Mudar de pell

Les bèsties mudes (Fonoll, 2023), de Laia Pujol Abizanda, ha merescut el 24è Premi de Poesia Joan Duch.¹ Aquest guardó ha estat una reconeguda plataforma de projecció durant aquest primer quart de segle per als poetes novells. De cop al bot, podríem esmentar els casos de Carles Dachs (2009) o Anna Gas (2017), entre d’altres. Una vocació similar a la d’altres premis com l’Amadeu Oller, de dilatadíssima trajectòria, el Francesc Garriga, el Martí i Dot o el Salvador Iborra. Precisament, Pujol Abizanda va ser finalista d’aquest darrer certamen en l’edició de 2021. Així doncs, ens trobem davant l’opera prima d’una autora que ja ha entrat a la trentena i que, si bé havia tret el cap amb el compte de Twitter i d’Instagram @revers_poesia de píndoles poètiques, debuta en l’àmbit de la poesia publicada.

Les bèsties mudes pivota sobre un eix aparentment diàfan: la timidesa com a condició experiencial i com a matèria poemàtica. Com adverteix Esteve Plantada a l’epíleg del llibre: «La timidesa mai no és protagonista de les grans històries». No només ho recull Plantada. En la política comunicativa i promocional del llibre és una referència recurrent. Al marge del debat sobre el tipus d’informació que s’hauria de transmetre o no al potencial públic lector, l’afirmació és certa, tot i que tal vegada parcial. Tenc la sensació que l’autora ha volgut esmerçar-se a crear un espai de referencialitat propi, lluny de la inèrcia dels «grans temes», i que la timidesa li ho ha permès. Ara bé, això forma part d’una estratègia de desdoblament, de transposició d’elements, o és una obertura en canal cap allò més visceral i íntim? O, fins i tot, una captatio? És a dir, la timidesa funciona com a pretext o com a context? La pregunta per ventura és sobrera, però crec que pot ser pertinent per reconstruir el camí a través del qual discorre el text. Anem per parts. 

Pel que fa al títol, ja ens planteja un interrogant en relació amb l’adjectiu triat. Les bèsties, tradicionalment, han estat associades a tota casta de sons: esgarips, renills, bramuls, miols, lladrucs, bels, mugits, etc. Ço és, la simplificació humanal, a partir de l’onomatopeïtzació, d’una part significativa de la comunicació animal.² La mudesa, entesa com la inhibició de la parla, és una condició estrictament humana. Així doncs, restem en el terreny de la faula? De la personificació? Tant és. El bestiari opera com a mirall, com a espai de correspondència, tal com detalla el poema de la pàgina 17:

em vaig fondre entre vosaltres
com un líquid fi i viscós

En una mirada ràpida, hem localitzat les següents referències dins el text: esponja, amfibi, ocell, cranc, petxina, mussol, cuc, peix, grill, serp, eriçó, cocodril, sargantana, medusa, gasela, tortuga, talp, formiga, insecte, peix, gos, cérvol, lleopard i cargol de mar. En resum, classes, gèneres i espècies de tota mena. Està clar que l’accepció emprada per l’autora del mot «bèstia» no és la restrictiva, la d’animal quadrúpede o de càrrega, sinó la inclusiva, la que fa referència a la condició genèrica de pertinença al regne animal. En conseqüència, la mudesa del bestiari es produeix com un encanteri, com un fat, més per solidaritat que per usurpació envers allò humanal. Tanmateix, caldria aclarir si aquesta inhibició és volguda o imposada. És a dir, si es pot llegir com una estratègia de supervivència o, per contra, com una mena de malefici. El mateix poema anteriorment citat ens dona algunes pistes:

preferia ser el ciment
o el pas de fang entre els carreus,
la mel que impregna
el pes d’un rusc.

Plantada ho rebla, altre cop a l’epíleg, a partir d’una citació de Charles Darwin que precedeix tot el recull i amb la qual ajusta el focus: «si la timidesa sobreviu tot i l’aparent feblesa que llega a qui l’exerceix, podria ser que no fos un tret idiosincràtic nociu? Podria ser que la timidesa també conferís habilitats substancioses de resiliència i aprenentatge?». 

Pel que fa a l’estructura, som davant d’una clàssica divisió tripartita: plantejament, nus i desenllaç o, des d’un altre punt de vista, tesi, antítesi i síntesi. El poemari consta de tres enunciats inequívocament descriptius: «1. els ulls que callen», «2. camuflatge i descens» i «3. lluir l’estampat». La successió, doncs, ens situa en un marc en què el subjecte poemàtic inicia un procés de sublimació, de regeneració, de trànsit, entre la desestructuració de l’ésser i la reconstrucció identitària. Aquesta successió també podria tenir alguna cosa a veure amb una correlació amb les edats de l’ésser humà (infantesa, adolescència, maduresa) o amb un procés d’introspecció i acceptació de les pròpies limitacions i condicions «naturals». Tanmateix, perquè això sigui possible, pot ser necessari tornar al cau, hibernar, en l’argot més animal, i recuperar forces per regenerar-se. Només així pot ser possible allò que encara s’ha d’esdevenir: 

fer bell el cau
i anar cavant

Fins i tot pot ser necessari anar encara una mica més enllà i passar per un estadi mimètic en què la imitació esdevingui refugi actiu des del qual atalaiar i fixar unes noves condicions possibles per a l’existència:

us he imitat a tots i a totes
vaig ser vosaltres quan parlàveu

O bé:

camaleònic com a do,
com a talent,
com a mirall que et penja al rostre.
tots sabem que no és la màscara
la clau de cada pany

Si reprenem, altra vegada, el raonament de Plantada en relació amb la tercera i darrera part del llibre: «conté algun dels moments més brillants de tot el poemari […] La veu del poema acabarà redescobrint aquest poder de la timidesa, reviscolador i empoderador, entre escarnis i quimeres». Així doncs, la timidesa, entesa inicialment com a pathos, experimenta un autèntic gir copernicà i esdevé element de redempció:

finalment
dur per camisa
un estampat
que em mostri a mi.
i digui silent,
digui salvatge,
un pèl poruga
ara amb escut
i els ulls amb calma

Des d’un punt de vista estrictament formal, Les bèsties mudes és un poemari que convida a fer una immersió eufònica des del primer poema. Se succeeixen d’una manera salvatge les al·literacions i l’oralitat hi és present en cada racó. Cada vers sembla dit, dictat. Aquest ús exhaustiu del recurs pot tenir una doble intencionalitat. Ja sigui com a matèria reconstructiva del correlat del bestiari, amb llur sonoritat associada: 

l’estela tranquil·la dels cucs
que masteguen els grans mausoleus,
litúrgia dels noms que han vist terra
entre estàtues de marbre.

I també:

amb l’essa sonora
de serp i subsòl
i de llengua en silenci
que escup i conspira.

O ja sigui com una aposta per una poesia decididament escènica, d’arrel performativa, molt en la línia d’Enric Casasses, Núria Martínez-Vernis, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, etc. A més d’aquesta dimensió eminentment oral, una altra característica recurrent és la profusió de poemes curts, sintètics, tot buscant la condensació. Això fa que, a vegades, la intenció evocadora els situï a prop de l’esperit de l’haiku (independentment de la mètrica), amb un ús freqüent de l’art menor, sovint fluctuant, amb estretes tirallongues de versos. També cal esmentar el desterrament de la majúscula (com a mesura antijeràrquica? Minimalista?) i l’ús d’una puntuació més aviat escadussera i funcional. Tanmateix, tenc la sospita que una aposta radical i decidida per una mètrica més esmolada, més estricta, faria volar més amunt els versos i faria reverberar amb més força els jocs fonètics i rítmics. 

En termes generals, el llibre és sòlid i compacte. Es desplega amb fluïdesa i t’incita a rellegir la majoria de poemes. També cal destacar la capacitat de l’autora per bastir un discurs ric, matisat i ple d’imatges vibrants i suggestives. Tot i la proliferació de les citacions, tant en el cos dels poemes com, sobretot, en l’encapçalament de cadascuna de les parts (al meu parer un pèl abusiva), la veu poètica no està subjugada a una pulsió mimètica òbvia i descarada envers tots i cadascun dels referents, sinó que en desgrana l’impuls, el llampec, i els sobrevola a la distància justa per assaborir-ne el regust sense embafar el lector.   

Comptat i debatut, Les bèsties mudes és una excel·lent carta de presentació i un molt bon primer llibre. Si el devessall de novetats ho permet, esperem que el públic lector de poesia es pugui fer ressò d’aquesta veu genuïna, clarivident i intuïtiva que ha arribat, tant de bo sigui així, per consolidar-se. El fet que hagi començat engreixant el catàleg de Fonoll, una editorial petita però que intenta fer les coses bé des de la perifèria, també és una bona notícia. Sigui com sigui, desitgem no haver d’esperar gaire temps per tastar una nova collita de versos.