. És ineficaç tant la descripció dels espais, com l’estil d’escriptura i la concepció dels personatges que hi apareixen. Primer de tot, Calçada pressuposa que la ubicació del relat ja desperta en si mateix l’interès per la lectura. Això és rotundament fals. Creure en l’atractiu per se de Nova York com a ciutat literària és un error. Ja ho va demostrar Carmen Martín Gaite amb aquella monstruositat titulada Caperussita —així és com ho pronunciava jo, per a desesperació de la professora— en Manhattan (1990), que ens van obligar a empassar-nos a l’assignatura de castellà de 2n d’ESO. Mai una versió de la Caputxeta Vermella havia resultat tan desesperant. La qüestió, tornant al tema, és si tu com a narradora ets capaç de generar interès per un espai, sigui o no icònic de bell antuvi. No és el cas. La Nova York que ens pinta Laura Calçada és un lloc que provoca una mandra descomunal, ple d’impostors i xarlatans com la mateixa autora. Si estigués ben escrit, podria entendrir-nos, tenint en compte el que diu que hi va viure, perquè tot plegat fot llàstima. Tal com està plantejat ara mateix, però, només genera badalls i allò de fullejar de tant en tant les pàgines per veure quantes te’n falten per acabar el capítol.
Per què el llibre és tan avorrit? Oh, Bongònia! Doncs perquè la prosa de Calçada és plana i funcionarial, sense color, sense cap vivesa. Darrere les seves paraules no s’hi amaga personalitat ni gràcia per escriure ni narrar res amb un mínim d’entitat. De tant en tant, tanca els paràgrafs amb alguna sentència lapidària que es mou a mig camí del llibre d’autoajuda i de la prosa d’horòscop. En més d’un cas, si intentes entendre’n el sentit veus que, o bé no en té, o bé és una simple dita de peu de banc: «Aquella ràbia meva que jo només sabia detectar com a tristesa era l’extrema solitud en què existia» (p. 49). «Havia trobat l’atenció i la guia que buscava, però el sentiment de culpabilitat i el buit m’amaraven. Sempre acabava perdent el camí de tornada cap a mi» (p. 87). «M’atrapava l’angoixa i em perdia en l’enteresa de no anar beguda» (p. 105). Molt bé. A banda d’això, sovint els paràgrafs estan mal encadenats, avancen caòtics, amb aparicions i desaparicions de personatges que no saps ben bé qui són: amics, amants i altres coneguts o saludats. El caos mental de l’escriptora es trasllada al text. Podria ser una opció estètica, però diria que és simple incapacitat per ordenar el discurs. Al final ja no saps si t’està parlant d’un fisioterapeuta dominicà, d’un informàtic filipí, d’un cambrer iemenita o d’altres persones humanes. El pitjor és que, com a lector, t’és absolutament indiferent perquè tens la sensació que sempre s’està donant voltes al mateix tema. Els amants passen però la immaduresa es queda.
Un altre error bàsic és el de la inclusió dels materials del llibre. Publicar un dietari íntim i quotidià implica també saber seleccionar-ne els episodis rellevants perquè és així com agafen valor i brillen. Si no el podes una mica, com és el cas, acabes tenint una successió de fets idèntics i pleonàstics. Moltes estones en pijama el cap de setmana. Moments que ben treballats podrien resultar significatius queden ofegats en l’amalgama del dia a dia, per molt que sigui una rutina xopa de sexe i drogues. Si vols explicar massa coses al final acabes en la més anodina xerrameca, un foc d’encenalls, pura faramalla. No es destria el gra de la palla (i aquesta és una expressió que, en aquest cas, té un sentit figurat i literal). És com intentar veure una pel·lícula pornogràfica sencera on, a sobre, entre les escenes sexuals, la protagonista insisteix a convence’t que té taaaants problemes. En realitat, el llibre funciona tota l’estona amb una mecànica idèntica, repetitiva. Encadenar relacions que li permetin viure sempre a costa d’algú altre per la cara. El canvi de residència novaiorquesa, que serveix per organitzar el pas del temps intern del relat, al principi pot semblar que té un sentit, però al final veus que no aporta res perquè la mudança és purament física, no té cap conseqüència per a la protagonista. Els canvis de casa no generen noves històries ni noves perspectives, ella continua vivint sempre de gorra, tot i haver cobrat una indemnització multimilionària. Fins i tot aprofita una novieta porto-riquenya, més jove, perquè l’ajudi a acabar un treball de màster que era incapaç de fer sola (p. 331). A partir d’aquí no és gens estrany que intenti vendre’ns com una epopeia la confecció d’un power point per la presentació del treball final de màster. La sensació de presa de pèl és antològica. En resum, ni el relat ni els personatges no evolucionen. Són éssers plans i sense cap mena de carisma més enllà del tòpic amb el qual se’ns presenten. Som davant de quatre-centes pàgines d’un patró literari repetit, amb variants ínfimes com la nacionalitat dels amants o els espais on carden. Haver-se llegit tantes autobiografies de dones trastocades (p. 201) no sembla que li hagi fet cap tipus de profit.
Perquè, és clar, l’editora de La Lectora em va obligar a llegir-me el llibre perquè diuen, diuen, diuen, que era un festival. Tothom en parla, algú se n’hauria d’encarregar: «Ja ho veuràs, ja! Els vídeos sexuals del Guifré el Pixós al Gim Rabbit del Com si fos ahir es queden en una broma al costat del que va viure aquesta xiqueta!». Bé, Gemma Medina, jo perdono però no oblido. La veritat és que no hi ha cap mamada fins a la pàgina 65. Això, sí, en un taxi. Queda el dubte de saber qui va pagar el servei a qui. Abans tens la típica història de l’au-pair convivint amb una família rica. Una mare estricta, uns nens encantadors i un pare que passa una mica per allà sense entendre res. Una experiència inaudita, tu. Després enganya una senyora jueva que viu en una casa plena de gats, un noi filipí a qui fot les banyes tantes vegades com pot i viu un amour fou amb una noia francesa de casa bona. Entremig, van passant molts cambrers dominicans i crec que fins i tot un artista (?) mexicà. Tot això a banda de la recerca constant de Papis de Sucre per Internet, madurets adinerats que li paguin la festa que el seu veritable progenitor es nega a subvencionar. A les pàgines 302-303 i 318-319 la nostra protagonista es prostitueix amb més o menys ganes i fins i tot té un episodi sadomasoquista lèsbic a la pàgina 313. Poso les pàgines detalladament per si algun lector incaut vol posar en pràctica allò que diu la llegenda que feien els marits de les senyores que xalaven amb les Cinquanta ombres d’en Gray, que demanaven que marquessin amb llapis o subratllador fluorescent les parts calentes i així després ells es llegien directament els fragments interessants. En aquest aspecte, l’únic mèrit que se li pot reconèixer a l’autora és el d’haver aconseguit que un dels seus mansos s’aficionés a La Riera (p. 282). Bravo, Laura. Potser la decepció sostinguda que provoca el llibre és un problema meu d’expectatives, és clar. Però aquest és el risc de sustentar un producte (i un personatge) a través d’entrevistes d’amiguets als mitjans si, darrere, el llibre no s’aguanta per enlloc.
Després entra en escena tota la broma sobre el poliamor que va assolar les converses dels joves entre 2016 i 2017. Potser Calçada Jr. es pensa que estava sent super trendy per viure-ho a Nova York, però jo aquell estiu estava parlant del mateix amb una noia de Cassà de la Selva a l’Hotel Imperial Tarraco. Bé, una farsa/moda més de la globalització. Per sort, ara tots ja ens hem casat monogàmicament i tenim fills que van a la classe dels Conillets de la llar d’infants Bon Camí. Cor quiet, que va deixar dit el mestre Carner. El problema és que, una altra vegada, l’autora s’ho pren tot ben seriosament, es pensa que ens està revelant algun misteri. Tot el llibre es llegeix amb la sensació d’aquell mem del Homer Simpson fent la vertical mentre una iaia groga li fa un gest amb la mà per dir-li sí, sí, ja t’hem vist.
Segurament, per anar acabant, el gran problema ve de la personalitat de la narradora. Es presenta com un personatge pesat, malcriat i infidel. Imagineu concentrar en un sol llibre tota la tabarra sentimental de l’amic que, d’habitud, t’explica aquestes coses esplaiadament durant cinc anys. Tenir d’amiga Laura Calçada (el personatge) deu ser perillosíssim, no tant perquè t’estiri cap al consum de drogues, sinó perquè fa la pinta d’enviar àudios de whatsapp de més de dos minuts. Una noia constant només —pel que hem pogut comprovar— a mantenir un dietarisme estèril i redundant. El dietari és un art més difícil del que sembla si vols que rutlli. Una de dues: o bé el narrador es converteix en còmplice del lector, per tant, et cau simpàtic; o bé et cau malament però et genera una fascinació tal que t’obliga a continuar llegint-lo. En aquest cas, només tenim una noia apijada amb complex d’Electra que, probablement, es dedica a seduir tothom perquè no aconsegueix a qui més desitja: ço és, son pare. I quin pare! Ara arribem al rovell de l’ou que explica la publicació d’aquest volum. Miquel Calçada i Olivella. Un home que resulta que tenia pasta gansa per a tothom excepte per a la seva filla.
Jo aquí estic d’acord amb el senyor Mikimoto. Cal dir-ho. Què és això d’exigir a ton pare una pagueta mensual quan ja hauries d’estar-te guanyant tu sola les garrofes? Me’n vaig a viure a Nova York però que el papà em pagui la festa. Quines barres. I quan, lògicament, el bon home tanca l’aixeta pecuniària del Grup Flaix, resulta que és un dimoni (p. 185). Va, home, va. Estem amb tu, Mikimoto. De fet, la frase que millor defineix la protagonista és una sentència profètica que la noia posa en boca del periodista sabadellenc: «Hauries d’estar al carrer, en la misèria, per entendre alguna cosa, però sempre hi haurà algú que t’ajudi» (p. 321). Hi ha un fantasma que recorre Nova York al llarg de tot el llibre i és en Mikimoto. Sort que hi ha algú que dona exemple. Els fills s’han de pujar rectes com un fust: quina colla de catalans esquenadrets estem exportant al món, si no? Personatges que l’únic lloc de Barcelona que han vist per sota la Diagonal és l’Ateneu Barcelonès. Després es pensen que cal anar-se’n fins a Brooklyn per cardar amb cambrers dominicans com si no n’hi hagués prou amb agafar la L-1 (línia vermella) i baixar a la parada de Navas.
Entenem la ingenuïtat de l’autora, és filla de qui és. No oblidem aquella gloriosa edició d’El convidat dedicada a Miquel Calçada. Allà descobríem que el bon home se n’havia anat a estudiar un màster als Estats Units amb l’entranyable objectiu, algun dia, d’arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya. Fins i tot, per anar creant caliu, s’havia posat una bandera catalana al rebedor del seu pis d’estudiant de campus. Pobre Miquel. Com si fes falta un màster nord-americà per dirigir una Comunitat Autònoma espanyola! Pere esunbuenchico Aragonès ja ha demostrat que només fa falta tenir moltes ganes de respectar la Constitució espanyola i llepar sovint la mà d’en Perrosanxes per gaudir d’aquest càrrec (ara que escric això de Perrosanxes se m’ha acudit que, vist així, és com si el Pere Aragonès fos la mascota d’un gos, de manera que s’ha convertit en una mena de Sherman del senyor Peabody).
Bé, parlem clar i anem tancant el tema. L’únic motiu pel qual, llegit veritablement el llibre, se’n pot explicar la seva publicació és la morbositat. La curiositat de voler conèixer la sòrdida experiència i els afers exteriors de la filla d’un periodista reconegut. La seva expulsió del Mikimoto Club familiar. Ah, la catalanor. És molt trist i jo no vull ser el Grinch de la crítica literària, però és que això s’ha de denunciar. Tenim una persona famositzada que s’ha passejat per platós i mitjans de televisió, premsa digital i podcasts generant un contingut a partir d’un llibre que, essent generosos, podria ser la versió d’El Diari Vermell de la Carlota quan se’n va anar d’Erasmus (aviam si s’hi posa, la Gemma Lienas). Ens hem d’escandalitzar perquè va anar una mica col·locada al programa de la Melero? No ens flipem, els artistes pioners en això van ser la boy band Teràpia de Shock. En essència, som davant d’un dietari postadolescent que només deu fer gràcia a aquells que coneixen l’autora, però que, vist des de fora, té el mateix valor que el genoll d’Ansu Fati. A tots els que han contribuït a inflar el personatge fent creure que érem davant d’un llibre rellevant els hauria de caure la cara de vergonya. O fem literatura o fem el Sálvame català. Però aleshores limitem-nos a les entrevistes i a donar feina al Marc Villanueva i al Dario Porras d’En Blau, que ho fan molt bé. Veient tota l’operació de màrqueting generada al voltant del llibre i de l’autora, tens la mateixa sensació que quan la nebodeta Bruna, de sis anys, puja a la cadira el dia de Nadal i recita amb evident fàstic i monotonia:
L’escola és tancada
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda al carter.
«Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?»
Sí, és aquell poema que acaba dient:
Li porto una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!
La nena ho fa fatal, no té cap gràcia, i tothom ho ha vist, però els pares i els avis aplaudeixen entusiasmats. L’enganyen. Després la canalla creix, viatja, i tot són problemes i traumes que esquitxen el sistema editorial i crític català. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.
