Núria Perpinyà, Cels canviants, Lleonard Muntaner, 2023
Hi ha una tendència creixent a reduir el perímetre del camp literari. Ara, més que mai, el que compta és la novel·la, al costat o mig barrejada amb la confessió o l’expansió més o menys autobiogràfica. Al conte se’l tracta encara una mica com si fos el fill tonto que no pot deixar de fer coses petites i improductives. El teatre és cosa dels de la secció d’espectacles, i a més ja se sap que si vol arribar al gran públic s’ha de fer en castellà. Això ja és dogma en el sector dels musicals, i comença a ser costum entre els programador del TNC i altres escenaris de la Província. En aquest panorama, hi ha qui pensa que si de forma inexplicable encara s’editen en forma de llibre els textos teatrals catalans deu ser perquè els actors hi estudiïn els papers.
L’assaig literari és una raresa que de tant en tant treu el nas, però se’l veu com un fenomen aliè, com un fill bord, no ben bé literari, ja sigui com una excrescència divulgativa d’acadèmics desvagats, que intenten escapar una estona de la galera curricular on s’inflen els gossos dels articles indexats, ja sigui com la variant allargassada d’un cert columnisme temàtic. Hi ha qui creu que si l’assaig nostrat fa la viu-viu és sobretot gràcies a la empenta tossuda d’alguns editors que s’inventen col·leccions i sèries des del no-res. L’assaig creix, i hi és, però no se’l veu gaire. En tot cas, si pot ser, me’l posi curt i picadet i amb algun ham esmolat que atrapi el lector, segons el format dels quadernets coreano-germànics de Byung-Chul Han. I si ha de ser gruixut i seriós, més val que me’l faci en castellà.
De la literatura infantil i juvenil, no cal que en parlem (aquesta és la convenció).
La poesia ja se sap, fa més poetes que lectors. Al cap i a la fi, uns i altres són més o menys els mateixos, però com que la llei no escrita del gremi dicta que s’ha de fugir com la pesta del que escriuen els coetanis, és a dir els rivals, les coses queden sovint a les prestatgeries, o emmascarades sota la pols d’un silenci rancuniós. A més, per entendre la mena de cosa que fan els poetes cal rellegir, de vegades cal transitar barris extrems, cal desxifrar codis, i cal girar-ho tot de l’inrevés. Una murga. Els afiliats a la no-lectura sistemàtica de la poesia són legió militant, fins i tot (o sobretot) en els sectors teòricament professionalitzats de la lectura: narradors, crítics, gent del món de l’edició o de la cultura, professors, referents mediàtics, guionistes, bibliòfils, bibliotecaris, acadèmics, periodistes culturals… Si vols recomanar, ressenyar o fer una entrevista a un poeta, no en pots resumir l’argument. Quan els poetes es limitaven a rimar emocions i daltabaixos vitals, encara. Ara ja no se sap cap on tiren. S’ha de deixar que s’esbargeixin als pipicans que tenen habilitats: les misses negres dels dimecres, els festivals i les presentacions d’emfàtica psalmòdia, el late-show del Graset, les efusions secretes de bilis i d’odis tribals a les criptes dels bars de matinada… En tot cas, són gent que parla estrany, gent imprevisible i una mica perillosa, que al lector literari normal li convindria evitar.
Aquesta mena de caricatures, compartimentacions i reduccions que potser ara he exagerat (de fet no gaire, o gens) no són generalitzables, però en tot cas sí que són prou esteses, i marquen el to general de la projecció pública de la cosa literària: les jerarquies, les absències i les prioritats dels premis, suplements, congressos, espais informatius culturals i programes d’estudis ho deixen prou clar. En aquesta mena de món de mones, una figura com Núria Perpinyà trenca motlles i previsions. Des de sempre amb un peu a l’assaig literari i l’altre a la novel·la, però amb unes quantes visites a l’escriptura teatral i també a la narració breu, ara amb Cels canviants (Lleonard Muntaner, 2023) fa la seva primera incursió en la poesia.
Maneres i maneres de llegir
Com tants altres escriptors, Núria Perpinyà té una pàgina web on hi penja un blog amb reflexions, també hi té seccions amb notícies, entrevistes o informacions diverses sobre els seus llibres. La singularitat de la seva pàgina rau en el fet que, probablement perquè en la seva obra no s’hi dreça cap barrera radical entre les diferents modalitats d’escriptura, ni tampoc entre la teorització crítica i la pràctica literària, hi trobem una cosa del tot infreqüent: una breu ressenya analítica del seu llibre, escrita en tercera persona però feta presumptament per la mateixa autora. Així ens ho fan pensar les informacions privilegiades i les dades de primera mà que hi apareixen, que només l’autora podria arribar a aplegar.
Defugint el to de la confidència subjectiva, situant-se en la dicció pròpia del comentari crític, aquesta breu teorització i contextualització valorativa del llibre ens permet conèixer detalls sobre el procés de la creació, la seva estrena en un escenari a la Sala Beckett, les referències literàries i culturals implícites, els precedents de la mena de cosa que fa, els paretextos visuals, la proposta reflexiva que s’hi trena i les connexions amb els seus llibres anteriors. Poder disposar d’aquests claus interpretatives en paral·lel al poema m’ha desbloquejat la sensació ambivalent que vaig tenir dècades enrere quan vaig descobrir per primer cop la possibilitat d’una poesia que, sense tractes amb el vagit espontani, l’expansió intuïtiva o la inspiració revelada, fa el seu joc al descobert. La sensació ambivalent quan vaig llegir de jovenet la Filosofia de la composició d’Edgar Allan Poe (on s’hi exposa el prosaic i conductista càlcul d’efectes que hi ha rere el el mecanisme poètic de The Raven) o l’edició anotadíssima de La terra gastada, de T.S. Eliot que va fer Joan Ferraté, on vers a vers s’hi desgranen les hipòtesis de sentit i les referències encriptades en el poema.
Aquesta manera de rellegir alhora el poema i la seva guia de lectura en forma de formulació teòrica por arribar en alguns casos a ser molt divertida, instructiva i excitant. Però sempre com a procés posterior a les primeres lectures personals i intransferibles, necessàriament selvàtiques, exploratòries, pròpies, no orientades. La breu descripció que fa Núria Perpinyà del seu llibre és tan exacta, prescriptiva i detallada que no ens ho posa fàcil ara a l’hora de parlar-ne aquí, si és que no ens volem limitar a parafrasejar el que ella mateixa hi explica. En tot cas, millor arribar-hi tard, sense intermediacions, des de la seva versió, un cop ens n’hem fet la nostra. Això sí, llegir-ho en acabat ens posa en una posició immillorable per poder repensar el llibre també a partir del que s’hi diu. Que l’autora s’entretingui a marcar les claus de la lectura també ens parla de les precarietat i les exclusions del camp literari, de la desconfiança generalitzada que tots tenim en la competència del lector de poesia.
D’entrada, ens situa en el cas extrem d’haver de reflexionar sobre fins a quin punt hem de ser obedients i crèduls, i fins i quin punt hem llegir les coses tal com els autors (o els crítics) ens indiquen de vegades que cal fer-ho, en les entrevistes, els pròlegs, les ressenyes, els seus webs o qualsevol altra mena de manual d’instruccions. O fins a quin punt ens aporta gaire saber, per exemple, que els Cels canviants venen en primera instància d’una sèrie de fotografies del cel que cada dia a la mateixa hora feia l’autora des de la finestra de casa seva a Barcelona (fotografies que podem veure reproduïdes també a seva la pàgina web), i que a partir d’aquestes fotografies els poemes dialoguen també amb les catedrals de Rouen de Monet, amb l’atornassolada mutació boirosa de taques de colors, contorns difuminats, ombres, tons i textures de les diferents captures pictòriques del mateix lloc. Cadascú s’ho sabrà. En tot cas, saber-ho o deixar de saber-ho no és determinant ni necessari a l’hora d’entendre i de gaudir amb el poema; però a posteriori, hi obre ressonadors que poden eventualment afegir-hi potència explicativa i punts d’interès. O simplement poden satisfer el cuc de la curiositat. No som arribats al punt on la teòrica o la sobreinformació externa devori el poema.
Més enllà de la subjecció indefugible a la terra comuna de la literalitat del que diuen els textos poètics, i més enllà dels innegociables i personalíssims horitzons d’interpretació i de construcció de sentits i sense sentits que cadascú hi sàpiga veure, hi ha doncs les declaracions dels autors a la premsa, els pròlegs o en casos més detallats com aquest dels Cels canviants, no tan sols contextos, i dades, també un manual d’instruccions amb algunes claus d’interpretació. El text i la seva lectura ens arriben alhora. Si fóssim en els territoris de la narrativa això podria ser motiu d’espòiler invalidant. En el cas de la poesia, podria semblar que aixecar llebres mai fa res malbè del tot de forma irreversible. Sempre que la teòrica no precedeixi el poema, diria jo. Si saps massa d’hora que els reis no són els reis, et perds l’encanteri de l’efecte selvàtic o misteriosament emboirat d’anar entrant en un territori ignot i sense camins, que a poc a poc es va esclarint i organitzant, o no: amb la possibilitat de quedar-te a viure en una selva mai ajardinada. Et perds potser allò que fa que llegir poesia sigui llegir poesia…
Pel meu gust, el millor per entrar en qualsevol poema o món de ficció (sigui pel·lícula, novel·la o poema) és justament entrar-hi així: despullat del tot, sense saber-ne res, o el mínim de coses possibles, obert del tot a trobar-hi coses, a engegar la indagació dels sentits i els camins que tracen per tal de fer-se visibles. Circular pels Cels canviants sense avisos previs té l’al·licient de descobrir-hi un joc que encara no saps com es juga. De seguida veus que ets en un llibre-poema fet de poemes dialogats, que té alguna cosa de narrativa, alguna cosa de forma musical, alguna cosa dramàtica, alguna cosa de fortament intertextual i intel·lectualitzada, alguna cosa que també ens connecta íntimament amb la mitologia compartida de l’amor perdut, del procés de l’enamorament i del refredament, de les veus discordants, del joc partit entre el cor emotiu i el cap analític. Entrar-hi és anar descobrint què hi passa, a què s’hi juga: dues veus que parlen, una dona i un home, uns amants, dues maneres d’entendre l’amor, dues maneres de llegir el món i de raonar, dues ciutats, una llarga història d’amor trencat, revisitada, discutida. No pas un Pimpinela culturalista com estaria temptat d’apuntar precipitadament i injustament el lector cafre i maliciós.
Als Cels canviants hi veiem una ficció, una construcció de personatges que parlen, recorden i discuteixen, però també la hipotètica refracció d’una base experiencial. L’artifici no duu a la fredor, però som a anys llum de l’emotivisme visceral. Cels canviants ens mou a través del cal·lidoscopi d’una forma dialògica i musical, una narrativa poètica, una superposició de capes de paper de ceba de referents literaris, culturals, filosòfics, geogràfics. La melodia lineal del poema se satura d’harmònics, amb aquesta superposició de capes i ressons.
Llegir poesia, llegir bona poesia, desmunta qualsevol hàbit automatitzat de lectura. Llegir una poesia que sigui capaç d’escapar a la sonsònia psalmòdica de qualsevol forma previsible ens porta a llegir-nos llegint, a llegir la manera com llegim. Tot plegat té un punt de semblança amb el que passa amb l’art conceptual, amb l’art experimental o d’avantguarda (plàstic, dramàtic, gestual, jazzístic o de la música contemporània) quan no és reiteració anacrònica, ni astracanada, ni palla mental. El perill latent de quedar devorat per la teòrica, aquí també hi fa la seva ombra. En aquest sentit, la prestància contrastada de Núria Perpinyà en els negociats del pensament literari, sumada al mestratge pràctic en el tracte expert i continuat amb les formes complexes de la novel·la i la dramatúrgia, enteses com a forma ficcional de reflexió, converteixen els racons i les cantonades del joc curt que hi ha en el vers, en el els fragments de cada intervenció dialogal, dels poemes i les seccions que drecen l’arquitectura dels Cels canviants, en apunts de pas que no busquen tant la brillantor efímera i substancial com la construcció d’un trajecte espurnejant, a estones emocionant, sempre reflexiu i alhora reflectit.
