Aquest flamant Tiberi Cèsar té un dels moments culminants al bell mig de la novel·la («Stat sua cuique dies»), quan Octavi August, moribund, consuma la seva successió: Tiberi Claudi Neró, fill de Lívia Drusil·la, menarà el destí d’aquesta «Roma tremolosa d’equilibris», convertit en Tiberi Juli Cèsar, segon emperador entre el 14 dC i el 37 dC. A partir d’una sòlida documentació, Núria Cadenes ficciona els intersticis de la historiografia per construir un monument biogràfic de gran ambició i d’alta volada literària. Fins aquí, tot sembla encaixar en els preceptes de la novel·la històrica clàssica. Tanmateix, el lector s’adona ben aviat que no es troba immers en l’enèsima recreació arqueològica de la Roma imperial, ni tampoc en el retrat laudatori d’una gran personalitat, sinó en un producte narratiu força allunyat dels cànons del gènere.
Transcendint les delimitacions habituals entre formes prosístiques de ficció, una part de la producció anterior de l’autora ja feia evident el seu gust per radiografiar figures de rellevància històrica situant-les com a centre gravitatori d’un relat. És el cas de la biografia L’Ovidi (2002) i de les novel·les El banquer (2013) i Guillem (2020). Amb aquesta última, a més, Cadenes ja s’havia mostrat conscient de la impossibilitat d’atènyer la veritat si no era per mitjà de fragments (veus diverses, declaracions judicials, retalls periodístics, ordres de processament) que oferien besllums de la realitat d’uns fets. A Tiberi Cèsar, conseqüent amb la noció postmoderna de biografisme basada en la idea de fragmentarietat, opta per una organització juxtaposada del material literari. És cert que res no hi falta, en aquest traçat vital de Tiberi: el naixement, la rivalitat amb Marcel, l’ascensió prop d’Octavi, les campanyes militars (el capítol inicial, gairebé un preàmbul, evoca amb mestria la imminència de la incursió de càstig a Germània l’any 11 dC), l’amor fraternal amb Drus, la coronació, la relació amb Júlia, els seus retirs a Rodes i Capri, les decisions impopulars, les maquinacions polítiques, etc. Però, per molt que la línia biogràfica hi sigui respectada, el que llegim és una tria de seqüències, un encadenament d’escenes tancades que deixen en segon pla l’ordre causal en benefici de l’autonomia de cada un dels seixanta-sis capítols de l’obra. Serveixi com a exemple el capítol final, síntesi tècnica i temàtica de la novel·la. S’hi narra la mort imminent de Tiberi, ja anunciada pel far de Capri, «símbol i descripció i averany», aterrat sota un terratrèmol; i per la Serp que, sense ell saber-ho, ja era morta de feia dies, putrefacta, «colgada per una capa de formigues, brillant i fosca i movedissa». Com Tiberi mateix, de fet. Perquè, si d’una banda ha consolidat el domini i la seguretat de l’imperi com les «àligues sobrevolant el món» (veritable leitmotiv de l’obra), de l’altra ja no podrà escamotejar l’última alenada a la mort. La desaparició inexorable de Tiberi s’harmonitza d’una manera macabra amb la presència de Cal·lígula, que, aclamat per la multitud, riu, en un gest que és «l’anunci d’un temps nou».
Per cohesionar la narració, Cadenes desplega alguns recursos tècnics, el més evident dels quals és la tria de l’omnisciència narrativa. A més, articula cada capítol al voltant d’un personatge relacionat amb l’emperador, de manera que la seva figura és caracteritzada des d’una mirada polièdrica, ambigua i plena de clarobscurs, que incita el lector a anar completant-ne la imatge a mesura que en coneix els replecs més íntims. En aquest sentit, la inclusió d’algunes escenes col·laterals eixampla l’interès de l’evocació històrica, com les dedicades a Sulpícia («Tandem uenit amor»), al barber Aureli («Vive, vale») o al legionari Vibulè, esca de la revolta a la Pannònia («Cedo alteram»). I per altra banda, hi ha els epígrafs provinents de fonts clàssiques que, en una operació de resignificació molt contemporània, prenen sentit en relació amb el contingut. Val a dir que aquest joc intertextual no sempre funciona amb la mateixa eficàcia, però denota una elevada consciència creativa per part de l’escriptora.
Aquesta mateixa consciència també es revela en l’estil. Cantellut, de frase molt curta, gairebé sentenciosa a cada pas, irisat de mots inusuals que eviten una lectura monòdica. Si a estones la llengua pot semblar bruta i imperfecta, la major part del temps refulgeix com un diamant, fins al punt que de vegades enlluerna: en alguns passatges la veu narrativa ofega la narració (els diàlegs hi són escassos, i sovint filtrats), cosa que no facilita l’entrada en el món de la ficció. En qualsevol cas, és innegable l’esforç de poliment estilístic per part de Cadenes.
En la novel·lística autòctona, l’ambientació en el món clàssic gaudeix d’una certa tradició, i ha estat conreada per Maria Àngels Anglada amb Sandàlies d’escuma (1985), Albert Salvadó amb L’enigma de Constantí el Gran (1997), Jordi Coca amb De nit, sota les estrelles (1999), Jordi Cussà amb La serp (2001), Pep Coll amb Al mateix riu d’Heràclit (2018) o Joan-Lluís Lluís amb Junil a les terres dels bàrbars (2021), entre molts d’altres. La diferència essencial entre aquestes i Tiberi Cèsar es troba en el grau de precisió i nitidesa amb què són traçats els contorns del marc històric. L’autora, aquí, només n’ha esbossat d’una manera impressionista les línies mestres i les ha guarnides amb marques textuals que fan sensació d’«època», per poder concentrar-se en els retrats de la poderosa galeria de caràcters que ens presenta. En aquesta tessitura, en destaquen alguns per damunt de la resta, com Júlia, Agripina i Lívia Drusil·la, que assoleixen un relleu considerable en una novel·la en què les dones tenen un paper preponderant: sempre presents, sempre properes als homes i sempre influents, malgrat l’estigma d’ésser les secundàries de la història. Sens dubte, Cadenes ha escrit moguda pel propòsit de reflexionar sobre la complexitat de la condició humana i seus defectes, que aquí es despleguen ostensiblement (ambició, cobdícia, inseguretat, enveja, ira, submissió…) ―i en aquest punt s’acosta al model de Borja Papa (1996), de Joan Francesc Mira, homenatjat de manera explícita en el paral·lelisme dels títols. I la figura de Tiberi, maltractada per la historiografia, enfosquida per l’ombra gegantina del predecessor August i per l’histrionisme despietat del successor Cal·lígula, li permetia aquesta reflexió d’una manera idònia.
Núria Cadenes ha apostat molt fort per Tiberi Cèsar, i no hi ha dubte que som davant d’una de les novel·les més destacables de l’any 2023. L’estructura acumulativa de les escenes i una textura estilística que fa massa present la veu narrativa potser faran arrufar el nas el lector amant de la biografia novel·lada convencional. No hi fa res. La consciència del present que s’hi palesa és indiscutible, perquè la novel·la històrica d’avui ja no pot ser una mera continuació epigònica dels models clàssics, sinó una revisitació del passat des de les concepcions culturals que han anat modificant el gènere novel·lístic al llarg de l’últim segle. I Tiberi Cèsar és, des d’aquest punt de vista, un exemple perfectament reeixit: bo i superant la temptació de fer una lectura parabòlica o al·legòrica amb relació a l’actualitat, Núria Cadenes presenta la vida interior d’un home del segle i dC, contradictòria i canviant, i ens ajuda a comprendre una mica més la vida interior dels homes i les dones del segle xxi.
