Godall ha publicat el 2023 el darrer llibre de poemes de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), Els focs ignífugs. Enguany, 2024, fa just 30 anys que treia Vint-i-dues mans de pintura, «el primer llibre que vaig publicar de manera unitària», com escrivia al seu Preguntes. En tots aquells anys, excepte una dècada sense publicar per motius extraliteraris —que explicità, en la seua represa, a Els estius—, Porcar ha creat «com un orfebre» una obra que, a banda de la seua valuosa qualitat literària, ha esdevingut, mentre «Tot conforma el vici de no acceptar l’os bàrbar dels anys», el «Mapa per a un autoretrat» d’un seu alter ego que va a poc a poc entrant en la maduresa:
I ja en són vint, poeta;
has tastat l’oli de la vida i dels xiprers, tota l’aventura,
com un ferrer cansat. (Crònica de l’ocupant)
Tinc vint-i-tres anys i plore
a les fosques. Què més. (La culpa)
Trenta-nous estius són la vesprada. […]
Quin mal
ser poeta, tindre trenta-cinc estius
i, tot d’una, perdre la confiança
en la persistència de la llum. (Llambreig)
el fons de l’espill, aquest fil d’on pengen
quaranta-vuit hiverns i dues lluernes
que dansen, ja en la nit, entre els raïms. (Els focs ignífugs)
Som a Anys llum dels seus poemaris inicials on el jove poeta prodigi Porcar sorprengué la crítica amb el seu torrent verbal i amb les seues múltiples lectures i imatges de vegades sorprenents i surrealistes i sovint, potser per l’anterior, d’aparença incontrolada. Escrivia Dolors Miquel a Preguntes: «L’exuberància d’una valenciana i ricament barroca llengua poètica, de vegades estellesianament rebaixada, ressona en tots i cadascun dels seus poemes».
Per il·lustrar el treball imatgístic de Porcar seguirem el motiu d’Els focs ignífugs. Apareix quatre vegades al llibre; la primera en la brillant terceta següent: «Guarda al rebost/ el corm viu del safrà,/ flàmula incòlume»; com veieu, la seua força plàstica, metafòrica i sonora és innegable. La segona referència al títol s’inclou dins d’una descripció preciosa i metafòrica del capvespre: «clapes de sol paguen bresques de mel que, vessant-se,/ d’ignífugues fogueres piguen les molses»; només apuntarem que Porcar és essencialment un poeta tardorenc i capvespral —molt més que auroral, malgrat ser tan bartrià; el tractament d’aquest moment del dia en la seua poesia mereixeria un article sencer, que demostraria sense dubte que Porcar és un gran poeta descriptiu, d’una paleta cromàtica i retòrica riquíssima. Només apuntarem que si als seus dos primers llibres els capvespres són quasi uns assassins, amb el pas del temps van assaonant-se lentament.
Però tornem al títol del llibre. La tercera referència a aquest ocupa la fi del magnífic poema «Gesmil» i té un valor ambigu, entre eròtic i funerari: «el pitxer romput, els efluvis,/ els dits molls, els focs ignífugs». Porcar és un bon poeta amorós i sobretot eròtic; per exemple, al poema «Torxa» llegim açò: «Explores un naufragi, com una torxa/ il·lumines una nit feta de massa dies». Vos aconsellem també l’afrodisíaca «Conquilla»; en els dos darrers poemes esmentats el tu és curiosament un ésser saltador.
El darrer passatge on reprén el títol apareix a la fi del poema inicial de la part III: «Salvats pel foc, pel foc rels forjades,/ cremem, ignífugs, per sempre en altres». El foc no és només l’alé sinó també l’amor en les múltiples manifestacions que amaren la seua obra: l’amor envers l’amant, la família i amistat, els autors i autores preuats, els paisatges i les cases viscudes i les classes desfavorides. La voluntat de «guardar el safrà» i la flama prometeica per sobreviure al foc de la mort és una constant en la seua obra, reflex de la seua condició capvespral i nostàlgica. A l’inici de la Crònica de l’ocupant trobàvem aquest fragment en cursiva i anònim: «[aquella boira] restava vençuda i el fum venia d’un Foc que Esperava romandre…». A Els focs ignífugs llegim al bonic poema «Núvol» aquests versos: «i com Hölderlin l’afigure [el núvol], fum del foc/ que resta per sempre encès en un poema».
No cal dir que Porcar és un autor de moltes i pregones lectures i, sense pedanteria, més bé per honestedat, li agrada homenatjar-les. Consulteu el seu blog Salms on trobareu, a més, interessants videopoemes. Als seus llibres de vegades traduïx cites d’altres i de vegades reutilitza alguns versos, com els de Santoka Taneda que ja apareixien quasi iguals a Preguntes. A Els focs ignífugs Porcar dialoga, com explicita a les notes de la fi de molts dels seus llibres, amb obres d’altres i amb la seua pròpia i amb la dels seus familiars (els pintors Joan Baptista Porcar i Porcar Queral).
Els focs ignífugs es dividix en tres parts: de la part I, «Sotabosc», parlarem més avall, però avancem que es centra en la muntanya. A la part II, «Aiguamoll», es deixa la muntanya i es baixa a la plana (excepte el poema «Figuera», com podeu comprovar en l’apartat final del llibre on data i fixa els «Espaitemps dels poemes»), als tarongers i a la platja; aquest retorn espacial comporta també una retrospecció temporal que tiny les parts II i III de melangia. Llegiu, per exemple, en la part II el poema «Pas a nivell» i el més senzill i emotiu «Cavallet del 77». Els poemes amb records d’infantesa en l’obra de Porcar són constants des del seu primer llibre. La III part es diu «Contrafocs. Epítom de vuit fulles de tardor» i en ella Porcar aprofita per homenatjar huit autors i amics admirats. L’anterior llibre, Anys llum, acabava amb la secció «Nou ecografies». El terme «contrafoc» és nou en la seua poesia; en poemaris anteriors emprava sovint «contrallum» i a Els estius apareixia un «contravent».
Porcar ha demostrat a bastament que excel·lix en l’associació imatgística i d’idees en llibres anteriors; ara bé, sobretot a la part I del present llibre, anomenada «Sotabosc», abandona el muntatge ràpid i espectacular per centrar-se pràcticament, com un rastignac waldenià, en un sol motiu: la relació natura-persones líriques. Al capdavall, no podem no ser animals i, a més, «Totes les paraules neixen/ rupestres». El paisatge porcarià ha evolucionat. En alguns dels seus llibres anteriors abundaven la descripció de platges, o bé desertes o bé massificades pel turisme (per exemple al divertit «Turista incedental i pur contra la puersa ària» de La culpa i sobretot a Els estius).
Al seu primer llibre descrivia un metafòric i real «gran espai suburbial deshabitat» empeltat d’horts amb «til·lers, cirerers i maduixeres», freixes, tarongers, moreres, «les séquies d’enlloc» i el lligam cànem-julivert. Passen els anys i anuncia al poema «Zoom», de Crònica de l’ocupant, un canvi de direcció que ara, 2023, s’ha confirmat: «L’arbre instaura el paisatge./ Així és la vida, til·ler;/ instaura la mort: l’home, la boira,/ el riu groc,/ la terra,/ la muntanya». A Els focs ignífugs ha arribat l’hora de cantar el bosc, com ja anunciava al text «Biaix» de Llambreig: «Amb quin mot podria transcriure la muntanya/ que en el meu camí reivindica tanta presència?».
En la part I d’Els focs ignífugs seguim el jo i el nosaltres lírics en els seus llargs i suaus tràvelings verticals d’ascensió i baixada a les muntanyes. L’ornitòleg, botànic, geòleg i astrònom Porcar aprofita la descripció precisa del correlat quasi objectiu, científic, de la natura per il·luminar el «sotabosc del cor» humà, vegetal en la seua caducitat però ribianament salvatge en el seu anhel de transcendència. La poesia de Porcar és si no cristiana —no debades el seu blog es diu Salms— com la del seu estimat Antoni Ferrer, sí humanament espiritual. Un exemple quasi místic:
Quin ramat pot netejar aquest sotabosc
del cor, quin eco de la destral escatir
l’incendi del temps, quin tallafoc suplantar
el silenci frondós que abrandarà els verds
i tornarà ingràvid l’esquelet de la llum?
Pel que fa als animals, en Porcar abunden els cucs i també els ocells; ja al seu primer llibre el jo líric era «aconsellat per teuladins amb becs de plata, pels jardins,/ pels horts». Les xibeques i els savis mussols també abunden i ara, a Els focs ignífugs, apareixen també les merles associades a l’alba. No pot ser casualitat que aquest ocell protagonitze els darrers títols poètics de Vicent Alonso, Miquel Àngel Adrover i Àngel Terron. Què passa amb les mèrleres, poetes?
Tornem a Porcar; en aquest Els focs ignífugs trobem de nou els seus isomots: andanes i trens, llums i ombres, cranis, volums (potser herència dels seus familiars pintors), capvespres, xiquets jogarrins, els últimament abundants guants i sobretot les fulles caient i «la tardor com a reialme» —en certa manera la solaritat omnipresent d’Els estius és una anomalia en la seua obra. Sintàcticament, Porcar continua excel·lint en el domini del ritme, és a dir, de la sintaxi: els hipèrbatons porcarians ara són menys abruptes que a Anys llum i sobretot que a Nectari, fet que permet una lectura més harmònica i clàssica. Porcar també continua traient punta als pronoms febles; per exemple, al poema «Catenària de vori» no sabem fins quasi a la fi qui són eixos els de l’inici del poema.
Porcar, com a professional de la comunicació, reflexiona pregonament sobre el silenci —encara que ens sembla que en Els foscs ignífugs aquest tema és menys central— i sap molt bé organitzar i dosificar la informació; per això sap emprar els febles. Porcar domina també els poemes amb anècdota, ja siga quotidiana com al text «Ofrena i recompensa», ja siga extraordinària com l’impacte d’una covid només desvetllada a la fi d’«Estat d’excepció»; per cert, aquest concepte havia aparegut premonitòriament a Crònica de l’ocupant: «Estat d’excepció: l’espera,// la Vida». Trobem també a Els focs ignífugs dos bons poemes narratius: «Dues gotes d’aigua» i la V de les «Sis xàldigues», que copiem sencera a continuació: «No tornes mai/ a deixar-te el nen sol/ dins del mirall»; en els dos casos s’associa lacanianament l’espill i la infantesa.
A Els estius llegíem aquests versos: «Moriràs si oblides/ que l’objectiu primer de l’ocupant [de la terra] és/ capgirar la perspectiva». Porcar va escriure una Crònica de l’ocupant i sempre és ell mateix i alhora «es reiventa en cada llibre», com diu Enric Sòria en l’orella d’Anys llum. En Els focs ignífugs advertim, però, alguns canvis estilístics i temàtics. En primer lloc, Porcar va conrear bona poesia social a La culpa —aquell «salm, míting i pancarta d’un poeta jove»—, a la major part dels textos d’Els estius i en bona part dels de Llambreig i Crònica de l’ocupant. Des de Nectari, però, no conrea a penes poemes civils i a Els focs ignífugs continua en aquesta línia, ja que només trobem com a poemes socials els textos «Senyal de fum», «Caps del captaire» i «Vaixell de paper». De segur que en futurs poemaris tornarà el Porcar més social perquè el seu jo líric no pot deixar de ser un nosaltres sencerament coetani.
En segon lloc, és cert que a Els focs ignífugs hi ha menys preguntes (recordem que així, Preguntes, es titulava un llibre seu) però ho compensa explícitament al darrer text del llibre: «i allà m’estic, estaquirot/ bocabadat, pou amb poal ple de preguntes». Creiem que tornarà a armar poemaris-interrogacions perquè, com ha escrit en múltiples textos, som fets de dubtes i de «desinterrogacions». I, en darrer lloc, als seus dos últims llibres, Anys llum i sobretot Nectari, trobàvem el Porcar més experimental o almenys el més juganer. A Els focs ignífugs, sense renunciar a alguns jocs puntuals, el de Castelló de la Plana opta per una poesia clàssica ara també en el fons; ja que, en la forma, l’havia practicada sovint des dels seus inicis; per exemple, Manel Garcia Grau a l’epíleg al seu debut, Vint-i-dues mans de pintura, deia que els de Porcar eren «versos llargs pròxims al dístic elegíac clàssic».
Ja és hora d’acabar. Porcar ha escrit ja nou llibres dels «vint-i-dos fulls blancs [o] llargs camins torts» que anunciava al seu primer títol unitari. Tota pedra fa obra i n’esperem encara molts més. Els focs ignífugs, el primer títol que publica íntegrament fora del País Valencià (ja que TriaLlibres —editora de Llambreig— era coterritorial), ha de ser qui el consolide per fi com el que és: el millor poeta valencià dels nascuts als anys 70 del segle xx i un dels millors de tots els catalans i catalanes d’aquella fornada.
